Nit de bruixes

Hi ha llunes que desperten els sentits. Diuen que la de Sant Joan porta bona sort. L'únic que sé del cert és que des de l'últim bany en aigües atzabeja he sofert una rabiosa metamorfosi en noctàmbula. Amics retrobats, hopes and fears, molta empenta i poc sen, tot és possible. La Barceloneta, la Garonne, Bogatell...

Pluja en una carretera llunyana que m'és tendrament familiar. Un arc de Sant Martí lateral capta l'atenció de les meves acompanyants, i un cámió lateral aixeca una boirina d'aigua sobre el que a vista és tan sols una pista de gel que sembla el filó d'una espasa. I sona Somewhere only we know. És només el principi d'un cap de setmana inoblidable (merci à mes français! et bien sûr aussi à mes 'trastos a lo Thelma et Louise'!).

Potser és que fa temps que somiava amb un punt de partida. O potser és que la vida és així. Un dia et despertes i te n'adones que t'has passat el temps trenant una enorme soga perquè vagi ardent poc a poc. Que està plena de pols. Però que una sola espurna pot encendre-la per il·luminar en la boira un far construït per forces mil·lenàries... Tinc una espècie de souffle que em creix dintre, com un estol de papallones grises amb olor a espígol. Probablement amaguen aquell lloc que 'only we know'... No tinc ni idea de què m'està passant. Ma mare tem que estigui perdent el cap. Bé, està més tranquil·la des de que he entregat el reportatge. De totes maneres, aquesta "bogeria", per ara, no em fa por. Em fa més por que aquesta sensació sigui només això, un truc estúpid d'una nit de bruixes, i no la vida que esclata amb la força de l'Iguazú.