
Evito passar per tots els cafès. Creuo els carrers sense mirar a qui em trobo. Sé que tinc una cita que, paradoxalment, desitjo amb una curiositat perversa. Perquè trascendeix totes les normes: d'ètica periodística, de bloqueig de sentiments i, sobretot de processos naturals.
Però la professora de Literatura Portuguesa m'ha concertat una entrevista amb Àlvaro de Campos. I des de que llegia els seus versos al cafè de la plaça de la petita Bunyola fins ara, m'he suïcidat amb ell, plorat amb ell i sentit calfreds amb l'histerisme adolescent que ens va ser comú.
No m'han ensenyat mai a fer entrevistes a fantasmes. De totes maneres, potser m'han ensenyat ben poc. Em moro de ganes de que em feliciti per haver-lo comprès, quan sé en realitat que és tan pluriforme i fràgil que mai arribaré a saber qui és, perquè ell mateix es busca, amb una melangia profunda, i alhora amb una força mal dosificada envers el món.
Mr. de Campos, benvingut a casa meva. No intenti copsar la meva essència: l'objecte d'estudi és vosté. Tot i que estic ben segura que en el fons, sempre ho ha sabut en cada paraula seva.









