Torno d'anglès xerrant amb dues companyes. Estem a la vora de l'abisme entre el sarcasme i el plor perquè una d'elles ha assistit a un procés de selecció de CVs per a una cadena de TV. Faig trasbord. El músic de Sagrada Família (sempre és un diferent) ha plegat ja. A l'espera del meu vagó cap a una estona de pau, em dóna temps de llegir un conte. No em penedeixo gens d'haver comprat aquest llibre, malgrat el record del dia que el vaig comprar em porti a postals que voldria cremar per veure si el foc encara pot purificar instantànies pètries. Entro i sec, vull seguir llegint. L'home del meu costat no aparta el seu braç rosat i crispat del lloc on hauria d'anar el meu clatell, ja cansat del dia. Fa pudor a alcohol, té els peus sobre el seient de davant, i a la cara, una mirada lasciva cap a les cuixes generoses de la dona del davant. Fa temps potser hagués sentit llàstima per aquest miserable, però ara... no em queda gens de respecte... sento ràbia. No puc llegir. Compto els segons. Potser estaria més tranquil·la si em canviés de lloc. Però la dona del davant em llampegeja amb els ulls, i no marxo. A la seva parada, l'home es tambaleja, i la seva mà llisca per les mitges de la dona, i babeja una frase imperceptible. La pobra fa una mirada d'escàndol i ajuda al seu voltant. Fins quan es podran creure amb el dret d'aquestes violències, que ens fereixen la intimitat dels nostres moments de festa, que ens condicionen l'estètica i que ens fan estar pendents i temeroses?
Baixo a la següent. El noi recolzat a la porta sembla sortit d'un film que podria projectar l'In-edit festival. Samarreta dels guns'n'roses, ungles negres, i una cinta texana com la del Boss en la època que m'hagués agradat conèixe'l. Recolza el seu pes sobre una guitarra que no porta, en el seu defecte, sobre el seu canell. Els cabells li cauen sobre la cara, i em sobta trobar en els llavis una ferida, com si un cop de puny li hagués estripat les paraules. Sembla trist. Li diria alguna cosa, però noto el cansanci al clatell. És la meva parada. Vull baixar. I tornar a agafar un avió.
So Sally won't wait, she feels it's too late
as were walking on by
Her soul slides away
but don't look back in anger
you'll hear her say...
- Oasis... -
Madrid, cursos de pan casero en mayo de 2026
Fa 3 mesos



