He començat a treballar. Abans de marxar, una petició de mimos a ma germana la fa acusar-me d'estar massa nerviosa. Cert. Però ara la cap de RRHH no em sembla disposada a menjar-se'm, i el meu company, que passarà a imatge i so és amable.
Precisament, al ensenyar-nos la botiga (que ja em coneixo absolutament, tret de les sortides d'emergència) arribem a una barrera de persianes negres, com els agents de la entrada del centre comercial. És per la cimera, explica. Però no la sento. Entre aplaudiments en pantalla plana sento un guitarreig que no m'és familiar, sinó prohibit. I les explicacions s'esfumen, mentre el gegant del meu costat s'endolceix amb la cap. Un calfred elèctric que desemboca en uns acords maleïts. Fred als pulmons. Mercuri a les puntes dels meus dits. El guitarrista s'expandeix, i el meu somriure es glaça. Aquella no. Sisplau. Maleït live. Maleïda vida. Transtemporalitat en agost. Recordo les paraules d'algun fan killer. De totes maneres, de què serviria. Segueixo viva, i flueix sang dins meu. Respiro i em calmo. "Busco rebel·lió a la granja". Let's keep on living.
Madrid, cursos de pan casero en mayo de 2026
Fa 3 mesos
Entrades
3 comentaris:
Yo le aplastaré dentro de poco tiempo, querida amiga. No te preocupes. Music is gonna set you free.
vols dir que va ser tan horrible? que és tan horrible el dia a dia allà dins? mmm... exceptuant certs moments i certes persones, jo crec que no eh? i ja saps... quan vinguin atacs de nervis, caramel o mimos, això té remei. una abraçada!
No guapíssima, no em referia a treballar a la FNAC! Ni molt menys! aquest post és del dia que començava...i malgrat alguns moments d'estrés, estic moooolt contenta :) Ja t'explicaré a què fa referència el comment... ;)
Publica un comentari a l'entrada