Una historia hermosa

La bondad no tiene futuro, y los finales felices sólo venden para Disney. La tragedia integrada es requisito sine qua non para una obra genial literaria. Esta norma implícita ha traumatizado la mayoría de mis relatos más o menos largos, puesto que si una poesía sí permito que refleje un momento crítico, me desazona que las historias de esperanza se vean a menudo como cuentos o relatos new age.
Yukio Mishima me ha dado una lección. El gran maestro de la sensibilidad y los instantes, aquel que no fue capaz de soportar el progreso que consideraba frívolo e insípido de su Japón natal, me ha hecho sonreír y pararme a reflexionar tras la lectura de su breve "El rumor del oleaje". Cuando leí que se consideraba una de las más hermosas historias de amor, todo me hacía predecir que se asomaría una tragedia más compleja y cruda que en su "Nieve de primavera".
Pero no. Mishima muestra los valores limpios de la sencillez, el honor, la autenticidad y la belleza de una pequeña isla donde el trabajo duro no obstaculiza el contemplar del sentido de la vida.

Y a mí me da coraje. Cuando el oleaje bate en contra, sólo un asidero de esperanza permite que sobrevivamos a la tormenta. Y me da la razón. De vez en cuando, no está mal que el arte refleje lo único que nos hace felices.

Antony

No sé qui sóc, ni si ésser és ja alguna cosa per mi. Sé bé qui era, però no sé què en queda ara i avui. Addicta a la consulta de mails i borses diverses, llegeixo les terres cremades per rutines espinoses de Zagajewski i somio amb els seus carrers. L'espera del pròxim viatge ha caigut en la desídia. El saltar constantment a la que crec que serà la últim oportunitat (de la meva vida professional) m'ha trencat la brúixola. Relegar totes i cadascuna de les meves passions (des d'escriure, fins a jugar amb la Lola) fan que ja ni senti les contractures, que abans eren calfreds d'emoció.

He anat al Grec. He tingut la sort d'assistir a un dels concerts més importants de l'any, segons l'agenda mediàtica, i segurament, més trascendents per mi. I ha estat perquè un amic, amb una tendresa decidida, m'hi va empènyer. Són només noranta minuts el que pot trigar en buscar, en el fons d'una gruta gelada, una espurna de llum. Notar que encara tinc pell, i llàgrimes, i encara m'omple el que tècnicament s'anomena empatia, i que jo abans anomenava ànima. Potser aquest és el poder d'una veu desgarradora, sostinguda en l'èter per acords i filigranes musicals rutil·lants. Que tot i que ni tu no jo tinguem res a veure (o sí?), Barcelona s'hagi portat amb tu com l'artista que et mereixes, i jo hagi tornat a casa força més viva, gràcies a uns instants.

Brindeu per mi, companys. Poc a poc, torno a casa. No sé ni com ho faré, però estic desperta.