Cerimònia dominical

Esmorzar amb suc de taronja, i persianes noves. Corre la gata i el meu germà darrere. Nosaltres, com a noctàmbuls pèssims, marxem abans del migdia. A mig tram em fa descobrir M-Ward. I és una rialla desbocada, una cançó country i mirant el tram des de l'últim seient marxa enrere.
Me'n vaig proposant-li veure la última de Kim-ki-duk. Tot i que em fa por compartir l'obsessió. Però aviat perdo el fil.
Entro a la Línia-1, i les parpelles em pesen després de la nit de Festival. Poso la música i sona Damien Rice. Entro. Deixo el caparró pesat, però ple de cabòries, comptant els minuts fins que arribi el meu paper en la funció. He dormit poc per aixecar-me per estar presentable a una cerimònia que, en el meu món imaginari, comparo amb una presentació on rendeixo els meus respectes a la matriarca de la teva família, amb la conseqüent aprovació d'endur-me'n el cavaller.
Tan bon punt comença a sonar 'Grey room' faig veure que canvio de cançó, i apago el reproductor. Davant meu hi ha una parella de mitjana edat de sikhs, i ell està tararejant. No copso a sentir la melodia, però el parlotejar d'ella em sembla molt musical. Els ulls d'aquell home exhalen una profunditat molt bella, una pau completa. Ella s'agita nerviosa. Torno a posar la música.
Propera parada: Firecracker. Així em sento, mirant nerviosament el rellotge (que havia perdut per cap d'any) i preguntant-me si estaràs còmode. I jo esclato per dintre, i somric contra el vidre. I quan la parella hindú i jo trobem seient, reposo amb una antiga melodia celta. Quan tingui un moment, fa temps que vull parlar-li del mite de Tristany... ell em va ajudar tant a fer el meu últim examen...
Baixo a la següent, a Boulevard of Broken Dreams. Sense sentir la lletra, la energia és de diumenge posant els carrers. El motor del metro rugeix i em desemboca en la teva estació. ¿Arribaré d'hora? ¿Li agradarà el regal? ¿Esperen que parli gaire?

Enfilo el teu carrer i Gardel em fa riure. No són els nervis, és Volver.
Pico al 2º 3ª. Per l'intèrfon sona el rèquiem de Fauré. Tot un equipatge. Només cal seguir somiant.

On the rocks

Passen els dies, els mesos... perdo memòria. Curiosament, la pàgina en blanc està plena de tasques per fer, però no de blanc. I no puc llegir entre línies. No veig més enllà. Se m'escola l'alè en sospirs d'escepticisme, de cansament, d'angoixa... com un whisky medicinal en una habitació plena de fum.
No em queden preguntes. No puc dormir. Ho tinc tot. O potser no tinc res (excepte una cosa...que si em perdo a mi mateixa acabaré perdent igualment).
De què em serveix el món si perdo la meva ànima.
Com en Newman, una vella mentida pot destruir una vida perfecta. Alguna cosa no he entès bé. Potser hi ha mil placebos per viure sense por, però sense voluntat de seguir els teus somnis, aquesta sempre t'acaba caçant pel darrere, mentre tu panteixes i ni te n'havies adonat de la seva mirada assetjadora.

Derivados

Hay días como hoy, en que hecho de menos una amiga de facultad, discreta y absolutamente 'destroyer', con una fuerte personalidad. Como estamos en el mismo ajo, iríamos a algún bareto a punto de derribar, y arremeteríamos completamente serenas contra las categorías laborales, las jerarquías (reales y translúcidas), los mediáticos mentirosos, los enchufes, los partidismos, y otros derivados del periodismo contemporáneo... tan lejos de lo que quisimos ser. Por supuesto, acabaríamos totalmente tajadas.
Tengo una propuesta de lugar. Pagaré, entre otras, la primera copa.

Breakfast... in the blue moon

Me'n vaig a dormir una estona. Són les sis de la tarda d'un divendres, i estic derrotada. M'és igual tot... no suporto aquesta lleugeresa extrema d'existir sense ilusió, aquest cop rere cop i buscar un refugi en l'art per fer més suportable el dia a dia... l'últim cop ataca als principis bàsics, i l'ansietat em buida. Caic en un son lleu, amb la Lola ronronejant als peus.

Em desperta el porter. "Senyoreta, tinc un paquet per vostè". La seva rialla al obrir la porta és tan blanca com el rerefons dels meus ulls... Una capsa de bombons!!!! I immediatament, Capote em porta un cert 'glamour' a tot plegat... com la menuda Golightly, dormint amb el seu gat en un apartament de NY, més pobre que una rata i mantenida per gàngsters... clar que en el meu cas, no haig de patir pels gàngsters... el Big Brother no permetrà que hi ha hagi crim a Barcelona.