Una concepció extranyament materialista de la meva vida (d'on ve aquest virus? quina és la vacuna?) em fa sentir com la terra en guaret. Preferiria ser com els nenúfars del poble, aquells als qui ma mare ha alegrat la vida amb dos peixets tropicals... però no, em sento a l'espera d'una nova etapa, cada dia més optimista, com si enmig de la terra al sol pogués sentir com hi respiren quatre brànquies.
Estic construint una papallona en miniatura per no oblidar-me dels rajos de sol, que ja no calquen el rellotge al canell, de l'aigua que encara em parla, de les cançons boges i els versos de coneguts. De les tardes de migdiada i les ganes de marxar, de les estratègies d'equipatge i el teu braç a la meva esquena, quan estem estirats a la gespa i llegim.
Els Smith canten suicide is painless. Potser sí. Perquè mentre quan als ulls d'alguns estic signant un suicidi professional, a mi em sembla que deixo enrere una crisàl·lida grisa i ben feixuga.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada