Chuiso per ferie

He tornat, i les teves postals virtuals m'han fet tornar a escriure. No és la primera vegada que l'enyor de tu m'aboca a la meva passió contínua, tan amagada aquest últim any, i de retorn ara, gràcies a tu.
He tornat de la ciutat eterna, molt desencantada, perquè negar-ho. Mirant les fotografies, trobo un bon grapat que vaig fer pensant en tu, i en les fantasies que tindries en una vil·la on parleu el mateix idioma, sempre desde la boca de Don Giovanni. I també una col·lecció de les meves febleses amagades, com aquella mania de parlar amb les pedres i imaginar que les estàtues interactuen amb nosaltres.
Tot i llençar una moneda a la Fontana di Trevi, encara no sé si tornaré. Ha estat un viatge molt familiar, estrany i dolç alhora. No sé què he après, què m'he endut i què recordaré a la llarga d'aquest viatge que sigui trascendent. Però donada la pèrdua que portava abans d'embarcar cap als empedrats romans, puc dir que torno satisfeta. Tinc una sensació estranya de formar part de la humanitat, de començar a trobar el meu lloc al món, concretament des de que et vaig veure esperant a l'aeroport, amb el posat distret i el cotxe a punt per marxar on se'ns passés pel cap i l'impuls que compartim.
És com si finalment comencés a caminar cap a les meves prioritats, canviat el rumb per encaixar les passes amb la mirad fixa en els estels. Perquè si una cosa m'he endut de Roma és la certesa de la intangibilitat i desmaterialització del temps. No passa el temps per les runes dels augustos, ni pels que van decidir inmortalitzar-se en obres d'art que catapultaven artistes a la glòria de la immortalitat. Passa el temps volant, passa el temps estrany, en una ciutat tancada per vacances, resignada a un caràcter extrem, a una protecció constant.
Vull creure que aquestes línies i la pila de fotografies són el nou passaport per la lluita contra l'oblit, que sempre combatia escrivint. Que de nou començo, ja que què som sense una lluita? Torno a escriure motivada per les teves paraules, torno a tu.