El caballero de la triste figura

Leí el Quijote por primera vez a los diez años. Me costó lo suyo, por el vocabulario (aunque la edición de Anaya no sé si estaría adaptada...) y porque se metían conmigo los compañeros.
No sé si entendí mucho, aparte de que era importante leerlo, y de que el pobre Quijote me caía bien.

Lo estudié en octavo, lo estudié en Bachillerato. Perdí el gusto por su lectura, aunque siempre lo reconocí como un clásico. Hoy, en una cuarta lectura de las aventuras y desventuras de Don Alonso Quijano, gracias al profesor más joven de mi licenciatura, lo voy a retomar con pasión, porque de nuevo me ha despertado la chispa del interés, porquè ahora entiendo mejor su relevancia: la primera novela moderna en que un individuo se enfrenta al mundo desde la fuerza concienzuda de su subjetividad.

Pa'lante

Donde no haya recursos, que tire la imaginación...

Pinzellada literària al Besòs

21 d'octubre de 2008 - Una nova oportunitat de seguir endavant. El Centre Cívic Besòs, on per casualitat he acabat treballant, va decidir acollir (pactat des del passat abril) un projecte boig i il·lusionat com era el Teatre de les fades. Durant una hora vaig compartir els versos del meu primer llibre en un context brodat de la sensibilitat dels altres artistes. Fotografia, vídeo, música i poesia van flotar en una atmosfera càlida durant una estona. Vaig respirar pau, vaig acostar-me al meu somni, vaig ser més Xahrazad que la resta de muses, perquè explicava les històries amb la vibració única d'un públic en directe. Un dia per no oblidar mai.

El torn de les fades - Una pinzellada literària

Dimarts 21 d’octubre 20.30h – Entrada lliure

Centre Cívic Besòs (Rambla Prim 87-89)

El turno de las hadas és un poemari bilingüe escrit sota el signe de sis dones mitològiques: l´Au Fènix, Morgana, Niamh, Psique, Brighid i Sherezade. L’autora, Maria Patricio, juntament amb un grup d’artistes musicals i visuals us convida a endinsar-vos dins d’un viatge on la poesia no és només l’expressió d’una història, sinó també el punt de partida d’altres creacions artístiques. Les paraules creen imatges, les imatges suggereixen música...

Artistes visuals

• Reyes Disseny Manuel Reyes i Jordi Abad són els responsables de que les fades siguin visibles, havent realitzat les il·lustracions del llibre. A la pinzellada estrenaran curtmetratges introductoris als capítols del poemari.
• Pablo Carballeira Dissenyador i fotògraf aficionat, ha realitzat les imatges que acompanyaran els poemes recitats.

Artistes musicals

Josep Martí i Montoliu - Director del Cor Adinoi i tenor

Mireia López Fernández - Soprano

Laia López Bea - Contralt

Joan Ramon Sabaté Ballesteros - Tenor

Sergi López Bea - Baríton

Adriano Galante - Cantant del grup de rock alternatiu The Beautiful Taste

Us hi esperem a tots (amb molta il·lusió)!

Ens fem grans

Ahir vaig anar a veure un dels grups que havia escoltat bastant durant el meu post-Erasmus. Mirant enrere me n'adono de que durant aquell retorn, que va ser per mi un gran aprenentatge, vaig escoltar el que el Sergi anomena música per tallar-se les venes, en el sentit de lletres radicals i sonoritats menys delicades al que acostumava a sentir.

Serà que ens fem grans. I seguim picotejant d'aquí i d'allà. Segueixo sense classificar-me ni etiquetar-me, llegint el que em dóna la gana, triant pelis diverses i observant, sempre observant mentre em durin aquests ullots rodons, com el món gira, creix i canvia.

De obras de arte y materialismos

"Y así de da uno cuenta, gracias a esta abundantísima literatura moderna de confesión y autoanálisis, que escribir una obra genial es casi una proeza de prodigiosa dificultad. Todo está en contra de la probabilidad de que salga entera e intacta de la mente del escritor. Las circunstancias materiales suelen estar en contra. Los perros ladran; la gente interrumpe; hay que ganar dinero; la salud falla."

Viriginia Wolf - Una habitación propia

Wolf se pregunta (como yo) por qué la Historia nunca ha desvelado los grandes talentos de las mujeres y la clase obrera. Claro, la comodidad de lo material es imprescindible para dedicarse a las obras del espíritu. Y eso siempre me ha provocado una especie de rabieta inevitablemente infantil. Porque lo material siempre tiene un matiz injusto. Y yo siempre me reboto, me cabreo, y escribo sobre intangibles, y me muevo por ideales... y cuando la crisis estalla, y me duele el estómago, no puedo seguir escribiendo. Será hora de crecer, o será hora, como mínimo, de mirar afuera. Y si es coherente (que lo será, me temo) protestar, rebelarme, y trabajar para el cambio.