Lletania

Quan no em trobo en el mirall
Quan camino sonàmbula a mitja tarda cap a les classes somiades
Quan oblido els meus versos preferits
Quan no m'arriba a les oïdes la dolcesa d'una melodia
Quan m'afloren uns fongs foscos sota els ulls
Quan em torno un crit, un plor, un eriçó sobre un malson...

...et trobo a tu
per recollir-me i prendre'm en braços
per recordar-me per què val la pena abandonar els fantasmes, la misèria, la sort que et dóna la esquena
que la vida són petits cosmos que comencen amb una mirada, una paraula, una casualitat, un paisatge
per tornar-me l'alè i fer-me somriure.

Podria dir que Mozart no podria tenir més sort. Però crec que, almenys en una cosa, el supero.