divendres, d’abril 28, 2006

Vies tatuades

Acabo d'anul·lar (via cibernàutica) la meva opció A. Preciosa, reconeguda...o potser no tant.
I walk the line. Aposto el rai en un crisol ple de fum, d'una boira de colors, empolsegada pel temps que porta esperant.
Un somni llunyà i proper. Temo que propi. Un tatuatge.
Ja no em val començar de nou amb les pautes antigues. Igual que fa cinc anys. Hauré de còrrer el risc, però tinc sort. No estic sola.
I tot encaixa. Una brúixola a la butxaca. Una buganvilla al balcó. Un niu refet. Una rosa no marcida. Una pàgina en blanc.

un avís de que ja arriba el meu dia... el sotrac damunt la via, marca el ritme
Els Pets - És hora de tornar a casa

divendres, d’abril 21, 2006

in love

No hay vía libre, es una trampa genial
no hay vía libre si se divide en un par
te obligan a que rime en un verso crucial
ávidos por descubrir y nunca tienen límites
aún quieren más, no se permiten ir a medio gas
crimen racional, siempre miden mal
causando desperfectos

como kamikazes enamorados
como pistoleros de sangre caliente
juégatela un poco valiente...

no es imposible, sólo hay películas sin estrenar

Quique González - Kamikazes enamorados

dimecres, d’abril 19, 2006

Soirée Erasmus

Nilufer tiene un aura. Tiene en los ojos una tranquilidad profunda, elegante, braseada, como una filigrana de henna milenaria. Ha devorado todas las salas del museo de arte contemporáneo, mientras los demás buscábamos un sentido a la exposición hipnótica sobre el sueño. Piluca , que conoce ya todos los rincones de la ciudad, y la historia de la región, pero como yo, no le encuentra el encanto a la muestra. Nuestro anfitrión vigila que sus ovejas no se desparramen. La larga Gözde va arriba y abajo, pero siempre perdemos a la serena Nilufer.

A última hora, accedemos a ir a la cena en casa de Sabrina, una alemana que seguro llegará a jefa de comunicación de alguna gran empresa. Piluca y yo nos hacemos la raya en los ojos, sin intentar imitar el khol de las elegantes turcas. Nuestros sacos se amontonan en una buhardilla de ensueño, en medio del desorden de un piso de dos veinteañeros solteros y acogedores, el cuarto de lujo de dos voisins très gentils, que duermen en el sofá mientras nos quedamos en su cama. La hospitalidad de los franceses me conmueve: se tomarán a mal que nos vayamos a un hostel para no molestar...

En el piso de Sabrina somos más de veinte, incluídos los padres de Katrina. La madre, con su rebeca violeta y sus perlas está sentada de rodillas al lado de la collocatrice de su hija, una frenchie de padre turco y madre española, que combina tres trabajos para llegar a fin de mes y sólo quiere vino para descansar su mente y un viaje a España para 'hacer fiesta'. Me sorprende el vital entusiasmo de Park, surcoreano, por mi país. Y Mathias, que me había parecido tan germánico y frío, nos pierde el miedo a las dos payasas y nos cuenta que no quiere volver. Su novia Ghizam, es un motivo de peso. Turcos y alemanes, y franceses y españolas y catalanas, y asiáticos... un buffet increíble y buen gusto para ser un piso erasmus. El abrazo de Nilufer me hace llorar, y agarrarla con fuerza y nostalgia. Nostalgia por no haberla conocido antes, más a fondo. Sólo tengo 72 horas...

Cuando nos desviamos del guión de l'auberge español es hora de volver a casa. El único héroe mítico es Flo. Fue nuestro anfitrión hace dos años, y sigue adelante con su misión desde Toulouse, hasta Bordeaux. Aún no se acostumbra a las despedidas. De todas formas, tiene una cita en Turquía en verano. Y unas cuantas embajadoras europeas.
A mí me tortura el paso del tiempo. Pero ese domingo de vino y huevos de pascua comprendo que hay una multiculturalidad posible en este parcial desarraigo, en este constratar tópicos nacionales. Y mes chers me enseñan que no se nos ha pasado en tren: podemos empezar de nuevo, construyendo puentes en el tiempo y los mapas.

dimarts, d’abril 11, 2006

Descansar


Vaig divendres a dormir a cals pares. El més tendre, el 'enanito' i el gat, que es comporten com si no hagués marxat. Al matí tenia examen. Impossible. Masses nits de tensió em roseguen l'espinada i una boira espessa em nubla l'equilibri. Concloc dormir. M'aixeca l'esmorzar ensaïmat, i un cafè en condicions. Baixem espitats i tard al monovolum, sí, som una família tòpica de classe mitja. Arribem al poble i...m'he deixat la motxilla, a vessar de tota la bibliografia de la UOC i els llibres del CAE, i les meves novel·les...sobre la moto del pàrquing. Sabent que ma germana l'ha recuperat, em sotmeto cautelosa a l'avorriment d'un dissabte sense res a fer. I ajudo a fer el dinar. I trec la pols als diaris de dalt. I jugo amb el gat. I ballo amb el Cesc. I vaig a veure el nou bar de la Gisela. I la tarda, me la passo fregant per ajudar a que el local pugui obrir en condicions pel dijous sant. Coses que no feia...perquè estava massa ocupada. (i ara em miro de reüll...) El diumenge, els tiets i la germana porten la motxilla. Plena dels llibres, però...toca esmorzar familiar. Toca estar pels cosins. I toca beneir el palmó i els rams de llorer. I toca i ho adoro. I toca banquet familiar. I m'omplo de fum, de rumba catalana i del solet que comença a torrar els terrats que tan em fan somiar. I la motxilla torna a casa intacta. I una trucada em canvia el pla de la nit, deixant-me moixa. I el meu company de pis em rep amb un somriure. I sorpresa! el pla de la nit, el respir en que he pensat tot el cap de setmana, amb dolcesa i sense nostàlgia, seguint els consells du petit renard, apareix de cop al meu portal. Aquest cop sense serenata, em segresta amb un ram de flors. Un ram d'alegries, noves energies per començar la setmana, la primavera, la vida. Podem vagar sense rumb fins a la línia temblorosa del mar. Veig focs artificials en els meus passos vagabunds, veig escrit a foc lliçons que mai no dius i que m'ensenyes. Sento, sobretot, els teus braços abrigant-me del vent. L'agenda m'és igual. Em trobo molt millor. I he aprés tantes coses en un cap de setmana... que hi ha motxilles que no puc carregar quan estic esgotada, que hi ha estones que pertanyen als teus, que hi ha flors que parlen més clar que tot el que escric.

dimarts, d’abril 04, 2006

Adorables no-periodistes

Els dimarts em toca exili. Al sortir de l'ascensor em topo amb el maquetador bigotut de cabells grisos que sempre canta boleros i el vers adequat de cançons lleugeres enmig de la polèmica. Arribo menys tard que de costum, però els meus companys hi són tots i la becària se'n va a la taula de traductors. Els adoro, cada dia més. Si l'altre dia discutien sobre els possibles equivalents de 'poner a bajar de un burro' i acabaven filosofant i arribant a la conclusió de que l'espanyol és un llenguatge amb una prolífica varietat semàntica d'expressions sobre difamació, crispació i crítiques elevades (associació mental: de fons se sent en Rajoy en el debat de l'estatut), avui el debat ha anat sobre neologismes. Els adoro perquè són adorables.
- No hi ha gaire feina avui? Als becaris se'ls ha de posar a treballar, que si no, es fiquen als blogs i expliquen lo dur que és ser becari.
- No ho dubtis. Som un perill en potència.
Avui s'ha repetit reiteradament el tema de que determinades autoritats acadèmiques eren massa anacròniques. I de que aquests savis, que ningú comprèn i que no es volen fer comprendre, no són pas vells, malgrat els seus 'temes d'actualitat'. I que què extrany es fa que el segle XX sigui 'el segle passat'. Suposo que com a mi sentir parlar dels vuitanta amb tant esnobisme. Suposo que, a més de sempre estar pendents de la resta, regar una petita planta que amenitza la taula d'Ikea, tractar igual al jefe que al ninotaire, i resoldre tots els dubtes de la casa (inclosos els informàtics), són els qui més parlen entre ells. Perquè la llengua és viva, sense conversar i contrastar la seva feina no té sentit. I la resta, som els periodistes. Celles juntes, fixats en els teletips, redactant sense consultar gairebé res amb el company, sense debatre sobre el que escrivim. Estic contenta però. Mentre la gent debateixi la llengua, aquesta sobreviurà. Del periodisme, en sóc molt menys optimista.