Good boys are back

Pese a que no me gusta recordarla (¿a quién sí?), he descubierto que no puedo quedarme desamparada de mi adolescencia. Llevo hoy la ropa que entonces soñé tener, he leído libros que quería leer, y viajado adónde ya entonces quería ir. Y he vibrado de muchas formas desde entonces.
Pese a que yo también oculto una parte de ella, creo en los túneles del tiempo. Hay instantes en que puedes catapultarte a las ilusiones y sueños que tenías, y revivirlos con toda la fuerza. Y es como si emergieras tú misma de las preciosas cenizas que han abonado la flor que eres hoy, y sientieras la sangra más roja.

Gracias L., por mostrarme que aún no he envejecido lo suficiente como para olvidar (Never Forget) que se puede volver a mejor (Back for good).

All I do each night is pray...

Finger on the trigger

Cada dia ens despertem, ens submergim, en pàgines i imatges que plasmen com la merda del sistema acaba amb les vides de tants com nosaltres esgrimint la precarietat i la misèria.
Ho hem vist milions de vegades, però va tenir molt més poder Miller amb 'Death of a Salesman', cridant consciències a través del temps que ocupen 100 pàgines, o 90 minuts de film.
Serà una qüestió de temps... que avui podria ser de nou 1949.

What if what you do to survive
kills the things you love
fear's a powerful thing...

Bruce Springsteen - Devils and dust

Daltabaix

Un día, sencillamente todo da la vuelta (K. tenías razón).
Como si durante ya no recuerdas cuánto la vida hubiera estado jugando contigo a la rayuela.
Y piensas en que por fin vas a preocuparte de cosas importantes.
Gracias por todos los que habéis creído en mí.
Pronto volveremos a vernos.

Niños

Niños que se hacen los interesantes,
Niños que se creen únicos,
niños mimados llamando la atención,
niños jugando a ser grandes.
Ambiciosos niños bien vestidos y hablando artificiosamente,
niños que esperan respuesta inmediata a sus caprichos.

Niños disfrazados, jugando a ser otra cosa,
niños de piedra quemando incienso.

Niños que no crecen, que creen vivir intensamente
porque viven sin descanso...

Tampoco hacía falta correr tanto,
para crecer y no aprender a dejar de ser niño.

Chuiso per ferie

He tornat, i les teves postals virtuals m'han fet tornar a escriure. No és la primera vegada que l'enyor de tu m'aboca a la meva passió contínua, tan amagada aquest últim any, i de retorn ara, gràcies a tu.
He tornat de la ciutat eterna, molt desencantada, perquè negar-ho. Mirant les fotografies, trobo un bon grapat que vaig fer pensant en tu, i en les fantasies que tindries en una vil·la on parleu el mateix idioma, sempre desde la boca de Don Giovanni. I també una col·lecció de les meves febleses amagades, com aquella mania de parlar amb les pedres i imaginar que les estàtues interactuen amb nosaltres.
Tot i llençar una moneda a la Fontana di Trevi, encara no sé si tornaré. Ha estat un viatge molt familiar, estrany i dolç alhora. No sé què he après, què m'he endut i què recordaré a la llarga d'aquest viatge que sigui trascendent. Però donada la pèrdua que portava abans d'embarcar cap als empedrats romans, puc dir que torno satisfeta. Tinc una sensació estranya de formar part de la humanitat, de començar a trobar el meu lloc al món, concretament des de que et vaig veure esperant a l'aeroport, amb el posat distret i el cotxe a punt per marxar on se'ns passés pel cap i l'impuls que compartim.
És com si finalment comencés a caminar cap a les meves prioritats, canviat el rumb per encaixar les passes amb la mirad fixa en els estels. Perquè si una cosa m'he endut de Roma és la certesa de la intangibilitat i desmaterialització del temps. No passa el temps per les runes dels augustos, ni pels que van decidir inmortalitzar-se en obres d'art que catapultaven artistes a la glòria de la immortalitat. Passa el temps volant, passa el temps estrany, en una ciutat tancada per vacances, resignada a un caràcter extrem, a una protecció constant.
Vull creure que aquestes línies i la pila de fotografies són el nou passaport per la lluita contra l'oblit, que sempre combatia escrivint. Que de nou començo, ja que què som sense una lluita? Torno a escriure motivada per les teves paraules, torno a tu.

En el naufragio

Tú, que ves nuestras casas por la noche
y las finas paredes de nuestras conciencias,
tú, que oyes el zumbido de las máquinas
de coser de nuestras conversaciones,
sálvame, arráncame de este sueño,
de esta amnesia.

Adam Zagajewski - Tierra del fuego

Una historia hermosa

La bondad no tiene futuro, y los finales felices sólo venden para Disney. La tragedia integrada es requisito sine qua non para una obra genial literaria. Esta norma implícita ha traumatizado la mayoría de mis relatos más o menos largos, puesto que si una poesía sí permito que refleje un momento crítico, me desazona que las historias de esperanza se vean a menudo como cuentos o relatos new age.
Yukio Mishima me ha dado una lección. El gran maestro de la sensibilidad y los instantes, aquel que no fue capaz de soportar el progreso que consideraba frívolo e insípido de su Japón natal, me ha hecho sonreír y pararme a reflexionar tras la lectura de su breve "El rumor del oleaje". Cuando leí que se consideraba una de las más hermosas historias de amor, todo me hacía predecir que se asomaría una tragedia más compleja y cruda que en su "Nieve de primavera".
Pero no. Mishima muestra los valores limpios de la sencillez, el honor, la autenticidad y la belleza de una pequeña isla donde el trabajo duro no obstaculiza el contemplar del sentido de la vida.

Y a mí me da coraje. Cuando el oleaje bate en contra, sólo un asidero de esperanza permite que sobrevivamos a la tormenta. Y me da la razón. De vez en cuando, no está mal que el arte refleje lo único que nos hace felices.

Antony

No sé qui sóc, ni si ésser és ja alguna cosa per mi. Sé bé qui era, però no sé què en queda ara i avui. Addicta a la consulta de mails i borses diverses, llegeixo les terres cremades per rutines espinoses de Zagajewski i somio amb els seus carrers. L'espera del pròxim viatge ha caigut en la desídia. El saltar constantment a la que crec que serà la últim oportunitat (de la meva vida professional) m'ha trencat la brúixola. Relegar totes i cadascuna de les meves passions (des d'escriure, fins a jugar amb la Lola) fan que ja ni senti les contractures, que abans eren calfreds d'emoció.

He anat al Grec. He tingut la sort d'assistir a un dels concerts més importants de l'any, segons l'agenda mediàtica, i segurament, més trascendents per mi. I ha estat perquè un amic, amb una tendresa decidida, m'hi va empènyer. Són només noranta minuts el que pot trigar en buscar, en el fons d'una gruta gelada, una espurna de llum. Notar que encara tinc pell, i llàgrimes, i encara m'omple el que tècnicament s'anomena empatia, i que jo abans anomenava ànima. Potser aquest és el poder d'una veu desgarradora, sostinguda en l'èter per acords i filigranes musicals rutil·lants. Que tot i que ni tu no jo tinguem res a veure (o sí?), Barcelona s'hagi portat amb tu com l'artista que et mereixes, i jo hagi tornat a casa força més viva, gràcies a uns instants.

Brindeu per mi, companys. Poc a poc, torno a casa. No sé ni com ho faré, però estic desperta.

Basta

Sólo es trabajo. Me encanta junio, pero estoy harta de soñarlo.

Orfeo

Duerme una canción en todas las cosas
que están soñando, en la lejanía.
Y el mundo desentierra el canto,
tú tocas la palabra mágica.

Eichendorff - Wünschelrute (Traducció lliure).

A la Veu. Guia'm.

Peter Pan

Tindrà una quaranta i pico. Sembla jove, vestida com l'heroïna d'una novel·la victoriana: brusa de puntes, faldilla de gasa... i no porta sostens. Somriu des de la barbeta i amb els ulls vidriosos, quan es posa al meu costat fa pudor a xarop. No és desagradable, a mi també m'agraden els cocktails. És la una i a fora plou. Es mullarà la brusa blanca, i ja no queden caballers.

"Lo que me encanta de ti es como te entusiasmas con nada, cuando lo haces". Al meu pare li sembla extravagant que li digui que penso estudiar com mai aquesta carrera que desapareixerà, perquè el món no necessita literatura. Dinar amb ell em va sentir a casa, en un fast food de disseny, ple de piges a Ronda Universitat. No sabré com pagar el bitllet de tornada, però ara tan és.

Em trobo a mi mateixa teledirigint-me menys. Potser molts de nosaltres no somíavem amb Peter Pan fins ben entrada l'adolescència. Jo hi vaig fer massa temps. I les seqüel·les són difícils, però negar-les és molt pitjor, perquè et deriva a psicoanalistes freds que et repeteixen obvietats mentre els ulls se t'aneguen de llàgrimes. Que a força de creure, les coses arriben. Que la força dels desitjos no té preu, i que el món material s'equivoca.

Tinc 23 anys, i no vull semblar més gran. No vull crèixer, vull que el meu esquelet senti com el travessa en vent quan corre contracorrent, vull esperar impacient i no amagar el raurau a la panxa. Només tinc 23 anys, i no sóc el que vesteixo, ni el meu CV, ni tan sols el llibre que llegeixo. Sóc intangible, com la resta (fins i tot com els que no ho saben) i no tinc cabuda en cap prejudici. Ni tan sols en els meus.

Les normes...

... són per trencar-les. I els somnis, per perseguir-los en l'adversitat.
Gràcies per estimar-me.

Fundamentos de dolor y soledad

No estoy solo jamás.
Muchos de los que vivieron antes que yo
y de mí huyeron
tejieron,
tejieron
lo que soy.
Y si me siento a tu lado
y dulcemente te digo: he sufrido -
¿me oyes?
Quien sabe quién
lo murmurará conmigo.

R.M. Rilke

Send in the clouds

Cansada, però feliç. Últimes setmanes abaixant el ritme de feina, augmentant la freqüència de benestar. Fa molt comptar amb una amiga a casa, amb una Lola més tranquil·la, amb una desitjada pau sobre l'esdevenidor, que ha de ser multiforme i imprevisible, com ha estat el meu passat.
Fa dies que em miro d'una altra manera la literatura, i les llistes obligatòries em fan renegar d'un art que mai va voler burocratitzar-se (malgrat el moment present). I em materialitzao en espectadora de Las Horas, quan sento que he pensat com Woolf a Orlando.
Portem un cavaller a casa que somriu i aprecia uns inicis que creia modestos. I de tornada a tocar de la mitjanit, poses una cançó instrumental, aèria, que flueix i s'expandeix en una sensació que temia haver perdut: un calfred boig i definitiu com és la cristal·lització instantània d'uns minuts de felicitat gratuïta.
L'endemà, em fan somriure fins i tot la meitat vital i alegre de les taronges. La buganvilla creix lentament, i aquest any donarà flors, malgrat el anvi climàtic i les escomeses terribles de l'oblit i la precarietat. Tot torna a ser esperança.

Sala de espera

Hay días en los que mi gata sabe qué estar cariñosa me hará pensar que me entiende (quizás porque en realidad lo haga), y el 'How to dismantle an atomic bomb' se convierte en un consuelo en toda regla, un escalofrío que inyecta un grito, un estallido celestial.
Hay días en que te da igual que se vayan a la mierda tres artículos por sonreír a los tuyos en un hospital.
Días en los que crees en el destino, días en los que te brotaría de los labios tu mejor poema sin pestañear, y un segundo después, la mejor canción no sirve de nada.
Días de interrogantes y más interrogantes, de incertidumbre, placebos estúpidos de niña mimada, y ganas de creerte capaz apalancar la fortaleza.
Días en los que agradeces que tu fe volviera como por arte de magia unas semanas antes, días en los que admiras con idolatría a quienes nunca la perdieron.

Días que todos hemos tenido, y todos tendremos... días sin cuenta que cuentan más de lo que creemos.

Tus ojos eran hoy más acuosos de lo que recuerdo en mi vida
tus manos sostenían con fuerza hoy una mano que antaño fue menuda y se ataba a un columpio
tu corazón... voy a leerlo en el National Geographic.
Ponte bien pronto.

Cerimònia dominical

Esmorzar amb suc de taronja, i persianes noves. Corre la gata i el meu germà darrere. Nosaltres, com a noctàmbuls pèssims, marxem abans del migdia. A mig tram em fa descobrir M-Ward. I és una rialla desbocada, una cançó country i mirant el tram des de l'últim seient marxa enrere.
Me'n vaig proposant-li veure la última de Kim-ki-duk. Tot i que em fa por compartir l'obsessió. Però aviat perdo el fil.
Entro a la Línia-1, i les parpelles em pesen després de la nit de Festival. Poso la música i sona Damien Rice. Entro. Deixo el caparró pesat, però ple de cabòries, comptant els minuts fins que arribi el meu paper en la funció. He dormit poc per aixecar-me per estar presentable a una cerimònia que, en el meu món imaginari, comparo amb una presentació on rendeixo els meus respectes a la matriarca de la teva família, amb la conseqüent aprovació d'endur-me'n el cavaller.
Tan bon punt comença a sonar 'Grey room' faig veure que canvio de cançó, i apago el reproductor. Davant meu hi ha una parella de mitjana edat de sikhs, i ell està tararejant. No copso a sentir la melodia, però el parlotejar d'ella em sembla molt musical. Els ulls d'aquell home exhalen una profunditat molt bella, una pau completa. Ella s'agita nerviosa. Torno a posar la música.
Propera parada: Firecracker. Així em sento, mirant nerviosament el rellotge (que havia perdut per cap d'any) i preguntant-me si estaràs còmode. I jo esclato per dintre, i somric contra el vidre. I quan la parella hindú i jo trobem seient, reposo amb una antiga melodia celta. Quan tingui un moment, fa temps que vull parlar-li del mite de Tristany... ell em va ajudar tant a fer el meu últim examen...
Baixo a la següent, a Boulevard of Broken Dreams. Sense sentir la lletra, la energia és de diumenge posant els carrers. El motor del metro rugeix i em desemboca en la teva estació. ¿Arribaré d'hora? ¿Li agradarà el regal? ¿Esperen que parli gaire?

Enfilo el teu carrer i Gardel em fa riure. No són els nervis, és Volver.
Pico al 2º 3ª. Per l'intèrfon sona el rèquiem de Fauré. Tot un equipatge. Només cal seguir somiant.

On the rocks

Passen els dies, els mesos... perdo memòria. Curiosament, la pàgina en blanc està plena de tasques per fer, però no de blanc. I no puc llegir entre línies. No veig més enllà. Se m'escola l'alè en sospirs d'escepticisme, de cansament, d'angoixa... com un whisky medicinal en una habitació plena de fum.
No em queden preguntes. No puc dormir. Ho tinc tot. O potser no tinc res (excepte una cosa...que si em perdo a mi mateixa acabaré perdent igualment).
De què em serveix el món si perdo la meva ànima.
Com en Newman, una vella mentida pot destruir una vida perfecta. Alguna cosa no he entès bé. Potser hi ha mil placebos per viure sense por, però sense voluntat de seguir els teus somnis, aquesta sempre t'acaba caçant pel darrere, mentre tu panteixes i ni te n'havies adonat de la seva mirada assetjadora.

Derivados

Hay días como hoy, en que hecho de menos una amiga de facultad, discreta y absolutamente 'destroyer', con una fuerte personalidad. Como estamos en el mismo ajo, iríamos a algún bareto a punto de derribar, y arremeteríamos completamente serenas contra las categorías laborales, las jerarquías (reales y translúcidas), los mediáticos mentirosos, los enchufes, los partidismos, y otros derivados del periodismo contemporáneo... tan lejos de lo que quisimos ser. Por supuesto, acabaríamos totalmente tajadas.
Tengo una propuesta de lugar. Pagaré, entre otras, la primera copa.

Breakfast... in the blue moon

Me'n vaig a dormir una estona. Són les sis de la tarda d'un divendres, i estic derrotada. M'és igual tot... no suporto aquesta lleugeresa extrema d'existir sense ilusió, aquest cop rere cop i buscar un refugi en l'art per fer més suportable el dia a dia... l'últim cop ataca als principis bàsics, i l'ansietat em buida. Caic en un son lleu, amb la Lola ronronejant als peus.

Em desperta el porter. "Senyoreta, tinc un paquet per vostè". La seva rialla al obrir la porta és tan blanca com el rerefons dels meus ulls... Una capsa de bombons!!!! I immediatament, Capote em porta un cert 'glamour' a tot plegat... com la menuda Golightly, dormint amb el seu gat en un apartament de NY, més pobre que una rata i mantenida per gàngsters... clar que en el meu cas, no haig de patir pels gàngsters... el Big Brother no permetrà que hi ha hagi crim a Barcelona.

Orfes

Recordo el dia que em vaig assabentar que havia mort M.V. Montalbán. Al glaçat Toulouse, tot i que jo vivia en un món paral·lel a la meva pròpia vida tal i com s'establiria, em vaig quedar paralitzada davant del quiosc, amb un exemplar d'El País mullant-se'm entre les mans.

Avui teclejo muda el teclat. Em sento orfe de nou. Kapuscinski era model únic de periodista cristià, amb una moral humanista ple de justícia i sense fissures. L'inesgotable contador d'històries ha suposat un dels pilars sobre els quals la meva idealització de la professió era possible. Un estímul per no deixar de banda la possibilitat de ser útil. Vaig tenir la oportunitat de veure'l des de primera fila a l'auditori d'una facultat de la UAB. La seva veu era tan sòlida com les seves conviccions, i els seus arguments, tan senzills i forts com la seva prosa.
Amb tristesa, confio en que les petjades d'un gran home em puguin servir de camí, sobretot ara, en el temps en que l'esperança és un tresor escàs.
Requiescat in pace, K. Ara que els teus ulls descansen d'aquest món incert, espero que el treball dels teus deixebles sigui digne de la teva obra, algun dia.

B-censored?

Marina Espasa carrega contra BTV i l'Ajuntament de Barcelona
http://blip. tv/file/123796

Si us cal posar-vos en context:
http://www.vilaweb. cat/www/noticia? p_idcmp=2212394
http://www.avui.cat/cgi-bin/menu?06/des/31+307887

Un any

Del millor cafè del món. Els dies de sortir de la feina cansada s'han acabat des de llavors. Sempre hi ha una fugida possible, a l'altra banda de la ciutat. Tinc el viatge, tinc un horitzó... sense aeroport ni fronteres.
La meva vida és una altra. Tot i el meu reflex en els teus ulls encara no em veig, si no és que miro amb tu cap endavant. Les preguntes, des de fa un any, m'angoixen menys. És una adolescència nova, una metamorfosi en cometes, amb ales de vegades, amb els peus a terra de tant en tant. És una pau indefinida, que té una olor com a pa acabat de fer, a gebre, a canyella... Fa molt menys fred. Serà cert, serà que es psicològic. O que veig el món d'una altra manera. Tot reneix en ple gener. Mil esperances perdudes al peu de les muralles. Calla, encara no. Serà un dia d'aquests. I d'ell, a les estrelles. Gràcies per retornar-me la il·lusió de viure, la capacitat d'estimar. Dona'm més reptes, vull seguir creixent.

¿Te conozco?

Debería bastar esto, decir de alguien cómo se llama y esperar el resto de la vida para saber quién es, si alguna vez llegamos a saberlo, pues ser no es haber sido, haber sido no es será, pero otra es la costumbre, quiénes fueron sus padres, dónde nació, qué edad tiene, y con esto se cree que uno sabe ya más y a veces todo.

(José Saramago)

O qué estudiaste, y dónde. O cuántas veces te han herido. O qué música escuchas, qué ropa vistes, dónde sales. A quién votaste, qué diario compras.

Cuando somos adolescentes queremos ser alguien.
Cuando somos jóvenes queremos ser nosotros mismos.
Qué cosa tan complicada es mostrar tu etiqueta correcta en el aparador del mundo, cuando circulamos con nuestras gafas intentado definirnos. Un cita del cine (no muy célebre) propone que seamos por cómo reaccionamos, por cómo respiramos, por quienes aceptamos, en vez de por quien excluímos, por qué cosas no hacemos, por qué no toleramos.

Feliz año a todos!!! (y que disfruteis tanto como la pequeñaja Lola, que con un yogur ya es Navidad).

Ficciones sentidas

Recuerdo el día que me dijeron que el rey Arturo no existió. Sé que fue tarde (siempre he sido una gran inocente), pero con quince años creo que fui de las pocas que no disimuló en clase de Literatura Española (Nuria Pino, esa inolvidable profesora) que no sabía que el Rey Arturo era un invención medieval. Fue un chasco. Peor que crecer esperando a Peter Pan. Peor que descubrir que los piratas violaban a las mujeres, y que vivían del hambre más que de la libertad. Casi tan tremendo como cuando certifiqué cual ha sido la supervivencia de los indios americanos.

Ayer me explicaron que el Rey Arturo sí existió, pero fue potenciado como arma política. Porque el mito es la propaganda más efectiva, y aunque los reinos del sur de Francia nunca ganaron a las estrategias de París, la capital de la cultura dio sus frutos con unos ideales inmortales.

Me pregunto qué mitos alimentan ahora la política que nos sostiene. Ahora que ya no hay tierra prometida, ni Hollywood dorado, ni revoluciones con solución satisfactoria (por el momento).

Quizá sólo tengamos nuestros sentimientos. A veces me lo parece, puesto que no puedo controlar el mundo que me rodea (aún me hiere, pese a los empeños) y la Navidad me parece que es dedicar un tiempo a los míos sin mirar el reloj, abrazarme entre mil abrigos y hacer cola para una ilusión. Y leer un viejo libro que hemos desmitificado. Y sentirme menos intelectual (¿son todos nihilistas?) y un poco más llena por ello.

Pero hoy he visto, por fin, 'Las horas'. Para prepararme una posible caída del mito de Mrs Dalloway. Y una tristeza extraña me envuelve, incómoda, bajo la manta y con Lola dormida en los pies... todo se vuelve tan frío, rodeada de privilegios y oportunidades, de esperanzas y cariño... no sé si es empatía, ni si tengo derecho a la pregunta... ¿qué es la vida? ¿dónde están los ideales? Arturo respira a través de los juncos estrechos y frágiles de Avalon, Momo viene a visitarme y los pastores, los más humildes de la humanidad, vuelven sus ojos a un portal iluminado, y se olvidan del festín del solsticio de invierno...

Entrevistar un fantasma

Evito passar per tots els cafès. Creuo els carrers sense mirar a qui em trobo. Sé que tinc una cita que, paradoxalment, desitjo amb una curiositat perversa. Perquè trascendeix totes les normes: d'ètica periodística, de bloqueig de sentiments i, sobretot de processos naturals.
Però la professora de Literatura Portuguesa m'ha concertat una entrevista amb Àlvaro de Campos. I des de que llegia els seus versos al cafè de la plaça de la petita Bunyola fins ara, m'he suïcidat amb ell, plorat amb ell i sentit calfreds amb l'histerisme adolescent que ens va ser comú.
No m'han ensenyat mai a fer entrevistes a fantasmes. De totes maneres, potser m'han ensenyat ben poc. Em moro de ganes de que em feliciti per haver-lo comprès, quan sé en realitat que és tan pluriforme i fràgil que mai arribaré a saber qui és, perquè ell mateix es busca, amb una melangia profunda, i alhora amb una força mal dosificada envers el món.
Mr. de Campos, benvingut a casa meva. No intenti copsar la meva essència: l'objecte d'estudi és vosté. Tot i que estic ben segura que en el fons, sempre ho ha sabut en cada paraula seva.