Beauty and moonlight

Potser ara. Sento acords de les pedres de la vora del riu. No hi ha desesperació continguda, potser, com deia Vila-Matas, la elegància és optar per l'alegria. No puc salvar al suïcida, i encara ha de passar un temps fins que pugui encendre una espelma per ell, que em va segrestar l'ànima perquè tremolava sota la superfície de la forma més absurda. El perdó és una gràcia no innata, però aposto a que el temps m'ajudarà.
Hi ha un camí després de les llàgrimes. Amago el calfred que m'infla l'espinada a l'abisme de les parpelles, baixant els ulls, com si em fes vergonya, com si ja ho hagués oblidat, com si fos una costum mal apresa. Per dissimular que la vida m'insufla els pulmons, com si en el fons no sapigués que és el millor que pot passar. Algú sap que en realitat començo a riure. Hallelujah.
La lluna plena m'interroga quan acabo la jornada. Les meves presses no deixen enrere la palidesa amb què em fa estremir. I em ve al cap un quadre oníric, extrany, trist va dir algú...de perfils sinuosos i alquimia, com si fos una resposta a les mil instantànies desordenades del caos recent.
No crec en els il·luminats. Les coses que passen, que vaig aprenent ja són prou miraculoses, però arriben lentament, com una melodia de carroussel on el cavall alat que jo volia va sortir volant en la direcció equivocada, fent-me adonar que m'estava tornant ventrílocua, i que el show s'havia acabat, després de la desbandada dels prestidigitadors.
Al cap i a la fi, segueixo sent la mateixa gata estranya que puja als terrats gebrosos i torrats quan es fa fosc i, qui pot, dorm. Però ja no hi ha balades interminables des que la lluna pica l'ullet. La seva llum mentre tremolo de desembre em fa veure que torna a crèixer el pèl sobre les ferides. Gràcies als qui m'heu acollit mentre vivia l'insomni feta una bola. Que la pols estelar us faci lliures, i el temps us compensi intensament.
Benvingut, per fi, 2006.

You can run a red light

Give up at a red light

You break the mold when running through the tolls

speeding through your whole life

Próleg útil

Mientras a consecuencia de las leyes y de las costumbres exista una condenación social, creando artificialmente, en plena civilización, infiernos, y complicando con una humana fatalidad el destino, que es divino; mientras no se resuelvan los tres problemas del siglo: la degradación del hombre por el proletariado (NOTA: per la opressió de les condicions extremes que pateix), la decadencia de la mujer por el hambre, la atrofia del niño por las tinieblas; en tanto que en ciertas regiones sea posible la asfixia social; en otros términos y bajo un punto de vista más dilatado todavía, mientras haya sobre la tierra ignorancia y miseria, los libros de la naturaleza del presente podrán no ser inútiles.

Victor Hugo - Pròleg d'Els Miserables

Navidad

Sí creo en la Navidad. En su espíritu, como el resto de otros muchos ideales, previo a la corrupción que sufre. En que recuerda el mensaje más inmortal y revolucionario que conozco. En que a pesar del marketing, nueva religión autoimpuesta, sigue siendo posible.

Mi Navidad son luces rojas ante las que no espero. Cruzo avenidas con mi bufanda de madrugada. Espero que al Papá Noel indigente que sigue echando mal de ojo le toque el gordo de la parroquia. Ordeno libros polvorientos con historias que llenaran un enero árido interclasista, y quizá, tantos minutos estériles... Y mis abuelos y el tiet aparecen en medio del gentío, con el carro del Alcampo lleno de turrones y la única intención de darme dos besos, aunque sea sábado a las seis de la tarde...
Serán días de discusión por las sobras, de cava omnipresente, y de acordarme de cuando era niña y prefería tirar las cáscaras de avellana a los rizos de mi hermana a subirme al taburete.

Descubro a Cave. Canciones, canciones y más canciones. Versos caprichosos, incienso y telenoticias. Pido al cirio más conciencia y menos caridad. Acuerdo cafés con billetes de retorno. Espero a los que han de cruzar las fronteras. Pongo fecha para escaparme yo. Marmotas caseras persiguiendo a un gato. Llamadas absurdas para llenar el estrés. Y las madrugadas, una discusión espiritual. Y sé que echaré de menos los periódicos de los domingos y la división habitual.

Algunas respuestas al insomnio. Caos y orden me tiran de los dedos. Optimismo cinematográfico con música zíngara. El intento siempre tenaz, gracias a los alientos ajenos, de vencer el miedo. Tango, tiramisú y jam session. Paciencia, mucha paciencia conmigo.
Y el milagro. Cosquillas como mariposas, y una utopía más en la que creer para seguir respirando. Para no renunciar al vuelo que merecemos. Para no hundirme en el gris. Para sentirme útil. Para no contar los días, el tiempo, ni las expectativas.

De lunes a domingo, Feliz Navidad.

So come to me when I'm asleep

we'll cross the lines and dance upon the streets...

13

Tretze teranyines platejades, que ara subjecten la pols dels dies fixant-la de rosada nova. Tretze sedoses i pacients xarxes que, superposades, teixiran la capa que m'ha d'amparar. Tretze estructures de filament, intent persistent en el temps d'atrapar una idea que vaig imaginar un dia, i que l'ideal esdevingué una realitat, un somni i un malson al mateix temps. La tretzena, la més costosa, he trigat mesos en gestar-la. I una cançó, cedida per la casualitat i una troballa poderosa, l'ha fet sorgir miraculosament. Ha passat per tot, està de tornada i no ha marxat mai. No he trobat la redempció; m'estic buscant encara.

Descobreixo les cançons quan Ella té un bon dia. La capritxosa. La eterna nina. La vampira invertida, vivent moribunda única, que m'injecta fe i aire a l'angle en que defalleixo en nits de lluna plena. Potser té raó, i la Vida no és quan tu vols...però sempre torna, si no ens escombrem de les cendres. Intervention en plena carretera sota el sol d'hivern, que és exactament igual a Hallelujah...i l'insomni darrerament és un endormiscament inaplacable...lonely lonely...

Demano ajuda. No sóc cap àngel. I no em mereixo tot el que tinc. La felicitat potser és una ilusió miop, però el que teixeixi sota el seu embruix (algunes noies passen de nines a bruixes, sota els efectes extranys d'encanteris heretats) m'ha d'abrigar el proper març.

Jubilaré la primavera sent filla de la tardor. That is to live gracer.

...sing a song for me...i'm not sleepy...and there is no place i'm going to...

Tararejant

Pieces
recovered
shivering
- Hallelujah.

"Cuidado con la tristeza; es un vicio."

(Gustave Flaubert)

Live on Frostland D.F.

He començat a treballar. Abans de marxar, una petició de mimos a ma germana la fa acusar-me d'estar massa nerviosa. Cert. Però ara la cap de RRHH no em sembla disposada a menjar-se'm, i el meu company, que passarà a imatge i so és amable.
Precisament, al ensenyar-nos la botiga (que ja em coneixo absolutament, tret de les sortides d'emergència) arribem a una barrera de persianes negres, com els agents de la entrada del centre comercial. És per la cimera, explica. Però no la sento. Entre aplaudiments en pantalla plana sento un guitarreig que no m'és familiar, sinó prohibit. I les explicacions s'esfumen, mentre el gegant del meu costat s'endolceix amb la cap. Un calfred elèctric que desemboca en uns acords maleïts. Fred als pulmons. Mercuri a les puntes dels meus dits. El guitarrista s'expandeix, i el meu somriure es glaça. Aquella no. Sisplau. Maleït live. Maleïda vida. Transtemporalitat en agost. Recordo les paraules d'algun fan killer. De totes maneres, de què serviria. Segueixo viva, i flueix sang dins meu. Respiro i em calmo. "Busco rebel·lió a la granja". Let's keep on living.

On estàs, Damien?

S'ha de comprendre als artistes, que necessiten el seu temps per a viure el necessari per tal de perfeccionar les seves creacions... però tot i així la meva impaciència m'obliga a cridar: ON ETS?? Estic plantejant-me anar a buscar-te a la teva illa maragda per demanar-te, implorar-te, que espavilis, que la segona part de "O" JA és necessària. Que vull que la teva veu entranyable (perquè nevega per les entranyes, perquè sola a capella ja fa la cançó) torni a fer d'apuntadora en les meves escenes vitals. Que els teus acords tornin a estremir el meu pols, i les teves paraules subtitulin de nou les meves postals, ara mateix d'una ànima perduda entre un parell d'universos paral·lels, i aparentment inconjugables.
Somric per a mi mateixa ara que puc tornar a escoltar la cançó que va desembocar en, probablement, un primer amor ple d'innocència, i ara, dolça nostàlgia. Y que Amie ha escenificat la esperaça. Que comprenc Volcano. Que sé quin gust té l'aigua freda. I que Delicate no és una banda sonora, sinó un eix vertebral. I tinc por del efecte que tindria, per enyor de melodia, sentir una de les teves balades al metro... probablement empenyoraria la emoció continguda a la funda de la guitarra, com a mínim...

Sisplau, Damien. Volem més. Suposo que per tornar a fer un disc així has de tornar a reviure una energia sentimental molt densa... que tinguis la sort de tornar-la a viure. És possible que et calgui tornar a patir, però val la pena... crear així és una petjada màgica, com un cristall que vius en calent, i absorbeix algun detall (una flor seca, un cabell, una partitura...) i que després, un cop fred, et deu servir per veure el món. Almenys, aquest és més o menys l'efecte que tenen en mi les teves cançons. Se t'ha d'anar a buscar per recordar-t'ho en persona? Ara mateix no dubtaria en fer-ho... i crec que no sóc la única...

What am I, darlin'?
A whisper in your ear?
- D. R. -

Advertencia

No hables con desconocidos.
No mires a los ojos de la gente.
Puedes no olvidarlos nunca más.

La vida es un milagro - Emir Kusturica

Vous me manquez

--y descolgar el alma frente a un té humeante cuando fuera todo puede esperar...---

No falla. Cuando me levanto del otoño y la temperatura se ha lanzado al borde de las aceras, me viene como un escalofrío que me pide que vuelva a Toulouse. Por ella, soy la petite elfe de las manos frías que se despertó en su escapada al midi francés. La que volvió loca por una música siniestra o melancólica, con expresiones italianizadas, ganas de perder el miedo, de compartirlo todo, de dejar que la bohemia se escape por las grietas de esta educación racional y perfeccionista de la que no puedo culpar a nadie, porque he sido siempre la primera orgullosa...hasta la esquizofrenia.
Aún hoy doy las gracias por haberme dejado llevar aquella primera vez por una de las sorpresas encubiertas de la vida. Cuando debo justificar porqué me empeñé, sin más, en escoger una de las opciones de repesca, relegadas a quien las quisiera, por una ciudad del sur francés de la que sólo había oído que era una importante corte medieval... Sonrío y digo que es de lo mejor que me ha ocurrido. Y sí, fui descalificada de mis tres opciones, Stirling (Escocia), Utrecht (Holanda) y Copenhague. Y sí, me ha quedado un año colgado por culpa de mi aventura. Y no, no lo cambiaría por nada. Y acabó siendo una suerte de hechizo: ciudad natal de Carlos Gardel (sabeis que no comprendo el tango, pero tenía que acabar allí...), residencia pasajera del viajero Exúpery...

No sé cuánto tiempo hubiera tenido que emplear en encontrar esa ciudad artística, entregada y amable del sur de Francia, para encontrar un refugio en el que sentirme en casa.
Sé que puedo volver. Y que todo lo que aprendí me configura hoy, y que estoy aún en deuda con toda la gente que me configuró. Me escaparé al borde de la Garonne a escribir desde estos ojos que sólo se llenan con las historias que asisten. Tantas, tantas historias...
Sé que...necesito volver.


P.D. Los que estéis de Erasmus, llenad vuestros pulmones...y descubridlo todo.

TRENSICIÓN

Algo me preocupa en la ciudad cuando el lugar más cálido es la biblioteca del barrio. Allí se dan cita aún esos niños redonditos y con mofletes, ignorantes aún de Agatas Ruiz de la Prada y con nombres variados: Jessica, Omar, Rodolfo, Valeria... La bibliotecaria se ríe y me dice "Bona tria, aquesta noia...". El bibliotecario (mi hombre ideal) sonríe, y con esa voz que debería doblar, como mínimo, a Ethan Hawke en Antes del atardecer, me dice:
- És que és una fan dels Smiths. Però en realitat l'has decebut perquè no t'has endut el Morrissey.
Ja me l'havia endut anteriorment...mentrestant, un hindú demana internet i una subsahariana coqueteja amb el bibliotecari alegant que ha tornat a perdre el carnet...que finalment duu a la butxaca. Surto somrient. I durant tot el dia creuré que com he trigat tant de temps a sentir "There is a light that never goes out"...

He pasado una noche endiablada. En mi insomnio podría haberme soñado, efectivamente, perdida en una llanura como la de El Calafate que nos retuvo, con los mismos matojos espinosos al borde del camino y la misma bóveda tintineante.
Las venas de mi mano golpean mis huesos, mientras veo venir a 'Don't look back in anger'. Apenas me deja atrás vislumbro una silueta de una cabeza salir por la ventanilla, con un cigarrillo en la comisura que arde un adiós.
En dirección contraria cruza a toda velocidad, imprudente por el terreno que sobrevuela (y porque casi me atropella) el bonus track de X&Y de Coldplay (¿cómo se llama?) en forma de camión con más luces que el Moulin Rouge.
En ese momento temo que la que se pare sea la canción de los Smiths. Sobretodo porque no tegno ni idea de quién podría conducir el coche...
Me siento a esperar. Quizá deba venir un ovni. Y juego a algo que hacía de pequeña: Pongo nombres a las estrellas. Pero esta vez son personas.
De pronto oigo un chirrido que se acerca. Un pequeño foco que rota como un faro me permite ver quién se pasea sobre una bicicleta antigua, de ésas que la rueda de delante es tan grande como la de un molino.
Mi mueca escéptica me comunica que he llegado al fin del insomnio y que estoy soñando. No tengo imaginación suficiente para recrear al Boss en bicicleta, tocando Thunder Road con su harmónica. Me hace un gesto para que salte al trineo blanco que lleva detrás. Acaba la canción en una estación mientras amanece en lo que me recuerda a las Innisfree.

Nací a las 4.22 de la madrugada, así que me despierto con 22 años. Y no ha cambiado nada. O sí. Salgo tarde. Cojo un disco que en mi búsqueda había dejado atrás. Han llegado algunos mensajes preciosos. Falta el que no llegará. Recuerdo las últimas sorpresas y me viene a la mente la escena de un film argentino. Chinpón. Yo también voy a acabar mi tango.
Gustavo se desliza por la carretera mientras pienso al menos 22 motivos al lado de quienes tengo una porción de hogar, una fichita de mosaico. Y me salen los números. A la hora exacta. Soy yo quien conduce, suena 'Land of Hope and dreams'.

Big wheels roll through fields
where sunlight streams
meet me in the land of hope and dreams

Hello Monday

Lo grande de las espirales es que conducen a lugares insospechados. Los cristales cubren todas las miradas, aunque todos nazcamos con la misma capacidad objetiva de ver. Pero son las visiones de los demás los que pueden devolver oxígeno a instantes de pérdida. Sin que por ello seamos mosaico porque los demás nos miren, si no porque, una parte de éste son vidrios coloreados que nos regalan personas que se cruzan en nuestro eólico paseo hacia el fin de la caverna.
Una conversación (sin café, sin banda sonora) apaga en un frío cubo el fuego que roía fragilizando el armazón metálico. Noche de fiesta viendo una película. La responsabilidad del trabajo bien hecho, y de que tus sueños pueden seguir guiando tu destino, que siempre dependió de ti. Una experiencia bohemia. Al fin. Cuánto añorabas reír bajo la lluvia, y ya ni te acordabas... Hija del otoño, cruzas la ciudad cabeceando, y al bajar del bus un momento-Amélie anula el insomnio. Te haces la fuerte, y vuelve a la polvorienta matriz de los olivos. Donde las raíces, en silencio, se retuercen. Donde sigue lloviendo. Como nunca. Y en el café del fin de semana, repasas en voz alta. Las lecciones, los cabos sueltos. Y volviendo, coleccionas todas las sonrisas del fin de semana. (sólo gracias, sin saber cuál es la mejor manera...) Y de pronto, noticias de otras fronteras que, como el agua lechosa sobre el barro, aclaran de pronto tu estructura imaginaria, ante los relámpagos.
Lunes. Efeméride. Demasiado hielo para tan poco alcohol. Aún arde. Voy a hacer autostop en el pentagrama, sangrar tinta y dormir en el horizonte.

There's no point in hanging on
Watching the sun go down
Spinning round and round

Blindtest

Ara que he vist per aquesta estranya finestra del televisor el barri tolosà (ara Toulouse es diu Tolosa de Llenguadoc :)!!!) on vivia, i a la espera de que mes chers françaises m'expliquin algunes claus per entendre per què els carrers estan en peu de guerra, acabo de recordar un joc que em van ensenyar en aquell pis, ple de melòmans, del carrer Recollets.
Recordo el dia que em vaig aficionar al Blindtest, quan el baix de Clém, desesperat per la nostra incultura musical, malgrat els esforços, especialment de Piluca, per endivinar les cançons que tocava, va fer una concessió i va interpretar el tema de Pulp Fiction, que, per si de cas, els murs de la habitació podien dar-nos una pista.
Avui no em fa falta tornar a Toulouse per jugar al Blindtest en la distància. Si sento el gemegar del vent entre els pisos grisos, d'aire soviètic, d'Empalot, torno a dormir en aquell llit d'aire. Si sento relliscar en el gebre un vell cotxe carregat de joves, és com si tornés a casa després de prendre un mónaco a Le Bar Basque. El clàxon d'una bici abans de la frenada embadurnada de fang de l'autobús, el 38; la fricció de la liviana masa de crêpe a l'altra banda de la barra del Sherpa, franquejada pels únics cambrers de la ciutat que entenen massa bé l'espanyol; i especialment, aquell accent mans, que flirteja amb les vocals, dels venedors al Marché de Noël que no podré visitar, dels squatters a Mixart-Myris, dels músics a la única línia de metro, als carrers sempre mullats sense presència de paraigües, de la fornera del costat del Halal, que em diuen, amb un franc somriure: "Vous n'êtes pas française, mademoiselle, n'est-ce pas?"

Avui surt la segona edició de Peudepàgina (www.peudepagina.net). Per col·laborar-hi, vaig anar a veure una de les pel·lícules que s'han de convertir en imprescindibles, "La vida secreta de las palabras". A l'espera de poder tornar a jugar a Toulouse, m'agradaria que els qui heu vist/anireu a veure el film us animeu a una partida amb la fantàstica BSO (no s'hi val buscar a Google! tot i que potser teniu més sort que jo...). Entre les cançons (quina és la del tràiler?) crec que hi havia una que devia de ser de Tom Waits. Algú juga?

P.D. Aprofito per disculpar-me per escrit amb tots els que patiu aquesta debilitat meva pel blindtest en llocs públics...

Huida a la jam session

De entrada, fue un sueño
de viaje, un espejismo
de vuelta, una agonía
de golpe, nostalgia de lo que pudo ser
.

Ergo... i will survive

Lady Wintersleep

Just close your eyes and think of me

I take back everything I said

She can't hurt me, I can't hurt you

It's like we are already dead

- Ryan Adams -

El sueño de Chéjov

Las dos actrices dejaron caer dos pétalos de flor de cerezo y el cochero sonrió diciendo: Tengo una historia que contar, es una historia muy triste, pero creo que vos podéis comprenderme, querido Antón Chéjov.

Antón Chéjov se apoyó en el respaldo, se tapó el cuello con una bufanda y dijo: Tengo todo el tiempo del mundo, soy muy paciente y me gustan las historias de la gente.

Antonio Tabucchi

Urbanitas

Torno d'anglès xerrant amb dues companyes. Estem a la vora de l'abisme entre el sarcasme i el plor perquè una d'elles ha assistit a un procés de selecció de CVs per a una cadena de TV. Faig trasbord. El músic de Sagrada Família (sempre és un diferent) ha plegat ja. A l'espera del meu vagó cap a una estona de pau, em dóna temps de llegir un conte. No em penedeixo gens d'haver comprat aquest llibre, malgrat el record del dia que el vaig comprar em porti a postals que voldria cremar per veure si el foc encara pot purificar instantànies pètries. Entro i sec, vull seguir llegint. L'home del meu costat no aparta el seu braç rosat i crispat del lloc on hauria d'anar el meu clatell, ja cansat del dia. Fa pudor a alcohol, té els peus sobre el seient de davant, i a la cara, una mirada lasciva cap a les cuixes generoses de la dona del davant. Fa temps potser hagués sentit llàstima per aquest miserable, però ara... no em queda gens de respecte... sento ràbia. No puc llegir. Compto els segons. Potser estaria més tranquil·la si em canviés de lloc. Però la dona del davant em llampegeja amb els ulls, i no marxo. A la seva parada, l'home es tambaleja, i la seva mà llisca per les mitges de la dona, i babeja una frase imperceptible. La pobra fa una mirada d'escàndol i ajuda al seu voltant. Fins quan es podran creure amb el dret d'aquestes violències, que ens fereixen la intimitat dels nostres moments de festa, que ens condicionen l'estètica i que ens fan estar pendents i temeroses?
Baixo a la següent. El noi recolzat a la porta sembla sortit d'un film que podria projectar l'In-edit festival. Samarreta dels guns'n'roses, ungles negres, i una cinta texana com la del Boss en la època que m'hagués agradat conèixe'l. Recolza el seu pes sobre una guitarra que no porta, en el seu defecte, sobre el seu canell. Els cabells li cauen sobre la cara, i em sobta trobar en els llavis una ferida, com si un cop de puny li hagués estripat les paraules. Sembla trist. Li diria alguna cosa, però noto el cansanci al clatell. És la meva parada. Vull baixar. I tornar a agafar un avió.

So Sally won't wait, she feels it's too late
as were walking on by
Her soul slides away
but don't look back in anger
you'll hear her say...

- Oasis... -

Palabras, apenas

No abuses de mi inspiración
no acuses a mi corazón
tan maltrecho y ajado
que está cerrado por derribo.

Por las ranuras de mi voz
se filtra la desolación
de saber que éstos son
los últimos versos que te escribo.

Para decir 'con dios'
a los dos nos sobran los motivos.

- Sabina -

Dulce de vuelta

"Buenos Aires, bella terra", recital poético-musical a cargo de Dinosaurios

De vuelta de nada, y a por todas. Tenía ganas de verme desde otra ventana. Un espectáculo para condensar las canciones que creía que este viaje no había tenido. Y las palabras, sencillas, recitadas con la rapsodia natural argentina, son también mías, por sonreír desde la oscuridad de una segunda fila, donde antes nunca me hubiera situado. El tema de El padrino me remite a una peca inconfundible en el mundo, y una avalancha de carcajadas incomprensibles se ven sofocadas por miradas de reprobación. Y miro a los ojos de mis compañeras. La que entiende porque lo vio también. La que entiende porque desea compartirlo. Y de pronto todo es tan fácil. El tiempo, el espacio...todo es soñar...y empujar tus sueños al abismo que te obliga a cumplirlos. Espero que la montaña rusa en la que se convierten mis días sea en realidad un teleférico.
Al otro lado de la línea telefónica ya no hay suspiros, sino una risa cómplice. Ya no me azora hablar con desconocidos, reírme de la casualidad y mirar de frente a mis preguntas. No es que me hayan contagiado una cierta disciplina de dejarlo todo al albedrío del caprichoso destino, pero ya no me hunde la idea de no controlarlo todo. Porque las sorpresas son el dulce del día. Y me sorprendo a mí misma dando por fin más importancia a un gesto de alguien que se aproxima, una palabra, un guiño, una oportunidad tomada, que a todas las miserias que siguen en mis cinco esquinas. Siguen hablándome desde las páginas, desde la radio, desde las calles y desde los sueños. Siguen estando ahí. Pero, confundida y caótica, siento que la primavera (que dejé en la dirección austral) está a punto de empezar, en medio de un otoño menos melancólico de lo acostumbrado. Gestos importados son las yemas de un árbol lejano, que crecerá en el tiempo. Ni Lenga, ni Ñire, ni arrayán (?)...pero con la corteza tibia y plateada, y la savia color dulce de leche.

Missing Argentina

Blues de una nostálgica. Candela lloraba lejos del abrazo ajeno ayer, angustiada por la nostalgia de lo que aún no ha ocurrido, porque hay corazones que sobrevuelan la realidad...hasta quebrarse o inventarla. Por fin tengo en papel las imágenes. Sirve de poco, porque estando acá sueño con Bariloche, Ushuaia...donde aún recibo cartas de los míos. O de los que creo míos.
Es más duro el retorno de lo que creía. Un escalofrío me recorre cuando oigo un acento del sur. Llena mi vacío todas las sonrisas que se me caen de los labios, cuando se esfuman como un vaho entre la lluvia porque el otro ya mira hacia a otro lado. Aún alguien suele sonreír al otro lado del café cuando le hablo del Perito, de Uhsuaia, San Telmo o el Bosque Tallado... Ingenuamente, creía que la Patagonia me devolvería una soñada habilidad para contar historias...voy a contar hasta diez. Y me calmaré.

Todo empieza y todo tiene un final
hay que pensar
que la tristeza también se va
-Jorge Drexler-

Ruedan las estaciones

- Y...sí...en realidad sí necesitaríamos una dependienta acá.
La librería de Ávila, a dos cuadras de la Manzana de las luces, promete guardarme un sitio.
- Cuando vuelvan, pásense por acá, que las invito a un asado.
- Escríbanme si quieren...bueno, no dejen de hacerlo...
- Pero...por qué llegaron tan tarde?
Los argentinos no lo ponen fácil a la hora de dejarlos atrás. Y en San Telmo todas las fachadas de mis suenos gritan que se pueden alquilar. La milonga me hizo dormir tranquila, aunque mi estómago se retuerza en los pocos momentos de tedio como una esponja de espinas.
Voy a aterrizar (mis maletas quieren quedarse...) en el renacer del otono de mi ciudad condal. Llegué en el fin gris y esperanzador del invierno, y nos marchamos con un espléndido sol de primavera iluminando los rincones de la ciudad, que me parece hoy más descarnada, enorme y apasionante que antes. Buenos Aires...Ushuaia...El Calafate...El Chaltén...Puerto Madryn...Bariloche...El Bolsón...Buenos Aires...Madrid....Barcelona...ruedan las estaciones, y en cada una, una historia que espero recordar...todas las historias merecen ser contadas...y dejo el olvido a su antojo; al fin y al cabo, acá aprendí que los recuerdos, las vivencias, son tan imprevisibles como el destino y la casualidad...

Buenos Aires 2001 - Ismael Serrano

Another shared song

La vida es a veces, sencillamente, una conversación de pub. Todo pasa entre esos muros, oculto entre canciones (ayer fue "Yellow"... para los melómanos), cervezas y un par de ojos que sienten lo que escuchan. Las historias quizá sean siempre las mismas: anhelos, orgullos, soledades y sueños rotos. Pero nosotros, también pasajeros, somos distintos, mutables y valiosos. Los canallas se caracterizan por ser los vulnerables más valientes de la humanidad.
Que viva la música, tras el silencio necesario.

Berlina / Wilkenny (Bariloche, Argentina)

Transmutación en Hobbiton

De cada caída, un golpe de suerte. La buena estrella marca aún nuestra ruta. Este país, del que añoraré tanta ternura que emana de sus poros, aún nos da sorpresas... Ayer fuimos a El Bolsón, y se convirtió antes de llegar, gracias a la magia de su paisaje (el espejo de los lagos refleja la mirada de uno mismo) en el segundo lugar de Argentina en el que podría llegar a vivir. Ideologías aparte, más allá de la artesanía, la bohemia y el ecologismo, por casualidad conseguimos ir al Bosque Tallado. Una frase atravesó mi mente, dicha hace años. "A fuerza de golpes y ultrajes los troncos se convierten en imágenes". No creo en el dolor necesario. Aunque es posible que las cicatrices nos hagan más bellos, y sí, seguro, más fuertes. El ascenso fue duro, y la inesperada nieve al final me convenció de otra contradicción obvia en la que nunca antes caí. Cuanta más ropa me desprendiera, menos cantidad de agua helada volvería conmigo, inmunizándome la piel.Y el bosque fue el logos. En la nieve, esculturas de madera tallada emergían del suelo para gritar sus historias. Un incendio hace años dejó la zona derruida, pero el trabajo de los artesanos, no ya del Bolsón, sino de todo el país, convirtieron algunos de los troncos en formas sinuosas, mostrando diferentes visiones, distintas miradas. Siempre acaba volviendo la primavera. Y entre la nieve, gritaba la tierra, y dos manos, con fuerzas opuestas, firmaban un lazo eterno. Una caperucita recuesta su cabeza sobre el unicornio que velaba. Un quijote alado, patrón de los idealistas, tiembla con una estalactita colgando de una de sus minúsculas alas. Y el viento no aulla más. De camino a Bariloche, descubro una canción de Neil Young. Llevaba un año en el mp3, quién sabe porqué la escucho ahora.

Et parce que ma peau est la seule que j'ai
Que bientôt mes os seront dans le vent
Je suis né dans cette caravane
Et nous partons, allez viens
- Raphael -

Tango

Acaricia mi ensueño
el suave murmullo de tu suspirar
Cómo ríe la vida
si tus ojos negros me quieren mirar
Y si es mío el amparo
de tu risa leve que es como un cantar,
ella aquieta mi herida,
todo todo se olvida.

"El día que me quieras"

El preu del silenci

Ara sé la maledicció de la literatura. No sé si era necessari aprendre-la de forma tan crua i genuïna en un dels països més literaris del planeta (almenys, la seva literatura és ben cèlebre del lloc on jo vinc...). Però ara em raspa a la pell el saber que mai tindré prou paraules, i en el seu defecte, prou habilitat amb una càmera, per captar el preu del silenci.
La estampa no té res a veure amb les mítiques imatges del National Geographic. Tan sols un llac amb onades, i de fons unes muntanyes nevades. Podria ser qualsevol altre lloc del món. No sé, és tan inútil descriure l'entorn... I el silenci, semblant al d'ahir, i al de demà i de les properes setmanes en aquestes contrades... sento tan burd l'intent d'escriure...
Vam aconseguir per una casualitat d'aquestes que fan riure tan als natius un guia local. Vam demanar-li una foto, ens va descobrir per l'accent, i es va oferir a portar-nos al Parque Natural Tierra del Fuego.
No puc descriure-ho. Només sé que no sé com em reposaré, si plorant, cantant a crits, en un mar d'insomni, trucant a tots aquells que he deixat a l'altra banda... del que he sentit. No tinc ni idea. I la meva companya de viatge sembla estar igual, però la seva maduresa em protegeix d'alguna manera. I encara ni he plorat, ni he cantat cap de les cançons que em sotgen, ni he maleït al vent, ni s'han secat els meus ulls en el sostre de l'alberg.
Simbòlicament, hi ha hagut tres viatgers asseguts al llac de la fi del món. Tècnicament, el llac separa Argentina de Xil·le. Poèticament, encara no he trobat la metàfora que m'expliqui perquè em costa respirar, perquè em sento extranya i perquè els records es barregen en el present mostrant postals confuses i absències disfressades. Personalment, vull indagar, per molt mal que faci, en la vivència de sentir, en la certesa de la empatia, que avui s'han assegut, una al costat de l'altre, tres ànimes perdudes a compartir el silenci davant d'un llac gelat mentre bevien mate.

Globalització

Els argentins estan contentíssims amb Telefònica, que és monopoli de la xarxa de telefonia nacional. Fem un just intercanvi: els confesso que allà en diem 'Timofònica' i ells, sempre tan agust, em diuen que quan no hi som li diuen 'la madre patria'... Acabades d'arribar a Ushuaia, ens sentim inmerses en una novel·la del nord, jo concretament en "Atando cabos" (s'Annie Proulx era?). En qulasevol moment apareixerà Ullal blanc a la cantonada mentre el taxista, a bord d'un R-5 que espetega gasoil pudent ens fa propaganda dels tours que monta ell mateix pels glaciars. Se'm fa extrany passar al cantó d'uns nens rossets i amb les galtes flamants amb l'accent tan dolç dels sudamericans, que juguen al costat de l'escola primària, on no hi ha torn de tarda perquè els professors fan una acampada de protesta. El jovent et mira als ulls intentant desxifrar el teu idioma, i riuen sota el nas quan esbrinen el teu origen. Una tenda del carrer comercial aterroritza els vianants escopint, des d'un inclement altaveu, "La tortura"... em pensava que estava a la fi del món, espero que el glaciar no el patrocini Coca-cola...
Bé, és tot per avui... tinc una cita amb una lluna austral, que ella (espero) seguirà sent genuïna...

Déjàvu II

I don't believe that anybody feels the way I do
about you now

And all the roads we have to walk are winding
and all the lights that lead us there are blinding
There are many things that I
would like to say to you
but i don't know how

Because maybe
you're gonne be the one that saves me
and after all
you're my wonderwall

Déjàvu (rumb a la Patagònia)

Ha tornat la música. De forma incomprensible, com les millors aparicions, que rellisquen sobre la rutina. Enmig del soroll, la redacció, el batec constant de teletips... ha aparegut en crescendo la cançó que fa recuperar un estiu. Sense febrilitat, apartant els tòpics, estereotips, i el zumzumejar de les veus que fa temps que esternuden pols i rumors. Però arriba un punt que els ignores, i balles sola la teva cançó. Sota una lluna d'agost que s'enmiralla en els canvis de temps. Un antifaç lluent i cruel que aireja les faldilles recordant-me la fugacitat del temps. Però jo he recuperat la música. I marxo d'aquí, però sé tornar. Sé que no m'he deixat pertànyer per aquella terra, però, Com la imatge nebulosa i certa d'un déjàvu, les puntes dels meus dits s'arrelen en la línia espessa del dia que marxa.
I marxo a la Patagonia (sembla una broma sarcàstica, però no!). "Il y a que la Patagonie, qui convient à ma tristesse..." he sentit dir. No és la tristesa el que hauria de calmar amb el brutal silenci que diuen que desprenen els glaciars. M'entretindré cristal·litzant records en la solitud verge (espero) de la fi del món. Però tampoc és la nostàlgia el que hauria de deixar apagar amb la gelor dels vents, que deu ser gaiebé corpòria, i per això les gents els creien gegants inclements que corrien veloços sobre el gel...
M'enduc una rialla, i a la cantonada del somni, s'arrossega picarolejant la cançó. No necessitaré res, més que la calma que el temps em nega m'asseguri que la història ha de continuar (show must go on)...i que no desapareixo, sinó que tornaré més sencera (la fragilitat té el nom tècnic d'explotació laboral, però això és una senzilla excusa...).
¿Serà igual la lluna des de la fi del món? ... aquesta pregunta ja l'havia sentida abans... però on?

Il y a que la Patagonie... qui convient à ceux qui rêvent

Serpiente de verano

Una de tantes grandeses de les pràctiques periodístiques... i en fi, ja se sap que a l'estiu no passa mai res...
¿Què us sembla? Aquest article va ser portada a La Mañana (i la rialla de sobretaula d'una part de Lleida)

sociedad
Una escapada al campo


2005-08-11 - 21.20
La fuga de un ternero ayer por la mañana en Torres de Sanui ocasionó más de un contratiempo a los Mossos d’Esquadra y los voluntarios que se movilizaron para devolverlo a su propietario.

Lleida - Maria Patricio
Los Mossos d’Esquadra recibieron ayer a las 10.05 horas el aviso de un ganadero que contó que se le había escapado una de sus reses más jóvenes en la partida de Torres de Sanui.
El propietario llamó cuando el animal se encontraba delante del colegio Mater Salvatoris y, a pesar de que el animal se mostraba muy tranquilo, su pertinaz tozudez y reticencia a obedecer a su dueño obligó a éste a pedir ayuda.
Por la proximidad con la autovía A-2, los agentes decidieron desplazarse rápidamente, a fin de evitar cualquier riesgo de accidente con algún vehículo que circulara por la carretera.
Al parecer, pronto encontraron al feliz ternero paciendo en un prado cerca del colegio.
A pesar de la proximidad de una de las rotondas de la autovía, la patrulla de Mossos, los ganaderos y algunos voluntarios desplazados hasta el lugar descartaron la posibilidad de una operación peligrosa para el tráfico, ya que la pasividad del animal parecía predecir que la captura sería rápida y sencilla.
Nada más lejos de la realidad. Las apariencias engañaron a los agentes, que pasaron el aviso al Control Central de Policía de que el ternero estaba controlado, pero no lo habían devuelto a su propietario aún, ya que se esperaba la intervención de un veterinario.
Teniendo en cuenta la corta edad del animal, los agentes decidieron traer una vaca de otro ganadero a fin de que el ternero, siguiendo sus instintos, la siguiera hasta un camión y pudieran transportarlo hasta su dueño.
La vaca, más habituada a los extraños caprichos de los humanos, obedeció y desfiló por el prado, bajando y subiendo del camión con el que pretendían llevárselos a ambos a petición de los granjeros. Desafortunadamente, el ternero se sentía tan a gusto en contacto con la hierba del prado y los rayos de sol, que ignoró absolutamente la presencia y reclamo de su congénere.
Poco se sabe de la comunicación entre animales. El caso es que la vaca traída hasta el ternero a modo de cebo, probablemente sintiera envidia de la autosuficiencia que en aquel momento estaba demostrando el joven prófugo, y en una de sus salidas del camión para atraer al pequeño ternero, se dio a la fuga carretera abajo, con tan mala suerte que la cuerda que pendía de su cuello, símbolo capital de su sumisión, se enredó entre las piernas de uno de los ganaderos que estaba por allí, y que en aquel momento estaba conversando con el fotógrafo.
El pobre ganadero fue arrastrado por el animal unos cuantos metros, en una escena propia de las clásicas películas de far west, pero pronto fue liberado sin más heridas que unos cuantos rasguños.
Finalmente, el equipo consiguió convencer al ternero de que se levantara e iniciara la marcha de vuelta a la granja. Todos los presentes destacaron la tranquilidad absoluta del animal, que mansamente volvió con su dueño caminando por donde había venido.
La escapada estival del ternero acabó felizmente, aunque es probable que éste eche de menos darse un paseo en estos días de calor.

Lligams verbals

Il faut pas faire de promesses.
Vraiment.
Ce sont que des mots qui s'endorment dans la tête
et que le temps vide de signifié dans le coeur.

Nit de bruixes

Hi ha llunes que desperten els sentits. Diuen que la de Sant Joan porta bona sort. L'únic que sé del cert és que des de l'últim bany en aigües atzabeja he sofert una rabiosa metamorfosi en noctàmbula. Amics retrobats, hopes and fears, molta empenta i poc sen, tot és possible. La Barceloneta, la Garonne, Bogatell...

Pluja en una carretera llunyana que m'és tendrament familiar. Un arc de Sant Martí lateral capta l'atenció de les meves acompanyants, i un cámió lateral aixeca una boirina d'aigua sobre el que a vista és tan sols una pista de gel que sembla el filó d'una espasa. I sona Somewhere only we know. És només el principi d'un cap de setmana inoblidable (merci à mes français! et bien sûr aussi à mes 'trastos a lo Thelma et Louise'!).

Potser és que fa temps que somiava amb un punt de partida. O potser és que la vida és així. Un dia et despertes i te n'adones que t'has passat el temps trenant una enorme soga perquè vagi ardent poc a poc. Que està plena de pols. Però que una sola espurna pot encendre-la per il·luminar en la boira un far construït per forces mil·lenàries... Tinc una espècie de souffle que em creix dintre, com un estol de papallones grises amb olor a espígol. Probablement amaguen aquell lloc que 'only we know'... No tinc ni idea de què m'està passant. Ma mare tem que estigui perdent el cap. Bé, està més tranquil·la des de que he entregat el reportatge. De totes maneres, aquesta "bogeria", per ara, no em fa por. Em fa més por que aquesta sensació sigui només això, un truc estúpid d'una nit de bruixes, i no la vida que esclata amb la força de l'Iguazú.

¡Vive la fête de la musique!

Empanada probablement, pensareu, però aquesta fantàstica (i necessària) festa la vaig descobrir en tota la seva plenitud a Toulouse! C'est pour ça que vous me manquez comme jamais aujourd'hui! (mais pas pour longtemps... j'y reviens bientôt!)
Com la heu celebrat? Si algú sap d'esdeveniments per melòmans empedernits a casa nostra... si us plau, feu-m'ho saber! Jo vaig una mica estressada amb mil tonteries, però m'he permés el luxe de dedicar tots els meus descansos a l'últim de Coldplay, X&Y.
Necessito feedback! Alguna experiència per avui? Alguna experiència eterna? Alguna cançó imperdible? Let's talk...

Segones oportunitats

Un borrissol d'aire m'estremeix en el migdia lliure que feia temps que enyorava. Les orenetes no s'han quedat gaire temps aquest any, però el silenci i els rajos de sol blancs són els mateixos de sempre. Penso en la proposta de Festa de Graduació (encara que són pocs els que ens graduem) i una malenconia em sumergeix en un son càlid, però tintat d'una certa tristesa.
És possible que no sigui capaç de sentir-me mai satisfeta amb la forma que tinc d'omplir el meu temps. Sobretot perquè pesa com una llosa el temps que he tingut i no he viscut. Crec que amb una mica de sort, més endavant em trobaré algun dels que a partir d'ara seran 'antics companys' i podré aprofundir una mica més en les seves vides, en les seves presències.
I de nou, veuré passar l'estiu al poble. I serà tan diferent de l'any anterior. Alguns veins ja m'acullen com una espècie de jove parenta llunyana independent i amable, i aquest caliu em conmou. Sento a mitja tarda com els terrats torrats i rojos encara em tempten a còrrer quan avanci la marinada. El penell ha girat mentre em passava l'any a la meva ciutat marinera i cada cop més cosmopolita, però el microcosmos i jo estem superant la treva perquè em sigui més fàcil restar-hi, i perquè no, respirar, i viure de l'aire de nou (alfa et infinitus...).
Ja no sento ganes de tornar-me invisible, ni de baixar la veu. I 'la vida és neta, un full en blanc'. Vull reescriure la història que va començar en Rice. Malgrat ara mateix no pugui escoltar-la. Per supervivència. Perquè gràcies a instants de mosaic dels últims mesos, em sento forta. Perquè, com tothom, jo també mereixo una segona oportunitat. I que jo sàpiga (o pot ser que sigui l'influència de les històries recents de les que he estat testimoni) la vida encara em sembla generosa.

Taking a while raising a smile
raising a smile makes it all worthwhile
but if you wanted to find peace of mind
then you could find it any time you liked
you are the afterglow
TRAVIS - Afterglow

Fe (somehow only You know)

Fe és atrevir-se al desconegut, la fe es sustenta sobre aquelles coses que no podem provar. Si no, seria evidència, i no tindria cap mèrit. La fe s'assembla als somnis, i sovint els cimenta perquè no fuigin quan canvii el vent. La fe ens pot tornar tossuts, absents i a vegades insuportables. La fe no la podem trobar, és innata i sorgeix en moments precisos, imprevistos però transcendents.

M'aixeco i hi ha dies que a dures penes em sento existir. Compro un diari ple de notícies grises, llunyanes, alienades, tendencioses. Em sento una més del gran ramat, perduda en la C-58. Un número en les llistes. Un instant entre la clientela. I tot i així segueixo endavant. Les coses no canvien només per voler-les, ho sé. Però també ser que no han estat sempre així, i que no tenen per què seguir d'aquesta manera. You can say I am a dreamer, but I'm not the only one.

Tècnicament parlant, avui han fracassat el 75% dels meus projectes, i l'altre 25% es sustenta en el marge de satisfacció que dóna acomplir amb la rutina típica d'aquesta època de l'any. Però alguns condunctors m'han entrellucat cantant i amb la més mítica "sonrisa gillipollas" (invoco als meus cons preferits) de la setmana. No vull fugir més. És l'hora del reciclatge. I la filantropia (una variant retrobada de fe) està desfent les maletes amb mi. Cada cosa que em lliga a la meva vida (millor o pitjor, però meva i una de sola) em produeix un pessigolleix a la gola, i m'injecta esperança en aquestes mans entumides.

Prou de paraules ampuloses. Si encara ets capaç de somriure és que tens fe en alguna cosa.

Oh simple thing, where have you gone?
I'm getting older and I need something to rely on
Keane - "Somewhere only we know"

This is the last time

Enmig de la febre sentimental però inspirada de Keane, ara per fi s'ha cristal·litzat un record que em permetrà avançar. Perquè crec que quan trobes una cançó que parla de tu, t'aclareix les idees. I quan la sents, t'inflama d'energia i fixes la postal en el temps, aquest terrabastall de records, sentiments i contradiccions sense cap lògica. (Encara no l'he acabat, però us recomano molt que llegiu 'Tristano es mor' d'Antonio Tabucci, per tenir un petit reflex del pas del temps en una vida, i de que aquestes, gràcies a Déu, no són linials ni poden plasmar-se de forma senzilla. Però una cosa sí que tenen, la seva complexitat, el misteri del solapament d'experiències les fa úniques, múltiples i meravelloses. Totes elles.).

Espero que també li serveixi a algú altre aquest fragment de la cançó. Val la pena, ni que sigui per la força acústica (dramàtica, d'acord, però optimista!).
Fixant una última vegada, es poden tancar les portes, i avançar. Comença un nou estiu. Com diu també Keane, I'll meet you in the light. És, si menys no, un punt de partida com qualsevol altre.

P.D. I a més faran de teloners d'U2!!!!

Something I wasn't sure of

But I was in the middle of

Something I forget now

But I've seen too little of

The last time

You fall on me for anything you like

Your one last line

You fall on me for anything you like

And years make everything alright

You fall on me for anything you like

And I no I don't mind

Keane - This is the last Time

El ciclo del agua

Pero no era en los campos en lo que estaba pensando Tristano, miraba el horizonte más allá de las cepas de los olivos enfermos y pensaba en este país por el que había empuñado el fusil, si había valido la pena, y mientras tanto recorría con la mirada el paisaje y permanecía reclinado en una silla de tela, de esas de director de cine que le había regalado en broma Daphne en uno de sus cumpleaños, escribiendo la frase de Escarlata O'Hara con un pincel en el respaldo, mañana será otro día, para que él no fuera el director de un cinemascope amargo que se veía desde el proche, sino que pensara que en el fondo en la vida hay algo que merece la pena si el alma no es raquítica, y que es necesario luchar contra el raquitismo de determinados días, porque de repente la fuente empieza otra vez a manar, tú ya no te lo esperabas y qué hermoso, llega un chorro de agua fresca que te inunda, te revigoriza, te arrastra, ¿de dónde viene ese río cárstico, mientras la llanura parecía tan seca, qué meandros subterráneos ha recorrido para llegar hasta ti, para decirte que mañana será otro día?

"Tristano muere" - Antonio Tabucchi

Vuelve el salitre

Una venturosa oferta de la FNAC ha hecho que mi padre, harto de oír como lastimeramente me excuso por no poner nunca más uno de los últimos cantautores que he descubierto, se ha dado el regalazo de comprarme mi extraviado CD de Quique González, Salitre 48.
Ya sé que acaba de sacar nuevo disco, 'La noche americana', pero es que Salitre es parte de mi vida, y es probable que si lo escuchais descubrais que también es parte de la vuestra.
Es la historia de las canciones que viajaron desde las Baleares, y que cada uno tiene la obligación de aplicarlo a su propio retorno de algun lugar que se confunde con los sueños que van del invierno a la primavera.

...

hay una calle que lleva tu nombre en la ciudad del viento
después de tanto tiempo me harté de esperarte y se cayó el letrero
fin de temporada para todos los amantes de lo ajeno
todos los teléfonos que esperan tu llamada están ardiendo

en todos los lugares te encuentro
en todos los lugares me siento un habitante más
en la ciudad del viento

...

www.quiquegonzalez.com

Y aún un año después, gracias Cris, por llevarme hasta este disco. Más allá de las paredes de tu 'chambre', este disco se convirtió en una BSO.

Un cafè amb el prota

Hi ha dies en que els límits de la teva professió se't fan evidents i llavors els dubtes t'esclaten dintre. Porto un parell de mesos dedicada a un reportatge literari, potser el tipus de gènere que m'atrau més. El reportatge literari implica crear de forma literària sobre una situació real i amb rigor periodístic (per una informació més amb cara i ulls, v. El Nuevo Periodismo, de Tom Wolfe). És la profunditat, l'acostament regular a la realitat el que em captiva.
I per fer-ho, calen uns personatges. Un dels meus reptes personals era a més no implicar-me, perquè un dels meus defectes és que em costa separar els diferents aspectes de la meva vida... a vegades les fronteres del mosaic no són definides, i tot és un crisol que, en bons períodes, té molta potència, però quan vas de baixada... més val estancar compartiments.

El pacte amb l'associació que em va ajudar a trobar els personatges era el de ser "molt professional", degut a la delicada situació dels protagonistes, i també per tal de ser rigorosa, així que en principi és una base molt vàlida.
El que passa és que després d'unes quantes entrevistes, el vincle es fa evident. I vas coneixent la psicologia de l'altre, i el seu procés vital, i poc a poc, per construir el personatge pots intentar llegir els ulls, la entonació i els gestos, intentar traduir-los... però quan s'acaba el consultori el no poder donar-li cap feedback crea una situació freda. Hi ha dies en què tímidament pregunta, suposo que perquè la relació de coneixement és molt desigual: jo intento fer-ne un retrat detallat de la seva vida, i a canvi sóc un somriure que escolta sense més identitat que la suposada capacitat periodística.
En teoria el meu anonimat serveix per salvaguardar el mite de la objectivitat: com menys sàpiga de mi, menys vincle es pot establir a nivell extra-professional, i, al marge d'assegurar una no parcialitat en el reportatge, l'altre no passarà a dependre d'algú que l'escolta. (Nota: una de les lliçons que he aprés amb ells és la medicina d'escoltar).
Però avui la situació donava per anar una mica més enllà, i si no hagués estat pel pacte previ, hagués sorgit naturalment un cafè amb el 'prota'. No se'm passa pel cap trair la condició prèvia, el pacte de 'professionalitat'; però em sap greu, i fins a cert punt crec que podria ampliar el meu coneixement real del protagonista. Si només tinc els gestos davant de les meves preguntes, formulades de forma directa i concreta, no estic recreant una situació real, sinó parcial. La informació que dóna el moure's en un lloc públic, al parlar amb un cambrer, al entrar en un local, al seure en una taula, mirar l'ambient... és una informació que encara no sé com podré adquirir-ne un substitutiu.

Per altra banda, se'm fa terriblement costa amunt començar a escriure. Ells són personatges dels que m'encanten fins i tot per les meves pròpies ficcions, pel meu entorn proper: gent supervivent, i que es troba en un moment d'empenta per la vida. Una altra de les condicions del pacte periodístic és el dret a llegir-lo un cop acabat. I el que s'accepta sense problema com a part honesta per la col·laboració, ara se'm fa extrany. Encara que no m'impliqui, crear un personatge d'una persona és construir una mirada al seu entorn. I ells, el 'prota' i el personatge secundari, seran les primeres persones en ma vida que llegiran alguna cosa que he escrit sobre ells mateixos. Encara no he obert a ningú l'accés a la meva mirada, i em fa molta vergonya com interpretin aquesta construcció, que ara, a més, veient la parcialitat que dóna fer quatre entrevistes a algú que s'ofereix per parlar d'ell mateix (potser, però, parlar més que molta altra gent que m'envolta), és això, només els fonaments d'un edifici.

La curiositat d'ells creix cada dia, i aquesta ilusió ingènua afalaga però fa por: caldrà acomplir tots els punts del pacte periodístic i superar l'impacte emocional que suposa cedir el caleidoscopi personal a un desconegut. I certament cal, per fer-li justícia a aquell que ha cedit el reflexe d'ell mateix per tal de que jo intenti emparaular la meva mirada.

La memòria històrica

Avui i demà al CCCB es celebren debats entorn la construcció de la memòria històrica, amb motiu de la commemoració dels 60 anys de la capitulació de l'Alemanya nazi. El debat d'avui, sota el títol de "Retrobar el passat" reunia a tres escriptors que havien utilitzat la pròpia experiència per tal de construir allò que anomenem "memòria històrica"; desvetllant la seva pròpia història familiar intenten, via literatura, o més aviat, via crònica i investigació escrita en forma de llibre, evitar que els fets de la Segona Guerra Mundial caiguin en l'oblit.

Juan Marsé, el convidat que representava la guerra civil espanyola, ha deixat clar que ell el que fa és "literaturitzar" coses que no ha viscut, mentre que els altres dos convidats, l'escriptor Uwe Timm i el periodista Thomas Medicus indagaven en el passat nazi del seu germà i el seu avi respectivament per atrevir-se a mostrar com a mínim una versió de la realitat no de les víctimes, sinó dels botxins. Casualment no s'ha parlat d'Enric Marco, cosa que hagués estat molt interessant. Sense entrar en judicis de valor sobre la falsetat del seu testimoni, penso que aquest home també ha lluitat per la memòria històrica malgrat no haver-la viscut en carn pròpia.

He sortit amb un dels fragments del llibre de Timm, en que explica la història del seu germà, voluntari de les SS als 18 anys, quan el fantasma de la seva mort a Ucraïna va instaurar el silencia a casa seva. Timm explica que només sentia parlar del seu germà quan el seu pare el compara amb ell, el benjamí mandrós. El Timm nen, a qui li llegien els contes de Grimm, no va ser capaç d'escoltar mai el final d'un conte en particular, en Barbablava. Un cop va crèixer, Timm explica com va afrontar el final del conte, en que la esposa d'en Barbablava obre la porta prohibida i troba a l'altra banda els cadàvers de les dones, i la clau es taca de sang per sempre. De la mateixa manera, Timm explica que mai va indagar en el passat fins que no van morir els seus pares i germans. No va ser fins llavors que va poder escriure en llibertat.

S'ha de parlar dels desastres, o per motius de supervivència, de tant en tant és millor oblidar? Churchill parlava d'un "bendito acto de perdón" després de la guerra, per tal de poder construir Europa... però sense anar més lluny, la nostra transició democràtica ha col·locat en llocs assegurats els qui en altres temps sostenien un règim que es va aixecar sobre mig país vençut... un règim que, com deia Pedro Guerra, "vencieron a los vencidos". [Aprofito per recomanar les cançons "Topo" y "Huesos"]

Però, on està l'equilibri entre la memòria, el silenci, la permissió i el perdó?

Pacte de fugitius

Quan et trobi pel carrer
les paraules assajades
entre les hores de nit sense son
es faran vent esperant que una mirada
trenqui el glaç d'un silenci boirós.

Quan et trobi - Els Pets

Cicatrius de Guerra

Sigui quina sigui la batalla que us consumeix i us convenç, no dubteu en anar a veure en Pedro Guerra a la més mínima ocasió. Emparaulador nat, contador d'històries de la nostàlgia dolça, dels records d'un temps que ens ha construït, va desfilant les seves cançons una a una entre comentaris d'un humor fi i crític, que sorprèn per la seva absència d'impostura o arrogància. La seva humilitat encanta, i gairebé no hi ha diferència entre sentir-lo en directe a sentir-lo en el disc, degut a la qualitat dels concerts i a la poca ampulositat (que seria innecessària) de les gravacions.
Guerra va aprofitar per repassar les guerres contidianes contra la anoditat de la televisió, el consumisme que ens caracteritza o la importància de la memòria històrica. Tot això sense deixar de banda les seves històries més dolces, que són escenaris del seu personatge. El Guerra personatge, aquell que creu en la contaminació i la mescla, aquell que sap que l'home blanc s'aburreix en la seva ignorància, entronca de forma natural, en un fil narratiu natural, amb el Guerra trovador, que explica les històries íntimes de forma que les fas teves...

Malgrat algun sector del públic ha trobat a faltar 'Dragones verdes' (Gràcies preciosa!!! Això, entre d'altres instants compartits, no ho oblidaré MAI), el Pedro ha fet cas de la insistent petició de la història de Daniela, i ha fet pujar l'emoció de l'auditori quan ha cantat un dels seus primers èxits, "El marido de la peluquera". Ha acabat amb la mítica Contamíname, sense necessitat de presentació. Podeu sentir la majoria de les cançons d'aquesta última gira a Bolsillos, però els comentaris de presentació, que no tenen desperdici, són un regal del directe.

Justament avui, que las canciones reprenen els sentits, i que començo a trobar sorpreses en los bolsillos, la veu de Guerra, que ha aparegut per tancar amb lírica i poesia unes ferides que ara podran mostrar-se amb orgull de supervivent, em recorda que també m'acompanya en la decisió d'enviar un mapa de carreteras, malgrat totes les pegues.

Angels & dust

Torna Springsteen a canviar de direcció. El seu nou disc, 'Devils and dust' és un disc d'en Bruce, no del seu alter ego (no pas tan diferent d'ell, aparentment), el Boss que lidera la espectacular E Street Band. Sense deixar en cap moment de banda la força que injecta el conjunt tant en l'escenari com en l'estudi, ni volent oblidar les cançons d'un dels discos que m'ha estat més fonamentals [The Rising], Bruce torna a allò que el caracteritza: sap quan girar el gran focus de l'escenari cap a un racó fosc del galliner, per retratar vides que, en especial la societat americana, oblida en les seves mirades, pregàries i vots.
Fa una setmana, quan el disc va sortir a la venda, a Catalunya Cultura posaven una cita del propi Springsteen: "Les persones realment interessants tenen la vida que els crema dintre. A vegades la vida desemboca en una passió que els diferents personatges del disc afronten de formes diferents."
Dotze noves històres, servides amb la sinceritat i els traços d'unes postals en blanc i negre que ens recorden inevitablement l'Amèrica profunda amb pols de western als llavis, però que sabem que Reno podria ser la cantonada. Històries de supervivència o de fatalitat, en una veu que encara conserva les seves dots d'intensitat i provant nous registres (més country) amb la seva guitarra.
Nova entrega de vides sacsejades i fetes miques, explicades amb justícia per un trovador que no busca la moralina, sinó destacar la poesia de la passió vital fins i tot en la desesperació o la resistència. Perquè els àngels estan ben lluny de Hollywood, i segurament tenen més raó de ser al costat dels perdedors.

I'm riding hard carryin' a catch of roses
And a fresh map that I made
Tonight I'm gonna get birth naked and bury my old soul
And dance on its grave
And dance on its grave

Nostalgie du soleil

Expectant bocabadada mentre se succeïen els diferents números de l'espectacle Dralion del Cirque du soleil, la primera exclamació que m'ha travessat la ment és que el meu cos és un genuí sac de sorra.
Mentre una parella de trapezistes fan giragonses poètiques al llarg d'una roba aquosa recordo una conversa del passat cap de setmana amb una amiga fisioterapeuta. La fredor del món també ve donada perquè no ens eduquen a saber gaudir del nostre cos. Ja no em refereixo al que, objectivament, deu seu un esclavatge, el que pateixen els artistes de circ, depenent sempre d'un duríssim entrenament per poder dur endavant la seva feina. Parlo d'una normalització de la vida urbana que impliqui educar-nos en la nostra sensibilitat corporal. Segur que més d'un urbanitas nostàlgic d'una vida diferent (encara no tinc clar quina, però diferent) s'ha sentit trasbalsat per un calfred al imaginar-se el lliscar de la roba pel cos dels trapezistes, la sensació de buit que deuen sentir aquells que es veuen suspesos en l'aire contemplant tota la massa de la carpa, la total llibertat i alhora control del moviment del cos al ritme d'una música sensual. Potser per això qualsevol petita concesió (el vent càlid d'aquesta esperada primavera, sense anar més lluny) als sentits ens posa tan sensibles. O potser perquè ho som massa poc, i l'extranyesa sorprèn la nostra pell encartonada.
Un altre detall ha estat el poc que reia la gent. Juraria que en molts moments tots els presents ens hem sentit com nens, però m'ha sorprés molt sentir poques rialles, cosa que devia frustrar bastant als pallassos. M'ha vingut al cap una amiga meva que s'hi dedica en el seu temps lliure en un hospital infantil. Amb ella havíem comentat forces vegades el gran poder d'atracció que exerceix la gent amb sentit de l'humor, i encara més si et saben fer riure. Tota una teràpia, necessària. Se'm fa curiós sortir d'un lloc d'evasió amb una lliçó tan pragmàtica: que necessitem riure, i sentir... més sovint. I amb la raó per estar escrivint a aquestes hores sonàmbules: unes ganes boges per sentir de nou el sol d'estiu a l'esquena, i d'observar la meva ombra quieta per un cop al meu costat. Hauré d'esperar encara un poc...

In fictio veritas

"La literatura està plena de coses inútils
absolutament necessàries"

"La filosofia sembla que es dediqui només a la veritat,
però potser diu tan sols fantasies;
i la literatura sembla que només es dediqui a fantasies,
però potser diu la veritat."
Afirma Pereira - ANTONIO TABBUCCHI

"El estado de ánimo que le conduce a sus juguetes (a mi hijo) es similar al que me sienta frente a mi máquina: insatisfacción, aburrimiento, deseo de ceder la palabra al otro o a los otros que hay en nosotros mismos.·
París no se acaba nunca - Enrique Vila-Matas

"Hay peores cárceles que las palabras."
La Sombra del viento - Carlos Ruiz Zafón

@-->->---

Una estona de cel

Hi ha instants que ens semblen eterns i estones llargues que passen sense que els sentim. Als primers els hi diríem vida, i als segons, rutina.
Els caps de setmana es converteixen de tant en tant en un bon exemple d'això. Bé, no és una rutina definida, o potser sóc jo que sóc extranya. Però recordo que ara fa cosa d'un any em llençava a la carretera durant set hores en dos dies per tal de passar alguna estona per recordar. Jo i el meu soliloqui durant set hores per tal de tenir algun trosset de vida que tornar-me a endur cap a casa un cop passat el cap de setmana.
Altres vegades aguantem tota una setmana per una estona de cafè, de fer passar la nostra veu a través del temps i de l'espai per percebre el meravellós fenomen de que algú escolta. I és que cada dia ho tinc més clar, escoltar és la medicina de la solitud del nostre segle d'estrés i inseguretats. O tres hores de cotxe mirant el cel. O sis hores de classe per sortir al passadís. O un any per tal de preparar bé alguna cosa que esperem. La paciència també és un valor en extinció, jo mateixa me n'adono que cada cop en tinc menys. Serà que no destrio prou bé la vida de la rutina, el que m'impedeix de motivar-me prou com per tenir paciència.
Tan és. Ara mateix tan és. "Aquest temps robat fa tirar endavant fins poder arribar al proper..."

Despierta-Me!!!!

Avui en el trasbord de Diagonal de L5 a L3 he patit una extranya al·lucinació. M'he vist de sobte pujant escales, travessant un passadís ple de gent histérica, emmarcada d'un blau demòcrata i elèctric que em recordava alguna cosa, i en un túnel on enormes fotografies m'enviaven missatges imperatius amb unes M de color verd poma...
"Hauràs de tornar al cafè, amb el te no fas prou". Angelito! Res més lluny que una falta de cafeïna, el malson era real. Es tracta d'un fenomen cada cop més freqüent a la ciutat, en que ens submergim en immensos anuncis absurds que intenten deixar de ser subliminals per passar a ser imperatius (compra-M!Consumeix-M!... aquests explícit verbs encara no els he vist...).
Ho trobo demencial. Si almenys aprofitessin tot aquest poder mediàtic de submergir als usuaris del metro per fer-los la vida més fàcil (que ja se sap, que els qui utilitzen massa el metro, i especialment els trasbords com l'esmentat, acaben patint severes depressions) com ara, transportar-nos durant un passadís a un lloc paradisíac, no demano ja uns cims nevats i un silenci blau i net, però amb unes vistes a la Côte d'Azur em comformaria... o amb la humana tasca que fan els músics al metro, sense anar més lluny.
Crec que és al Canadá on una gent molt interessant (www.adbusters.org) que estan realment preocupats per la salut mental/ideològica de tots els que som potencials consumidors (és a dir, TOTS, ja siguin productes materials, socials, o polítics), van aconseguir prohibir que hi hagués publicitat de qualsevol tipus a les escoles públiques. Això repercutia directament en les màquines de refrescos. Coca-cola sembla que es va emprenyar força. Però els escolars canadencs avui poden crèixer sense relacionar les seves estones de pati amb la beguda de la felicitat.
Tan de bo l'espai públic fos respectat realment. Em temo que ens queda molt per veure-ho. Perquè tot allò material (incloses les parets del metro) sembla tenir preu, així que espero que el col·lectiu Adbusters es solidaritzi amb la resta de nacions i publiquin ben aviat un manual d'evasió davant de tan greus agressions mentals.

Més Damien, sisplau

Esperant ja un nou disc...buscant pertot una postal delicada...
Per quan un concert a Barcelona?

Més sobre en Damien Rice:
www.damienrice.com
www.damienrice.co.uk

We might kiss when we are alone
When nobody's watching
We might take it home
We might make out when nobody's there
It's not that we're scared
It's just that it's delicate

- Delicate -

Nothing unusual, nothing strange
Close to nothing at all
The same old scenario, the same old rain
And there's no explosions here
Then something unusual, something strange
Comes from nothing at all
I saw a spaceship fly by your window
Did you see it disappear?
Amie come sit on my wall
And read me the story of O
And tell it like you still believe
That the end of the century
Brings a change for you and me

- Amie -

Poesia després d'Auschwitz?

"Habermas ja ho va plantejar, "Pot haver-hi poesia després d'Auschwitz?"" Amb aquesta frase, el professor Francesc Serra es referia a una altra versió de la frase que surt de la expressió existencial i perduda de John Turturro, que interpreta a Primo Levi en la pel·lícula La Tregua.
- God cannot exist, if Auschwitz exists.
Fins ara (la segona part la veurem el proper divendres), una película que val molt la pena. Enfocada des de la humanitat, les experiències de Primo Levi des de l'alliberament del camp de concentració de camí cap a Turí mostren la cara de la guerra després de la guerra, on la guerra segueix latent, però especialment el que es respira són les coses que tenen en comú tots els homes, jueus, soldats, russos, de qualsevol origen o bandera: preocupacions pel seus (a vegades més que per un mateix), esperança per la vida malgrat l'horror...
Encara hem de veure moltes películes per arribar a fer-nos una idea del que hem estat (i som) capaços de fer a través de la guerra. I encara ha de passar molt de temps per entendre que, malgrat a nosaltres ens arribi d'aquesta manera, no són ficció.

Dragones Verdes

tendré dragones verdes mirando en otros ojos
reflejos transparentes donde entenderlo todo
- Pedro Guerra. Dragones verdes -

M'aixecaré un dia i no hi haurà res pendent. Serà abans de que m'enviin un mail des de Grenoble (com s'adjunta una banda sonora en un mail? Segurament trobarem la manera...), abans de que vagi a rebre a l'aeroport a una passatgera procedent de Stansted (o serà París?) per endinsar-nos un videoclip que dura anys intermitentment... Amb una mica de sort, serà potser abans de que torni a classe la que busca un kilòmetre zero per Alemanya. I serà gràcies a "los dragones verdes". Verds d'esperança. Sorgits de la terra o de l'aire, et recorden que s'ha d'escoltar el món, el que ens envolta. Que s'ha de tenir fe. I que es pot viure de l'aire. Els ulls dels altres que et porten a mirar més enllà, aquells ulls sobre un somriure que et fan entendre que cap dia té perquè acabar del tot emboirat... si, malgrat encara no tinguis nord (tot i que sí brúixola), tens algú a qui adreçar la mirada i recordar que la millor tria, l'aposta més coherent, és la vida.
Gràcies. Per totes les crides recíproques, i encara més per les respostes.
Potser aquest no és l'escrit més idoni per un blog, però sabent que llegireu això, em quedo molt més tranquila.

Melòmans

És igual on siguis, ni l'hora que sigui, si estàs sol, enmig de la multitud o en la millor companyia possible. Són la teva obsessió, la teva perdició, la droga més dolça. Estan per tot arreu, i saps que no em refereixo a la que porta el conductor de l'autobús, la que sona de fons mentre prens un cafè o la de la sala d'espera. Estan als teus ulls, (n'he vistes moltes a la zona lagrimal, altres a la cua de l'ull, i hi ha qui les té a la lent, incrustades a l'iris), als teus cabells, a la punta més sensible dels teus dits. I no cal que sagnis, no cal que ploris, per tenir-les amb tu en el silenci. No sé si és una forma (o deformació) de personalitat, o és un gen irreversible. Però tu, que comparteixes amb mi aquesta extranya afecció, saps que les persegueixes, les creus, les memoritzes i les fas viatjar amb tu perquè en el fons, en voldries merèixer alguna de les millors. Vols fer de la teva vida un instant tan transcendental i poderós que siguin la teva perfecta banda sonora. Potser en la solitud d'una instant crucial, una cançó et faci companyia. O potser, en la màgia de les casualitats, sentis alhora que algú altre la mateixa melodia en un instant. I en aquesta recerca partim, vivim i respirem, afectats per aquesta extranya malaltia. Que siguin totes com aquesta.

Rendibilitat

Crec recordar que la rendibilitat d'una cosa és el màxim profit que se li treu del temps de treball. Calculo que, amb tot el que ja faig, avui m'ha proposat de treure tres tardes per setmana més per tal de rentabilitzar el meu temps, aprofitar al màxim la meva carrera, i poder fer una feina molt ben feta. L'apreciació del temps necessari es defineix per com explotar el màxim de feina en el mínim temps que necessito per fer-la bé.
I doncs? Aviam, si ja m'aixeco a les set cada matí amb el propòsit mai acabat d'acomplir de llegir el diari (ilusa de mi, EL PAIS és massa dens per les set del matí) i me'n vaig a dormir a la una, puc estirar una hora de cada banda. Però no serà suficient. Puc començar a dinar en deu minuts enlloc de vint, i assegurar-me que algú em fa el dinar cada dia. Si ho aplico als sopars augmentarà el guany. Puc deixar de llegir al metro per posar-me a estudiar. Puc no enviar cap més mail ni missatge als meus amics. Puc no sortir a passejar i fotre'm de cap al metro malgrat el bon temps. Puc no escoltar música. No sé si serà prou per convertir-me en rendible i aconseguir tot allò que em fa ilusió, que em ve de gust, i en el que m'acabo comprometent.
Què faig escrivint ara? Em va una flaixbac d'un altre moment perdut justament ahir. Tres bons amics em van dir que escrivís. Per a què servirà escriure? Encara no ho tinc clar. Potser servirà per adonar-me de que només les coses poden arribar a ser rendibles, i que, per bé o per mal, encara sóc una persona. Esgotada, però persona. I començo a rendir-me d'aquesta situació.

Quiero vivir, quiero sentir
el universo sobre mí
quiero correr en libertad
quiero encontrar mi sitio...

-Amaral-

Pájaros en la cabeza

Extranya rutina, la que em fa arribar al migdia a la UAB. En bona companyia. Un temps esplèndid i un nou disc acabat de descobrir. Per alguns serà molt comercial, però avui només necessito una veu clara, unes paraules directes i una melodia dolça: això és Pájaros en la cabeza, d'Amaral. Un crit de llibertat a El Universo sobre mí, un record revifat a Días de verano... i les que em queden per descobrir encara. Surto del cotxe i la gespa, humida i tendra, em tempta en silenci, però toca anar a classe. El dia em depararà encara un parell de sorpreses més grates que el temps que s'acabarà ennuvolant: retrobar els companys a classe, xerrar una estona de política al migdia, de música a la sobretaula i de la vocació de cadascú (la que trobem a la uni, i la que edifiquem fora d'ella) a mig vespre. Tot promet encara. I Hoy es siempre todavía.

Dubtes (o vida després de La Sombra del Viento)

Tinc la sensació de que la literatura s'assembla d'alguna manera a un festí gastronòmic en tota regla... i és aquí on ve la gran complicació culinària... després d'un tiberi fantàstic, els postres no han de desmerèixer, no? Doncs porto des de meitat de setmana santa esperant el postre. Tot perquè va caure a les meves mans "La Sombra del Viento", un dels llibres que està des que el vaig acabar a la meva biblioteca d'inseparables... Feia molt de temps que no m'emocionava tant un llibre, i confesso que he passat la pasqua enganxada irremeiablement... Però, i ara què?

Tinc unes quantes opcions triades, i el dubte encara em sotja... la lectura obligatòria de francès (que de fet és trampa, perquè ja he vist la versió cinematogràfica de Long dimanche de fiançailles...) o Los Miserables de Victor Hugo? També tinc per l'escriptori la biografia de Pere Casaldàliga... I avui a la biblioteca m'he equipat amb un recull de contes de Pedrolo... aix... sobre la tauleta de nit encara descansen uns maltractats (pel meu maleït estrés de la última època) llibres de poesia...

Chapeau per Carlos Ruiz Zafón! I mil gràcies pels que me'l vau recomanar amb insistència.

Embruix

Tot allò que enterra la sorra
tard o d'hora ho revel·la el mar.
Pots intentar tancar les teves ferides
amb la sal de la platja.
Abans que canviï la lluna un quart
dansarà entre les onades
la cançó d'un nou batec.

Cierta compañera de viaje seguirá teniendo razón. No nos queda otra cosa. Pero no puedo dejar de creer que en cierto modo, es una extraña condena. La de los malditos seres de esperanza. Nunca aprenderemos la lección.

Cannonball

Stones taught me to fly
Love taught me to cry
So come on courage!
Teach me to be shy
'Cause it's not hard to fall
And I don't WANNA scare her
It's not hard to fall
And I don't wanna lose
It's not hard to grow
When you know that you just don't know

- Damien Rice.

Primavera, por fin

Un sol de media tarde descubre matices marrones en el pelaje negro de mi gato. Por fin, la luz es más dulce. Por suerte aún podemos sentir calor, en medio del frío que ha carcomido todos los poros de este invierno agitado. Recuesto mi cabeza junto a la suya, en un sueño feliz y sencillo de sábado de sobremesa en silencio. Veo a través de la ventana la copa de un plátano urbano. Unas pequeñas perlas brillan cual diamantes en la rutina luminosa. Seran nuevas hojas pronto. Hojas donde las líneas hablaran de vida, por cuyos nervios fluirán los impulsos del próximo verano. Ramas que olvidaran todas las tormentas, pero recordaran las palabras del viento. Los árboles también se han desnudado este invierno, y también han sido azotados por un frío que a ratos se ha disfrazado de bonanza. Y ahora, olvidemos los cristales agudos de los hielos pasados, por el bien de la primavera que va a despertar. No más invierno, no más febreros.
Me acurruco como los botones verde esperanza del platanero, uno más en la immensa ciudad. Voy a dormir, por fin. Pero no demasiado. La primavera me espera fuera.

She broke down the other day, yeah you
know

Some things in life may change

But some things they stay the same

Like time, there's always time

On my mind

So pass me by, I'll be fine

Just give me time

- Damien Rice -

"Sourire est gratuit"

Tot comença amb un somriure. Somrient canvien els escenaris. No somriuen els que són feliços, sinó els que tenen les ganes i la esperança de ser-ho. La lliçó, retornada a la meva agenda gràcies a "El señor Ibrahim y la flores del Corán", no pot ser més certa. Però és una veritat de les que fàcilment oblidem. És curiós com ens la recorden persones anònimes en moments precisos. Una fotografia per la posteritat ha de tenir el garant d'un signe vital de felicitat com és el somriure. També els dies memorables. Però i la rutina? A què somriem? A qui?
Per sort, sovint les lliçons més importants ens són recordades, a vegades per autèntics desconeguts que ens les deixen caure sense buscar res a canvi. Recordo instants de sentir-me estranya, a més d'estrangera... i que tot sovint(mai passaven gaires setmanes fins que es repetia el cas), et trobes algú, als autobusos, o als ponts (no sé perquè recordo concretament aquests llocs) que et recordava que la vida no s'obre a tu quan tens por. I al forma de derrotar la por és accessible. "Sourire est gratuit, mademoiselle" -sempre obrint un parèntesi d'orella a orella.(*)

Una troballa: al revers d'una revista he trobat un anunci dels que creia que ja no existien. De France Boissons. "Per respondre a mil preguntes, només cal fer-ne una: Fem un cafè?" Creia que la publicitat a penes tenia entranyes, però veig que es van superant!

Per cert... avui és Saint Patrick's Day!!! Molta alegria als de la verda Irlanda! Se us troba a faltar... però per remeiar-ho, tan sols s'ha d'anar al carrer Ferran :)

(*) Veure 'Largo domingo de noviazgo'.

Vitalisme, senzillament

Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

José Agustín Goytisolo - "Palabras para Julia"

Instants d'espiral

No sé si té molt de sentit començar un blog parlant del temps, o potser precisament és una forma prou oportuna. El cas és que ahir, al posar-li el nom a la pàgina, ho vaig fer en referència a un pensament que em ronda de tant en tant. No sóc una lectora àvida d'aquests tipus de llibres, però per circumstàncies de la vida em va caure a les mans un llibre d'en Bucay, on en una de les reflexions cita al Petit Príncep. Contràriament a Bucay, el gran ingenu de Saint-Exúpery sí que és en mi una lectura reiterada. El paràgraf que cita Bucay es refereix a quan en el planeta del geògraf, el prícep li demana registrar la seva rosa, però el geògraf li respon:

- No enregistrem flors, no es poden prendre com a referència les coses efímeres.
I el geògraf li explicà al Petit Príncep que efímer significa amençat d'una prompta desparició.
Quan el Petit Príncep ho sentí, s'entristí molt. S'havia adonat que la seva rosa era efímera...

Bé, jo reivindico en aquest espai les coses efímeres. Perquè crec que són els autèntics fragments de vida pels quals ens sentim vius i pels que seguim somiant. La rutina de tant en tant ens proporciona una postal absurda però colorida, que no té res a veure amb el nostre anar fent diari, i per això mor, però precisament per això, com un paper fotogràfic, l'estampem en la memòria. Puc afirmar que els instants són una de les coses més valuoses de la vida, dotats d'una bellesa insondable que apreciem amb el temps, plens de poesia. Aquella mirada fugaç, aquella cançó d'un músic de carrer just quan caminaves sol pel barri gòtic, aquell somriure còmplice, aquelles paraules que s'endugué el vent... Són regals que ens multipliquen el temps de vida. Instants que es transformen en espirals, dotats de profunditat i matisos difícilment descriptibles.

Només vull destacar la bellesa d'aquests. Reivindico allò efímer, perquè em fa sentir viva. O més ben dit, reivindico la recerca d'instants espiral, per tal de seguir sentint-me viva, i que encara hi ha esperança en l'asfalt, coses a dir entre les estridències, i cançons que inmortalitzaran el que vam perdre per sempre... excepte en els nostres somnis.