Una estona de cel

Hi ha instants que ens semblen eterns i estones llargues que passen sense que els sentim. Als primers els hi diríem vida, i als segons, rutina.
Els caps de setmana es converteixen de tant en tant en un bon exemple d'això. Bé, no és una rutina definida, o potser sóc jo que sóc extranya. Però recordo que ara fa cosa d'un any em llençava a la carretera durant set hores en dos dies per tal de passar alguna estona per recordar. Jo i el meu soliloqui durant set hores per tal de tenir algun trosset de vida que tornar-me a endur cap a casa un cop passat el cap de setmana.
Altres vegades aguantem tota una setmana per una estona de cafè, de fer passar la nostra veu a través del temps i de l'espai per percebre el meravellós fenomen de que algú escolta. I és que cada dia ho tinc més clar, escoltar és la medicina de la solitud del nostre segle d'estrés i inseguretats. O tres hores de cotxe mirant el cel. O sis hores de classe per sortir al passadís. O un any per tal de preparar bé alguna cosa que esperem. La paciència també és un valor en extinció, jo mateixa me n'adono que cada cop en tinc menys. Serà que no destrio prou bé la vida de la rutina, el que m'impedeix de motivar-me prou com per tenir paciència.
Tan és. Ara mateix tan és. "Aquest temps robat fa tirar endavant fins poder arribar al proper..."