Estrany nom que no em pertany. Potser algun dia. És una estructura imaginària. O no. No vull créixer en una única direcció, desenvolupar un sol dels aspectes vitals. Crec possible la configuració en parcel·les diferenciades però coordinades, on el conjunt ens fa únics. La estabilitat o dinamisme depèn de com respirem el nostre temps, de com ens fem lliures.
Cuando no hay más lógica que la económica y solo ella dicta las normas, muchas cosas desaparecen. Desaparece la gente de las ventanas, porque el tiempo que hasta mediados del siglo XX se empleaba para ver pasar a la gente por la calle o para escuchar el canto de un pájaro se necesita ahora para hacer algo provechoso, es decir, para ganar algunos euros, o para preparar un examen, o para solucionar un asunto, o dos asuntos. Desaparece también la conversación, porque, al haber siempre un quehacer, la gente lo deja para otro día, otro sábado, otro verano. Desaparece igualmente la amistad, porque es difícil quedar, porque la gente tiene la agenda rellena. Por la misma razón desaparece la vida familiar. Como decía un tango, la gente llega a casa deshecha por la máquina, sin más gana que la de ver televisión. Además, siempre hay una llamada telefónica pendiente.
Bernardo Atxaga en El País (2/12/2010) sobre el Chillida-Leku
Una de las lecciones más importantes de Lisboa está siendo interiorizar la complejidad de las miradas de los europeos. Nuestras identidades juegan un papel importante en nuestra concepción del otro, y según mi experiencia, es algo positivo, y evolutivo. Desde el primer encuentro en el que empiezas a comportarte intenando amoldarte al prejuicio de la nacionalidad del otro (no saludamos igual a otro español, a un paisano de tu cuidad, a un nórdico o a un asiático, la efusividad mediterránea contempla que otras culturas puedan ser menos físicas) hasta descubrir que cada individuo, más allá de su origen tiene características particulares (sólo se consigue a través del conocimiento prolongado), nos encontramos en un proceso maravilloso. Lisboa en agosto no me está dando la oportunidad de conocer muchos lisboetas, pero sí de enamorarme de la ciudad y de compartir ese entuasiasmo con otros ciudadanos del mundo. Y en ese diálogo (cuando lo hay, también encuentras quien con el prejuicio tiene suficiente para hablarte permanentemente de otra manera), Lisboa está siendo una pequeña capital de Europa, con esa mezcla de saudade legendaria y esa alegría genética que sentimos en verano, con una modernidad artística que pugna con un país que ve de lejos la prosperidad de otras naciones. Con muchas facetas por descubrir, y que además estoy viendo de forma poliédrica, también desde los ojos de mis compañeros, tan extranjeros como yo.
Lamento haber tardado tanto en volver a escribir, desde que empecé las clases el miércoles casi no he tenidoi tiempo para nada. La Universidad de Lisboa es, tal y como intuí la primera vez, un polo muy acogedor, que exhala esa energía cálida. Ya desde el primer momento, fui conociendo gente, y aun no pasa día que conozca a más y más. Hay muchos repetidores de los cursos de verano, lo que es una buena señal. Así pues, ya tengo mi grupito de amigos (que varía entre 7 y 30 personas) que día a día nos vamos conociendo a la vez que intentamos chapurrear el portugués, y cuando este falla (vamos con gente de todos los niveles), en inglés. El mismo miércoles, después de descubrir la cantina (puedo comer allí por 2,20 euros, ¿cuándo vamos a aprender aquí?) ya quedamos por la noche en La Brasileira, nuestro punto de encuentro. Es muy positivo que sea ese lugar porque llego instintivamente, yo que ya me perdí por Alfama el lunes pasado, con mapas y todo. Y estoy muy orgullosa porque es donde está la estatua de Pessoa. Fuimos por Barrio Alto, donde también fuimos ayer. El jueves fuimos a la playa de Costa de Caparica, y ayer la universidad nos preparó una fiesta de bienvenida, de 17h a 20h con comida y bebida libre en el Jardim das Letras, con un dj chill out que permitió que todavía el ambiente fuera más cálido y veraniego. Tal vez demasiado, porque los profesores insistían en bailar... Después teníamos un intervalo hasta nuestra cita en La Brasileira, y como mi apartamento está en Rossio (una especie de mezcla entre Plaça Catalunya y Plaça Reial), invité a un grupito a tomar vinho verde y pizzas en la terraza de mi apartamento. Luego fuimos de cócteles por Barrio Alto (donde seguí conociendo gente interesante!) y acabamos en Lux, la discoteca más chic de Lisboa, que pertenece a John Malkovich (y cuya decoración es maravillosa, aunque estoy viendo que Lisboa es un gran polo de creatividad). De camino, el taxista me contó que la famosa Casa dos Bicos se convertirá en un museo dedicado a José Saramago, que su viuda lo está moviendo. Será una excusa más para volver a Lisboa. Esta tarde vamos al Castillo del Rey Jorge y mañana a la Torre de Belem y al Monumento de los descubridores. Pienso cargar las alforjas con Pasteis de nata... Así que lo único que me falta es encontrar tiempo para descansar y ensimismarme... Al acompañar a algunos Erasmus, y por el ambiente europeo, tengo la sensación un poco de repetir el mío (que no fue nada típico), por esa sensación de vivir el momento y mantener los ojos bien abiertos. Tal vez sea una gran actitud que cargar en la maleta.
Día difícil. No ha sonado el despertador a las cinco para prepararme para la partida, suerte de la llamada de mi padre. Pero no sé si la partida precipitada me ha ayudado. Llevaba días sin dormir, y al final la tristeza se había apoderado de mí. Dejo aquí (aquí siempre es mi hogar) demasiadas cosas, demasiadas personas a las que quiero ahoa más que nunca -la luz del tiempo siempre ilumina las amistades verdaderas, y da nuevas oportunidades al alma- y que no esperaba que me viniera tan poco en gana mi nueva aventura. Supongo que la elegí con demasiada antelación, dictaminando que necesitaría una huída, cuando siento que acabo de tenerlo todo bien cogidito, por una vez en mucho tiempo. Estaba yo triste, de paseo pero con gafas de sol, intentando ocultar unos ojitos anegados, cuando pasada la Praça do comercio, subiendo por la Rua Augusta tras el arco encuentro un espectaculo de calle. En mi paseo ya he visto que en varios puntos de la ciudad sacan la cultura a la calle, entre otras con la excusa de los océanos. Pero este espectáculo era distinto. Unos seis comediantes, tres hombres y tres mujeres, vestidos con atuendo colonial (pero que no me era muy familiar, tal vez fuera portugués simplemente) recitaban ante una modesta multitud, parte de ella sentada en cojines. Recitaban a Fernando Pessoa, a Nietzche y a otros poetas. Invitaban al público a salir a imitarlos. Si hacía falta, les facilitaban un poema breve con algun truco farandulero, incluso consiguieron que el público portugués cantara con ellos una poesía musicada, que debe de ser muy popular por aquí. De alguna forma, conseguí sonreír, y hasta se me pasó un poco la congoja anterior. La poesía es una patria universal. Aunque solo hace dos días de mi recital, obviamente, no me atreví a salir. Pero me he sentido muy reconfortada, más optimista. Tanto, que he encontrado donde compré con mi familia pasteis de nata, y me he hecho con unos cuantos. Estoy agotada y melancólica, pero mientras hay poesía hay esperanza.
No sé com s’ho fan altres escriptors, però en el cas de Societat Anònima, tot va partir de la idea del títol. Anava donant voltes a voler expressar una certa reivindicació de l’espiritualitat empetitida, aquella quotidiana, subtil, i que potser per això era la que m’havia de salvar. En un moment en que no hi havia grans gestes a la cada cantonada. A mesura que una entra en l’edat adulta, notava que el materialisme, la rutina, un cert desencís, m’anava angoixant. Jo sentia que no era la meva professió, no era la generació a la que pertanyo, no era el meu gènere ni era les marques que consumeixo. Era alguna cosa diferent. I per això em feia anònima. No recordo com va caure’m el títol, però el doble sentit entre una cosa absolutament material, com una empresa, i l’ambigüitat d’assumir que la societat som éssers anònims, que alhora són petits herois en les seves històries.
L’hule curt i cinc tamborets
Tempus Fugit
Tenia clar que el que ens impulsa a sentir-nos anònims en la massa és sovint el fet de no apreciar el temps. És una de les meves obsessions, el maleït i etern Tempus Fugit. És la nostàlgia pel temps que perdem el que ens fa oblidar que podem trobar la bellesa en cada gest, en cada petitesa. Una certa pressa, una certa impaciència… per això em vaig entestar en trobar una història per cada hora del dia. No hi ha moment en que en algun lloc estigui passant alguna cosa que val la pena. I el dia i la nit donen resultats diferents. Mentre que al dia sovint ens trobem enfrontats a la grisor d’uns horaris, unes obligacions, un ser esperit enfront un ser producte; la nit en canvi, ens desvetlla passions que no ens deixen dormir, ens enfronta a miralls sobre nosaltres mateixos.
Transició
Forever someone else
Però per acabar de trobar un enfoc social pel que escrivia.El pas definitiu va arribar en forma de llibre, concretament, d’antologia poètica a càrrec de Richard Zentih de l’obra de Fernando Pessoa, un llibre comprat a última hora, pagant a la caixa d’una llibreria Bertrand a Lisboa, típica compra compulsiva, d’aquelles que també surten en el present poemari. El títol era Forever someone else. Clarament, Pessoa era algú que podia portar a un extrem absolutament admirable i poètic aquesta traslació de la seva personalitat, però a mi em quedava un altre repte: el de sortir de mi mateixa i observar les històries alienes. És a dir, posar en pràctica el meu propòsit.
Blues on your throat
La recerca de la bellesa
La resta és biografia, i no interessa gaire. Potser remarcar que el llibre es va escriure ràpid, i que ara potser encara hi posaria més cura en la forma, però no en les històries. El vaig escriure en un moment en que realment necessitava trobar la bellesa fora, per tal de refer-me per dins. Perquè a vegades la bellesa és la salvació més potent per retrobar la fe. Totes les històries trobades em van configurar en el màxim propòsit del poemari, que era recuperar la esperança, la vitalitat. L’últim que voldria seria que els meus poemes poguessin semblar qualsevol cosa succedània de l’autoajuda, però no puc negar que escriure m’és terapèutic. Sobretot per mantenir els ideals en moments en que el món sembla anar per una altra banda.
Hi ha moments en que el dubte entre ser
La vella recitadora cansada
O la imatge renovada d’esperança
M’esperona encara
a voler canviar el món per la lluna.
L’esperança
M’encantaria que els qui llegiu el llibre sentíssiu en la diversitat d’històries un rerefons positiu. No entraré a posar noms als anònims, ni a desvetllar en quina part sóc jo mateixa en cada poema, o si sóc sempre algú altre. Si és una mirada o si hi ha una experiència. Al cap i a la fi, el que compta per mi, són els moments de claror que s’entrelluquen enmig de la grisor del conjunt massificat i automatitzat.
Malgrat hi hagi poemes molt tristos, malgrat el dia estigui ple de personatges que sospiren, i la nit de somiadors que no es troben a si mateixos. En ells hi ha un anhel per viure, per exprèmer els instants que destaquen en la grisor del pas del temps.
Nova terminal
(Apunts de la presentació del llibre Societat Anònima el 3 de juny del 2010 a Catalònia)
Poca cosa te puede ofrecer una duna de sal, excepto un desierto sobre el que dibujar efímeramente, como Bastián en aquella historia infinita de Michael Ende. Eso y un silencio descifrable.
Us convidem a la presentació del llibre: Societat anònima de MARIA PATRICIO MULERO, a càrrec de VINYET PANYELLA, poetessa. L’acte tindrà lloc el dijous 3 de juny a les 19h a la Sala dels Arcs de la llibreria Catalònia, ronda de Sant Pere, 3.
Ahir, presentació junt amb els altres premiats del Certamen Paraules a Icària a la Biblioteca Manuel Arranz. Va ser una experiència molt emotiva, i aprofito per agrair-vos des del blog a tots aquells que vau ser-hi de presència o d'esperit. Allà vaig poder explicar el que significava per a mi haver escrit aquest llibre. La presentació a càrrec d'un molt encertat i amè Andreu Martín va servir per enmarcar els punts en comú dels tres llibres: tres aproximacions de la realitat que juguen amb la distància que posa l'autor, per tal d'observar-la i aproximar-s'hi.
I per ara, em queda un altre dia joiós aquesta setmana. El dia de Sant Jordi estaré de 15.00h a 17.00h a la paradeta d'Edicions Saragossa, i a partir de les 18.00h a la paradeta de la Llibreria Etcétera, a la Rambla del Poblenou. Serà una manera diferent de viure una diada tan especial.
A continuació, transcric el text de la presentació d'ahir, pels curiosos.
Com podria presentar el meu poemari, Societat Anònima – 24 hores a la finestra, de forma coherent, és a dir, sense mostrar la seva identitat personal i individual, sinó la essència del missatge que volia donar. I en cinc minuts, obviament. El temps de deixar reposar unes magdalenes, d’aquelles que tenen un poder tan evocatiu. O el temps que passi un metro, com el que us ha dut a tots fins aquí, i que us durà d’aquí fins a qui sap on, i almenys a mi, m’encantaria saber-ho… així que aprofito a tots per donar-vos les gràcies per acompanyar-me en aquest moment, que us intento explicar el perquè de les petites històries del meu llibre aquí en aquesta fàbrica, que és on, per exemple, hi va treballar un temps la meva àvia i la seva germana bessona…
No voldria (ni crec que pogués) parlar de totes les veus que s’han incorporat a la meva escriptura, tot i que hauria d’agrair a alguns presents les recomanacions que m’han dut a les lectures que han omplert de sentit la meva vida: el teòleg que em parlà de Rilke, el casset del cantautor dels pares que cantava León Felipe, els amics que em van regalar McCullers, Auden, Hesse…
I sense voler-ho, ja he posat cara i nom a l’anonimat. No hi ha res a fer. La bellesa de l’ésser humà destaca per sobre de la grisor de la rutina, de la uniformitat de la massa… no s’ha de confondre la igualtat entre humans, amb que, almenys en el meu cas, per tal de comprendre-la i apreciar-la, cal saber com respira cadascú. No pot valorar-se la totalitat sense entendre’n les parts d’aquesta urbana societat anònima. Això és el que he intentat fer. I a més recompensa. Les històries de cada hora del dia mostren una varietat i una intensitat que a mi m’ha dut al més clar enamorament de tots els personatges.
Deuen quedar-me tres minuts. El que dura una caçó, vaja. Llàstima que no sigui el mateix, ho sé perquè sovint escric escoltant cançons i sé del poder evocatiu que tenen per mirar-se endins. Però aquí ha estat la diferència. Amb Societat Anònima he buscat mirar enfora. En un gest optimista, perquè a vegades quan la nit cau a sobre nostre, és el món que gira, que ens recorda per on surt el sol.
Això és Societat Anònima. Un ventall d’hores que miren des de la finestra tot el que hi ha fora. Tot el que val la pena, amagat entre el materialisme dens i uniformitzador que ens confon. També ha estat anar un pas més enllà en els versos d’Alberto Caeiro, aquells que diuen “ No tinc ambicions ni destijos, ser poeta no és una ambició meva, és la meva manera d’estar sola”, a integrar-los en les paraules de Herman Hesse a Demian: “Els homes es refugien els uns en els altres, perquè tenen por els uns dels altres…Només tenim por quan no estem d’acord amb nosaltres mateixos. Tenen por perquè mai no s’han conegut ells mateixos. Una comunitat d’éssers humans que tenen por de l’inconegut dins ells mateixos!”. També ha estat una mica el que jo dic “sortir de l’armari”, i escriure no només a nivell vivencial i íntim sinó en una recerca estètica cap al meu tema: la esperança.
Per això aquesta Societat Anònima no m’ha sortit pessimista, sinó amb una mirada conciliadora entre la capacitat humana i el perill de la grisor. Hi ha històries pròpies, obviament, perquè aquest pas de coneixe’s a un mateix també està implícit en el moviment cap a la comprensió de l’altre. Però sobretot, crec que hi ha tendresa. La tendresa de saber-nos anònims, i tanmateix importants, en petits instants de bellesa, que podem trobar en cada cantonada d’aquesta gran ciutat, i de tot arreu.
Potser em faltava omplir un minut. És tot vostre, per estrenar i que sorgeixi qualsevol postal inoblidable.
Me n'adono que no puc escriure els dies grisos en que no estimo la vida. Me n'adono de que, fins i tot quan sagno, també hi rellisca el moviment continu i viu de la experiència sentida. Me n'adono que només quan hi crec, camino.
Demà, presentació del Societat Anònima. Demà, s'alliberarà l'ocell que m'ha donat ales per tornar a mirar dins i fora.
Espero a mi padre. Llega tarde la presentación. Me gusta esta librería, es como una casa de muñecas. Abro un libro de Eliot, el que me recomendó J.
April is the cruellest month, breeding Lilacs out of the dead land, mixing Memory and desire, stirring Dull roots with spring rain. Winter kept us warm, covering Earth in forgetful snow, feeding A little life with dried covers.
T.S. Eliot - La tierra estéril
Es cierto que abril es para mí un mes terrible. Sublime como aquel paisaje del principio de Drácula. Ha sido un largo invierno, pero me acostumbré a vivir bajo las mantas. Han sido las lilas las que me han despertado. Ayer un amigo me contó que el lila trae mala suerte en Italia. Es mi color fetiche. También leí que simbólicamente es un color funerario, las violetas son flores tristes por ello. A mí me sugieren algo más. Tal vez que la muerte nos recuerda que antes hay vida, y que debemos ser responsables y hacerle justicia. Estoy entumecida, pero la primavera es más fuerte. Viene de color lila, como decía Eliot. Dejaré mis violetas durmiendo en las páginas de ese libro. El sol me espera para que me despierte.
Banda sonora de Dêlen al final del dia. Els vaig conèixer al Pop Arb, ara tornen amb força, o més ben dit, amb aquesta esperança lírica i discreta que apunten. S'acosta una primavera de reinvencions i preguntes, però sobretot de reptes. Ja tinc un balcó amb flors després del llarg hivern, que ha sobreviscut a la nevada. I un llibre a punt de treure el cap... qui sap on anirà a parar... Fira d'artesania al barri, pelis en família i descans felí... per guarir els excessos d'estrés... que la setmana vinent sigui tranquil·la!
El passat dijous 4 de febrer vaig anar a recollir el premi Paraules a Icària, convocat per Edicions Saragossa i el Districte de Sant Martí. El meu nou poemari "Societat Anònima. 24 hores a la finestra" va rebre el primer premi de la cateogoria 'Ritmes' (Poesia). Va ser una cerimònia molt entranyable pensada amb una proximitat i detall que crec que no oblidaré mai. Tenia poques paraules, però vaig agrair la iniciativa a l'editorial, ja que el lema es encoratjar a 'homes i dones a la recerca de la utopia'. I vaig dedicar el premi, per una banda, a la meva família (que tant m'havia acompanyat) i als protagonistes anònims (ells ja saben qui sóc) de les 24 postals que tenen la missió de cercar bellesa en la quotidianitat. El llibre sortirà abans de Sant Jordi (creuem els dits).
Fa unes setmanes vaig tenir notícia que la editorial Emboscall havia hagut de tancar. Són temps de crisi, però no hi ha consol per aquestes pèrdues. Emboscall va ser casa de les meves fades, va ser la casa des d'on vaig sortir de l'armari. Meva i de tantíssims altres. Meva i de tota la ilusió dels que buscàvem un criteri independent. Meva i de tantes, tantes lletres, rimes que quedaran orfes a partir d'ara. Només cal desitjar que segueixin havent-hi persones tan valentes com ho ha estat en Jesús Aumatell, que ho donin tot per una idea, sent conscients que aquest esforç inmaterial no sempre serà rentable.
A partir d'ara, El torn de les fades serà cada vegada més difícil de trobar. No obstant, la gentilesa de la llibreria Etcétera (al Poblenou) m'ha donat esperances. Com a autora del barri, intentaran conservar els exemplars que trobin. Cal ser valents, i seguir creient en la poesia.
... amb propòsits de centrar-se... On my way, way to the stars, I found you were there, laying down, next to a hole. Hold me, you said, you had faith in God above. But it seemed that you didn't believe in reality, in people on earth, in people to whom you've given birth.
And I forgot to call you, this is just what I do. You stand there just like a wall that I can't even try to talk to you.
Un paseo por el Tejo (Album Picasa)
Entrades
