MeMe

M'ha arribat una estranya cadena, que, com a excepció que comfirma la regla, sí contestaré perquè per mandra no en contesto gaires... Es tracta d'explicar les meves manies o rareses... tot i confessar-me una voyeur dels blogs, cafès, aules i metros, no me les conec gaire...així que farem un esforç mental per recordar. Vejam...

1- Son fràgil. Dormo de costat, tapada fins al coll (fins i tot a l'estiu, encara que dormi amb roba interior), amb una de les mans a prop de la cara. Necessito silenci absolut, perquè tinc el son molt lleuger, conèixer la casa (em provoca una angoixa irracional dormir on no sé on està cada cosa), tenir a prop aigua per beure, no puc dormir a les finestres tancades, i preferiblement, que la resta de la gent de l'habitació siguin coneguts, perquè ja sabeu que parlo en somnis... No sóc psicòloga, però em temo que en aquest primer punt Freud podria opinar mil coses que prefereixo no sentir.

2- Melòmana compulsiva. Si a mitja conversa veus que somric i somiejo, no és que no t'estigués escoltant, és que en el stereo de la meva oïda ha arribat alguna cançó important. Odio que em tallin la cançó a mitges, vull sentir fins els últims acords, i això em posa malalta al cotxe, especialment si condueixo jo. En els concerts que m'agraden em transformo. I sovint totes les persones importants de la meva vida les relaciono amb una cançó.

3- El punt fetitxe. Tinc petits fetitxes que m'acompanyen, sense ser gens supersticiosa. Els mínims detalls sovint tenen una història. Qui els desxifra, guanya punts.

4- Previsora a l'extrem. El meu bolso rep apel·latius diversos: de la Mary Poppins, butxaca d'en Doraemon... enorme i pràctic, no sé ni sortir de festa sense un munt de coses imprescindibles: kleenex, aspirines, tirites, Almax (of course) caramels, un petit neceser (no se sap mai!) imperdibles, tota mena de documents... menys foc! que casualment és el que més em demanen...

5- Caòtica... Sóc un caos a mig camí entre l'ordre i el despiste. L'agenda és impoluta, però hi ha dies que ni la miro. Els viatges són un bon exemple: els preparo amb guies, llibres i músiques, però pillo el bitllet i l'alberg a l'últim moment. Sort que hi ha gent que m'assessora...

I aquesta és la meva petit llista de coses curioses. Passo la cadena a Fawn, Henrymann, Old Bou, Milton Malone i Garner Surround. aNNeTa, reconec que ha acabat sent més divertit del que em pensava...

Instantáneas para la eternidad

Tu voz completa mi oído. Nuestros rostros, como bombillas, sobre la curva azabache de una botella de tinto. Discutimos sobre el tiempo que durará. Pero el tiempo no existe.
Tu lirismo y mi inocencia. El muro del miedo que pienso atravesar con los pulmones repletos de intantes.
Eres la alegría gratuita,
la ternura exhaustiva,
las manos tibias.
La oportunidad por la que pienso poner toda la vida en el motor.
Y he vivido en mi tejado, pero sigo ávida de horizontes.


Una amiga savia me contó que no podemos estar sanos sin sentir el paso de las estaciones.
La primavera pasada me cerqué de las estalactitas de mis lágrimas. Un alba inesperada me llevó al sur, para volver a soñar sobre la eterna línea patagónica...pero el viento que traía la primavera a BBAA se cruzó con mi vuelo, que había de estrellarse sin rasgar las vestiduras. Dios, cuánto ha tardado la primavera...he llegado a adelantarme a las flores del almendro...

No hay casualidades. Desencuentros, canciones, escalofríos, escapadas, brindis, poemas y relojes sin sol. La síncopa, el fin del tango...lo imprevisible son instantáneas para la eternidad.

El aullido

Una síncopa es un medio latido
un hipo de sed
una sorpresa en ámbar
la interrupción de un rítmico devenir
que oxida las chimeneas sin costumbre
las mitades noctámbulas de insomnio.

Su inundación imprevista explusa el aire a los tejados
y el sueño de un árbol hoy ceniza
se proyecta en el firmamento con esperanzas renovadas de volar.

Todo por un imprevisto.
Seremos polvo de estrellas,
libres quizá del dolor si el tiempo nos perdona.

De nada sirve mi piel si cuando tiembla de magia
no la apuesto contra todo lo que antaño
desgarró el telón de la inocencia.

El vol que emprenguem des del cor

ens durà a l'únic destí digne de nosaltres mateixos.

Una incertesa emocionant

No té cap importància tot el que no he llegit. Ara mateix reuneixo papers i paperots arrugats que respiren des dels meus texans a aquest escriptori verge, per evaporar títols i títols d'ambicions que no sé quan podré llegir... no sé si se li diu ambició o què caram és, aquest buit extrany, de fer una llista inconclusa de llibres per llegir. Però m'emociona molt més que la meva modesta biblioteca. Un professor va dir un cop que una biblioteca és un projecte de vida. Potser per això el meu pas per la FNAC m'ha marcat tant, perquè culmina el procés d'una recerca nova, que va començar fa temps, i que acaba amb una crema de fantasmes i un renovat vitalisme.

Prou de detallismes, parlant clar. Avui les comissures de la meva ganyota habitual han estat una lluna color salmó i un far rodó enmig del blau fosc de vellut. I he recordat la veu d'un home llop amb violins de fons... les veus, la meva perdició més frívola, potser una metàfora utòpica de que les veus complementin formalment la profunditat d'uns continguts... i a vegades tenim sort.
M'estic tornant una bestiola extranya, més pròxima a tots els mites de la meva adolescència que al racionalisme que exigeix els paràmetres on habito. A vegades tinc por de fer cas a la meva altra meitat. Però la puresa dels dies en blanc, la llum que destil·la la lluna plena enmarcada pels carrers misteriosos que em parlen des de la grisor dels segles, embolcallada i tremolant... la vida és neta, és la sorpresa més dolça si aixequem el cap i donem la esquena a les espines que percebem encara a la cintura, que s'activen amb una cançó... m'ha fet mal respirar perquè potser hi estava massa poc habituada. Per primer cop, adoro la incertesa sense por, la punta de bogeria sense remordiments, i totes les pistes a seguir com el major dels reptes.

Passeu per la meva vida, nou-coneguts i propers, els qui em llegiu el somrís i els qui feu càbal·les, avui torno a agrair-vos la assistència i responsabilitat en el meu km.0...si passeu també pel blog, us agrairé alguna recomanació...

I made wine from the lilac tree

Put my heart in its recipe

It makes me see what I want to see

And be what I want to be

Lilac wine - Jeff Buckley

Casa en blanc

- No, senyora. Aquí ja no es fan reparacions de vidres trencats. Ni per portes amb cristall tampoc. Em sap greu...
Tot el que no inclogui un te amb galetes, un cafè destelevisat o una estona de companyia, no se n'asseguren miracles. Sembla ser que el meu número pertanyia a un taller de reparació de vidres a domicili. Treball curiós i en desús, m'aposto amb mi mateixa que el silenci pot provocar que aquesta nit em traslladi en somnis a la vida anterior del fil telefònic.
Crec que a les parets en blanc els hi senten bé els acords del disc de Rosana. Curiós, un disc oblidat...que em retorna uns versos intemporals. Uns versos que no sabria recomanar, que no admetrien devolucions, i que estan pendents de classificació...
Sorpreses, sorpreses... no hi ha incertesa en aquest calendari en blanc. És una pàtina suau i tova d'una neu nutritiva com per descobrir lliris d'aquí uns mesos. Com aquesta avinguda en obres, neta, llisa i plujosa...com una autopista al cel. No és idíl·lic, però és un canvi.
Vull oferir el que se'm dóna, perquè sense empatia ni intercanvi, tot se'm torna fugaç. No és que la memòria hagi de ser sempre un consens, però és que l'oblit m'assetja a vegades, i en la esquizofrència no sé ni qui sóc. Ara mateix només pertanyo a quatre idees que es conjuguen imprecises, i a certes sensacions impagables. L'aroma del cafè amb llet quan abaixo els ulls, el xiuxiueig estremidor d'una cançó compartida, l'espera d'una flors que hivernen, i la emoció de veure endavant pàgines i pàgines en blanc... els ulls que espien damunt les quals em són propers o nous, però, deu ser cosa de mudança, em sembla que tenen mil racons per descobrir.

Caramel de maduixa

No fa falta que tanquis amb clau cada porta
som un àgil i experimentat acròbata
no fa falta que encara me vulguis fer caure
vaig amb rodes, som es rei de ses capavallades

No fa falta que ataquis amb tantes respostes
tenc preguntes per copar quatre segles d'escorça
i és inútil que apaguis ses teves faroles
sé trobar-te davall quinze sostres de roba

De vegades me passa que te mir...

...i veig un dia que comença dins un camp de maduixes.

- Antònia Font -

Call it home

Sona el puntejat d'una guitarra més feble que la que recordo en dies d'estufa i pedra polsegossa, però la línia vibrant és la mateixa que la d'altres hiverns. No és el pare qui arrenca les notes del Concert d'Aranjuez, però em porta una tassa de menta plena de pau contra l'angoixa. Unes galtes on es camuflen les pigues de l'estiu em demanen un petó de bona nit. I després del Cap d'Any, el gat i jo fem els mateixos ulls, però ell dorm amb molta més elegància.
Tinc una llista de llibres llarga, i una de propósits buida, no per manca de necessitat, sinó per oblit, i la dolcesa d'assumir que ja tinc edat per deixar-me sorprendre. Aquest hivern em guarda la pell fina, susceptible a la corrent elèctrica que em transmets per accident, per deturar la meva marxa apressada que no és més que timidesa. Pertanyo més a les paraules que encara no he trobat, a les mans que no són meves, a la caçó que tararejaré, que a qualsevol passat clar que pugui narrar per ara. Em sento perduda, però guardo un placebo de brúixola a la butxaca.
Tinc somnis cada volta més dolços. Fa por pensar que puguin no ser presagi dels dies. Però les cròniques de reconstrucció ja fa massa que duren, i malgrat passejar amb els ulls clucs, si ho faig al costat d'algú, la corda fluixa és un pont atractivament intrigant.

Me basta con la vida para justificarme

-García Montero-