Vigilant de mentides

Pateixo un estrany decalatge. Avui, acabats de fer els 24 anys, em sento terriblement identificada amb en Holden Caulfield, protagonista d'El vigilant al camp de sègol. Em pregunto si la meva vida hagués estat diferent si l'hagués llegit abans, com li explicaran aquest llibre al meu germà adolescent... Quan tenia l'edat d'en Caulfield vaig volar un mes als EUA per submergir-me en la vida de les estudiants d'una escola que deia en els cartells de l'avinguda "For excellent woman".
Avui el llegeixo i Nova York esdevé els meus escenaris habituals. Aquell diable observador em fa sentir com una Wendy farcida de maquillatge.
Tinc curiositat per com em sentiré quan l'acabi. Com que la meva puntada de peu al món ja la he donat (poc abans, gairebé simultàniament) al llegir el llibre, tornaré a la innocència quan acabi? Obriré la finestra, i aixecaré el peu enlaire des del balcó? Es possible aquesta regressió, i es pot considerar com una elecció per ser covardament supervivent? Hi ha alguna altra sortida?

(Estic a la meitat del llibre...)