Hi ha dies en que els límits de la teva professió se't fan evidents i llavors els dubtes t'esclaten dintre. Porto un parell de mesos dedicada a un reportatge literari, potser el tipus de gènere que m'atrau més. El reportatge literari implica crear de forma literària sobre una situació real i amb rigor periodístic (per una informació més amb cara i ulls, v. El Nuevo Periodismo, de Tom Wolfe). És la profunditat, l'acostament regular a la realitat el que em captiva.
I per fer-ho, calen uns personatges. Un dels meus reptes personals era a més no implicar-me, perquè un dels meus defectes és que em costa separar els diferents aspectes de la meva vida... a vegades les fronteres del mosaic no són definides, i tot és un crisol que, en bons períodes, té molta potència, però quan vas de baixada... més val estancar compartiments.
El pacte amb l'associació que em va ajudar a trobar els personatges era el de ser "molt professional", degut a la delicada situació dels protagonistes, i també per tal de ser rigorosa, així que en principi és una base molt vàlida.
El que passa és que després d'unes quantes entrevistes, el vincle es fa evident. I vas coneixent la psicologia de l'altre, i el seu procés vital, i poc a poc, per construir el personatge pots intentar llegir els ulls, la entonació i els gestos, intentar traduir-los... però quan s'acaba el consultori el no poder donar-li cap feedback crea una situació freda. Hi ha dies en què tímidament pregunta, suposo que perquè la relació de coneixement és molt desigual: jo intento fer-ne un retrat detallat de la seva vida, i a canvi sóc un somriure que escolta sense més identitat que la suposada capacitat periodística.
En teoria el meu anonimat serveix per salvaguardar el mite de la objectivitat: com menys sàpiga de mi, menys vincle es pot establir a nivell extra-professional, i, al marge d'assegurar una no parcialitat en el reportatge, l'altre no passarà a dependre d'algú que l'escolta. (Nota: una de les lliçons que he aprés amb ells és la medicina d'escoltar).
Però avui la situació donava per anar una mica més enllà, i si no hagués estat pel pacte previ, hagués sorgit naturalment un cafè amb el 'prota'. No se'm passa pel cap trair la condició prèvia, el pacte de 'professionalitat'; però em sap greu, i fins a cert punt crec que podria ampliar el meu coneixement real del protagonista. Si només tinc els gestos davant de les meves preguntes, formulades de forma directa i concreta, no estic recreant una situació real, sinó parcial. La informació que dóna el moure's en un lloc públic, al parlar amb un cambrer, al entrar en un local, al seure en una taula, mirar l'ambient... és una informació que encara no sé com podré adquirir-ne un substitutiu.
Per altra banda, se'm fa terriblement costa amunt començar a escriure. Ells són personatges dels que m'encanten fins i tot per les meves pròpies ficcions, pel meu entorn proper: gent supervivent, i que es troba en un moment d'empenta per la vida. Una altra de les condicions del pacte periodístic és el dret a llegir-lo un cop acabat. I el que s'accepta sense problema com a part honesta per la col·laboració, ara se'm fa extrany. Encara que no m'impliqui, crear un personatge d'una persona és construir una mirada al seu entorn. I ells, el 'prota' i el personatge secundari, seran les primeres persones en ma vida que llegiran alguna cosa que he escrit sobre ells mateixos. Encara no he obert a ningú l'accés a la meva mirada, i em fa molta vergonya com interpretin aquesta construcció, que ara, a més, veient la parcialitat que dóna fer quatre entrevistes a algú que s'ofereix per parlar d'ell mateix (potser, però, parlar més que molta altra gent que m'envolta), és això, només els fonaments d'un edifici.
La curiositat d'ells creix cada dia, i aquesta ilusió ingènua afalaga però fa por: caldrà acomplir tots els punts del pacte periodístic i superar l'impacte emocional que suposa cedir el caleidoscopi personal a un desconegut. I certament cal, per fer-li justícia a aquell que ha cedit el reflexe d'ell mateix per tal de que jo intenti emparaular la meva mirada.
Entrades
