Melòmans

És igual on siguis, ni l'hora que sigui, si estàs sol, enmig de la multitud o en la millor companyia possible. Són la teva obsessió, la teva perdició, la droga més dolça. Estan per tot arreu, i saps que no em refereixo a la que porta el conductor de l'autobús, la que sona de fons mentre prens un cafè o la de la sala d'espera. Estan als teus ulls, (n'he vistes moltes a la zona lagrimal, altres a la cua de l'ull, i hi ha qui les té a la lent, incrustades a l'iris), als teus cabells, a la punta més sensible dels teus dits. I no cal que sagnis, no cal que ploris, per tenir-les amb tu en el silenci. No sé si és una forma (o deformació) de personalitat, o és un gen irreversible. Però tu, que comparteixes amb mi aquesta extranya afecció, saps que les persegueixes, les creus, les memoritzes i les fas viatjar amb tu perquè en el fons, en voldries merèixer alguna de les millors. Vols fer de la teva vida un instant tan transcendental i poderós que siguin la teva perfecta banda sonora. Potser en la solitud d'una instant crucial, una cançó et faci companyia. O potser, en la màgia de les casualitats, sentis alhora que algú altre la mateixa melodia en un instant. I en aquesta recerca partim, vivim i respirem, afectats per aquesta extranya malaltia. Que siguin totes com aquesta.