Identitats desordenades, esmorzar a Cassiopea

Ahir em van explicar que Cassiopea ha esclatat, la constel·lació orgullosa. Esmorzo adormida de nou, després d'haver somiat amb les tres verges insignificants per a la càmera de Sofia Coppola, les més intrigants per mi. Corren temps extranys, i en aquest pis on el porter ja em saluda, es barregen com en un crisol diferents identitats, que només entenc juntes perquè són meves. La biblioteca, la discografia, els objectes, les imatges... tot és un desordre en el seu lloc. Comparteixo desordre emocional i fantasmes amb la nimfa amb cara de nena i el rocker del carmí a les ungles mentre sopem en un restaurant surrealista.
Una de les meves identitats fugitives, una de tantes, marxarà amb ell per pintar-li els ulls abans que pugi a l'escenari. Una altra dormirà fins crear un llargmetratge revelador que acabarà amb la crisi de valors d'una tercera, que és la que ara escriu. Una altra recuperarà el temps perdut amb una bona amiga. Las cinquena triomfarà sobre el fantasma de Canterville, i li retornarà la humanitat. La sisena composarà una cançó per demostrar que l'enyor és una forma de bellesa. La setena es multiplica ad infinitum, i només duu a sobre un passaport. Però el problema de les identitats és que, tot i que complexa i potser irreconeixible, només en tenim una, que és la que triem, tot i que fem volar coloms amb totes les històries que no viurem. Tot i el pas dels anys, com va dir un post anterior, envellim i, malgrat els actes, disfressats de comformisme, som més somiadors que abans.
Per ara segueixo sense definir-me, com una gota d'aigua al punt del migdia despietat. I en Leo és Maggie, la dona forta d'imatge dèbil per estar encadenada a un home que no la estima, la bellesa que aixeca sospitar malgrat ser pura, la traïció que plana sobre la més gran de les fidelitats. La història reconvertida. Benvinguda a casa, Maggie.