Send in the clouds

Cansada, però feliç. Últimes setmanes abaixant el ritme de feina, augmentant la freqüència de benestar. Fa molt comptar amb una amiga a casa, amb una Lola més tranquil·la, amb una desitjada pau sobre l'esdevenidor, que ha de ser multiforme i imprevisible, com ha estat el meu passat.
Fa dies que em miro d'una altra manera la literatura, i les llistes obligatòries em fan renegar d'un art que mai va voler burocratitzar-se (malgrat el moment present). I em materialitzao en espectadora de Las Horas, quan sento que he pensat com Woolf a Orlando.
Portem un cavaller a casa que somriu i aprecia uns inicis que creia modestos. I de tornada a tocar de la mitjanit, poses una cançó instrumental, aèria, que flueix i s'expandeix en una sensació que temia haver perdut: un calfred boig i definitiu com és la cristal·lització instantània d'uns minuts de felicitat gratuïta.
L'endemà, em fan somriure fins i tot la meitat vital i alegre de les taronges. La buganvilla creix lentament, i aquest any donarà flors, malgrat el anvi climàtic i les escomeses terribles de l'oblit i la precarietat. Tot torna a ser esperança.

Sala de espera

Hay días en los que mi gata sabe qué estar cariñosa me hará pensar que me entiende (quizás porque en realidad lo haga), y el 'How to dismantle an atomic bomb' se convierte en un consuelo en toda regla, un escalofrío que inyecta un grito, un estallido celestial.
Hay días en que te da igual que se vayan a la mierda tres artículos por sonreír a los tuyos en un hospital.
Días en los que crees en el destino, días en los que te brotaría de los labios tu mejor poema sin pestañear, y un segundo después, la mejor canción no sirve de nada.
Días de interrogantes y más interrogantes, de incertidumbre, placebos estúpidos de niña mimada, y ganas de creerte capaz apalancar la fortaleza.
Días en los que agradeces que tu fe volviera como por arte de magia unas semanas antes, días en los que admiras con idolatría a quienes nunca la perdieron.

Días que todos hemos tenido, y todos tendremos... días sin cuenta que cuentan más de lo que creemos.

Tus ojos eran hoy más acuosos de lo que recuerdo en mi vida
tus manos sostenían con fuerza hoy una mano que antaño fue menuda y se ataba a un columpio
tu corazón... voy a leerlo en el National Geographic.
Ponte bien pronto.

Cerimònia dominical

Esmorzar amb suc de taronja, i persianes noves. Corre la gata i el meu germà darrere. Nosaltres, com a noctàmbuls pèssims, marxem abans del migdia. A mig tram em fa descobrir M-Ward. I és una rialla desbocada, una cançó country i mirant el tram des de l'últim seient marxa enrere.
Me'n vaig proposant-li veure la última de Kim-ki-duk. Tot i que em fa por compartir l'obsessió. Però aviat perdo el fil.
Entro a la Línia-1, i les parpelles em pesen després de la nit de Festival. Poso la música i sona Damien Rice. Entro. Deixo el caparró pesat, però ple de cabòries, comptant els minuts fins que arribi el meu paper en la funció. He dormit poc per aixecar-me per estar presentable a una cerimònia que, en el meu món imaginari, comparo amb una presentació on rendeixo els meus respectes a la matriarca de la teva família, amb la conseqüent aprovació d'endur-me'n el cavaller.
Tan bon punt comença a sonar 'Grey room' faig veure que canvio de cançó, i apago el reproductor. Davant meu hi ha una parella de mitjana edat de sikhs, i ell està tararejant. No copso a sentir la melodia, però el parlotejar d'ella em sembla molt musical. Els ulls d'aquell home exhalen una profunditat molt bella, una pau completa. Ella s'agita nerviosa. Torno a posar la música.
Propera parada: Firecracker. Així em sento, mirant nerviosament el rellotge (que havia perdut per cap d'any) i preguntant-me si estaràs còmode. I jo esclato per dintre, i somric contra el vidre. I quan la parella hindú i jo trobem seient, reposo amb una antiga melodia celta. Quan tingui un moment, fa temps que vull parlar-li del mite de Tristany... ell em va ajudar tant a fer el meu últim examen...
Baixo a la següent, a Boulevard of Broken Dreams. Sense sentir la lletra, la energia és de diumenge posant els carrers. El motor del metro rugeix i em desemboca en la teva estació. ¿Arribaré d'hora? ¿Li agradarà el regal? ¿Esperen que parli gaire?

Enfilo el teu carrer i Gardel em fa riure. No són els nervis, és Volver.
Pico al 2º 3ª. Per l'intèrfon sona el rèquiem de Fauré. Tot un equipatge. Només cal seguir somiant.

On the rocks

Passen els dies, els mesos... perdo memòria. Curiosament, la pàgina en blanc està plena de tasques per fer, però no de blanc. I no puc llegir entre línies. No veig més enllà. Se m'escola l'alè en sospirs d'escepticisme, de cansament, d'angoixa... com un whisky medicinal en una habitació plena de fum.
No em queden preguntes. No puc dormir. Ho tinc tot. O potser no tinc res (excepte una cosa...que si em perdo a mi mateixa acabaré perdent igualment).
De què em serveix el món si perdo la meva ànima.
Com en Newman, una vella mentida pot destruir una vida perfecta. Alguna cosa no he entès bé. Potser hi ha mil placebos per viure sense por, però sense voluntat de seguir els teus somnis, aquesta sempre t'acaba caçant pel darrere, mentre tu panteixes i ni te n'havies adonat de la seva mirada assetjadora.

Derivados

Hay días como hoy, en que hecho de menos una amiga de facultad, discreta y absolutamente 'destroyer', con una fuerte personalidad. Como estamos en el mismo ajo, iríamos a algún bareto a punto de derribar, y arremeteríamos completamente serenas contra las categorías laborales, las jerarquías (reales y translúcidas), los mediáticos mentirosos, los enchufes, los partidismos, y otros derivados del periodismo contemporáneo... tan lejos de lo que quisimos ser. Por supuesto, acabaríamos totalmente tajadas.
Tengo una propuesta de lugar. Pagaré, entre otras, la primera copa.

Breakfast... in the blue moon

Me'n vaig a dormir una estona. Són les sis de la tarda d'un divendres, i estic derrotada. M'és igual tot... no suporto aquesta lleugeresa extrema d'existir sense ilusió, aquest cop rere cop i buscar un refugi en l'art per fer més suportable el dia a dia... l'últim cop ataca als principis bàsics, i l'ansietat em buida. Caic en un son lleu, amb la Lola ronronejant als peus.

Em desperta el porter. "Senyoreta, tinc un paquet per vostè". La seva rialla al obrir la porta és tan blanca com el rerefons dels meus ulls... Una capsa de bombons!!!! I immediatament, Capote em porta un cert 'glamour' a tot plegat... com la menuda Golightly, dormint amb el seu gat en un apartament de NY, més pobre que una rata i mantenida per gàngsters... clar que en el meu cas, no haig de patir pels gàngsters... el Big Brother no permetrà que hi ha hagi crim a Barcelona.

Orfes

Recordo el dia que em vaig assabentar que havia mort M.V. Montalbán. Al glaçat Toulouse, tot i que jo vivia en un món paral·lel a la meva pròpia vida tal i com s'establiria, em vaig quedar paralitzada davant del quiosc, amb un exemplar d'El País mullant-se'm entre les mans.

Avui teclejo muda el teclat. Em sento orfe de nou. Kapuscinski era model únic de periodista cristià, amb una moral humanista ple de justícia i sense fissures. L'inesgotable contador d'històries ha suposat un dels pilars sobre els quals la meva idealització de la professió era possible. Un estímul per no deixar de banda la possibilitat de ser útil. Vaig tenir la oportunitat de veure'l des de primera fila a l'auditori d'una facultat de la UAB. La seva veu era tan sòlida com les seves conviccions, i els seus arguments, tan senzills i forts com la seva prosa.
Amb tristesa, confio en que les petjades d'un gran home em puguin servir de camí, sobretot ara, en el temps en que l'esperança és un tresor escàs.
Requiescat in pace, K. Ara que els teus ulls descansen d'aquest món incert, espero que el treball dels teus deixebles sigui digne de la teva obra, algun dia.

B-censored?

Marina Espasa carrega contra BTV i l'Ajuntament de Barcelona
http://blip. tv/file/123796

Si us cal posar-vos en context:
http://www.vilaweb. cat/www/noticia? p_idcmp=2212394
http://www.avui.cat/cgi-bin/menu?06/des/31+307887

Un any

Del millor cafè del món. Els dies de sortir de la feina cansada s'han acabat des de llavors. Sempre hi ha una fugida possible, a l'altra banda de la ciutat. Tinc el viatge, tinc un horitzó... sense aeroport ni fronteres.
La meva vida és una altra. Tot i el meu reflex en els teus ulls encara no em veig, si no és que miro amb tu cap endavant. Les preguntes, des de fa un any, m'angoixen menys. És una adolescència nova, una metamorfosi en cometes, amb ales de vegades, amb els peus a terra de tant en tant. És una pau indefinida, que té una olor com a pa acabat de fer, a gebre, a canyella... Fa molt menys fred. Serà cert, serà que es psicològic. O que veig el món d'una altra manera. Tot reneix en ple gener. Mil esperances perdudes al peu de les muralles. Calla, encara no. Serà un dia d'aquests. I d'ell, a les estrelles. Gràcies per retornar-me la il·lusió de viure, la capacitat d'estimar. Dona'm més reptes, vull seguir creixent.

¿Te conozco?

Debería bastar esto, decir de alguien cómo se llama y esperar el resto de la vida para saber quién es, si alguna vez llegamos a saberlo, pues ser no es haber sido, haber sido no es será, pero otra es la costumbre, quiénes fueron sus padres, dónde nació, qué edad tiene, y con esto se cree que uno sabe ya más y a veces todo.

(José Saramago)

O qué estudiaste, y dónde. O cuántas veces te han herido. O qué música escuchas, qué ropa vistes, dónde sales. A quién votaste, qué diario compras.

Cuando somos adolescentes queremos ser alguien.
Cuando somos jóvenes queremos ser nosotros mismos.
Qué cosa tan complicada es mostrar tu etiqueta correcta en el aparador del mundo, cuando circulamos con nuestras gafas intentado definirnos. Un cita del cine (no muy célebre) propone que seamos por cómo reaccionamos, por cómo respiramos, por quienes aceptamos, en vez de por quien excluímos, por qué cosas no hacemos, por qué no toleramos.

Feliz año a todos!!! (y que disfruteis tanto como la pequeñaja Lola, que con un yogur ya es Navidad).

Ficciones sentidas

Recuerdo el día que me dijeron que el rey Arturo no existió. Sé que fue tarde (siempre he sido una gran inocente), pero con quince años creo que fui de las pocas que no disimuló en clase de Literatura Española (Nuria Pino, esa inolvidable profesora) que no sabía que el Rey Arturo era un invención medieval. Fue un chasco. Peor que crecer esperando a Peter Pan. Peor que descubrir que los piratas violaban a las mujeres, y que vivían del hambre más que de la libertad. Casi tan tremendo como cuando certifiqué cual ha sido la supervivencia de los indios americanos.

Ayer me explicaron que el Rey Arturo sí existió, pero fue potenciado como arma política. Porque el mito es la propaganda más efectiva, y aunque los reinos del sur de Francia nunca ganaron a las estrategias de París, la capital de la cultura dio sus frutos con unos ideales inmortales.

Me pregunto qué mitos alimentan ahora la política que nos sostiene. Ahora que ya no hay tierra prometida, ni Hollywood dorado, ni revoluciones con solución satisfactoria (por el momento).

Quizá sólo tengamos nuestros sentimientos. A veces me lo parece, puesto que no puedo controlar el mundo que me rodea (aún me hiere, pese a los empeños) y la Navidad me parece que es dedicar un tiempo a los míos sin mirar el reloj, abrazarme entre mil abrigos y hacer cola para una ilusión. Y leer un viejo libro que hemos desmitificado. Y sentirme menos intelectual (¿son todos nihilistas?) y un poco más llena por ello.

Pero hoy he visto, por fin, 'Las horas'. Para prepararme una posible caída del mito de Mrs Dalloway. Y una tristeza extraña me envuelve, incómoda, bajo la manta y con Lola dormida en los pies... todo se vuelve tan frío, rodeada de privilegios y oportunidades, de esperanzas y cariño... no sé si es empatía, ni si tengo derecho a la pregunta... ¿qué es la vida? ¿dónde están los ideales? Arturo respira a través de los juncos estrechos y frágiles de Avalon, Momo viene a visitarme y los pastores, los más humildes de la humanidad, vuelven sus ojos a un portal iluminado, y se olvidan del festín del solsticio de invierno...

Entrevistar un fantasma

Evito passar per tots els cafès. Creuo els carrers sense mirar a qui em trobo. Sé que tinc una cita que, paradoxalment, desitjo amb una curiositat perversa. Perquè trascendeix totes les normes: d'ètica periodística, de bloqueig de sentiments i, sobretot de processos naturals.
Però la professora de Literatura Portuguesa m'ha concertat una entrevista amb Àlvaro de Campos. I des de que llegia els seus versos al cafè de la plaça de la petita Bunyola fins ara, m'he suïcidat amb ell, plorat amb ell i sentit calfreds amb l'histerisme adolescent que ens va ser comú.
No m'han ensenyat mai a fer entrevistes a fantasmes. De totes maneres, potser m'han ensenyat ben poc. Em moro de ganes de que em feliciti per haver-lo comprès, quan sé en realitat que és tan pluriforme i fràgil que mai arribaré a saber qui és, perquè ell mateix es busca, amb una melangia profunda, i alhora amb una força mal dosificada envers el món.
Mr. de Campos, benvingut a casa meva. No intenti copsar la meva essència: l'objecte d'estudi és vosté. Tot i que estic ben segura que en el fons, sempre ho ha sabut en cada paraula seva.

Brasil o Portugal?

A literatura, tinc dos profes oposats per introduir-me a la llengua i la tradició literària d'un mateix idioma: el portugués.

La professora de Literatura és com la sirena esculpida a la proa d'una nau que ha d'arribar al Cap de Bona Esperança. Magra, vestida sempre de grana i negre, com de quitrà i vi d'Oporto, recorreria amb el seu accent marcat en les neutres i les nasals tots els oceans. Amb el somriure dràstic i el cabell curt, duent als ulls la saudade que l'ha de fer comprendre l'enyor de la que es queda en una terra erma i sense futur, i el que marxa amb l'únic consol de creure que compleix amb una missió celestial, però que se'n penedeix secretament.

Ell, el de llengua, és el prototip de brasileny de cap a peus. Ens ensenya paraulotes, errors amb situacions còmiques, textos de guerra, pobresa i amors platònics amb cançons dolces. Me l'imagino prenent una beguda aspra en una platja concorreguda, plena de xiquets negres jugant ao futebol, sent el rei de la seducció amb els piropos més ben triats o el blanc més popular de la barriada, traduint des d'una habitació amb el balcó obert els textos periodístics que denuncien les atrocitats de les guerres en països lusòfons...

Ara tinc un problema... on triaré el proper viatge? Tenint dos indrets tan suggerents on seguir somiant, l'elecció és una tortura melangiosa, que pot convertir-se en una decisió presa impulsivament depenent de quin dels dos hemisferis guanyi la partida al gener.

Ambició i viatges

Més Àlvaro de Campos, l'etern seductor inaccessible del meu novembre...

Trago dentro do meu coração,
Como num cofre que se não pode fechar de cheio,
Todos os lugares onde estive,
Todos os portos a que cheguei,
Todas as paisagens que vi através de janelas ou vigias,
Ou de tombadilhos, sonhando,
E tudo isso, que é tanto, é pouco para o que eu quero.

I mentre m'inquieta l'ambició i l'espera, hi ha petits gestos al món, que com l'heterònim, em fan vibrar com una corda pulsada pel més lleu sospir. Un tracte humà en un cafè d'una capital provinciana a una hora baixa, el descobriment de la llum en un rèquiem, despertar en uns ulls i que no sigui un somni, desaires i ofenses exagerats pels sentiments altius de nosaltres, els petits homes i dones...

Espero, espero... i anyoro l'espurna de l'acció, mentre el mar segueix pujant i baixant, mentre la Lola s'activa i s'adorm, mentre cauen les fulles. Mentre pugui descansar en la corba d'un somriure aliè, podré prendre forces per seguir esperant.

Com un eriçó

Som el que llegim, transformant-nos les paraules l'ànima a mesura que ens impressionen,
o llegim el que som, i reaccionem plens de llum quan llegim una idea que ja habita en nosaltres?

Afinal, a meilhor maneira de viajar é sentir
Sentir tudo de todas as maneiras.
Sentir tudo excessivamente,
Porque todas as coisas são, em verdade, excessivas
E toda a realidade é um excesso, uma violência,
Uma alicinação extraordinariamente nítida
Que vivemos todos em comum com a fúria das almas,
O centro para onde tendem as estranhas forças centrífugas
Que são as psiques humanas no seu acordo de sentidos.

-Álvaro de Campos-

Lletania

Quan no em trobo en el mirall
Quan camino sonàmbula a mitja tarda cap a les classes somiades
Quan oblido els meus versos preferits
Quan no m'arriba a les oïdes la dolcesa d'una melodia
Quan m'afloren uns fongs foscos sota els ulls
Quan em torno un crit, un plor, un eriçó sobre un malson...

...et trobo a tu
per recollir-me i prendre'm en braços
per recordar-me per què val la pena abandonar els fantasmes, la misèria, la sort que et dóna la esquena
que la vida són petits cosmos que comencen amb una mirada, una paraula, una casualitat, un paisatge
per tornar-me l'alè i fer-me somriure.

Podria dir que Mozart no podria tenir més sort. Però crec que, almenys en una cosa, el supero.

Missatge en una gota d'aigua

M'estic buscant...
On sóc?

Descansa

He buidat en tres qüestionaris i dues redaccions tot el que incrustava la meva ànima les últimes setmanes. Dades, dades, dades, alguna tècnica i poca cosa més, condemnada a caure en l'oblit més breu, concís i intel·ligible.
Em sento buida, despullada, després de tan esforç infructuós. Inútil? N'estic segura de que tot serveix per a alguna cosa (algú vol fer un competició de Trivial? però a l'estil casino, que estem pelats...). Espero l'autobús a pèl, endormiscada al sol sense poder llegir, sentint un alleujament per fi que, al contrari del que em pensava, no sóc un **** CV, i la prova és que RES del que he deixat entre a), b), c) i d), i la tinta a l'examen és 'mínimament' meu... i presentat d'aquesta manera, fins i tot m'omplia més aviat poc. I no és victimisme, és que mereixo descans, de mi mateixa sobretot.
Respiro com si hagués deixat enrere una closca i observo la meva ciutat des de la seva espina dorsal. Em dol descobrir que Patagònia és una gelateria i una cerveseria, que dues adolescents de serrell llis i castany seuen perfectament fotocopiades (es diferencien per les ballarines i les 'footwear') i em ve al cap certa coral on no escolto una massa informe, sinó intento copsar la personalitat de cada veu (coneguda, confesso) per veure el 'daimon' d'un art extingit aquí, present a Praga (on, perquè no, també hi voldria estar ara mateix).
Lliure de nou, busco escapades autèntiques. El cap de setmana en va ple, com una vàlvula de contenció després de la clausura, però de ben segur que no en tindré prou...

was your voice never heard
c’mon you know we're listening
justice will only bring you a prison
not another morning
- American Music Club -

With the boss' words

Copiant la idea de l'Anneta, m'ha ajudat a retornar al sempre genial rocker... Es tracta d'omplir el test amb títols de cançons del músic/grup/intèrpret escollit. No acostumo a fer tests, excepte si són per melòmans amb ganes de desconnectar un xic...

Qüestionari fet per: marietta
Banda o grup escollit: Bruce Springsteen

Ets home o dona?: "Mary's Place"
Descriu-te: "Secret garden"
Què senten les persones sobre tu?: "Human touch"
Com descriuries la teva anterior relació sentimental?: “None but the brave"
Descriu la teva actual relació sentimental amb el seu novio/a o pretendent: "Happy"
On voldries estar ara?: "Dancing in the dark"
Com ets respecte a l'amor?: "Hungry heart"
Com és la teva vida?: "Born to run"
Què demanaries si tinguessis un sol desig?: "Land of hope and dreams"
Escriu una cita o frase sàbia: "From small things (big things one day come)"
Ara despedeix-te: "Let's be friends"

Corretea sobre el tejado de zinc

Anyway, i can try anything it's the same circle that leads to nowhere and i'm tired now.
anyway, i've lost my face, my dignity, my look, all of these things are gone and i'm tired now.
...mochrome floors, monochrome walls, only abscence near me, nothing but silence around me.
Yann Tiersen - Monochrome

Descansa por fin, pioja. Te echo mucho de menos.

Circumstancias

Yo soy yo y mi circumstancia,
y si no la salvo a ella no me salvo yo.
- Ortega y Gasset -

Alguien ahí fuera sabe tan bien como yo cuanto pesan las circumstancias. Supongo que nos crearon anexos a ellas para que no pudiéramos existir en la soledad más completa. Leí una entrevista en que un intelectual se compadecía de los jóvenes, que se sienten más aislados que nunca "en un mundo donde lo tienen todo". Todo. Qué palabra tan corta. Sí, tenemos todo lo que necesitamos para no aburrirnos. Todo lo que necesitamos para levantarnos cada mañana y mantenernos fisiológicamente de pie. Es cierto que la clase media no tiene de qué quejarse: para sus necesidades se les ha acomodado en un amplio abanico de productos donde escoger. Pero ayer me dijo mi padre que una mujer le contó que conoció a alguien tan pobre tan pobre que sólo tenía dinero. No sé adónde llevan todas estas divagaciones, este surtido de catálogos con el periódico de los domingos, estas sonrisas junto a los precios, este silencio con todas las canciones del mundo, estos códigos de barras junto a los libros. No sé adónde voy, ni cuál es nuestro lugar en el mundo, donde cada día cuesta más soñar y empiezo a entender a los ermitaños. Pero Ortega y Gasset lo tenía claro. Así que tendremos que seguir en pie, más atentos si cabe, esquivando los placebos para el aburrimiento con el sexto sentido de los gatos que notan cuando va a llover. Cualquier noche de éstas encontramos el punto de apoyo, que nos hará mover el mundo.

Fràgils

En unes aules somiades em comfirmen, com qui diu qualsevol cosa, que les societats es construeixen i destrueixen en una mínima conversa de cafè, en la disposició de les places, en el que entenem pels gestos de l'altre...
Algú rep una carta. Algú perd una fotografia. Sona un missatge. S'espatlla un cotxe. Esclaten els altaveus. Caic. I el món tomba. I per molt que ens creiem renèixer, no sempre ens aixequem dels cops.
Suposo que devem ser una espècie tendra per qui ens mira des de fora. Fràgils donant-nos cops i més cops. Però no som els mateixos que abans de que canviès la nostra vida.
Convalescència. La paraula té un gust efervescent, pausat... capaç d'acabar amb la serenitat de qualsevol. I cada dia un pas, i poc a poc tornem a caminar... i el món es va construint i destruint al començar i acabar una cançó, en la escena trivial d'una pel·lícula que veiem per casualitat. Un cop, i busques pel terra les teves set vides. Em quedaré al teu costat.

Sé que te repondrás
y que a mí me costará mucho más
Estoy cansado
pero aún te quiero igual.
Maggie despierta - M-clan

Desafío

La libertad es elegir los caminos deshabitados, y parar en medio de la nada, donde sólo se entiende al viento. La honestidad es reconocer canciones, también tristes, en escenarios de amigos que nunca partieron, que siempre esperan junto a la carretera.
Habrán otros principios y nuevos finales, pero la amistad seguirá siendo el motor. Una buena conversación, una empatía mútua y muchas ganas de vivir.
Temblando te levantas después de oír una melodía que te ha convertido en el centro de una aburrida terraza de domingo, y te ha alejado hasta los cometas a la vez que nadie te veía volar.
Tuviste frío, y una cazadora enorme, con el signo 'Freedom Time' te cobija. Te observan. Te juzgan. Te critican. Te etiquetan. Y en el fondo, apenas saben nada de ti. Yo me levanto con mi espalda bien erguida, y me olvido de las miserias. Vuelvo a la mesa donde está el 'xampú' y sí (eso que tanto odias) la bohemia. Será que soy extranjera. Será que somos más jóvenes. Sin desdeño, con el poder de la dulzura invencible, demostramos que vivir, antes que esperar, es lo más apropiado. Dejémonos de historias. Hay que ahorrar energías para el próximo viaje.

Esperar no se me da bien

The first star tonight
insanely high, virgin, calm.
I have one hour of peace
before the documented planets
burn me down.

Leonard Cohen - Police Gazette

O lo que es lo mismo, me he diagnosticado ese punto negro en la vida de todo joven. La receta es clara e imprecisa: paciencia mística y optimismo. Podría ser el agujero negro donde me teletransportara a ese instante en el que debo empujar mis sueños escondidos. Podría. Pero esperar no se me da bien, y ahora toca esperar... una oportunidad.

Identitats desordenades, esmorzar a Cassiopea

Ahir em van explicar que Cassiopea ha esclatat, la constel·lació orgullosa. Esmorzo adormida de nou, després d'haver somiat amb les tres verges insignificants per a la càmera de Sofia Coppola, les més intrigants per mi. Corren temps extranys, i en aquest pis on el porter ja em saluda, es barregen com en un crisol diferents identitats, que només entenc juntes perquè són meves. La biblioteca, la discografia, els objectes, les imatges... tot és un desordre en el seu lloc. Comparteixo desordre emocional i fantasmes amb la nimfa amb cara de nena i el rocker del carmí a les ungles mentre sopem en un restaurant surrealista.
Una de les meves identitats fugitives, una de tantes, marxarà amb ell per pintar-li els ulls abans que pugi a l'escenari. Una altra dormirà fins crear un llargmetratge revelador que acabarà amb la crisi de valors d'una tercera, que és la que ara escriu. Una altra recuperarà el temps perdut amb una bona amiga. Las cinquena triomfarà sobre el fantasma de Canterville, i li retornarà la humanitat. La sisena composarà una cançó per demostrar que l'enyor és una forma de bellesa. La setena es multiplica ad infinitum, i només duu a sobre un passaport. Però el problema de les identitats és que, tot i que complexa i potser irreconeixible, només en tenim una, que és la que triem, tot i que fem volar coloms amb totes les històries que no viurem. Tot i el pas dels anys, com va dir un post anterior, envellim i, malgrat els actes, disfressats de comformisme, som més somiadors que abans.
Per ara segueixo sense definir-me, com una gota d'aigua al punt del migdia despietat. I en Leo és Maggie, la dona forta d'imatge dèbil per estar encadenada a un home que no la estima, la bellesa que aixeca sospitar malgrat ser pura, la traïció que plana sobre la més gran de les fidelitats. La història reconvertida. Benvinguda a casa, Maggie.