Déjàvu (rumb a la Patagònia)

Ha tornat la música. De forma incomprensible, com les millors aparicions, que rellisquen sobre la rutina. Enmig del soroll, la redacció, el batec constant de teletips... ha aparegut en crescendo la cançó que fa recuperar un estiu. Sense febrilitat, apartant els tòpics, estereotips, i el zumzumejar de les veus que fa temps que esternuden pols i rumors. Però arriba un punt que els ignores, i balles sola la teva cançó. Sota una lluna d'agost que s'enmiralla en els canvis de temps. Un antifaç lluent i cruel que aireja les faldilles recordant-me la fugacitat del temps. Però jo he recuperat la música. I marxo d'aquí, però sé tornar. Sé que no m'he deixat pertànyer per aquella terra, però, Com la imatge nebulosa i certa d'un déjàvu, les puntes dels meus dits s'arrelen en la línia espessa del dia que marxa.
I marxo a la Patagonia (sembla una broma sarcàstica, però no!). "Il y a que la Patagonie, qui convient à ma tristesse..." he sentit dir. No és la tristesa el que hauria de calmar amb el brutal silenci que diuen que desprenen els glaciars. M'entretindré cristal·litzant records en la solitud verge (espero) de la fi del món. Però tampoc és la nostàlgia el que hauria de deixar apagar amb la gelor dels vents, que deu ser gaiebé corpòria, i per això les gents els creien gegants inclements que corrien veloços sobre el gel...
M'enduc una rialla, i a la cantonada del somni, s'arrossega picarolejant la cançó. No necessitaré res, més que la calma que el temps em nega m'asseguri que la història ha de continuar (show must go on)...i que no desapareixo, sinó que tornaré més sencera (la fragilitat té el nom tècnic d'explotació laboral, però això és una senzilla excusa...).
¿Serà igual la lluna des de la fi del món? ... aquesta pregunta ja l'havia sentida abans... però on?

Il y a que la Patagonie... qui convient à ceux qui rêvent