Losing control

Suzanne takes you down to her place near the river
You can hear the boats go by
You can spend the night beside her
And you know that she's half crazy
But that's why you want to be there
And she feeds you tea and oranges
That come all the way from China

And just when you mean to tell her
That you have no love to give her
Then she gets you on her wavelength
And she lets the river answer
That you've always been her lover
And you want to travel with her
And you want to travel blind
And you know that she will trust you
For you've touched her perfect body with your mind.

Suzanne - Leonard Cohen

Un dia per recordar

Quan em faltin les forces. Perquè la poesia és encara una de les poques coses que té sentit. La poesia entesa com a expressió que cerca la bellesa en la quotidianitat i l'extraordinari de la vida. Que mostra amb la seva essència, la fe en que el nostre temps té ingredients que valen la pena ser viscuts.

Un dia per recordar tots els somriures dels assistents (i dels absents). Perquè es poden crear petits oasis lluny dels circuits convencionals, i perquè tot nou camí suposa per mi un estímul.

Perquè no m'adormi, ni em distregui amb les coses més materials del dia a dia, ni deixi de somiar.

Un dia que és un principi. Gràcies a tots.

Broken wings

Blackbird singing in the dead of night
Take these broken wings and learn to fly
All your life
You were only waiting for this moment to arise

Blackbird - Beatles

http://www.youtube.com/watch?v=oonlKZPL4OU&feature=related

Flors per un estiu

Avui m'han regalat flors pel recital. Tot i que hi ha una part revolucionària de mi que hagués negat les flors en un esdeveniment tan auster, haig de reconèixer que m'han fet moltíssima il·lusió.
El remitent, un bon amic i guia espiritual des de fa molts anys, s'ha pres la molèstia de triar "siemprevivas", fent al·lusió a que el seu nom esperançador apareix en una de les poesia del capítol d'Au Fènix.
Aquest bon amic m'ha recordat que en català es diuen 'Matafocs'. Si al poema "Mientras vuelvan las golondrinas" les "siemprevivas" eren el record inesborrable d'algunes estius que a cops calia oblidar, amb el nou joc de paraules, els matafocs tornen presents i amb força a la meva vida. Avui he descobert que poden ser rosats, un color que avui associo amb una nova feminitat redescoberta i al poder femení que se'm fa ben present mentres ballo (el meu mocador de monedes és d'un color similar). Però sobretot, aquest nom és un nom d'auxili, de pau, de serenor, que em farà un gran favor a l'ànima després d'una temporada agitada, extrema i sufocant.

Gràcies, Cesc. Hi seràs ben present dijous vinent.

Busco feina

Noia treballadora, curiosa i amb una viva vocació per la cultura busca feina. Llicenciada en Periodisme i pròximament en Literatura Comparada, amb moltes ganes i una certa facilitat per aprendre (lògic donada la seva joventut, is joventut és encara un quart de segle).
Agradable i discreta, disfruta de la creació de continguts i de no deixar les coses a mitges. Molt responsable i creativa, amb capacitat per crear bon ambient de treball.
Multidisciplinar, m'adapto bé a diferents ambients i tasques.

Això no és el paradigma del fracàs del sistema laboral del nostre país, és un petit fragment de realitat.

Per a detalls sobre els defectes, o per conèixer una definició més íntima i aproximada, llegir "El torn de les fades", o venir al recital del 26 de juny a l'Estudi.

Més informació a dunadesal@gmail.com

Oddland

Mi buzón aparece abarrotado de ofertas de viajes que no voy a dudar en descartar, y de debates vecinales sobre hacer o no fiestas en la piscina. Ante las dos disyuntivas, sólo quiero disfrutar del sol en mi refugio de viento y polvo, bailar otra vez en el tejado. Y desentumecer los músculos que no recordaba que tenía.
Entre ellos la lengua. Hablar hablar hablar... no me siento sola, y eso me da coraje. Nuevos amigos, nuevas confidencias, y un verano, una vez más, lleno de expectativas.
Tras unas cervezas he oído relatar cómo la comunicación fluye entre palabras. Cómo las envidias no son sólo más que miedo, y cómo las cosas que valen la pena se esconden en paraísos extraños. Y a veces nos perdemos en laberintos espirales, sencillamente porque caminamos sin en realidad querer ir hacia donde vamos, con una certeza de que esperando esperando, conseguiremos nuestro sueño.
Le he dicho adiós al gato de Cheshire mientras mi gata jugaba al escondite: ahora sólo tengo un camino, y es dejar de tener miedo.

26 de juny: Recital a l'Estudi