Ara sé la maledicció de la literatura. No sé si era necessari aprendre-la de forma tan crua i genuïna en un dels països més literaris del planeta (almenys, la seva literatura és ben cèlebre del lloc on jo vinc...). Però ara em raspa a la pell el saber que mai tindré prou paraules, i en el seu defecte, prou habilitat amb una càmera, per captar el preu del silenci.
La estampa no té res a veure amb les mítiques imatges del National Geographic. Tan sols un llac amb onades, i de fons unes muntanyes nevades. Podria ser qualsevol altre lloc del món. No sé, és tan inútil descriure l'entorn... I el silenci, semblant al d'ahir, i al de demà i de les properes setmanes en aquestes contrades... sento tan burd l'intent d'escriure...
Vam aconseguir per una casualitat d'aquestes que fan riure tan als natius un guia local. Vam demanar-li una foto, ens va descobrir per l'accent, i es va oferir a portar-nos al Parque Natural Tierra del Fuego.
No puc descriure-ho. Només sé que no sé com em reposaré, si plorant, cantant a crits, en un mar d'insomni, trucant a tots aquells que he deixat a l'altra banda... del que he sentit. No tinc ni idea. I la meva companya de viatge sembla estar igual, però la seva maduresa em protegeix d'alguna manera. I encara ni he plorat, ni he cantat cap de les cançons que em sotgen, ni he maleït al vent, ni s'han secat els meus ulls en el sostre de l'alberg.
Simbòlicament, hi ha hagut tres viatgers asseguts al llac de la fi del món. Tècnicament, el llac separa Argentina de Xil·le. Poèticament, encara no he trobat la metàfora que m'expliqui perquè em costa respirar, perquè em sento extranya i perquè els records es barregen en el present mostrant postals confuses i absències disfressades. Personalment, vull indagar, per molt mal que faci, en la vivència de sentir, en la certesa de la empatia, que avui s'han assegut, una al costat de l'altre, tres ànimes perdudes a compartir el silenci davant d'un llac gelat mentre bevien mate.
Entrades
