Què haurem après...

No existe libertad que no conozca,
ni humillación o miedo
a los que no me haya doblegado.
Por eso sé de amor,
por eso no medito
el cuerpo que te doy,
por eso cuido tanto
las cosas que te digo.

García Montero

Nowhere but in you

Tan fàcil, tan a prop. Tan lluny queda Ryan Adams...em sento una punyetera cançó de Travis, el 'Happy' del Boss...He deixat de banda el projecte de llegir 'La insoportable levedad del ser', i he tornat, com quan era adolescent, als musicals i al Petit Príncep... tan estrany i tan familiar alhora.
Et vaig prometre un viatge a les estrelles, però com tot el que faig amb tu, va acabar sent molt més. Un refugi clandestí abans de deixar la nostra metròpoli, aquest racó sota el coll que estic fent meu. Peatges, son, manca de cafeïna... travesso les planes amb el mono de tu tenint-te al costat, vetllant-te. La fortalesa milenària es pobla de les llegendes que abans imaginava sola. I la bohèmia que exhal·la la teva vitalitat em completa, més del que hagués imaginat...100km més per fer un te al lloc que t'havia explicar amb ulls nostàlgics, sota les golfes on algun dia escriuré. I la nit en terra d'acollida, i el naufragi de les rialles, i les estrelles a l'habitació. L'insomni és una pèrdua que je ne regrette gràcies al ritme dels teus batecs.

Una sopresa, més rialles i infantils intents de descobrir-la. Una tasca casual esdevé una troballa on tornarem. I...TANGO! Aquesta filosofia que ara veig enjogassada...que ja no em pertany. Cabells canosos engominats, mirada de gos famolenc, venes palpitants a les mans que esgarrapen un micro que no fa res, el tinc a una passa. Lobby argentí, passió, desig,reproches celos y descaro...i més. Una veu ve del meu clatell, una mà juga amb els meus cabells lliscant com una ària de violí a la que algun dia, quan els meus diables desapareguin, m'assemblaré gràcies a la teva llum. 'Todo se transforma', deia el cantautor. Algun dia podré deixar d'agrair-ho per entendre-ho realment, quan s'acabi d'erosionar la pedra que cobreix la innocència que no lamento haver guardat, per tu. Perquè li dónes sentit a tot. Perquè superes la meva imaginació. Perquè aprendré a fer-te feliç.
Benvingut a la meva segona vida.

Primera confiança

They have blessed me
In the good graces of you
I have heard a hundred violins crying
And I have seen a hundred white doves flying
But nothing is as beautiful
As when he believes in me

Ben Harper - When she believes

Sólo feliz

No sabría decir cuánto tiempo hacía que no me ocurría. Que una llamada casual, como un rayo de luna, haga que lo deje ab-so-lu-ta-men-te todo y corra a atravesar la ciudad, parapetando mi sonrisa y mis ojos detrás de un libro. De punta a punta. Floto como una pluma desprendida del pecho de un colibrí, con la diferencia de que voy directa al punto de encuentro, y la ciudad riela como un oleaje de asfalto fundido. Sonrío. Sonrío sola bajo la luz de tu recuerdo. De tus recuerdos, mi día a día. Cuánto tiempo...
...que no miraba al reloj, que no me importaba que llevara incontables horas despierta y no fuera a dormir ni una sexta parte, que no hubiera estudiado lo suficiente...porque es mejor vivir la postal de Doisneau que comprarla, aunque sea en la Rue Saint-Rome con los guiños de mis 'frenchies'... cuánto tiempo...
...antes de nacer, quizás. Sólo se me ocurre el suero perfumado de vida, ese éter, lo más parecido a este estado dulce e intenso...el silencio de todos los versos al ser pensados, en la vibración de los labios a punto de canción, en la síncopa antes del latido...

Funàmbula als núvols

Mil titulars al cap...

All my loving: Sabeu qui sou, perquè ompliu el meu mosaic. Mai deixaré de sorprendre'm del poder autèntic de l'amistat. Feu que em senti afortunada, així de clar...sense lírica, i em sap greu si aquest sentimentalisme directe ofèn a algú. Sou increïbles...espero no fallar-vos mai. I sé que amb vosaltres tot té més sentit. "Mis palabras no tendrían sentido si no fueran también tus palabras". Gràcies encore.

Entrades a la butxaca: Mi vida sin mí, Munich, En la cuerda floja, El jardinero fiel... aquest finde m'havia proposat de veure 'Por quien doblan las campanas'... no vull saturar-me...necessito una pausa...i deixar d'amagar-me a la sala de cinema, que és un placebo perfecte per totes les cabòries absurdes, extranyes i tendres que em ronden al cap... Una d'elles ha provocat en mi unes accions per tal d'encarar-me al temps, m'ha fet aixecar-me de la butaca per còrrer a buidar el que no pot anar-se'n amb mi. Una altra m'ha aportat noves paraules per veure el món, i la certesa de que, potser jo també vaig néixer en un tren. Serà la màgia del cinema.
La tria dels Oscar d'aquest any és la més arriscada dels últims anys, però insuficient...el biopic d'aquest ex-desconegut que és Johnny Cash és commovedor i creïble, superbament interpretat. Espero que el Phoenix i la Whiterspoon (a qui odiava abans d'aquest film) d'enduguin, si no el premi, el reconeixement pel seu treball.

I walk the line: temps és la paraula clau. Vull temps per trobar paraules, perquè elles sempre m'han ajudat a vèncer la por. Mai he tingut tanta por, però mai he estat més boja, més feliç, més jo... estic aprenent mil coses en tant poc temps... ara entenc allò del 'Domestica'm'...i el viatge al fons de l'altre, allò que deia Balanzó sobre la impossibilitat de comunicar-se, i la insistent esperança dels éssers humans per intentar fer arribar missatges en l'ànima de l'altre, com si llencessin una flor de lotus en un pou negre i brillant, però no veiessim les ones que destil·la.
Mai se m'han ajuntat de forma tan aferrissada la realitat i el somni. Mai havia fet realment allò que m'empenyia a fer-ho el colibrí espantat de sota les costelles. Tinc la barbeta apretant fort les dents, mirant endavant, i la mirada em somriu per justificar la meva expressió freda...camino per la corda fluixa, amb el cor a les mans...perquè el premi està a l'altre costat. Perquè hi ets tu, tot el que ets, el que encara no sé, el que t'envolta... i perquè tot això que sento mereix tota la meva energia per afrontar el repte. Perquè els teus ulls parlant-me són la postal que em concentra per creuar l'abisme. I tararejar una curiosa cançó.

I keep a close watch on this heart of mine
I keep my eyes wide open all the time
I keep the ends out for the tie that binds
Because you're mine, I walk the line

I find it very, very easy to be true
I find myself alone when each day is through
Yes, I'll admit that I'm a fool for you
Because you're mine, I walk the line

As sure as night is dark and day is light
I keep you on my mind both day and night
And happiness I've known proves that it's right
Because you're mine, I walk the line

You've got a way to keep me on your side
You give me cause for love that I can't hide
For you I know I'd even try to turn the tide
Because you're mine, I walk the line

I keep a close watch on this heart of mine
I keep my eyes wide open all the time
I keep the ends out for the tie that binds
Because i'm yours, I walk the line

Rectificació del primer titular per negligència informativa. (Sí, vaig estudiar molt per Dret ;))