Un que rigui de tu i de mi i d'aquesta història...

Un concert esperat, un més, i en boníssima companyia. Tot i que els dos mosqueters se'l van perdre (i els va saber mooooolt de greu), un cop més la febre de Manel em va fer somriure i cantar. Que sigui així per molt de temps, i que les petites històries segueixin sent màgiques...

El debut de Christine

Suena Jeff Buckley en la redacción, y se me esboza una sonrisa antigua. Ayer pude apuntarme a la última plaza de Teatro Musical. También una deria antigua. Probaremos.
De momento me preparo para una posible audición.



Think of me, think of me fondly,
when we've said goodbye.
Remember me once in a while -
please promise me you'll try.
When you find that, once again, you long
to take your heart back and be free -
if you ever find a moment,
spare a thought for me

We never said our love was evergreen,
or as unchanging as the sea -
but if you can still remember
stop and think of me . . .

Think of all the things
we've shared and seen -
don't think about the things
which might have been . . .

Think of me, think of me waking,
silent and resigned.
Imagine me, trying too hard
to put you from my mind.
Recall those days
look back on all those times,
think of the things we'll never do -
there will never be a day,
when I won't think of you . . .

Flowers fades,
The fruits of summer fade,
They have their seasons, so do we
but please promise me, that sometimes
you will think of me!

Enyorant Londres...

... on tot era tan fàcil...
... on somiar era un pas necessari a cada cantonada...
... on fins i tot el Fantasma de la Òpera va prendre forma i em va submergir en una galeria d'il·lusions...

http://www.youtube.com/watch?v=lFhae3RDx0s

p.D. Síiiiiiii... vaig veure-ho!

Alas

Hace unos días alguien me hizo un regalo increíble, de aquellos que te devuelven un reflejo encantado de la vida: unas alas. No eran unas alas cualquiera, eran las alas del Hada Campanilla.
"Es lo único que te falta para volar". -dijo ella, y me emocioné como una colegial.
Ahora intento que mi gata no las capture, intento interiorizarlas, intento buscar una forma de tatuarme aquella increíble frase de Gustave Flaubert que un día me entregó un payaso en una cafetería:
"Creo que si siempre mirásemos al cielo, acabaríamos por tener alas".

it was the summer of 2009...

I sí, s'acaba el que segurament ha estat l'estiu més llarg de la meva vida... amb una mica de tot, trasllat a Vinaixa, on es respira el temps i el vent, escapades a la cosmopolita Londres i el poètic Portugal, i sant tornem-hi a les Festes Majors...
I comença un any ple de sorpreses, un temps d'inflexió i reflexió... sense universitat per primera vegada, amb nous reptes i noves recerques, afiançant les relacions autèntiques i properes, els afectes i combatent els defectes... vivint i gaudint, sentint-me jove.