Viva la vida

Vaig llegir en una entrevista a Jean Pierre Jeunet que ell confiava en l'individu, i per això a les seves històries eren personatges sols els qui desenvolupaven petites epopeies. Les aventures del personatges de Nocilla també són solitaris, a la recerca de respostes, amb una capacitat imaginativa única. No entenc perquè sovint les persones en grups no poden romandre en un estat d'innocència indolora, tot i que potser tampoc sigui positiu...

Avui el món se'm presenta capgirat, absurd. Xatejava ahir amb un adolescent que abans de que me n'adoni serà una persona plena i forta, i una punta d'esperança brillava; però avui torno a no entendre el sistema, i al meu voltant, els meus tampoc. Aquest sentiment és una comunió agredolça.

Però sempre em salva l'art. Avui és la música, la nova cançó de Coldplay bressola les meves angoixes i em fa pensar que sí, que val la pena viure, potser sense entendre res més que que el que brolla a través nostre és un corrent còsmic que trascendeix tot sistema humà.

One minute I held the key
Next the walls were closed on me
And I discovered that my castles stand
Upon pillars of salt and pillars of sand

I hear Jerusalem bells a ringing
Roman Cavalry choirs are singing
Be my mirror my sword and shield
My missionaries in a foreign field
For some reason I can't explain
Once you go there was never, never an honest word
That was when I ruled the world

Coldplay - Viva la vida

Concert per l'altre Cor cremat de Barcelona

Concert del Cor Adinoi
Divendres, 23 de maig.
21 h. Concert al monestir de Sant Pau del Camp.
En col·laboració amb l'Associació "Per l’altre Cor cremat de Barcelona".
Obres de T.L. de Victòria i Tangos de Carlos Gardel.

Si voleu sentir el concert de Sant Isidre, www.adinoi.cat

Ganas

Justo cuando matan a la única que sabe por qué murió Christine, subo la vista y veo por el retrovisor que es el conductor del 71, quien chapurrea el himno de la alegría con una harmónica. La torpe tonada, interrumpida por cada verde en el semáforo, me llena de alegría y de una cierta euforia que me quita el mareo causado por el hambre.

Es primavera nomás, pese a que estoy cansada y a ratos triste, pese a ser quizá a la generación triste, o estresada, o sin edad. Tan pronto me ponen treinta como diecinueve. Es primavera y me olvido de las facturas con un bicing en pendiente, una petición de paseo, un ronroneo de mi gata. Y como mínimo, me despierto con ganas. Las ganas que desde hace cuatro meses, desde el corazón del invierno, me hacen que el día cambie de color, y las estrías se borren, y el pasado sea una cosa extraña, y el presente merezca zurcirse a sonrisas.

Tengo nuevos proyectos: un recital en un centro cívico de un barrio obrero, de mi barrio. Orgulloso y outsider, tan rebelde, tan libre, y en realidad a veces tengo la sensación de que repito la historia de mis padres.
Tengo muchas historias en el bolso, muchas ganas de verano, y de coger tu mano y perdernos en un tren. Muchas ganas de seguir estudiando pese a que la universidad cada día me parece más alienante y absurda. Muchas ganas de meterme en todo, pese a que sé, por lo que la experiencia me dice, que no sé pertenecer a nada, excepto quizá, a quienes me fueron fieles. El amor sólo puede ser recíproco: solemos amar de verdad a quienes nos aman. A quienes no nos amaron, los convertimos en ídolos, en fantasmas, en rencores y en obsesiones. Pero sólo una cosa nos acompaña cuando subimos a la cuerda floja, cuando las preguntas nos tambalean y comienza a llovisnear, y es esa mezcla extraña y reactiva de amor y soledad.

2 coses: concert i llibre

1. Concert de Sant Isidre del Cor Adinoi
Director: Josep Martí i Montoliu

Obres renaixentistes (J. del Encina, T. Arbeau) Música coral del Centre i Sudamèrica Tangos (C. Gardel, A. Lepera, E. Santos Discépolo i C. F. Vedani)
Divendres, 9 de maig a les 21.00h
Temple parroquial de Sant Isidre
c/ Aprestadora, 1 Hospitalet de Llobregat

Us hi esperem!!!!


2. Mireu la imatge següent:



Bé, de moment és tot el que us puc dir... es pot demanar a la Laie per telèfon o per internet.
Librería info@laie.es Librería 93 318 17 39 www.laie.es

Bona lectura! Estaré encantada de que em feu saber les vostres impressioins... a dunadesal@gmail.com

P.D.: Il·lusionada i primaveral.

Mendelssohn

Ahir vaig tornar a viure una de les experiències més espiritualment purificadores possibles en aquest món estrany i veloç, estressat i complex. Vaig viure un dels millors concerts de la meva vida, veient a l'Auditori l'Orquestra del Capitole de Toulouse, amb peces de Mendelssohn, i com no, en meu essencial Txaikovski.
El concert va resultar, per dir-ho planerament, com un bàlsam espiritual. Previ a l' estressant Sant Jordi (una gran oportunitat, però un munt de feina), el solista de violí va fer el seu efecte, aconseguint relaxar la meva respiració, destensant els músculs, i operar en mi la sublim experiència de la bellesa que implica deixondir el sentit del lloc i l'espai i donar pas a la imaginació i el seu viatge.
El violí sempre ha estat un instrument que m'ha parlat directament, dirigint-se sense paraules (les pobres, minses paraules, que intenten comunicar, tossudes, conceptes "reals" entre els éssers...) a una part de mi que lluita per pujar a la superfície entre les pors del dia a dia, les presses i el cansament. Ho he sabut des de ben petita, potser per això vaig demanar un violí i ingressar a l'orquestra del barri, i després buscar-me un professor. El meu talent tècnic amb tan desagraït instrument no va anar gaire lluny, però sí el convenciment de que la diva de la orquestra simfònica comparteix amb mi la seva llengua.
El solista executà el concert per a violí i orquestra de Mendelssohn amb un virtuosisme dolç i histèric, precís i segur. Era com una veu que sabia cap a on anava, que em guiava a través de l'espai cap a la joia del compositor romàntic. Poc a poc, la visibilització d'una història imaginada calava en mi millor que qualsevol pel·lícula, i amb la fermesa d'un verí que s'estenia per les meves venes.

Espero que la dolça metzina de Mendelssohn pugui salvar-me d'altres moments menys afortunats. Suposo que en el nostre caminar, quan menys ho esperem, tenim la sort de trobar eines que ens retornin l'alè per seguir respirant.

El turno de las hadas - Avís

Sé que alguns dels que llegeixen el blog han tingut, no només el detall d'anar a buscar el meu llibre a les llibreries esmentades (Laie, Central i Ona), sinó que a més m'han notificat que en aquests punts de venda no saben res del llibre. Agraeixo a aquestes persones el seu suport i els demano disculpes.
He contactat el meu editor i m'ha explicat que hi ha hagut problemes en el tràmit de l'ISBN, que ha anat més lent que de costum, degut a que tothom va molt de bòlit en aquestes dates. Ell afirma que si es demana el llibre i a més del títol s'esmenta l'editorial (Emboscall) i la distribuïdora, teòricament és més fàcil que puguin dir aproximadament quan el rebran. Afirma també que, com és lògic, l'entrada massiva de novetats (Ruiz Zafón) fa que costi de que entrin nous llibres.

Espero que malgrat tots aquests impediments (snif!), ben aviat el llibre es trobi en llibreries. Calculant el tràmit de l'ISBN, suposo que a partir d'aquesta setmana hauria de ser-hi, de totes maneres us aniré informant. És el que té editar amb un editorial petit pels volts de Sant Jordi...

Us agraeixo de nou inmensament la vostra paciència, suport i entusiasme. No podeu imaginar-vos el que significa.

El turno de las hadas - A la venda a l'abril

El turno de las hadas / El torn de les fades
Maria Patricio i Mulero
Editorial Emboscall
Col·lecció El taller de poesia
PVP: 7 euros
A LA VENDA AQUEST MES D'ABRIL
Podeu trobar-lo als punts de distribució habitual de l'editorial Emboscall (Llibreria Laie, Ona i La Central, entre d'altres)

L'espera

'El turno de las hadas / El torn de les fades' ja està en procés d'impressió. Ara estic a l'espera d'un mail que em digui que ja ha arribat a les llibreries. Ara estic a l'espera de decidir-me si fer o no presentació. A l'espera de decidir de quina manera donar llum al món el que les "fades" em van ensenyar, aquelles fades que tenen molt poc a veure amb la mitologia i molt a veure amb la màgia intemporal, de moments concrets, que jo i tu, i tothom ha viscut.
A l'espera d'obtenir un do que la poesia no abasta: el do de fer feliços als meus més estimats. El do de rebaixar les pors, les angoixes, i espantar els fantasmes. Si bé sota l'influx de les fades no sóc invencible, el que he escrit amb elles em retorna l'alé i il·lumina un cert consol en moments foscos.
I sé que això no té cap mena de màrqueting, per si ja fos poc que el llibre és bilingüe, senzilllament perquè la meva realitat ho és, i estic orgullosa de que ho sigui. Una postura criticada de bon principi, que em portarà problemes... però si és la meva realitat, no puc quedar-me tranquil·la ocultant-la. Aquests poemes han sorgit d'un dia a dia d'impulsos poètics no premeditats, no és una obra estructurada, sinò caòtica. I si no s'accepta el seu bilingüisme, entenc que tampoc es veu bé el meu propi, el meu identitari. Aquell que a l'estranger era un do, aquí porta problemes.
Esperant que qui vulgui obrir el Torn de les Fades vegi més que un llibre bilingüe amb les ulleres que porti posades. Esperant que realment el que hagi aprés amb elles pugui servir d'alguna cosa. Esperant la primavera, esperant el proper pas.

Il bianco e dolce cignio
cantando more.

Dones a l'era del cool

Agafo els FGC a Sarrià i trec el llibre. Quina ironia, precisament estic acabant el primer capítol d'Arlington Park de Rachel Cusk. Promet ser una novel·la per una narradora jove i prometedora, sobre les dones d'un ric suburbi londinenc on totes elles semblen predestinades a la tragèdia de la vida domèstica...
Juliet es tallarà els cabells, la seva llarga cabellera, ben curteta... Miro als seients del costat, una guiri que crida en anglès pel mòvil, amb els cabells castanys ben llarguets i una nena bufona de la mà. Van vestides bastant hippies...
Arribo a casa, i a la bústia m'espera una Marie Claire. Com ha arribat fins aquí? Ve al meu nom, i miro la meva llibreta sorpresa de no haver-la pagat... casualment cau al revister, sobre l'últim número d'Adbusters, titulat "Cool collapses".
Se'm valoraria igual si fos un home? Tindria la mateixa pressió domèstica? Em parlarien igual els meus avis, els meus veins... els meus amics?
Mentre reviso a l'armari la roba de primavera i constato que començo a tenir una doble vida (la dels jerseis de punt i la de les samarretes amb xapes) em faig preguntes... adoro el descans pasqual.

Nocilla Experience

«El mundo se rige por el azar de un parchís,
no por las mecánicas leyes del ajedrez.»

Harold acaba su última caja de cereales, deja conectada su primitiva videoconsola y decide recorrer Norteamérica durante un lustro. Un tipo que maneja las grúas del puerto de Nueva York diseña una casa para suicidas. En Basora, un marine se enamora de una irakí en el instante en que la encañona. Un tal Julio da forma a una Rayuela alternativa. Sandra vuela de Londres a Palma de Mallorca al tiempo que se resuelve el misterio del incendio de la Torre Windsor. El capitán Willard sigue esperando en Saigón aquella misión: nunca imaginó lo especial que sería. Hay gente que utiliza los oleoductos vacíos subterráneos de la antigua Unión Soviética para cruzar las fronteras. Un cocinero proyecta cocinar el horizonte.

Nocilla Experience es un caleidoscopio ficcional, donde cabe todo menos el sopor, incluso las enseñanzas de un código samurái, sin olvidar las andanzas de un elenco de protagonistas con rarezas de primera magnitud que no son más que la expresión de su radical soledad. Un libro con muchos ecos: de la literatura de Perèc al cine de Jarmusch, pasando por Coppola.

No és publicitat, crec en aquest llibre. Passat el meu període d'experimentació, d'inmersió en les microficcions, i avaluant amb calma tot el que implica, el meu veredicte és que Nocilla Experience val la pena ni que només sigui per preguntar-se sobre les possibilitats de la narració avui. Per mi demostra com no tenen perquè haver-hi límits a la prosa, o a la poesia, o en el que vulgui que expressa Fernández Mallo. Perquè les seves històries m'encanten, em deixen hipnotitzada i em són estranyament familiars. I tracten un dels temes erròniament considerat postmoderns, però que han seduït tota la literatura universal, com és la solitud de l'ésser humà. Barrejant lírica i tecnologia, ciència i art, aquest descobriment és una alenada misteriosa que val la pena experimentar.
Si la segona part (Nocilla dream era el primer volum de la trilogia) supera la primera, ja tinc ganes de llegir Nocilla Lab.

Saturday tonight

Estoy cansada, pero el salpicadero del coche me abre el apetito de 'road movie'.
- ¿Lo ves? Es precioso.
Una acuarela emborronada, es el cielo morado y rosado diagonal arriba, con la Torre Agbar de fondo.
- No tenemos muchas cosas... pero esta noche te regalo la ciudad. Es toda tuya.

Me río, olvidándome de las mil cosas prácticas que me acechan últimamente. Dejo de ser 10% profesional, 10% indecisa, 10% aspirante, 10% bohemia proletaria, 10% neurótica, 10% cariñosa, 10% asustada, 10% descentrada, 10% soñadora y 10% estresada. Aparco las cláusulas de mis miedos, y me sumerjo en el asiento del copiloto. No hay mucho más que decir, aparte de que vuelvo a escribir, y que gracias a tener una ciudad para alimentar mis ansias de nuevo, el futuro parece mucho menos gris.

Tonight the streets are ours.
-Richard Hawley-

Bored of anxiety

Blackbird singing in the dead of night
Take these broken wings and learn to fly
All your life
You were only waiting for this moment to arise

- The beatles -

Save it for a rainy day

Vuelvo en bicing por el litoral, por primera vez con música. Al intermedio de los de Liverpool escucho unas notas que me dan una cierta paz, pese a todo.

Looking like a train wreck
wearing too much makeup
the burden that you carry
is more than one soul could ever bear...

El mundo no se vuelve harmonioso, pero me duele menos pedalear contra el viento. Me olvido de que las entradas de cine de ayer puedan huir de mis bolsillos.
"¿Cómo que no hablas de tu cuerpo en tus poemas?"
Porque el materialismo nos está matando, al menos a mí. Nada que no sobreviva al cuerpo puede consolarme hoy.

Across the universe

Words are flying out like
endless rain into a paper cup
They slither while they pass
They slip away across the universe
Pools of sorrow waves of joy
are drifting thorough my open mind
Possessing and caressing me

Ahir per fi vaig submergir-me en la trepidant fantasia d'Across the universe, un film que en una setmana ja s'ha vist reduït a les sales de VO (en part millor, ja que és un musical) i que explica una història durant els anys 60s i 70s narrada exclusivament amb lletres de cançons dels Beatles.
A banda de ser una fan del grup (i això va en detriment de la meva objectivitat), em resultava molt interessant veure com es pot narrar una història amb lletres de cançons. Sóc de les que considera Springsteen, Dylan, Cohen i els Beatles també poetes, i crec que algun dia podria estudiar-se una assignatura sobre la literatura de les cançons. Seria obligatori a Literatura comparada...
El resultat: en primer lloc, molt recomanable per a persones que al sentir All you need is love o Let it be noten com els vibren els porus, i també per nostàlgics d'aquella època d'idealisme i recerca de la llibertat.
Val a dir que, encorsetats en les lletres dels de Liverpool, clarament la trama peca de moments fàcils i de cançons (al meu gust) mal ubicades, com una efectista però buida Strawberry Fields Forever. Però la imaginació visual, el bon muntatge, i la qualitat de les cançons fa que per mi sigui un film especial, i que es perdoni la manca d'interpretació d'algun protagonista.
Veure una història d'amor i de lluita personal en una època que em provoca nostàlgia fa que, com sempre, em qüestioni el meu camí, i només amb això, ja em val la pena perdre una tarda d'estudi. Algun dia trobaré la manera de conjugar les diverses opcions que configuren el meu mosaic particular.

Weltliteratur

Mientras paso en bici junto a las obras del Parc Central de Poblenou, intento espiar tras los muros que apariencia tendrá el nuevo espacio. Con tristeza advierto que los asientos, acorde a la ordenanza de civismo -supongo- son como sillas de oficina que estan unas frente a las otras, donde ya no podrá besarse ninguna pareja, ningún abuelo podrá abrazar a su pequeño nieto mientras merienda a su lado, nadie podrá tumbarse al sol de junio...

Mientras en mi ciudad siempre harán falta arquitectos -y constructores- en días de examenes me viene a la mente con aún más desazón el hecho de que pronto mi Barcelona no necesitará de otros arquitectos que generan bancos mucho más espaciosos. Que una disciplina como Teoría de la literatura y Literatura comparada muera antes de que la sociedad civil sepa ni tan siquiera lo que es, y lo que nos aporta a todos.

Cuando digo que estudio literatura, suelen preguntarme "¿Cuál?". Entonces, intento explicar con torpeza -mis profesores lo harían mucho más claramente que yo- que la disciplina que estudio no se restringe a un ámbito filológico, no estudio la literatura vinculada a una sola lengua o nación, sino algo mucho más complejo. Estudio las relaciones entre literaturas, las literaturas como reflejo de otras sociedades, la literatura por sí misma y como producto de una época, y cómo la literatura, y las humanidades en sí, son mecanismos de conocimiento complejos que nos acercan a una comprensión más madura y tolerante del fenómeno del otro.

No sé si aprovaré mi próximo examen para el que he aprendido que un tal Goethe inventó el término Weltliteratur como literatura universal, como la diversidad necesaria de fenómenos literarios que permitía una complementariedad entre todas las culturas, un enriquecimiento entre ellas, y una profundización en el fenómeno de la ficción y la comunicación entre humanos.
El caso es que sé que todo ello me servirá de algo. En pocos años nadie podrá estudiar la Literatura Comparada en una universidad pública (podrá hacerse en máster, una modalidad restringida y pobre). Y me entristece mucho más sabiendo que en Estados Unidos se conoce esta disciplina, y que goza de un florecimiento importante en Rusia y las ex repúblicas soviéticas.

Mientras tanto, me lamento como Edward Said que un ejército tenga aún la legimitidad de quemar bibliotecas como la de Bagdad y la opresión que eso significa (años atrás, en el 2004, año de las culturas en mi ciudad). Precisamente un país que construyó su cátedra de Literaturas Comparada de la mano de exiliados.

Mientras tanto sube el coste de la vida, se acercan unas elecciones y se generan expectativas y conflictos en todas las calles del mundo, en todos los edificios, en mi querida ciudad.

Mientras paseo en bici repasando a Goethe y a su no tan utópica idea de que la cultura genera tolerancia, me lamento, no me siento tan joven y me pregunto muchas cosas, con una cierta nostalgia de luz, como la que deben esperar las bibliotecas olvidadas.

Estudiant l'existencialisme

La existència d'una persona no consisteix en el que ja és,
sinó en el que no és encara.
L'existència és el procés de realitzar la aspiració que som.

- Ortega y Gasset -

Sol de invierno

El sol de invierno siempre me hace sonreír. Y sumergirme en una infantil ensoñación de traslado a otro tiempo desconocido, a cualquier ciudad norteña.
Pero esta mañana, las luces de diciembre me llevaban directamente a una estación familiar. Una cierta nostalgia que me mueve a recuperar cosas que he perdido, cosas que lucharé por volver a disfrutar. Hoy, Nochebuena del 2007, doy oficialmente por terminado un año negro, que ha desteñido todas las numerosas cosas buenas por una telaraña de ansiedad y angustia. No, mis padres no podían imaginar que me estaban educando para vivir en un mundo así, un mundo que sangra y apalea, y del que lo único bueno, ahora lo sé, son las personas, y las historias que contienen. Son ellas las que mueven a la justicia, por las que vale la pena el arte (el elitista es solo la destilación injusta de la perpetuación de las desigualdades), y por las que vale la pena despertarse, observarlas, y tener ganas de vivir la propia vida.
Con esta nitidez blanquecina, me propongo recuperar lo perdido, sin excusas. Algunas cosas menos importantes, como la elocuencia, y otras más, como la serenidad o el control del tiempo sin desazón, todo ello me pertenece desde el momento que lo busco y lucho por ello.

Bon Nadal :-)

En qualsevol llengua, i en qualsevol lloc, espero que l'esperit del Nadal (en el que hi crec més enllà del consumisme de la època) us ompli d'energia per aconseguir que al 2008 se us acompleixin els vostres desitjos.

En cualquier lengua, y en cualquier lugar, espero que el espíritu de la Navidad (en el que creo más allá del consumismo de la época) os llene de energía para conseguir que en el 2008 se cumplan vuestros deseos.

In any language and at any place, i hope that the spirit of Xmas (in which I believe among all consumism) will fill you with energy to reach that in 2008 all your dreams will come true.

En n'importe quel langue et n'importe quel endroit, je vous souhaite que l'esprit du Noël (auquel je crois au dessus du consumisme) t'apporterai l'energie nécessaire pour qu'en 2008 tes rêves deviennent realité.

Vigilant de mentides

Pateixo un estrany decalatge. Avui, acabats de fer els 24 anys, em sento terriblement identificada amb en Holden Caulfield, protagonista d'El vigilant al camp de sègol. Em pregunto si la meva vida hagués estat diferent si l'hagués llegit abans, com li explicaran aquest llibre al meu germà adolescent... Quan tenia l'edat d'en Caulfield vaig volar un mes als EUA per submergir-me en la vida de les estudiants d'una escola que deia en els cartells de l'avinguda "For excellent woman".
Avui el llegeixo i Nova York esdevé els meus escenaris habituals. Aquell diable observador em fa sentir com una Wendy farcida de maquillatge.
Tinc curiositat per com em sentiré quan l'acabi. Com que la meva puntada de peu al món ja la he donat (poc abans, gairebé simultàniament) al llegir el llibre, tornaré a la innocència quan acabi? Obriré la finestra, i aixecaré el peu enlaire des del balcó? Es possible aquesta regressió, i es pot considerar com una elecció per ser covardament supervivent? Hi ha alguna altra sortida?

(Estic a la meitat del llibre...)

Més info

TAULA RODONA DE JOVES POETES: Filles som d'argila informe

El proper dilluns 26 de novembre se celebrarà una taula rodona de joves poetes
sota el títol "Filles som d'argila informe". Moderada per Marta Font, hi
intervindran Mireia Calafell, autora del poemari Poètiques del cos i guanyadora
del premi Amadeu Oller 2006, Clara Mir, Ivette Nadal i Maria Patricio. A partir
dels versos de Mercè Rodoreda que donen títol a l'acte, les poetes llegiran una
breu autopoètica i alguns dels seus poemes, que comentaran amb el públic. Ivette
Nadal acompanyarà el seu recitat amb guitarra acústica.

Dilluns, 26 de novembre de 2007 a les 19h30
Sala del Professorat de l'Edifici Josep Carner
c/ Aribau 2, 5è pis, 08007 – Barcelona

Més informació: http://www.ub.edu/cdona/actos/jovespoetes_07.pdf

______________________________

_______________________________________

MESA REDONDA DE JÓVENES POETAS: Hijas somos de barro informe

El próximo lunes 26 de noviembre se celebrará una mesa redonda de poetas noveles
bajo el título "Hijas somos de barro informe". Moderada por Marta Font,
intervienen en ella Mireia Calafell, autora del poemario Poètiques del cos y
ganadora del premio Amadeu Oller 2006, Clara Mir, Ivette Nadal y Maria Patricio.
A partir de los versos de Mercè Rodoreda que dan título al acto, las poetas
leerán una breve autopoética y algunos de sus poemas, que comentarán con el
público. Ivette Nadal acompañará su recital con guitarra acústica.

Lunes, 26 de noviembre de 2007 a las 19h30
Sala del Profesorado del Edificio Josep Carner
c/ Aribau 2, 5ª planta, 08007 – Barcelona

Más información: http://www.ub.edu/cdona/actos/jovespoetes_07.pdf

Próximo reto / Pròxim repte

Taula de joves poetes
Dilluns 26 de novembre, a les 19.30h a la UB

"Filles som d'argila informe

grisa i freda com el món.

Un pur misteri ens infon

el deliri d'ésser forma".

Mercè Rodoreda

LXXII

Llum de boira

Amb la participació de Mireia Calafell, Clara Mir, Yvette Nadal i Maria Patricio

Organitzada pel Centre Dona i Poesia

Fada madrina

Com en els moments més importants de la vida, la intuïció no m'ha fallat. Sabia que seria per Tots Sants que alguna cosa màgica s'aconteixeria. I com que en el fons no he deixat de ser una nena (per bé o per mal), he tingut la sort de veure acomplert el somni que, des que als vuit anys vaig tancar la última pàgina de la Història Interminable de Michael Ende, anhelava, a estones amb força i certesa, a estones com una teranyina argentada entre els dits, a estones com un núvol fugisser, lluny del secà en que vivia, i a estones, com el xiuxiueig dolç d'un violí proper.

Aviat tindreu notícies. De tot això, en dono gràcies, sobretot als qui heu cregut en mi, més sovint que jo mateixa. Sense vosaltres, no hagués pogut. Una cosa havia d'aprendre: que l'esperança en els somnis és el motor de la vida.

Good boys are back

Pese a que no me gusta recordarla (¿a quién sí?), he descubierto que no puedo quedarme desamparada de mi adolescencia. Llevo hoy la ropa que entonces soñé tener, he leído libros que quería leer, y viajado adónde ya entonces quería ir. Y he vibrado de muchas formas desde entonces.
Pese a que yo también oculto una parte de ella, creo en los túneles del tiempo. Hay instantes en que puedes catapultarte a las ilusiones y sueños que tenías, y revivirlos con toda la fuerza. Y es como si emergieras tú misma de las preciosas cenizas que han abonado la flor que eres hoy, y sientieras la sangra más roja.

Gracias L., por mostrarme que aún no he envejecido lo suficiente como para olvidar (Never Forget) que se puede volver a mejor (Back for good).

All I do each night is pray...

Finger on the trigger

Cada dia ens despertem, ens submergim, en pàgines i imatges que plasmen com la merda del sistema acaba amb les vides de tants com nosaltres esgrimint la precarietat i la misèria.
Ho hem vist milions de vegades, però va tenir molt més poder Miller amb 'Death of a Salesman', cridant consciències a través del temps que ocupen 100 pàgines, o 90 minuts de film.
Serà una qüestió de temps... que avui podria ser de nou 1949.

What if what you do to survive
kills the things you love
fear's a powerful thing...

Bruce Springsteen - Devils and dust

Daltabaix

Un día, sencillamente todo da la vuelta (K. tenías razón).
Como si durante ya no recuerdas cuánto la vida hubiera estado jugando contigo a la rayuela.
Y piensas en que por fin vas a preocuparte de cosas importantes.
Gracias por todos los que habéis creído en mí.
Pronto volveremos a vernos.