Brasil o Portugal?

A literatura, tinc dos profes oposats per introduir-me a la llengua i la tradició literària d'un mateix idioma: el portugués.

La professora de Literatura és com la sirena esculpida a la proa d'una nau que ha d'arribar al Cap de Bona Esperança. Magra, vestida sempre de grana i negre, com de quitrà i vi d'Oporto, recorreria amb el seu accent marcat en les neutres i les nasals tots els oceans. Amb el somriure dràstic i el cabell curt, duent als ulls la saudade que l'ha de fer comprendre l'enyor de la que es queda en una terra erma i sense futur, i el que marxa amb l'únic consol de creure que compleix amb una missió celestial, però que se'n penedeix secretament.

Ell, el de llengua, és el prototip de brasileny de cap a peus. Ens ensenya paraulotes, errors amb situacions còmiques, textos de guerra, pobresa i amors platònics amb cançons dolces. Me l'imagino prenent una beguda aspra en una platja concorreguda, plena de xiquets negres jugant ao futebol, sent el rei de la seducció amb els piropos més ben triats o el blanc més popular de la barriada, traduint des d'una habitació amb el balcó obert els textos periodístics que denuncien les atrocitats de les guerres en països lusòfons...

Ara tinc un problema... on triaré el proper viatge? Tenint dos indrets tan suggerents on seguir somiant, l'elecció és una tortura melangiosa, que pot convertir-se en una decisió presa impulsivament depenent de quin dels dos hemisferis guanyi la partida al gener.