Miss you

Estoy muy enfadada, porque no te das cuenta de lo que te echo de menos. De que aunque las tecnologías pretendan disimular con unas cuantas letras del color que más te gusta el vacío de que no estés, a mí me faltas tú. De coger el teléfono y no poderte llamar. De reírme imaginando lo bien que te lo estarás pasando, y la suerte que no sabes que tienes. De no saber a quién preguntar qué es más adecuado llevar a tal o tal sitio. De no saber con quién ver las pelis romanticonas de cada verano. De esperar que vuelvas para buscar alguna obra de teatre juntas, y si todo va bien y tengo un buen trabajo, ir juntas a cenar por ahí y ser 'trendies' sólo por unas horas.
¿Quién va a compensar mis momentos Wendy, quién si no la única persona que sabe aún lo muy niña que soy?
¿Quién va a ser mi cómplice de cotilleos, la ágil pequeñuela resabiada que tiene una expresión ácida y jocosa para todo, la gran detallista de la familia?

Hoy he recibido un paquete tuyo, ya había una postal preciosa de la catedral de Cork. No sé si ha sido casualidad, pero las fotos de iglesias me dan mucha paz, algo que necesito de veras estos días. Y me recuerdan a cierta tarde en Christ Church Cathedral, en Dublín, donde me di cuenta de que mi fe era, por irracional y extraño que me pareciera, una marca en mi frente, algo de lo que no podía librar... Espero que a tu manera también esa esperanza te acompañe en los momentos bajos en los que no me llamas (porque es complicado, ya lo sé) y te recuerde que, al menos, yo y tu familia, piensa muchisimo en ti desde esta pequeña metrópoli mediterranea.

Vuelve pronto, brujita. Sin ti esto ya no es lo mismo.

A poet is born

Aunque ya hace tiempo que escriba, ahora sí sus libros van a llegar a todos los rincones del cibermundo. Me sumo a su ilusión y locura, y os dirijo adónde podeis encontrarlo (en las letras, en los escenarios es más complicado, porque un día está en sabadell y al siguiente en montreal) con la esperanza de que os remueva las entrañas tanto como a mí.

Su segundo y tercer poemario "EN" y "CON" podeis encontrarlos en http://adrianogalante.bubok.com/

Misteris

M'atrau el misteri. Inconscientment, solc deixar-m'hi la pell escolant el meu temps al costat de misteris que m'interroguen, m'embalsamen i m'acompanyen fantasmagòricament.
El misteri de la violència i les agressions subtils, com les persones són capaces de convertir-se en anfibis verinosos per tal d'arribar on creuen que han d'estar per justícia o per la que li manca al sistema.
El misteri de l'empenta de les il·lusions, la fe i els somnis. Com podem perseguir les coses cobrint-nos d'escates davant el lliscar insistent de la contracorrent. Com creixem i alhora no creixem, aprenem i desaprenent cercant. La recerca és un misteri que trobo bellíssim.
El misteri de l'esperança. El de les obsessions. El de la convivència de la llum i la foscor.
El d'uns ulls insondables i immensos que miren, mentre el temps no els erosiona, i cada volta tornen a interrogar, de forma confortable. El d'unes mans que es contrauen, s'allunyen, s'endureixen i es tornen tendres, sempre atrafegades per no deixar-me caure.
El misteri de l'amor i tota la resta. Tot desdeny, nostàlgia, rancúnia, complex d'inferioritat, ràbia i grisor no és més que una absència d'amor.

Dones perfectes

Acabo d'acabar Arlington Park, de Rachel Cusk (Lumen). A l'autora se l'ha comparada amb Virginia Wolf, perquè concretament amb aquest llibre, capítol rere capítol construeix la ficció amb les tensions de la rutina més bàsica, la que empeny records dolorosos com un torrent de vidres trencats dins les vides de diverses dones acomodades en un suburbi luxós prop de Londres.
Arlington Park és un retrat, elaborat en 24 hores i amb el denominador comú d'una melangiosa pluja, de la tragèdia espiritual de la classe mitja, i de la dona com a víctima d'un patriarcalisme absorbent.
Totes elles han escollit tard o d'hora i més o menys conscientment vides al costat dels seus homes, i han sacrificat així, l'èxit professional, les aspiracions artístiques, les sensibilitats políticament incorrectes, i les ganes de veure món per cases boniques i fills malcriats. Tot plegat desemboca en una sèrie de petites psicosis i crisis internes que les protagonistes no poden de cap manera comunicar amb el seu entorn perfecte de menjar selecte i amples jardins, que són tan sols l'ampit de la finestra per on miren totes les vides que podrien haver viscut.

Tot i estar lleugerament familiaritzada amb aquesta classe de dona, potser amb menys glamour, m'ha esglaiat com en fragments aquestes situacions tan aparentment llunyanes parlaven de mi. I és això el que fa un gran llibre. Amb subtilitat, amb elegància i contundència, Rachel Cusk m'esperona a no deixar de banda res del que després pugui penedir-me. Hi ha un penya-segat generacional, ho sé, hi ha unes obligacions femenines que penso llegir d'una altra manera, perquè al final, només amb l'amor es pot desdibuixar l'opressió... només la tolerància, la voluntat de comunicació acaba amb l'angoixa i pot recomposar, com un folre de paper maché sobre un gerro trencat, vides temptades de perdre sentit en la seva perfecció imposada.