Entrevistar un fantasma

Evito passar per tots els cafès. Creuo els carrers sense mirar a qui em trobo. Sé que tinc una cita que, paradoxalment, desitjo amb una curiositat perversa. Perquè trascendeix totes les normes: d'ètica periodística, de bloqueig de sentiments i, sobretot de processos naturals.
Però la professora de Literatura Portuguesa m'ha concertat una entrevista amb Àlvaro de Campos. I des de que llegia els seus versos al cafè de la plaça de la petita Bunyola fins ara, m'he suïcidat amb ell, plorat amb ell i sentit calfreds amb l'histerisme adolescent que ens va ser comú.
No m'han ensenyat mai a fer entrevistes a fantasmes. De totes maneres, potser m'han ensenyat ben poc. Em moro de ganes de que em feliciti per haver-lo comprès, quan sé en realitat que és tan pluriforme i fràgil que mai arribaré a saber qui és, perquè ell mateix es busca, amb una melangia profunda, i alhora amb una força mal dosificada envers el món.
Mr. de Campos, benvingut a casa meva. No intenti copsar la meva essència: l'objecte d'estudi és vosté. Tot i que estic ben segura que en el fons, sempre ho ha sabut en cada paraula seva.

Brasil o Portugal?

A literatura, tinc dos profes oposats per introduir-me a la llengua i la tradició literària d'un mateix idioma: el portugués.

La professora de Literatura és com la sirena esculpida a la proa d'una nau que ha d'arribar al Cap de Bona Esperança. Magra, vestida sempre de grana i negre, com de quitrà i vi d'Oporto, recorreria amb el seu accent marcat en les neutres i les nasals tots els oceans. Amb el somriure dràstic i el cabell curt, duent als ulls la saudade que l'ha de fer comprendre l'enyor de la que es queda en una terra erma i sense futur, i el que marxa amb l'únic consol de creure que compleix amb una missió celestial, però que se'n penedeix secretament.

Ell, el de llengua, és el prototip de brasileny de cap a peus. Ens ensenya paraulotes, errors amb situacions còmiques, textos de guerra, pobresa i amors platònics amb cançons dolces. Me l'imagino prenent una beguda aspra en una platja concorreguda, plena de xiquets negres jugant ao futebol, sent el rei de la seducció amb els piropos més ben triats o el blanc més popular de la barriada, traduint des d'una habitació amb el balcó obert els textos periodístics que denuncien les atrocitats de les guerres en països lusòfons...

Ara tinc un problema... on triaré el proper viatge? Tenint dos indrets tan suggerents on seguir somiant, l'elecció és una tortura melangiosa, que pot convertir-se en una decisió presa impulsivament depenent de quin dels dos hemisferis guanyi la partida al gener.

Ambició i viatges

Més Àlvaro de Campos, l'etern seductor inaccessible del meu novembre...

Trago dentro do meu coração,
Como num cofre que se não pode fechar de cheio,
Todos os lugares onde estive,
Todos os portos a que cheguei,
Todas as paisagens que vi através de janelas ou vigias,
Ou de tombadilhos, sonhando,
E tudo isso, que é tanto, é pouco para o que eu quero.

I mentre m'inquieta l'ambició i l'espera, hi ha petits gestos al món, que com l'heterònim, em fan vibrar com una corda pulsada pel més lleu sospir. Un tracte humà en un cafè d'una capital provinciana a una hora baixa, el descobriment de la llum en un rèquiem, despertar en uns ulls i que no sigui un somni, desaires i ofenses exagerats pels sentiments altius de nosaltres, els petits homes i dones...

Espero, espero... i anyoro l'espurna de l'acció, mentre el mar segueix pujant i baixant, mentre la Lola s'activa i s'adorm, mentre cauen les fulles. Mentre pugui descansar en la corba d'un somriure aliè, podré prendre forces per seguir esperant.

Com un eriçó

Som el que llegim, transformant-nos les paraules l'ànima a mesura que ens impressionen,
o llegim el que som, i reaccionem plens de llum quan llegim una idea que ja habita en nosaltres?

Afinal, a meilhor maneira de viajar é sentir
Sentir tudo de todas as maneiras.
Sentir tudo excessivamente,
Porque todas as coisas são, em verdade, excessivas
E toda a realidade é um excesso, uma violência,
Uma alicinação extraordinariamente nítida
Que vivemos todos em comum com a fúria das almas,
O centro para onde tendem as estranhas forças centrífugas
Que são as psiques humanas no seu acordo de sentidos.

-Álvaro de Campos-