La memòria històrica

Avui i demà al CCCB es celebren debats entorn la construcció de la memòria històrica, amb motiu de la commemoració dels 60 anys de la capitulació de l'Alemanya nazi. El debat d'avui, sota el títol de "Retrobar el passat" reunia a tres escriptors que havien utilitzat la pròpia experiència per tal de construir allò que anomenem "memòria històrica"; desvetllant la seva pròpia història familiar intenten, via literatura, o més aviat, via crònica i investigació escrita en forma de llibre, evitar que els fets de la Segona Guerra Mundial caiguin en l'oblit.

Juan Marsé, el convidat que representava la guerra civil espanyola, ha deixat clar que ell el que fa és "literaturitzar" coses que no ha viscut, mentre que els altres dos convidats, l'escriptor Uwe Timm i el periodista Thomas Medicus indagaven en el passat nazi del seu germà i el seu avi respectivament per atrevir-se a mostrar com a mínim una versió de la realitat no de les víctimes, sinó dels botxins. Casualment no s'ha parlat d'Enric Marco, cosa que hagués estat molt interessant. Sense entrar en judicis de valor sobre la falsetat del seu testimoni, penso que aquest home també ha lluitat per la memòria històrica malgrat no haver-la viscut en carn pròpia.

He sortit amb un dels fragments del llibre de Timm, en que explica la història del seu germà, voluntari de les SS als 18 anys, quan el fantasma de la seva mort a Ucraïna va instaurar el silencia a casa seva. Timm explica que només sentia parlar del seu germà quan el seu pare el compara amb ell, el benjamí mandrós. El Timm nen, a qui li llegien els contes de Grimm, no va ser capaç d'escoltar mai el final d'un conte en particular, en Barbablava. Un cop va crèixer, Timm explica com va afrontar el final del conte, en que la esposa d'en Barbablava obre la porta prohibida i troba a l'altra banda els cadàvers de les dones, i la clau es taca de sang per sempre. De la mateixa manera, Timm explica que mai va indagar en el passat fins que no van morir els seus pares i germans. No va ser fins llavors que va poder escriure en llibertat.

S'ha de parlar dels desastres, o per motius de supervivència, de tant en tant és millor oblidar? Churchill parlava d'un "bendito acto de perdón" després de la guerra, per tal de poder construir Europa... però sense anar més lluny, la nostra transició democràtica ha col·locat en llocs assegurats els qui en altres temps sostenien un règim que es va aixecar sobre mig país vençut... un règim que, com deia Pedro Guerra, "vencieron a los vencidos". [Aprofito per recomanar les cançons "Topo" y "Huesos"]

Però, on està l'equilibri entre la memòria, el silenci, la permissió i el perdó?