L'espera

'El turno de las hadas / El torn de les fades' ja està en procés d'impressió. Ara estic a l'espera d'un mail que em digui que ja ha arribat a les llibreries. Ara estic a l'espera de decidir-me si fer o no presentació. A l'espera de decidir de quina manera donar llum al món el que les "fades" em van ensenyar, aquelles fades que tenen molt poc a veure amb la mitologia i molt a veure amb la màgia intemporal, de moments concrets, que jo i tu, i tothom ha viscut.
A l'espera d'obtenir un do que la poesia no abasta: el do de fer feliços als meus més estimats. El do de rebaixar les pors, les angoixes, i espantar els fantasmes. Si bé sota l'influx de les fades no sóc invencible, el que he escrit amb elles em retorna l'alé i il·lumina un cert consol en moments foscos.
I sé que això no té cap mena de màrqueting, per si ja fos poc que el llibre és bilingüe, senzilllament perquè la meva realitat ho és, i estic orgullosa de que ho sigui. Una postura criticada de bon principi, que em portarà problemes... però si és la meva realitat, no puc quedar-me tranquil·la ocultant-la. Aquests poemes han sorgit d'un dia a dia d'impulsos poètics no premeditats, no és una obra estructurada, sinò caòtica. I si no s'accepta el seu bilingüisme, entenc que tampoc es veu bé el meu propi, el meu identitari. Aquell que a l'estranger era un do, aquí porta problemes.
Esperant que qui vulgui obrir el Torn de les Fades vegi més que un llibre bilingüe amb les ulleres que porti posades. Esperant que realment el que hagi aprés amb elles pugui servir d'alguna cosa. Esperant la primavera, esperant el proper pas.

Il bianco e dolce cignio
cantando more.

Dones a l'era del cool

Agafo els FGC a Sarrià i trec el llibre. Quina ironia, precisament estic acabant el primer capítol d'Arlington Park de Rachel Cusk. Promet ser una novel·la per una narradora jove i prometedora, sobre les dones d'un ric suburbi londinenc on totes elles semblen predestinades a la tragèdia de la vida domèstica...
Juliet es tallarà els cabells, la seva llarga cabellera, ben curteta... Miro als seients del costat, una guiri que crida en anglès pel mòvil, amb els cabells castanys ben llarguets i una nena bufona de la mà. Van vestides bastant hippies...
Arribo a casa, i a la bústia m'espera una Marie Claire. Com ha arribat fins aquí? Ve al meu nom, i miro la meva llibreta sorpresa de no haver-la pagat... casualment cau al revister, sobre l'últim número d'Adbusters, titulat "Cool collapses".
Se'm valoraria igual si fos un home? Tindria la mateixa pressió domèstica? Em parlarien igual els meus avis, els meus veins... els meus amics?
Mentre reviso a l'armari la roba de primavera i constato que començo a tenir una doble vida (la dels jerseis de punt i la de les samarretes amb xapes) em faig preguntes... adoro el descans pasqual.

Nocilla Experience

«El mundo se rige por el azar de un parchís,
no por las mecánicas leyes del ajedrez.»

Harold acaba su última caja de cereales, deja conectada su primitiva videoconsola y decide recorrer Norteamérica durante un lustro. Un tipo que maneja las grúas del puerto de Nueva York diseña una casa para suicidas. En Basora, un marine se enamora de una irakí en el instante en que la encañona. Un tal Julio da forma a una Rayuela alternativa. Sandra vuela de Londres a Palma de Mallorca al tiempo que se resuelve el misterio del incendio de la Torre Windsor. El capitán Willard sigue esperando en Saigón aquella misión: nunca imaginó lo especial que sería. Hay gente que utiliza los oleoductos vacíos subterráneos de la antigua Unión Soviética para cruzar las fronteras. Un cocinero proyecta cocinar el horizonte.

Nocilla Experience es un caleidoscopio ficcional, donde cabe todo menos el sopor, incluso las enseñanzas de un código samurái, sin olvidar las andanzas de un elenco de protagonistas con rarezas de primera magnitud que no son más que la expresión de su radical soledad. Un libro con muchos ecos: de la literatura de Perèc al cine de Jarmusch, pasando por Coppola.

No és publicitat, crec en aquest llibre. Passat el meu període d'experimentació, d'inmersió en les microficcions, i avaluant amb calma tot el que implica, el meu veredicte és que Nocilla Experience val la pena ni que només sigui per preguntar-se sobre les possibilitats de la narració avui. Per mi demostra com no tenen perquè haver-hi límits a la prosa, o a la poesia, o en el que vulgui que expressa Fernández Mallo. Perquè les seves històries m'encanten, em deixen hipnotitzada i em són estranyament familiars. I tracten un dels temes erròniament considerat postmoderns, però que han seduït tota la literatura universal, com és la solitud de l'ésser humà. Barrejant lírica i tecnologia, ciència i art, aquest descobriment és una alenada misteriosa que val la pena experimentar.
Si la segona part (Nocilla dream era el primer volum de la trilogia) supera la primera, ja tinc ganes de llegir Nocilla Lab.

Saturday tonight

Estoy cansada, pero el salpicadero del coche me abre el apetito de 'road movie'.
- ¿Lo ves? Es precioso.
Una acuarela emborronada, es el cielo morado y rosado diagonal arriba, con la Torre Agbar de fondo.
- No tenemos muchas cosas... pero esta noche te regalo la ciudad. Es toda tuya.

Me río, olvidándome de las mil cosas prácticas que me acechan últimamente. Dejo de ser 10% profesional, 10% indecisa, 10% aspirante, 10% bohemia proletaria, 10% neurótica, 10% cariñosa, 10% asustada, 10% descentrada, 10% soñadora y 10% estresada. Aparco las cláusulas de mis miedos, y me sumerjo en el asiento del copiloto. No hay mucho más que decir, aparte de que vuelvo a escribir, y que gracias a tener una ciudad para alimentar mis ansias de nuevo, el futuro parece mucho menos gris.

Tonight the streets are ours.
-Richard Hawley-