Nostalgie du soleil

Expectant bocabadada mentre se succeïen els diferents números de l'espectacle Dralion del Cirque du soleil, la primera exclamació que m'ha travessat la ment és que el meu cos és un genuí sac de sorra.
Mentre una parella de trapezistes fan giragonses poètiques al llarg d'una roba aquosa recordo una conversa del passat cap de setmana amb una amiga fisioterapeuta. La fredor del món també ve donada perquè no ens eduquen a saber gaudir del nostre cos. Ja no em refereixo al que, objectivament, deu seu un esclavatge, el que pateixen els artistes de circ, depenent sempre d'un duríssim entrenament per poder dur endavant la seva feina. Parlo d'una normalització de la vida urbana que impliqui educar-nos en la nostra sensibilitat corporal. Segur que més d'un urbanitas nostàlgic d'una vida diferent (encara no tinc clar quina, però diferent) s'ha sentit trasbalsat per un calfred al imaginar-se el lliscar de la roba pel cos dels trapezistes, la sensació de buit que deuen sentir aquells que es veuen suspesos en l'aire contemplant tota la massa de la carpa, la total llibertat i alhora control del moviment del cos al ritme d'una música sensual. Potser per això qualsevol petita concesió (el vent càlid d'aquesta esperada primavera, sense anar més lluny) als sentits ens posa tan sensibles. O potser perquè ho som massa poc, i l'extranyesa sorprèn la nostra pell encartonada.
Un altre detall ha estat el poc que reia la gent. Juraria que en molts moments tots els presents ens hem sentit com nens, però m'ha sorprés molt sentir poques rialles, cosa que devia frustrar bastant als pallassos. M'ha vingut al cap una amiga meva que s'hi dedica en el seu temps lliure en un hospital infantil. Amb ella havíem comentat forces vegades el gran poder d'atracció que exerceix la gent amb sentit de l'humor, i encara més si et saben fer riure. Tota una teràpia, necessària. Se'm fa curiós sortir d'un lloc d'evasió amb una lliçó tan pragmàtica: que necessitem riure, i sentir... més sovint. I amb la raó per estar escrivint a aquestes hores sonàmbules: unes ganes boges per sentir de nou el sol d'estiu a l'esquena, i d'observar la meva ombra quieta per un cop al meu costat. Hauré d'esperar encara un poc...

In fictio veritas

"La literatura està plena de coses inútils
absolutament necessàries"

"La filosofia sembla que es dediqui només a la veritat,
però potser diu tan sols fantasies;
i la literatura sembla que només es dediqui a fantasies,
però potser diu la veritat."
Afirma Pereira - ANTONIO TABBUCCHI

"El estado de ánimo que le conduce a sus juguetes (a mi hijo) es similar al que me sienta frente a mi máquina: insatisfacción, aburrimiento, deseo de ceder la palabra al otro o a los otros que hay en nosotros mismos.·
París no se acaba nunca - Enrique Vila-Matas

"Hay peores cárceles que las palabras."
La Sombra del viento - Carlos Ruiz Zafón

@-->->---

Una estona de cel

Hi ha instants que ens semblen eterns i estones llargues que passen sense que els sentim. Als primers els hi diríem vida, i als segons, rutina.
Els caps de setmana es converteixen de tant en tant en un bon exemple d'això. Bé, no és una rutina definida, o potser sóc jo que sóc extranya. Però recordo que ara fa cosa d'un any em llençava a la carretera durant set hores en dos dies per tal de passar alguna estona per recordar. Jo i el meu soliloqui durant set hores per tal de tenir algun trosset de vida que tornar-me a endur cap a casa un cop passat el cap de setmana.
Altres vegades aguantem tota una setmana per una estona de cafè, de fer passar la nostra veu a través del temps i de l'espai per percebre el meravellós fenomen de que algú escolta. I és que cada dia ho tinc més clar, escoltar és la medicina de la solitud del nostre segle d'estrés i inseguretats. O tres hores de cotxe mirant el cel. O sis hores de classe per sortir al passadís. O un any per tal de preparar bé alguna cosa que esperem. La paciència també és un valor en extinció, jo mateixa me n'adono que cada cop en tinc menys. Serà que no destrio prou bé la vida de la rutina, el que m'impedeix de motivar-me prou com per tenir paciència.
Tan és. Ara mateix tan és. "Aquest temps robat fa tirar endavant fins poder arribar al proper..."

Despierta-Me!!!!

Avui en el trasbord de Diagonal de L5 a L3 he patit una extranya al·lucinació. M'he vist de sobte pujant escales, travessant un passadís ple de gent histérica, emmarcada d'un blau demòcrata i elèctric que em recordava alguna cosa, i en un túnel on enormes fotografies m'enviaven missatges imperatius amb unes M de color verd poma...
"Hauràs de tornar al cafè, amb el te no fas prou". Angelito! Res més lluny que una falta de cafeïna, el malson era real. Es tracta d'un fenomen cada cop més freqüent a la ciutat, en que ens submergim en immensos anuncis absurds que intenten deixar de ser subliminals per passar a ser imperatius (compra-M!Consumeix-M!... aquests explícit verbs encara no els he vist...).
Ho trobo demencial. Si almenys aprofitessin tot aquest poder mediàtic de submergir als usuaris del metro per fer-los la vida més fàcil (que ja se sap, que els qui utilitzen massa el metro, i especialment els trasbords com l'esmentat, acaben patint severes depressions) com ara, transportar-nos durant un passadís a un lloc paradisíac, no demano ja uns cims nevats i un silenci blau i net, però amb unes vistes a la Côte d'Azur em comformaria... o amb la humana tasca que fan els músics al metro, sense anar més lluny.
Crec que és al Canadá on una gent molt interessant (www.adbusters.org) que estan realment preocupats per la salut mental/ideològica de tots els que som potencials consumidors (és a dir, TOTS, ja siguin productes materials, socials, o polítics), van aconseguir prohibir que hi hagués publicitat de qualsevol tipus a les escoles públiques. Això repercutia directament en les màquines de refrescos. Coca-cola sembla que es va emprenyar força. Però els escolars canadencs avui poden crèixer sense relacionar les seves estones de pati amb la beguda de la felicitat.
Tan de bo l'espai públic fos respectat realment. Em temo que ens queda molt per veure-ho. Perquè tot allò material (incloses les parets del metro) sembla tenir preu, així que espero que el col·lectiu Adbusters es solidaritzi amb la resta de nacions i publiquin ben aviat un manual d'evasió davant de tan greus agressions mentals.

Més Damien, sisplau

Esperant ja un nou disc...buscant pertot una postal delicada...
Per quan un concert a Barcelona?

Més sobre en Damien Rice:
www.damienrice.com
www.damienrice.co.uk

We might kiss when we are alone
When nobody's watching
We might take it home
We might make out when nobody's there
It's not that we're scared
It's just that it's delicate

- Delicate -

Nothing unusual, nothing strange
Close to nothing at all
The same old scenario, the same old rain
And there's no explosions here
Then something unusual, something strange
Comes from nothing at all
I saw a spaceship fly by your window
Did you see it disappear?
Amie come sit on my wall
And read me the story of O
And tell it like you still believe
That the end of the century
Brings a change for you and me

- Amie -

Poesia després d'Auschwitz?

"Habermas ja ho va plantejar, "Pot haver-hi poesia després d'Auschwitz?"" Amb aquesta frase, el professor Francesc Serra es referia a una altra versió de la frase que surt de la expressió existencial i perduda de John Turturro, que interpreta a Primo Levi en la pel·lícula La Tregua.
- God cannot exist, if Auschwitz exists.
Fins ara (la segona part la veurem el proper divendres), una película que val molt la pena. Enfocada des de la humanitat, les experiències de Primo Levi des de l'alliberament del camp de concentració de camí cap a Turí mostren la cara de la guerra després de la guerra, on la guerra segueix latent, però especialment el que es respira són les coses que tenen en comú tots els homes, jueus, soldats, russos, de qualsevol origen o bandera: preocupacions pel seus (a vegades més que per un mateix), esperança per la vida malgrat l'horror...
Encara hem de veure moltes películes per arribar a fer-nos una idea del que hem estat (i som) capaços de fer a través de la guerra. I encara ha de passar molt de temps per entendre que, malgrat a nosaltres ens arribi d'aquesta manera, no són ficció.

Dragones Verdes

tendré dragones verdes mirando en otros ojos
reflejos transparentes donde entenderlo todo
- Pedro Guerra. Dragones verdes -

M'aixecaré un dia i no hi haurà res pendent. Serà abans de que m'enviin un mail des de Grenoble (com s'adjunta una banda sonora en un mail? Segurament trobarem la manera...), abans de que vagi a rebre a l'aeroport a una passatgera procedent de Stansted (o serà París?) per endinsar-nos un videoclip que dura anys intermitentment... Amb una mica de sort, serà potser abans de que torni a classe la que busca un kilòmetre zero per Alemanya. I serà gràcies a "los dragones verdes". Verds d'esperança. Sorgits de la terra o de l'aire, et recorden que s'ha d'escoltar el món, el que ens envolta. Que s'ha de tenir fe. I que es pot viure de l'aire. Els ulls dels altres que et porten a mirar més enllà, aquells ulls sobre un somriure que et fan entendre que cap dia té perquè acabar del tot emboirat... si, malgrat encara no tinguis nord (tot i que sí brúixola), tens algú a qui adreçar la mirada i recordar que la millor tria, l'aposta més coherent, és la vida.
Gràcies. Per totes les crides recíproques, i encara més per les respostes.
Potser aquest no és l'escrit més idoni per un blog, però sabent que llegireu això, em quedo molt més tranquila.

Melòmans

És igual on siguis, ni l'hora que sigui, si estàs sol, enmig de la multitud o en la millor companyia possible. Són la teva obsessió, la teva perdició, la droga més dolça. Estan per tot arreu, i saps que no em refereixo a la que porta el conductor de l'autobús, la que sona de fons mentre prens un cafè o la de la sala d'espera. Estan als teus ulls, (n'he vistes moltes a la zona lagrimal, altres a la cua de l'ull, i hi ha qui les té a la lent, incrustades a l'iris), als teus cabells, a la punta més sensible dels teus dits. I no cal que sagnis, no cal que ploris, per tenir-les amb tu en el silenci. No sé si és una forma (o deformació) de personalitat, o és un gen irreversible. Però tu, que comparteixes amb mi aquesta extranya afecció, saps que les persegueixes, les creus, les memoritzes i les fas viatjar amb tu perquè en el fons, en voldries merèixer alguna de les millors. Vols fer de la teva vida un instant tan transcendental i poderós que siguin la teva perfecta banda sonora. Potser en la solitud d'una instant crucial, una cançó et faci companyia. O potser, en la màgia de les casualitats, sentis alhora que algú altre la mateixa melodia en un instant. I en aquesta recerca partim, vivim i respirem, afectats per aquesta extranya malaltia. Que siguin totes com aquesta.

Rendibilitat

Crec recordar que la rendibilitat d'una cosa és el màxim profit que se li treu del temps de treball. Calculo que, amb tot el que ja faig, avui m'ha proposat de treure tres tardes per setmana més per tal de rentabilitzar el meu temps, aprofitar al màxim la meva carrera, i poder fer una feina molt ben feta. L'apreciació del temps necessari es defineix per com explotar el màxim de feina en el mínim temps que necessito per fer-la bé.
I doncs? Aviam, si ja m'aixeco a les set cada matí amb el propòsit mai acabat d'acomplir de llegir el diari (ilusa de mi, EL PAIS és massa dens per les set del matí) i me'n vaig a dormir a la una, puc estirar una hora de cada banda. Però no serà suficient. Puc començar a dinar en deu minuts enlloc de vint, i assegurar-me que algú em fa el dinar cada dia. Si ho aplico als sopars augmentarà el guany. Puc deixar de llegir al metro per posar-me a estudiar. Puc no enviar cap més mail ni missatge als meus amics. Puc no sortir a passejar i fotre'm de cap al metro malgrat el bon temps. Puc no escoltar música. No sé si serà prou per convertir-me en rendible i aconseguir tot allò que em fa ilusió, que em ve de gust, i en el que m'acabo comprometent.
Què faig escrivint ara? Em va una flaixbac d'un altre moment perdut justament ahir. Tres bons amics em van dir que escrivís. Per a què servirà escriure? Encara no ho tinc clar. Potser servirà per adonar-me de que només les coses poden arribar a ser rendibles, i que, per bé o per mal, encara sóc una persona. Esgotada, però persona. I començo a rendir-me d'aquesta situació.

Quiero vivir, quiero sentir
el universo sobre mí
quiero correr en libertad
quiero encontrar mi sitio...

-Amaral-