He buidat en tres qüestionaris i dues redaccions tot el que incrustava la meva ànima les últimes setmanes. Dades, dades, dades, alguna tècnica i poca cosa més, condemnada a caure en l'oblit més breu, concís i intel·ligible.
Em sento buida, despullada, després de tan esforç infructuós. Inútil? N'estic segura de que tot serveix per a alguna cosa (algú vol fer un competició de Trivial? però a l'estil casino, que estem pelats...). Espero l'autobús a pèl, endormiscada al sol sense poder llegir, sentint un alleujament per fi que, al contrari del que em pensava, no sóc un **** CV, i la prova és que RES del que he deixat entre a), b), c) i d), i la tinta a l'examen és 'mínimament' meu... i presentat d'aquesta manera, fins i tot m'omplia més aviat poc. I no és victimisme, és que mereixo descans, de mi mateixa sobretot.
Respiro com si hagués deixat enrere una closca i observo la meva ciutat des de la seva espina dorsal. Em dol descobrir que Patagònia és una gelateria i una cerveseria, que dues adolescents de serrell llis i castany seuen perfectament fotocopiades (es diferencien per les ballarines i les 'footwear') i em ve al cap certa coral on no escolto una massa informe, sinó intento copsar la personalitat de cada veu (coneguda, confesso) per veure el 'daimon' d'un art extingit aquí, present a Praga (on, perquè no, també hi voldria estar ara mateix).
Lliure de nou, busco escapades autèntiques. El cap de setmana en va ple, com una vàlvula de contenció després de la clausura, però de ben segur que no en tindré prou...
was your voice never heard c’mon you know we're listening justice will only bring you a prison not another morning- American Music Club -
Entrades
