Slow summer

Y qué hermoso es descansar, aunque a veces pince una puntita de duda, de remordimiento e incertidumbre. Pero cuando te ríes porque la "Parella jove de Cal Fuster" ha optado (con un único voto, ¿quién fue?) a Mr. y Miss Carrer Major de Vinaixa, cuando de pronto vuelves a encontrar otro gran libro con el que te identificas (qué grande es Hesse...) y encuentras ritmos de canciones dulces, caricias exactas para dormir a niños grandes, ganas de correr y montar en bicicleta, momentos de silencio para soñar sin fronteras.
¿Perdiendo mi tiempo? Seguramente, para algunos. Me da igual. I'm standing up.

Una gata em vetlla

Una concepció extranyament materialista de la meva vida (d'on ve aquest virus? quina és la vacuna?) em fa sentir com la terra en guaret. Preferiria ser com els nenúfars del poble, aquells als qui ma mare ha alegrat la vida amb dos peixets tropicals... però no, em sento a l'espera d'una nova etapa, cada dia més optimista, com si enmig de la terra al sol pogués sentir com hi respiren quatre brànquies.
Estic construint una papallona en miniatura per no oblidar-me dels rajos de sol, que ja no calquen el rellotge al canell, de l'aigua que encara em parla, de les cançons boges i els versos de coneguts. De les tardes de migdiada i les ganes de marxar, de les estratègies d'equipatge i el teu braç a la meva esquena, quan estem estirats a la gespa i llegim.
Els Smith canten suicide is painless. Potser sí. Perquè mentre quan als ulls d'alguns estic signant un suicidi professional, a mi em sembla que deixo enrere una crisàl·lida grisa i ben feixuga.

Vitalisme d'estiu

Miss you

Estoy muy enfadada, porque no te das cuenta de lo que te echo de menos. De que aunque las tecnologías pretendan disimular con unas cuantas letras del color que más te gusta el vacío de que no estés, a mí me faltas tú. De coger el teléfono y no poderte llamar. De reírme imaginando lo bien que te lo estarás pasando, y la suerte que no sabes que tienes. De no saber a quién preguntar qué es más adecuado llevar a tal o tal sitio. De no saber con quién ver las pelis romanticonas de cada verano. De esperar que vuelvas para buscar alguna obra de teatre juntas, y si todo va bien y tengo un buen trabajo, ir juntas a cenar por ahí y ser 'trendies' sólo por unas horas.
¿Quién va a compensar mis momentos Wendy, quién si no la única persona que sabe aún lo muy niña que soy?
¿Quién va a ser mi cómplice de cotilleos, la ágil pequeñuela resabiada que tiene una expresión ácida y jocosa para todo, la gran detallista de la familia?

Hoy he recibido un paquete tuyo, ya había una postal preciosa de la catedral de Cork. No sé si ha sido casualidad, pero las fotos de iglesias me dan mucha paz, algo que necesito de veras estos días. Y me recuerdan a cierta tarde en Christ Church Cathedral, en Dublín, donde me di cuenta de que mi fe era, por irracional y extraño que me pareciera, una marca en mi frente, algo de lo que no podía librar... Espero que a tu manera también esa esperanza te acompañe en los momentos bajos en los que no me llamas (porque es complicado, ya lo sé) y te recuerde que, al menos, yo y tu familia, piensa muchisimo en ti desde esta pequeña metrópoli mediterranea.

Vuelve pronto, brujita. Sin ti esto ya no es lo mismo.

A poet is born

Aunque ya hace tiempo que escriba, ahora sí sus libros van a llegar a todos los rincones del cibermundo. Me sumo a su ilusión y locura, y os dirijo adónde podeis encontrarlo (en las letras, en los escenarios es más complicado, porque un día está en sabadell y al siguiente en montreal) con la esperanza de que os remueva las entrañas tanto como a mí.

Su segundo y tercer poemario "EN" y "CON" podeis encontrarlos en http://adrianogalante.bubok.com/

Misteris

M'atrau el misteri. Inconscientment, solc deixar-m'hi la pell escolant el meu temps al costat de misteris que m'interroguen, m'embalsamen i m'acompanyen fantasmagòricament.
El misteri de la violència i les agressions subtils, com les persones són capaces de convertir-se en anfibis verinosos per tal d'arribar on creuen que han d'estar per justícia o per la que li manca al sistema.
El misteri de l'empenta de les il·lusions, la fe i els somnis. Com podem perseguir les coses cobrint-nos d'escates davant el lliscar insistent de la contracorrent. Com creixem i alhora no creixem, aprenem i desaprenent cercant. La recerca és un misteri que trobo bellíssim.
El misteri de l'esperança. El de les obsessions. El de la convivència de la llum i la foscor.
El d'uns ulls insondables i immensos que miren, mentre el temps no els erosiona, i cada volta tornen a interrogar, de forma confortable. El d'unes mans que es contrauen, s'allunyen, s'endureixen i es tornen tendres, sempre atrafegades per no deixar-me caure.
El misteri de l'amor i tota la resta. Tot desdeny, nostàlgia, rancúnia, complex d'inferioritat, ràbia i grisor no és més que una absència d'amor.

Dones perfectes

Acabo d'acabar Arlington Park, de Rachel Cusk (Lumen). A l'autora se l'ha comparada amb Virginia Wolf, perquè concretament amb aquest llibre, capítol rere capítol construeix la ficció amb les tensions de la rutina més bàsica, la que empeny records dolorosos com un torrent de vidres trencats dins les vides de diverses dones acomodades en un suburbi luxós prop de Londres.
Arlington Park és un retrat, elaborat en 24 hores i amb el denominador comú d'una melangiosa pluja, de la tragèdia espiritual de la classe mitja, i de la dona com a víctima d'un patriarcalisme absorbent.
Totes elles han escollit tard o d'hora i més o menys conscientment vides al costat dels seus homes, i han sacrificat així, l'èxit professional, les aspiracions artístiques, les sensibilitats políticament incorrectes, i les ganes de veure món per cases boniques i fills malcriats. Tot plegat desemboca en una sèrie de petites psicosis i crisis internes que les protagonistes no poden de cap manera comunicar amb el seu entorn perfecte de menjar selecte i amples jardins, que són tan sols l'ampit de la finestra per on miren totes les vides que podrien haver viscut.

Tot i estar lleugerament familiaritzada amb aquesta classe de dona, potser amb menys glamour, m'ha esglaiat com en fragments aquestes situacions tan aparentment llunyanes parlaven de mi. I és això el que fa un gran llibre. Amb subtilitat, amb elegància i contundència, Rachel Cusk m'esperona a no deixar de banda res del que després pugui penedir-me. Hi ha un penya-segat generacional, ho sé, hi ha unes obligacions femenines que penso llegir d'una altra manera, perquè al final, només amb l'amor es pot desdibuixar l'opressió... només la tolerància, la voluntat de comunicació acaba amb l'angoixa i pot recomposar, com un folre de paper maché sobre un gerro trencat, vides temptades de perdre sentit en la seva perfecció imposada.

Losing control

Suzanne takes you down to her place near the river
You can hear the boats go by
You can spend the night beside her
And you know that she's half crazy
But that's why you want to be there
And she feeds you tea and oranges
That come all the way from China

And just when you mean to tell her
That you have no love to give her
Then she gets you on her wavelength
And she lets the river answer
That you've always been her lover
And you want to travel with her
And you want to travel blind
And you know that she will trust you
For you've touched her perfect body with your mind.

Suzanne - Leonard Cohen

Un dia per recordar

Quan em faltin les forces. Perquè la poesia és encara una de les poques coses que té sentit. La poesia entesa com a expressió que cerca la bellesa en la quotidianitat i l'extraordinari de la vida. Que mostra amb la seva essència, la fe en que el nostre temps té ingredients que valen la pena ser viscuts.

Un dia per recordar tots els somriures dels assistents (i dels absents). Perquè es poden crear petits oasis lluny dels circuits convencionals, i perquè tot nou camí suposa per mi un estímul.

Perquè no m'adormi, ni em distregui amb les coses més materials del dia a dia, ni deixi de somiar.

Un dia que és un principi. Gràcies a tots.

Broken wings

Blackbird singing in the dead of night
Take these broken wings and learn to fly
All your life
You were only waiting for this moment to arise

Blackbird - Beatles

http://www.youtube.com/watch?v=oonlKZPL4OU&feature=related

Flors per un estiu

Avui m'han regalat flors pel recital. Tot i que hi ha una part revolucionària de mi que hagués negat les flors en un esdeveniment tan auster, haig de reconèixer que m'han fet moltíssima il·lusió.
El remitent, un bon amic i guia espiritual des de fa molts anys, s'ha pres la molèstia de triar "siemprevivas", fent al·lusió a que el seu nom esperançador apareix en una de les poesia del capítol d'Au Fènix.
Aquest bon amic m'ha recordat que en català es diuen 'Matafocs'. Si al poema "Mientras vuelvan las golondrinas" les "siemprevivas" eren el record inesborrable d'algunes estius que a cops calia oblidar, amb el nou joc de paraules, els matafocs tornen presents i amb força a la meva vida. Avui he descobert que poden ser rosats, un color que avui associo amb una nova feminitat redescoberta i al poder femení que se'm fa ben present mentres ballo (el meu mocador de monedes és d'un color similar). Però sobretot, aquest nom és un nom d'auxili, de pau, de serenor, que em farà un gran favor a l'ànima després d'una temporada agitada, extrema i sufocant.

Gràcies, Cesc. Hi seràs ben present dijous vinent.

Busco feina

Noia treballadora, curiosa i amb una viva vocació per la cultura busca feina. Llicenciada en Periodisme i pròximament en Literatura Comparada, amb moltes ganes i una certa facilitat per aprendre (lògic donada la seva joventut, is joventut és encara un quart de segle).
Agradable i discreta, disfruta de la creació de continguts i de no deixar les coses a mitges. Molt responsable i creativa, amb capacitat per crear bon ambient de treball.
Multidisciplinar, m'adapto bé a diferents ambients i tasques.

Això no és el paradigma del fracàs del sistema laboral del nostre país, és un petit fragment de realitat.

Per a detalls sobre els defectes, o per conèixer una definició més íntima i aproximada, llegir "El torn de les fades", o venir al recital del 26 de juny a l'Estudi.

Més informació a dunadesal@gmail.com

Oddland

Mi buzón aparece abarrotado de ofertas de viajes que no voy a dudar en descartar, y de debates vecinales sobre hacer o no fiestas en la piscina. Ante las dos disyuntivas, sólo quiero disfrutar del sol en mi refugio de viento y polvo, bailar otra vez en el tejado. Y desentumecer los músculos que no recordaba que tenía.
Entre ellos la lengua. Hablar hablar hablar... no me siento sola, y eso me da coraje. Nuevos amigos, nuevas confidencias, y un verano, una vez más, lleno de expectativas.
Tras unas cervezas he oído relatar cómo la comunicación fluye entre palabras. Cómo las envidias no son sólo más que miedo, y cómo las cosas que valen la pena se esconden en paraísos extraños. Y a veces nos perdemos en laberintos espirales, sencillamente porque caminamos sin en realidad querer ir hacia donde vamos, con una certeza de que esperando esperando, conseguiremos nuestro sueño.
Le he dicho adiós al gato de Cheshire mientras mi gata jugaba al escondite: ahora sólo tengo un camino, y es dejar de tener miedo.

26 de juny: Recital a l'Estudi

Girl in the war

Época de examenes, de decisiones, de dragones y guerras. De crispación general, y miedo particular.
Siempre encuentro una voz que me arrulla.

Peter said to Paul
"All those words that we wrote
Are just the rules of the game and the rules are the first to go"
But now talkin' to God is Laurel beggin' Hardy for a gun
I gotta girl in the war, man I wonder what it is we done

Paul said to Petey
"You gotta rock yourself a little harder;
Pretend the dove from above is a dragon and your feet are on fire"
And I got a girl in the war, Paul the only thing I know to do
Is turn up the music and pray that she makes it through

Because the keys to the kingdom got locked inside the kingdom
And the angels fly around in there, but we can't see them
And I gotta girl in the war, Paul I know that they can hear me yell
If they can't find a way to help, they can go to Hell
If they can't find a way to help her, they can go to Hell

Paul to Petey "you gotta rock yourself a little harder;
Pretend the dove from above is a dragon and your feet are on fire"
But I gotta girl in the war, Paul her eyes are like champagne
They sparkle, bubble over, in the morning all you got is rain

Sparkle, bubble over, in the morning all you got is rain
They sparkle, bubble over, in the morning all you got is rain

Josh Ritter - Girl in the war

L'amor és sagrat

Cau la pluja fora, i tot i que els revolucionaris de fa 40 anys somiaven amb que pogués netejar-ho tot, les trencadisses internes no poden escombrar-se tan fàcilment.
La realitat no podem conèixer-la de forma absoluta, és potser per això que els prejudicis, o els judicis ràpids i precipitats ens donen tants problemes. Això barrejat amb una pràctica cultural com és la de fer safareig, ocasiona malentesos i genera màscares de sal, que erosionen a qui les porta i deformen la visió dels altres, no sempre disposats a trencar-la per veure-hi més enllà.
A tot això, i per motiu del desig de que la pluja escombri, inflo un globus aerostàtic que denuncia que l'amor és sagrat. Contra els dards de les opinions fàcils, ningú té dret a jutjat l'amor, si no són les persones implicades. Massa persones he vist patir per aquestes injerències, i massa vegades m'hauré de recordar, pels problemes que veig que dóna, que mai sabrem ser prou tolerants.

Recordo el film 'Expiación'. Com un comentari fora de lloc trenca el món de dues persones. Quantes llàgrimes s'hauran de vessar encara fins que el sol fongui totes les màscares... què poètic sonaria això en la cançó de Bob Dylan. Llàstima que ni la pluja ni el bon temps poden curar les ferides, i que depèn de les persones no interferir en les relacions humanes d'una cosa tan subtil, única i paradòjicament fràgil i forta com és l'amor. Tot depèn de nosaltres, de que veiem la trascendència de les paraules, i el sagrat que, encara avui, és l'amor.

Viva la vida

Vaig llegir en una entrevista a Jean Pierre Jeunet que ell confiava en l'individu, i per això a les seves històries eren personatges sols els qui desenvolupaven petites epopeies. Les aventures del personatges de Nocilla també són solitaris, a la recerca de respostes, amb una capacitat imaginativa única. No entenc perquè sovint les persones en grups no poden romandre en un estat d'innocència indolora, tot i que potser tampoc sigui positiu...

Avui el món se'm presenta capgirat, absurd. Xatejava ahir amb un adolescent que abans de que me n'adoni serà una persona plena i forta, i una punta d'esperança brillava; però avui torno a no entendre el sistema, i al meu voltant, els meus tampoc. Aquest sentiment és una comunió agredolça.

Però sempre em salva l'art. Avui és la música, la nova cançó de Coldplay bressola les meves angoixes i em fa pensar que sí, que val la pena viure, potser sense entendre res més que que el que brolla a través nostre és un corrent còsmic que trascendeix tot sistema humà.

One minute I held the key
Next the walls were closed on me
And I discovered that my castles stand
Upon pillars of salt and pillars of sand

I hear Jerusalem bells a ringing
Roman Cavalry choirs are singing
Be my mirror my sword and shield
My missionaries in a foreign field
For some reason I can't explain
Once you go there was never, never an honest word
That was when I ruled the world

Coldplay - Viva la vida

Concert per l'altre Cor cremat de Barcelona

Concert del Cor Adinoi
Divendres, 23 de maig.
21 h. Concert al monestir de Sant Pau del Camp.
En col·laboració amb l'Associació "Per l’altre Cor cremat de Barcelona".
Obres de T.L. de Victòria i Tangos de Carlos Gardel.

Si voleu sentir el concert de Sant Isidre, www.adinoi.cat

Ganas

Justo cuando matan a la única que sabe por qué murió Christine, subo la vista y veo por el retrovisor que es el conductor del 71, quien chapurrea el himno de la alegría con una harmónica. La torpe tonada, interrumpida por cada verde en el semáforo, me llena de alegría y de una cierta euforia que me quita el mareo causado por el hambre.

Es primavera nomás, pese a que estoy cansada y a ratos triste, pese a ser quizá a la generación triste, o estresada, o sin edad. Tan pronto me ponen treinta como diecinueve. Es primavera y me olvido de las facturas con un bicing en pendiente, una petición de paseo, un ronroneo de mi gata. Y como mínimo, me despierto con ganas. Las ganas que desde hace cuatro meses, desde el corazón del invierno, me hacen que el día cambie de color, y las estrías se borren, y el pasado sea una cosa extraña, y el presente merezca zurcirse a sonrisas.

Tengo nuevos proyectos: un recital en un centro cívico de un barrio obrero, de mi barrio. Orgulloso y outsider, tan rebelde, tan libre, y en realidad a veces tengo la sensación de que repito la historia de mis padres.
Tengo muchas historias en el bolso, muchas ganas de verano, y de coger tu mano y perdernos en un tren. Muchas ganas de seguir estudiando pese a que la universidad cada día me parece más alienante y absurda. Muchas ganas de meterme en todo, pese a que sé, por lo que la experiencia me dice, que no sé pertenecer a nada, excepto quizá, a quienes me fueron fieles. El amor sólo puede ser recíproco: solemos amar de verdad a quienes nos aman. A quienes no nos amaron, los convertimos en ídolos, en fantasmas, en rencores y en obsesiones. Pero sólo una cosa nos acompaña cuando subimos a la cuerda floja, cuando las preguntas nos tambalean y comienza a llovisnear, y es esa mezcla extraña y reactiva de amor y soledad.

2 coses: concert i llibre

1. Concert de Sant Isidre del Cor Adinoi
Director: Josep Martí i Montoliu

Obres renaixentistes (J. del Encina, T. Arbeau) Música coral del Centre i Sudamèrica Tangos (C. Gardel, A. Lepera, E. Santos Discépolo i C. F. Vedani)
Divendres, 9 de maig a les 21.00h
Temple parroquial de Sant Isidre
c/ Aprestadora, 1 Hospitalet de Llobregat

Us hi esperem!!!!


2. Mireu la imatge següent:



Bé, de moment és tot el que us puc dir... es pot demanar a la Laie per telèfon o per internet.
Librería info@laie.es Librería 93 318 17 39 www.laie.es

Bona lectura! Estaré encantada de que em feu saber les vostres impressioins... a dunadesal@gmail.com

P.D.: Il·lusionada i primaveral.

Mendelssohn

Ahir vaig tornar a viure una de les experiències més espiritualment purificadores possibles en aquest món estrany i veloç, estressat i complex. Vaig viure un dels millors concerts de la meva vida, veient a l'Auditori l'Orquestra del Capitole de Toulouse, amb peces de Mendelssohn, i com no, en meu essencial Txaikovski.
El concert va resultar, per dir-ho planerament, com un bàlsam espiritual. Previ a l' estressant Sant Jordi (una gran oportunitat, però un munt de feina), el solista de violí va fer el seu efecte, aconseguint relaxar la meva respiració, destensant els músculs, i operar en mi la sublim experiència de la bellesa que implica deixondir el sentit del lloc i l'espai i donar pas a la imaginació i el seu viatge.
El violí sempre ha estat un instrument que m'ha parlat directament, dirigint-se sense paraules (les pobres, minses paraules, que intenten comunicar, tossudes, conceptes "reals" entre els éssers...) a una part de mi que lluita per pujar a la superfície entre les pors del dia a dia, les presses i el cansament. Ho he sabut des de ben petita, potser per això vaig demanar un violí i ingressar a l'orquestra del barri, i després buscar-me un professor. El meu talent tècnic amb tan desagraït instrument no va anar gaire lluny, però sí el convenciment de que la diva de la orquestra simfònica comparteix amb mi la seva llengua.
El solista executà el concert per a violí i orquestra de Mendelssohn amb un virtuosisme dolç i histèric, precís i segur. Era com una veu que sabia cap a on anava, que em guiava a través de l'espai cap a la joia del compositor romàntic. Poc a poc, la visibilització d'una història imaginada calava en mi millor que qualsevol pel·lícula, i amb la fermesa d'un verí que s'estenia per les meves venes.

Espero que la dolça metzina de Mendelssohn pugui salvar-me d'altres moments menys afortunats. Suposo que en el nostre caminar, quan menys ho esperem, tenim la sort de trobar eines que ens retornin l'alè per seguir respirant.

El turno de las hadas - Avís

Sé que alguns dels que llegeixen el blog han tingut, no només el detall d'anar a buscar el meu llibre a les llibreries esmentades (Laie, Central i Ona), sinó que a més m'han notificat que en aquests punts de venda no saben res del llibre. Agraeixo a aquestes persones el seu suport i els demano disculpes.
He contactat el meu editor i m'ha explicat que hi ha hagut problemes en el tràmit de l'ISBN, que ha anat més lent que de costum, degut a que tothom va molt de bòlit en aquestes dates. Ell afirma que si es demana el llibre i a més del títol s'esmenta l'editorial (Emboscall) i la distribuïdora, teòricament és més fàcil que puguin dir aproximadament quan el rebran. Afirma també que, com és lògic, l'entrada massiva de novetats (Ruiz Zafón) fa que costi de que entrin nous llibres.

Espero que malgrat tots aquests impediments (snif!), ben aviat el llibre es trobi en llibreries. Calculant el tràmit de l'ISBN, suposo que a partir d'aquesta setmana hauria de ser-hi, de totes maneres us aniré informant. És el que té editar amb un editorial petit pels volts de Sant Jordi...

Us agraeixo de nou inmensament la vostra paciència, suport i entusiasme. No podeu imaginar-vos el que significa.

El turno de las hadas - A la venda a l'abril

El turno de las hadas / El torn de les fades
Maria Patricio i Mulero
Editorial Emboscall
Col·lecció El taller de poesia
PVP: 7 euros
A LA VENDA AQUEST MES D'ABRIL
Podeu trobar-lo als punts de distribució habitual de l'editorial Emboscall (Llibreria Laie, Ona i La Central, entre d'altres)

L'espera

'El turno de las hadas / El torn de les fades' ja està en procés d'impressió. Ara estic a l'espera d'un mail que em digui que ja ha arribat a les llibreries. Ara estic a l'espera de decidir-me si fer o no presentació. A l'espera de decidir de quina manera donar llum al món el que les "fades" em van ensenyar, aquelles fades que tenen molt poc a veure amb la mitologia i molt a veure amb la màgia intemporal, de moments concrets, que jo i tu, i tothom ha viscut.
A l'espera d'obtenir un do que la poesia no abasta: el do de fer feliços als meus més estimats. El do de rebaixar les pors, les angoixes, i espantar els fantasmes. Si bé sota l'influx de les fades no sóc invencible, el que he escrit amb elles em retorna l'alé i il·lumina un cert consol en moments foscos.
I sé que això no té cap mena de màrqueting, per si ja fos poc que el llibre és bilingüe, senzilllament perquè la meva realitat ho és, i estic orgullosa de que ho sigui. Una postura criticada de bon principi, que em portarà problemes... però si és la meva realitat, no puc quedar-me tranquil·la ocultant-la. Aquests poemes han sorgit d'un dia a dia d'impulsos poètics no premeditats, no és una obra estructurada, sinò caòtica. I si no s'accepta el seu bilingüisme, entenc que tampoc es veu bé el meu propi, el meu identitari. Aquell que a l'estranger era un do, aquí porta problemes.
Esperant que qui vulgui obrir el Torn de les Fades vegi més que un llibre bilingüe amb les ulleres que porti posades. Esperant que realment el que hagi aprés amb elles pugui servir d'alguna cosa. Esperant la primavera, esperant el proper pas.

Il bianco e dolce cignio
cantando more.

Dones a l'era del cool

Agafo els FGC a Sarrià i trec el llibre. Quina ironia, precisament estic acabant el primer capítol d'Arlington Park de Rachel Cusk. Promet ser una novel·la per una narradora jove i prometedora, sobre les dones d'un ric suburbi londinenc on totes elles semblen predestinades a la tragèdia de la vida domèstica...
Juliet es tallarà els cabells, la seva llarga cabellera, ben curteta... Miro als seients del costat, una guiri que crida en anglès pel mòvil, amb els cabells castanys ben llarguets i una nena bufona de la mà. Van vestides bastant hippies...
Arribo a casa, i a la bústia m'espera una Marie Claire. Com ha arribat fins aquí? Ve al meu nom, i miro la meva llibreta sorpresa de no haver-la pagat... casualment cau al revister, sobre l'últim número d'Adbusters, titulat "Cool collapses".
Se'm valoraria igual si fos un home? Tindria la mateixa pressió domèstica? Em parlarien igual els meus avis, els meus veins... els meus amics?
Mentre reviso a l'armari la roba de primavera i constato que començo a tenir una doble vida (la dels jerseis de punt i la de les samarretes amb xapes) em faig preguntes... adoro el descans pasqual.