One shot

Alguna ha tenido exclusivas hace poco de cuento de hadas de la pequeña venida de la gran ciudad, mimada por la mayoría, frustrada en sus ideales más profundos, en una ciudad empolvada y noctámbula...y al final del verano, ninguno de nosotros sabía dónde estaría apenas unos meses después. Todos nos acabamos convirtiendo en noticias pasadas en cadena, reportándonos nuestros nuevos destinos, nuestros desatinos, esa locura juvenil que podría bien relacionarse con el CPE que saca a los franceses de los botellones a las barricadas.
Una llamada de alguien que apenas reconozco la voz. Y dos días. Ha sido uno de esos momentos de los que no hay muchos en cada vida, en que todo te va grande, te preguntas qué estás haciendo, tienes miedo, sobretodo por cómo te vas a sentir cuando pierdas esta oportunidad. 48 horas de estrés, y de tener al lado verdaderos apoyo, que merecen mucho más de lo que yo sepa agradecerles. "I'm sorry, gotta leave now, I got one shot..." Maldita suerte, como polillas doradas de dientes de león oportunistas. Pugno conmigo. Aún queda mucho mucho por trabajar. Y sé que, de nuevo, los dados siguen rodando: en unos meses volveremos a ser una cadena de rumores por contrastar. Sólo espero tener algunas exclusivas certeras, de caras originales detrás de un cafè.

8:59am - Embús a la C-58

Talk about a dream
try to make it real
you wake up in the night
with a fear so real
you spend your life waiting for a moment that just don't come
Well, don't waste your time waiting

Badlands, you gotta live it everyday
let the broken hearts stand
as the price you've gotta pay
keep pushin' till it's understood
and these badlands start treating us good

- God bless the Boss... God have far more patience with us...-

Concessions

Tornant a casa clixo a tota velocitat com sota els meus peus hi ha una porta de vidre trencada. Els milers de fragments semblen diamants oblidats, constatant una altra època.
A Urquinaona em trobo una noia que duu un violí a l'esquena, i pico el bitllet tararejant el Cànon. Recordo el dia que li vaig dir a l'Eloi que ho deixava per concentrar-me en la selectivitat. No ho va entendre, però jo em vaig sortir amb la meva, crec. No ho he tornat a repetir. Em creuo amb uns post-hippies baixant a la meva parada, i recordo perquè vaig començar a deixar d'anar a la muntanya. I el que li vaig dir a l'equip quan vaig deixar els nens a l'estiu (això sí té gràcia: per poder aspirar a un bon treball els estius...).
Al semàfor el camió dels portuguesos del cantó de casa porta ferralla galàctica: un escalfador dels 60s, una nevera, uns baffles...i a punt de caure, una gabieta amb dos, tres, cinc periquitos.
Com sempre que arribo a casa, tinc dos opcions. He fet un esborrany. Però demà és la pràctica. Sospiro i em sento una formigueta més en el món. Em tapo les oïdes. Puc sentir-te dient "i ara...a què estàs esperant?"

Llibre de viatges

Està a punt de canviar oficialment d'estació, segons sembla, però jo m'he quedat ancorada en un limb perpetu de neu, oreig suau i vents més furiosos que la tramuntana aleatòriament.
He acabat de muntar el que pot dir una presentació en DVD del nostre viatge a la Patagònia. Tout simple, una seqüència regular d'imatges amb músiques. Ni una lletra. Però la gràcia estava en concatenar justament aquests dos paràmetres pas a pas, com per casualitat. Amb la mateixa fluïdesa van acontèixer, i amb la mateixa naturalitat màgica els he volgut transmetre. Argentins perduts, cantants de country nostàlgiques, un xic d'americana i força de britpop (forçat, ho reconec), poc rock'n'roll però moltes frases que potser només l'Alba i jo clixarem...
A vegades penso que podia haver escrit l'aventura i enviar-la a alguna revista. Però ho descarto de seguida. L'aventura està escrita, però en el meu idioma. I sí, sóc així d'egoista. Tinc el meu llibre de viatges, i aquest DVD curiós, i un munt d'anècdotes per explicar en els cafès amb els amics. I no vull espatllar la màgia adaptant-ho a un altre llenguatge que no és tan vàlid. Vull deixar-ho a mig coure, qui sap si d'aquí uns anys el recepcionista d'un alberg, la dona feta a si mateixa de la cerveseria, el iaio de l'antiquari, la divorciada fugitiva... podran ser recuperats per protagonitzar alguna cosa...

Confesso també que el que em va recordar aquesta feina pendent va ser un gos abandonat al carrer Pere IV, que es va quedar enganxat a l'asfalt en el que podria interpretar-se com un intent tenaç de suïcidi. Fugim dels cignes infectats, i abandonem éssers a qui hem acostumat a la nostra existència. Tinc malsons de nit, i busco la brúixola al calaix, però encara m'aixeco amb coses per fer. Miro endavant i recordo algú que té raó: no tens dret a queixar-te.

P.D. Estaré encantada de compartir el meu viatge amb vosaltres. Envieu mail i quedem...

Càlid dissabte

N'estic absolutament convençuda, es tracta d'un complot. De totes les voreres per on passo s'alcen iagues que rugeixen i repiquen al cervell, i no hi ha reproductor de música que s'hi resisteixi. Potser privant-nos a tots del benefici de l'escolta estarem mutant cap a una espècie capaç de sobreviure en l'entorn crispat que gemeguen les ràdios, televisions i diaris, plens d'energúmens que criden i eduquen bajanades que sostenen el negoci mediàtic.

Però oh, miracle! és dissabte. I mentre cabalgo Diagonal avall em proposo jo també portar als meus fills en el seient de darrere de la bicicleta, quan sigui una mare sense estrés, i ajudar els meus vells a portar el carro de l'Alcampo quan ja no tinguin forces per comprar adequadament cada cosa al lloc adient (el mercat, el Lidl, la botiga de Delicatessen i la cooperativa de comerç just...), i hagin, com la corrent de famílies amb qui em creuo, de sacrificar el dissabte al matí en les cues que generen la comoditat dels hipermercats.
És temps de bunyols, i a la pastisseria d'aquest barri 'canyero' que va ser Selva de Mar els tenen de crema "carets, però millor que els de l'híper, reina", i per convence'm, la mossa, que no ho ha aprés a cap màster, sap que el millor màrqueting directe és donar-me'n un parell a tastar. Però, quina mena de promoció ostenta la botiguera fondona de la botiga de betes i fils? (sí, encara existeixen) Em regala la cinta vermella que li demano, i no accepta cap bunyol, perquè està a dieta. Deu ser el sol rialler d'aquest dia de març, i els deu minuts que falten per acabar de fregar la botiga i arribar a casa i trobar que el seu home li ha escalfat els canelons...
Abans d'arribar a casa dels meus pares, el gitano de davant del Caprabo em reconeix. Li demano una cinerària lila que adoro des de fa anys, però no porto ni un duro després dels bunyols i haig de pujar a cals pares. Em creuo amb una banda de joves, noietes de galtes toves i cues de cavall amb metxes carmí, un xiquet negre que rapeja per elles mentre que un amb rastes els parla d'un programa informàtic. Pujo precipitadament, és hora de dinar, i els meus pares, que acaben de parlar amb la veïna, em comenten que el xino, que és molt llest, ja compta amb català perquè no l'enredin les 'padrines'... el gitano m'ha posat la planta en una bossa i em diu com l'haig de regar. Quan torno dels xinos de la seva parada no en queda ni la furgoneta. Fa tant sol que no pujaria ni a dinar; m'asseuria al banc a veure com passa la rambla... però a casa el cafè em crida i la sempre dolça sobretaula, encara ens portarà sorpreses, actualitat i rialles.

És una qüestió de salut mental. Demano més primaveres per a tothom, sisplau.