Peter Pan

Tindrà una quaranta i pico. Sembla jove, vestida com l'heroïna d'una novel·la victoriana: brusa de puntes, faldilla de gasa... i no porta sostens. Somriu des de la barbeta i amb els ulls vidriosos, quan es posa al meu costat fa pudor a xarop. No és desagradable, a mi també m'agraden els cocktails. És la una i a fora plou. Es mullarà la brusa blanca, i ja no queden caballers.

"Lo que me encanta de ti es como te entusiasmas con nada, cuando lo haces". Al meu pare li sembla extravagant que li digui que penso estudiar com mai aquesta carrera que desapareixerà, perquè el món no necessita literatura. Dinar amb ell em va sentir a casa, en un fast food de disseny, ple de piges a Ronda Universitat. No sabré com pagar el bitllet de tornada, però ara tan és.

Em trobo a mi mateixa teledirigint-me menys. Potser molts de nosaltres no somíavem amb Peter Pan fins ben entrada l'adolescència. Jo hi vaig fer massa temps. I les seqüel·les són difícils, però negar-les és molt pitjor, perquè et deriva a psicoanalistes freds que et repeteixen obvietats mentre els ulls se t'aneguen de llàgrimes. Que a força de creure, les coses arriben. Que la força dels desitjos no té preu, i que el món material s'equivoca.

Tinc 23 anys, i no vull semblar més gran. No vull crèixer, vull que el meu esquelet senti com el travessa en vent quan corre contracorrent, vull esperar impacient i no amagar el raurau a la panxa. Només tinc 23 anys, i no sóc el que vesteixo, ni el meu CV, ni tan sols el llibre que llegeixo. Sóc intangible, com la resta (fins i tot com els que no ho saben) i no tinc cabuda en cap prejudici. Ni tan sols en els meus.

Les normes...

... són per trencar-les. I els somnis, per perseguir-los en l'adversitat.
Gràcies per estimar-me.