Antony

No sé qui sóc, ni si ésser és ja alguna cosa per mi. Sé bé qui era, però no sé què en queda ara i avui. Addicta a la consulta de mails i borses diverses, llegeixo les terres cremades per rutines espinoses de Zagajewski i somio amb els seus carrers. L'espera del pròxim viatge ha caigut en la desídia. El saltar constantment a la que crec que serà la últim oportunitat (de la meva vida professional) m'ha trencat la brúixola. Relegar totes i cadascuna de les meves passions (des d'escriure, fins a jugar amb la Lola) fan que ja ni senti les contractures, que abans eren calfreds d'emoció.

He anat al Grec. He tingut la sort d'assistir a un dels concerts més importants de l'any, segons l'agenda mediàtica, i segurament, més trascendents per mi. I ha estat perquè un amic, amb una tendresa decidida, m'hi va empènyer. Són només noranta minuts el que pot trigar en buscar, en el fons d'una gruta gelada, una espurna de llum. Notar que encara tinc pell, i llàgrimes, i encara m'omple el que tècnicament s'anomena empatia, i que jo abans anomenava ànima. Potser aquest és el poder d'una veu desgarradora, sostinguda en l'èter per acords i filigranes musicals rutil·lants. Que tot i que ni tu no jo tinguem res a veure (o sí?), Barcelona s'hagi portat amb tu com l'artista que et mereixes, i jo hagi tornat a casa força més viva, gràcies a uns instants.

Brindeu per mi, companys. Poc a poc, torno a casa. No sé ni com ho faré, però estic desperta.