Dones perfectes

Acabo d'acabar Arlington Park, de Rachel Cusk (Lumen). A l'autora se l'ha comparada amb Virginia Wolf, perquè concretament amb aquest llibre, capítol rere capítol construeix la ficció amb les tensions de la rutina més bàsica, la que empeny records dolorosos com un torrent de vidres trencats dins les vides de diverses dones acomodades en un suburbi luxós prop de Londres.
Arlington Park és un retrat, elaborat en 24 hores i amb el denominador comú d'una melangiosa pluja, de la tragèdia espiritual de la classe mitja, i de la dona com a víctima d'un patriarcalisme absorbent.
Totes elles han escollit tard o d'hora i més o menys conscientment vides al costat dels seus homes, i han sacrificat així, l'èxit professional, les aspiracions artístiques, les sensibilitats políticament incorrectes, i les ganes de veure món per cases boniques i fills malcriats. Tot plegat desemboca en una sèrie de petites psicosis i crisis internes que les protagonistes no poden de cap manera comunicar amb el seu entorn perfecte de menjar selecte i amples jardins, que són tan sols l'ampit de la finestra per on miren totes les vides que podrien haver viscut.

Tot i estar lleugerament familiaritzada amb aquesta classe de dona, potser amb menys glamour, m'ha esglaiat com en fragments aquestes situacions tan aparentment llunyanes parlaven de mi. I és això el que fa un gran llibre. Amb subtilitat, amb elegància i contundència, Rachel Cusk m'esperona a no deixar de banda res del que després pugui penedir-me. Hi ha un penya-segat generacional, ho sé, hi ha unes obligacions femenines que penso llegir d'una altra manera, perquè al final, només amb l'amor es pot desdibuixar l'opressió... només la tolerància, la voluntat de comunicació acaba amb l'angoixa i pot recomposar, com un folre de paper maché sobre un gerro trencat, vides temptades de perdre sentit en la seva perfecció imposada.