dimarts, d’agost 12, 2008

Constel·lació agitada

Pero, en fin, nuestro lobo estepario ha descubierto dentro de sí, al menos, la duplicidad fáustica; ha logrado hallar que a la unidad de su cuerpo no le es inherente una unidad espiritual, sino que, en el mejor de los casos, sólo se encuentra en camino, con una larga peregrinación por delante, hacia el ideal de esta armonía. Quisiera o vencer dentro de sí al lobo y vivir enteramente como hombre, o, por el contrario, renunciar al hombre y vivir, al menos, como lobo, una vida uniforme, sin desgarramientos.

Hermann Hesse - El lobo estepario

"Sembla com si desitgessis compulsivament ser més... simple."

dilluns, d’agost 11, 2008

Slow summer



Y qué hermoso es descansar, aunque a veces pince una puntita de duda, de remordimiento e incertidumbre. Pero cuando te ríes porque la "Parella jove de Cal Fuster" ha optado (con un único voto, ¿quién fue?) a Mr. y Miss Carrer Major de Vinaixa, cuando de pronto vuelves a encontrar otro gran libro con el que te identificas (qué grande es Hesse...) y encuentras ritmos de canciones dulces, caricias exactas para dormir a niños grandes, ganas de correr y montar en bicicleta, momentos de silencio para soñar sin fronteras.
¿Perdiendo mi tiempo? Seguramente, para algunos. Me da igual. I'm standing up.

dijous, d’agost 07, 2008

Una gata em vetlla

Una concepció extranyament materialista de la meva vida (d'on ve aquest virus? quina és la vacuna?) em fa sentir com la terra en guaret. Preferiria ser com els nenúfars del poble, aquells als qui ma mare ha alegrat la vida amb dos peixets tropicals... però no, em sento a l'espera d'una nova etapa, cada dia més optimista, com si enmig de la terra al sol pogués sentir com hi respiren quatre brànquies.
Estic construint una papallona en miniatura per no oblidar-me dels rajos de sol, que ja no calquen el rellotge al canell, de l'aigua que encara em parla, de les cançons boges i els versos de coneguts. De les tardes de migdiada i les ganes de marxar, de les estratègies d'equipatge i el teu braç a la meva esquena, quan estem estirats a la gespa i llegim.
Els Smith canten suicide is painless. Potser sí. Perquè mentre quan als ulls d'alguns estic signant un suicidi professional, a mi em sembla que deixo enrere una crisàl·lida grisa i ben feixuga.

dimecres, d’agost 06, 2008