Canciones para una gata

Tan pronto como el wild man se ha ido a Singapur, yo constato que su regalo llegó a poseerme hasta convertirme en lo que hoy respiro.
El mediodía me apelmaza en un sofá vacío empolvado de la luz del verano, y melodías lánguidas me recuerdan que soy melancólica hasta la punta de los dedos. Y por el frío en ese lugar, me doy cuenta que es la psique la que me controla, y aunque no hace ni seis horas que un vuelo se lleva la mejor mitad de mí a Stutgart , ya te extraño.
Vagabunda en mi casa, pisando fuerte en las calles del Gótico, me cuento todo lo que te contaré cuando volvamos. Gata faldera, sin hogar pese a tener raíces. Me quedan 24 horas para fugarme a esa patria adoptiva, y estaré pensando en una esquina del país germano donde la cerveza es tibia y los kirie son los más hermosos.
Me evado estos días entre solicitudes curriculares para no enfrentarme cara a cara a lo importante. Las gatas siempre cruzamos de costado, y nos colamos en las rendijas. Nos estiramos al sol "panxamunt" y jugueteamos con las polillas. Eso me descubro haciendo, ahora que te echo de menos, sólo de saber que estás lejos. Transatlanticism naufraga en mi maleta, y habrá millones de viajes aún. En este de hoy, te dedico ese instante mío donde mis ojos pierden el mundo y gobiernas mis sentidos. Ronroneas. Ya te veo.

La misteriosa mirada del capitán

¿Es una estrella? Muchos eligirán el postre por el nombre, al fin y al cabo es un hotel caro. Zumo de naranja, cámaras, disco de platino. Hora concertada. Pase de prensa. Estamos todos. El entusiasta, la paparazza, los gafapasta...incluso la novatilla (yo).

He leído que es una mente ajena al cinismo, una de las pocas inocencias del panorama british. Su música lo avala. Sus respuestas no. Su biografía es mentira, sus influencias independientes son relativas, su capacidad para ligar dudosa... ¿qué preguntas son ésas? Y al final, confiesa que un gran porcentaje de lo que ha respuesto es MENTIRA.

Probablemente ése sea el circo. Somos sabuesos sentados tras nuestros vidrios, buscando etiquetarlo en cada respuesta. Le pregunto el porqué de 'Back to bedlam'. Me mira directamente a los ojos, y se establece una comunicación más fluida. ¿Es una estrella? Los demás no quieren estar allí, con una estrellita de un sólo 'single'. Pero creo que tiene algo que decir, y ese algo tiene que ver con la realidad, con lo que creamos que es verdad de él, con los prejuicios.
Esboza una sonrisa, y no es para menos. Estoy muerta de miedo. No por él, sino por mis compañeros periodistas. Se deja ir. O quizá sea mentira. Pero hay algo en esa sonrisa instantánea que es auténtico. Que percibe mi miedo, quizá por similar al suyo. Que realmente es inocente, bajo toda esta parafernalia. No lo sé. No lo sé. Pero en el tram algo me tortura. Algo me inspira. Algo me pellizca. No sé si se llama complejidad, misterio. No voy a aguantar mucho en este mundo si cuando llego a la redacción me dan tres líneas para encasillarlo todo.
Pero me quedo con lo mejor, lo más emocionante: tener un interrogante. La mirada del capitán es flamígena y honesta. Lo que la prensa diga, es lo mismo que querían oír. Somos nosotros quienes vamos al manicomio, con esta esquizofrenia desencantada.

Extraordinari final de curs

My tea's gone cold, I'm wondering why
I got out of bed at all
The morning rain clouds up my window and I can't see at all
And even if I could it'd all be grey, but your picture on my wall
It reminds me that it's not so bad, it's not so bad

I drank too much last night, got bills to pay,
my head just feels in pain
I missed the bus and there'll be hell today, I'm late for work again
And even if I'm there, they'll all imply that I might not last the day
And then you call me
and it's not so bad, it's not so bad

and I want to thank you for giving me the best day of my life...

- Dido -

De nou, estiu

Has tornat. Qué tard és menys d'un any. Ho sento. Vaig prometre tornar. I vaig prometre pensar en tu a la fi del món. Llàstima. Ni una cosa en el seu dia, ni una altra ara mateix, han pogut ser. Lamento decebre't. Però no em sap greu no haver-me decebut. Vaig arribar a odiar-te, ara senzillament, tot em sembla ironia. Sarcasme i mentida. Em sento tan lluny des de la meva illa càlida...bressolada en una altra vida, en un viatge esplèndid.
Crec que vaig tenir el privilegi d'arribar a entendre't, a saber què et feia tremolar. Però ara ja no ho sé, després de tanta foscor.
I no. No hi ha rèquiems pel fantasma de Liverpool després de l'absolució.
Bona sort. Tot i que gent com tu no la necessita. Què hi farem, el món és així d'injust.

You are one of God's mistakes

You crying tragic waste of skin

I'm well aware of how it aches

and you still won't let me in.

Before our innocence was lost

you were always one of those

blessed with lucky sevens

and a voice that made me cry

It's a song to say goodbye

- Placebo -

A la memòria de Cristina Kaufman

M'arriben els teus versos per saber que te n'has anat.
Tard o d'hora, la poesia de la vida, si és autèntica, sempre contagia algú.

Todo está por escribir
mientras no llegue
la muerte.
Todo queda por vivir
en tanto que uno no cierre
la puerta de sus días
a la llamada de Dios.
Vendrá y cenará
con nosotros
el amor
el amor
la locura del amor
a altas horas de la noche
pero
AMOR

("Hoja en blanco", de de abril de 1989) Cristina Kaufman (requiescat in pace)

Vies tatuades

Acabo d'anul·lar (via cibernàutica) la meva opció A. Preciosa, reconeguda...o potser no tant.
I walk the line. Aposto el rai en un crisol ple de fum, d'una boira de colors, empolsegada pel temps que porta esperant.
Un somni llunyà i proper. Temo que propi. Un tatuatge.
Ja no em val començar de nou amb les pautes antigues. Igual que fa cinc anys. Hauré de còrrer el risc, però tinc sort. No estic sola.
I tot encaixa. Una brúixola a la butxaca. Una buganvilla al balcó. Un niu refet. Una rosa no marcida. Una pàgina en blanc.

un avís de que ja arriba el meu dia... el sotrac damunt la via, marca el ritme
Els Pets - És hora de tornar a casa

in love

No hay vía libre, es una trampa genial
no hay vía libre si se divide en un par
te obligan a que rime en un verso crucial
ávidos por descubrir y nunca tienen límites
aún quieren más, no se permiten ir a medio gas
crimen racional, siempre miden mal
causando desperfectos

como kamikazes enamorados
como pistoleros de sangre caliente
juégatela un poco valiente...
no es imposible, sólo hay películas sin estrenar

Quique González - Kamikazes enamorados

Soirée Erasmus

Nilufer tiene un aura. Tiene en los ojos una tranquilidad profunda, elegante, braseada, como una filigrana de henna milenaria. Ha devorado todas las salas del museo de arte contemporáneo, mientras los demás buscábamos un sentido a la exposición hipnótica sobre el sueño. Piluca , que conoce ya todos los rincones de la ciudad, y la historia de la región, pero como yo, no le encuentra el encanto a la muestra. Nuestro anfitrión vigila que sus ovejas no se desparramen. La larga Gözde va arriba y abajo, pero siempre perdemos a la serena Nilufer.

A última hora, accedemos a ir a la cena en casa de Sabrina, una alemana que seguro llegará a jefa de comunicación de alguna gran empresa. Piluca y yo nos hacemos la raya en los ojos, sin intentar imitar el khol de las elegantes turcas. Nuestros sacos se amontonan en una buhardilla de ensueño, en medio del desorden de un piso de dos veinteañeros solteros y acogedores, el cuarto de lujo de dos voisins très gentils, que duermen en el sofá mientras nos quedamos en su cama. La hospitalidad de los franceses me conmueve: se tomarán a mal que nos vayamos a un hostel para no molestar...

En el piso de Sabrina somos más de veinte, incluídos los padres de Katrina. La madre, con su rebeca violeta y sus perlas está sentada de rodillas al lado de la collocatrice de su hija, una frenchie de padre turco y madre española, que combina tres trabajos para llegar a fin de mes y sólo quiere vino para descansar su mente y un viaje a España para 'hacer fiesta'. Me sorprende el vital entusiasmo de Park, surcoreano, por mi país. Y Mathias, que me había parecido tan germánico y frío, nos pierde el miedo a las dos payasas y nos cuenta que no quiere volver. Su novia Ghizam, es un motivo de peso. Turcos y alemanes, y franceses y españolas y catalanas, y asiáticos... un buffet increíble y buen gusto para ser un piso erasmus. El abrazo de Nilufer me hace llorar, y agarrarla con fuerza y nostalgia. Nostalgia por no haberla conocido antes, más a fondo. Sólo tengo 72 horas...

Cuando nos desviamos del guión de l'auberge español es hora de volver a casa. El único héroe mítico es Flo. Fue nuestro anfitrión hace dos años, y sigue adelante con su misión desde Toulouse, hasta Bordeaux. Aún no se acostumbra a las despedidas. De todas formas, tiene una cita en Turquía en verano. Y unas cuantas embajadoras europeas.
A mí me tortura el paso del tiempo. Pero ese domingo de vino y huevos de pascua comprendo que hay una multiculturalidad posible en este parcial desarraigo, en este constratar tópicos nacionales. Y mes chers me enseñan que no se nos ha pasado en tren: podemos empezar de nuevo, construyendo puentes en el tiempo y los mapas.

Descansar

Vaig divendres a dormir a cals pares. El més tendre, el 'enanito' i el gat, que es comporten com si no hagués marxat. Al matí tenia examen. Impossible. Masses nits de tensió em roseguen l'espinada i una boira espessa em nubla l'equilibri. Concloc dormir. M'aixeca l'esmorzar ensaïmat, i un cafè en condicions. Baixem espitats i tard al monovolum, sí, som una família tòpica de classe mitja. Arribem al poble i...m'he deixat la motxilla, a vessar de tota la bibliografia de la UOC i els llibres del CAE, i les meves novel·les...sobre la moto del pàrquing. Sabent que ma germana l'ha recuperat, em sotmeto cautelosa a l'avorriment d'un dissabte sense res a fer. I ajudo a fer el dinar. I trec la pols als diaris de dalt. I jugo amb el gat. I ballo amb el Cesc. I vaig a veure el nou bar de la Gisela. I la tarda, me la passo fregant per ajudar a que el local pugui obrir en condicions pel dijous sant. Coses que no feia...perquè estava massa ocupada. (i ara em miro de reüll...) El diumenge, els tiets i la germana porten la motxilla. Plena dels llibres, però...toca esmorzar familiar. Toca estar pels cosins. I toca beneir el palmó i els rams de llorer. I toca i ho adoro. I toca banquet familiar. I m'omplo de fum, de rumba catalana i del solet que comença a torrar els terrats que tan em fan somiar. I la motxilla torna a casa intacta. I una trucada em canvia el pla de la nit, deixant-me moixa. I el meu company de pis em rep amb un somriure. I sorpresa! el pla de la nit, el respir en que he pensat tot el cap de setmana, amb dolcesa i sense nostàlgia, seguint els consells du petit renard, apareix de cop al meu portal. Aquest cop sense serenata, em segresta amb un ram de flors. Un ram d'alegries, noves energies per començar la setmana, la primavera, la vida. Podem vagar sense rumb fins a la línia temblorosa del mar. Veig focs artificials en els meus passos vagabunds, veig escrit a foc lliçons que mai no dius i que m'ensenyes. Sento, sobretot, els teus braços abrigant-me del vent. L'agenda m'és igual. Em trobo molt millor. I he aprés tantes coses en un cap de setmana... que hi ha motxilles que no puc carregar quan estic esgotada, que hi ha estones que pertanyen als teus, que hi ha flors que parlen més clar que tot el que escric.

Adorables no-periodistes

Els dimarts em toca exili. Al sortir de l'ascensor em topo amb el maquetador bigotut de cabells grisos que sempre canta boleros i el vers adequat de cançons lleugeres enmig de la polèmica. Arribo menys tard que de costum, però els meus companys hi són tots i la becària se'n va a la taula de traductors. Els adoro, cada dia més. Si l'altre dia discutien sobre els possibles equivalents de 'poner a bajar de un burro' i acabaven filosofant i arribant a la conclusió de que l'espanyol és un llenguatge amb una prolífica varietat semàntica d'expressions sobre difamació, crispació i crítiques elevades (associació mental: de fons se sent en Rajoy en el debat de l'estatut), avui el debat ha anat sobre neologismes. Els adoro perquè són adorables.
- No hi ha gaire feina avui? Als becaris se'ls ha de posar a treballar, que si no, es fiquen als blogs i expliquen lo dur que és ser becari.
- No ho dubtis. Som un perill en potència.
Avui s'ha repetit reiteradament el tema de que determinades autoritats acadèmiques eren massa anacròniques. I de que aquests savis, que ningú comprèn i que no es volen fer comprendre, no són pas vells, malgrat els seus 'temes d'actualitat'. I que què extrany es fa que el segle XX sigui 'el segle passat'. Suposo que com a mi sentir parlar dels vuitanta amb tant esnobisme. Suposo que, a més de sempre estar pendents de la resta, regar una petita planta que amenitza la taula d'Ikea, tractar igual al jefe que al ninotaire, i resoldre tots els dubtes de la casa (inclosos els informàtics), són els qui més parlen entre ells. Perquè la llengua és viva, sense conversar i contrastar la seva feina no té sentit. I la resta, som els periodistes. Celles juntes, fixats en els teletips, redactant sense consultar gairebé res amb el company, sense debatre sobre el que escrivim. Estic contenta però. Mentre la gent debateixi la llengua, aquesta sobreviurà. Del periodisme, en sóc molt menys optimista.

One shot

Alguna ha tenido exclusivas hace poco de cuento de hadas de la pequeña venida de la gran ciudad, mimada por la mayoría, frustrada en sus ideales más profundos, en una ciudad empolvada y noctámbula...y al final del verano, ninguno de nosotros sabía dónde estaría apenas unos meses después. Todos nos acabamos convirtiendo en noticias pasadas en cadena, reportándonos nuestros nuevos destinos, nuestros desatinos, esa locura juvenil que podría bien relacionarse con el CPE que saca a los franceses de los botellones a las barricadas.
Una llamada de alguien que apenas reconozco la voz. Y dos días. Ha sido uno de esos momentos de los que no hay muchos en cada vida, en que todo te va grande, te preguntas qué estás haciendo, tienes miedo, sobretodo por cómo te vas a sentir cuando pierdas esta oportunidad. 48 horas de estrés, y de tener al lado verdaderos apoyo, que merecen mucho más de lo que yo sepa agradecerles. "I'm sorry, gotta leave now, I got one shot..." Maldita suerte, como polillas doradas de dientes de león oportunistas. Pugno conmigo. Aún queda mucho mucho por trabajar. Y sé que, de nuevo, los dados siguen rodando: en unos meses volveremos a ser una cadena de rumores por contrastar. Sólo espero tener algunas exclusivas certeras, de caras originales detrás de un cafè.

8:59am - Embús a la C-58

Talk about a dream
try to make it real
you wake up in the night
with a fear so real
you spend your life waiting for a moment that just don't come
Well, don't waste your time waiting

Badlands, you gotta live it everyday
let the broken hearts stand
as the price you've gotta pay
keep pushin' till it's understood
and these badlands start treating us good

- God bless the Boss... God have far more patience with us...-

Concessions

Tornant a casa clixo a tota velocitat com sota els meus peus hi ha una porta de vidre trencada. Els milers de fragments semblen diamants oblidats, constatant una altra època.
A Urquinaona em trobo una noia que duu un violí a l'esquena, i pico el bitllet tararejant el Cànon. Recordo el dia que li vaig dir a l'Eloi que ho deixava per concentrar-me en la selectivitat. No ho va entendre, però jo em vaig sortir amb la meva, crec. No ho he tornat a repetir. Em creuo amb uns post-hippies baixant a la meva parada, i recordo perquè vaig començar a deixar d'anar a la muntanya. I el que li vaig dir a l'equip quan vaig deixar els nens a l'estiu (això sí té gràcia: per poder aspirar a un bon treball els estius...).
Al semàfor el camió dels portuguesos del cantó de casa porta ferralla galàctica: un escalfador dels 60s, una nevera, uns baffles...i a punt de caure, una gabieta amb dos, tres, cinc periquitos.
Com sempre que arribo a casa, tinc dos opcions. He fet un esborrany. Però demà és la pràctica. Sospiro i em sento una formigueta més en el món. Em tapo les oïdes. Puc sentir-te dient "i ara...a què estàs esperant?"

Llibre de viatges

Està a punt de canviar oficialment d'estació, segons sembla, però jo m'he quedat ancorada en un limb perpetu de neu, oreig suau i vents més furiosos que la tramuntana aleatòriament.
He acabat de muntar el que pot dir una presentació en DVD del nostre viatge a la Patagònia. Tout simple, una seqüència regular d'imatges amb músiques. Ni una lletra. Però la gràcia estava en concatenar justament aquests dos paràmetres pas a pas, com per casualitat. Amb la mateixa fluïdesa van acontèixer, i amb la mateixa naturalitat màgica els he volgut transmetre. Argentins perduts, cantants de country nostàlgiques, un xic d'americana i força de britpop (forçat, ho reconec), poc rock'n'roll però moltes frases que potser només l'Alba i jo clixarem...
A vegades penso que podia haver escrit l'aventura i enviar-la a alguna revista. Però ho descarto de seguida. L'aventura està escrita, però en el meu idioma. I sí, sóc així d'egoista. Tinc el meu llibre de viatges, i aquest DVD curiós, i un munt d'anècdotes per explicar en els cafès amb els amics. I no vull espatllar la màgia adaptant-ho a un altre llenguatge que no és tan vàlid. Vull deixar-ho a mig coure, qui sap si d'aquí uns anys el recepcionista d'un alberg, la dona feta a si mateixa de la cerveseria, el iaio de l'antiquari, la divorciada fugitiva... podran ser recuperats per protagonitzar alguna cosa...

Confesso també que el que em va recordar aquesta feina pendent va ser un gos abandonat al carrer Pere IV, que es va quedar enganxat a l'asfalt en el que podria interpretar-se com un intent tenaç de suïcidi. Fugim dels cignes infectats, i abandonem éssers a qui hem acostumat a la nostra existència. Tinc malsons de nit, i busco la brúixola al calaix, però encara m'aixeco amb coses per fer. Miro endavant i recordo algú que té raó: no tens dret a queixar-te.

P.D. Estaré encantada de compartir el meu viatge amb vosaltres. Envieu mail i quedem...

Càlid dissabte

N'estic absolutament convençuda, es tracta d'un complot. De totes les voreres per on passo s'alcen iagues que rugeixen i repiquen al cervell, i no hi ha reproductor de música que s'hi resisteixi. Potser privant-nos a tots del benefici de l'escolta estarem mutant cap a una espècie capaç de sobreviure en l'entorn crispat que gemeguen les ràdios, televisions i diaris, plens d'energúmens que criden i eduquen bajanades que sostenen el negoci mediàtic.

Però oh, miracle! és dissabte. I mentre cabalgo Diagonal avall em proposo jo també portar als meus fills en el seient de darrere de la bicicleta, quan sigui una mare sense estrés, i ajudar els meus vells a portar el carro de l'Alcampo quan ja no tinguin forces per comprar adequadament cada cosa al lloc adient (el mercat, el Lidl, la botiga de Delicatessen i la cooperativa de comerç just...), i hagin, com la corrent de famílies amb qui em creuo, de sacrificar el dissabte al matí en les cues que generen la comoditat dels hipermercats.
És temps de bunyols, i a la pastisseria d'aquest barri 'canyero' que va ser Selva de Mar els tenen de crema "carets, però millor que els de l'híper, reina", i per convence'm, la mossa, que no ho ha aprés a cap màster, sap que el millor màrqueting directe és donar-me'n un parell a tastar. Però, quina mena de promoció ostenta la botiguera fondona de la botiga de betes i fils? (sí, encara existeixen) Em regala la cinta vermella que li demano, i no accepta cap bunyol, perquè està a dieta. Deu ser el sol rialler d'aquest dia de març, i els deu minuts que falten per acabar de fregar la botiga i arribar a casa i trobar que el seu home li ha escalfat els canelons...
Abans d'arribar a casa dels meus pares, el gitano de davant del Caprabo em reconeix. Li demano una cinerària lila que adoro des de fa anys, però no porto ni un duro després dels bunyols i haig de pujar a cals pares. Em creuo amb una banda de joves, noietes de galtes toves i cues de cavall amb metxes carmí, un xiquet negre que rapeja per elles mentre que un amb rastes els parla d'un programa informàtic. Pujo precipitadament, és hora de dinar, i els meus pares, que acaben de parlar amb la veïna, em comenten que el xino, que és molt llest, ja compta amb català perquè no l'enredin les 'padrines'... el gitano m'ha posat la planta en una bossa i em diu com l'haig de regar. Quan torno dels xinos de la seva parada no en queda ni la furgoneta. Fa tant sol que no pujaria ni a dinar; m'asseuria al banc a veure com passa la rambla... però a casa el cafè em crida i la sempre dolça sobretaula, encara ens portarà sorpreses, actualitat i rialles.

És una qüestió de salut mental. Demano més primaveres per a tothom, sisplau.

Què haurem après...

No existe libertad que no conozca,
ni humillación o miedo
a los que no me haya doblegado.
Por eso sé de amor,
por eso no medito
el cuerpo que te doy,
por eso cuido tanto
las cosas que te digo.

García Montero

Nowhere but in you

Tan fàcil, tan a prop. Tan lluny queda Ryan Adams...em sento una punyetera cançó de Travis, el 'Happy' del Boss...He deixat de banda el projecte de llegir 'La insoportable levedad del ser', i he tornat, com quan era adolescent, als musicals i al Petit Príncep... tan estrany i tan familiar alhora.
Et vaig prometre un viatge a les estrelles, però com tot el que faig amb tu, va acabar sent molt més. Un refugi clandestí abans de deixar la nostra metròpoli, aquest racó sota el coll que estic fent meu. Peatges, son, manca de cafeïna... travesso les planes amb el mono de tu tenint-te al costat, vetllant-te. La fortalesa milenària es pobla de les llegendes que abans imaginava sola. I la bohèmia que exhal·la la teva vitalitat em completa, més del que hagués imaginat...100km més per fer un te al lloc que t'havia explicar amb ulls nostàlgics, sota les golfes on algun dia escriuré. I la nit en terra d'acollida, i el naufragi de les rialles, i les estrelles a l'habitació. L'insomni és una pèrdua que je ne regrette gràcies al ritme dels teus batecs.

Una sopresa, més rialles i infantils intents de descobrir-la. Una tasca casual esdevé una troballa on tornarem. I...TANGO! Aquesta filosofia que ara veig enjogassada...que ja no em pertany. Cabells canosos engominats, mirada de gos famolenc, venes palpitants a les mans que esgarrapen un micro que no fa res, el tinc a una passa. Lobby argentí, passió, desig,reproches celos y descaro...i més. Una veu ve del meu clatell, una mà juga amb els meus cabells lliscant com una ària de violí a la que algun dia, quan els meus diables desapareguin, m'assemblaré gràcies a la teva llum. 'Todo se transforma', deia el cantautor. Algun dia podré deixar d'agrair-ho per entendre-ho realment, quan s'acabi d'erosionar la pedra que cobreix la innocència que no lamento haver guardat, per tu. Perquè li dónes sentit a tot. Perquè superes la meva imaginació. Perquè aprendré a fer-te feliç.
Benvingut a la meva segona vida.

Primera confiança

They have blessed me
In the good graces of you
I have heard a hundred violins crying
And I have seen a hundred white doves flying
But nothing is as beautiful
As when he believes in me

Ben Harper - When she believes

Sólo feliz

No sabría decir cuánto tiempo hacía que no me ocurría. Que una llamada casual, como un rayo de luna, haga que lo deje ab-so-lu-ta-men-te todo y corra a atravesar la ciudad, parapetando mi sonrisa y mis ojos detrás de un libro. De punta a punta. Floto como una pluma desprendida del pecho de un colibrí, con la diferencia de que voy directa al punto de encuentro, y la ciudad riela como un oleaje de asfalto fundido. Sonrío. Sonrío sola bajo la luz de tu recuerdo. De tus recuerdos, mi día a día. Cuánto tiempo...
...que no miraba al reloj, que no me importaba que llevara incontables horas despierta y no fuera a dormir ni una sexta parte, que no hubiera estudiado lo suficiente...porque es mejor vivir la postal de Doisneau que comprarla, aunque sea en la Rue Saint-Rome con los guiños de mis 'frenchies'... cuánto tiempo...
...antes de nacer, quizás. Sólo se me ocurre el suero perfumado de vida, ese éter, lo más parecido a este estado dulce e intenso...el silencio de todos los versos al ser pensados, en la vibración de los labios a punto de canción, en la síncopa antes del latido...

Funàmbula als núvols

Mil titulars al cap...

All my loving: Sabeu qui sou, perquè ompliu el meu mosaic. Mai deixaré de sorprendre'm del poder autèntic de l'amistat. Feu que em senti afortunada, així de clar...sense lírica, i em sap greu si aquest sentimentalisme directe ofèn a algú. Sou increïbles...espero no fallar-vos mai. I sé que amb vosaltres tot té més sentit. "Mis palabras no tendrían sentido si no fueran también tus palabras". Gràcies encore.

Entrades a la butxaca: Mi vida sin mí, Munich, En la cuerda floja, El jardinero fiel... aquest finde m'havia proposat de veure 'Por quien doblan las campanas'... no vull saturar-me...necessito una pausa...i deixar d'amagar-me a la sala de cinema, que és un placebo perfecte per totes les cabòries absurdes, extranyes i tendres que em ronden al cap... Una d'elles ha provocat en mi unes accions per tal d'encarar-me al temps, m'ha fet aixecar-me de la butaca per còrrer a buidar el que no pot anar-se'n amb mi. Una altra m'ha aportat noves paraules per veure el món, i la certesa de que, potser jo també vaig néixer en un tren. Serà la màgia del cinema.
La tria dels Oscar d'aquest any és la més arriscada dels últims anys, però insuficient...el biopic d'aquest ex-desconegut que és Johnny Cash és commovedor i creïble, superbament interpretat. Espero que el Phoenix i la Whiterspoon (a qui odiava abans d'aquest film) d'enduguin, si no el premi, el reconeixement pel seu treball.

I walk the line: temps és la paraula clau. Vull temps per trobar paraules, perquè elles sempre m'han ajudat a vèncer la por. Mai he tingut tanta por, però mai he estat més boja, més feliç, més jo... estic aprenent mil coses en tant poc temps... ara entenc allò del 'Domestica'm'...i el viatge al fons de l'altre, allò que deia Balanzó sobre la impossibilitat de comunicar-se, i la insistent esperança dels éssers humans per intentar fer arribar missatges en l'ànima de l'altre, com si llencessin una flor de lotus en un pou negre i brillant, però no veiessim les ones que destil·la.
Mai se m'han ajuntat de forma tan aferrissada la realitat i el somni. Mai havia fet realment allò que m'empenyia a fer-ho el colibrí espantat de sota les costelles. Tinc la barbeta apretant fort les dents, mirant endavant, i la mirada em somriu per justificar la meva expressió freda...camino per la corda fluixa, amb el cor a les mans...perquè el premi està a l'altre costat. Perquè hi ets tu, tot el que ets, el que encara no sé, el que t'envolta... i perquè tot això que sento mereix tota la meva energia per afrontar el repte. Perquè els teus ulls parlant-me són la postal que em concentra per creuar l'abisme. I tararejar una curiosa cançó.

I keep a close watch on this heart of mine
I keep my eyes wide open all the time
I keep the ends out for the tie that binds
Because you're mine, I walk the line

I find it very, very easy to be true
I find myself alone when each day is through
Yes, I'll admit that I'm a fool for you
Because you're mine, I walk the line

As sure as night is dark and day is light
I keep you on my mind both day and night
And happiness I've known proves that it's right
Because you're mine, I walk the line

You've got a way to keep me on your side
You give me cause for love that I can't hide
For you I know I'd even try to turn the tide
Because you're mine, I walk the line

I keep a close watch on this heart of mine
I keep my eyes wide open all the time
I keep the ends out for the tie that binds
Because i'm yours, I walk the line

Rectificació del primer titular per negligència informativa. (Sí, vaig estudiar molt per Dret ;))

MeMe

M'ha arribat una estranya cadena, que, com a excepció que comfirma la regla, sí contestaré perquè per mandra no en contesto gaires... Es tracta d'explicar les meves manies o rareses... tot i confessar-me una voyeur dels blogs, cafès, aules i metros, no me les conec gaire...així que farem un esforç mental per recordar. Vejam...

1- Son fràgil. Dormo de costat, tapada fins al coll (fins i tot a l'estiu, encara que dormi amb roba interior), amb una de les mans a prop de la cara. Necessito silenci absolut, perquè tinc el son molt lleuger, conèixer la casa (em provoca una angoixa irracional dormir on no sé on està cada cosa), tenir a prop aigua per beure, no puc dormir a les finestres tancades, i preferiblement, que la resta de la gent de l'habitació siguin coneguts, perquè ja sabeu que parlo en somnis... No sóc psicòloga, però em temo que en aquest primer punt Freud podria opinar mil coses que prefereixo no sentir.

2- Melòmana compulsiva. Si a mitja conversa veus que somric i somiejo, no és que no t'estigués escoltant, és que en el stereo de la meva oïda ha arribat alguna cançó important. Odio que em tallin la cançó a mitges, vull sentir fins els últims acords, i això em posa malalta al cotxe, especialment si condueixo jo. En els concerts que m'agraden em transformo. I sovint totes les persones importants de la meva vida les relaciono amb una cançó.

3- El punt fetitxe. Tinc petits fetitxes que m'acompanyen, sense ser gens supersticiosa. Els mínims detalls sovint tenen una història. Qui els desxifra, guanya punts.

4- Previsora a l'extrem. El meu bolso rep apel·latius diversos: de la Mary Poppins, butxaca d'en Doraemon... enorme i pràctic, no sé ni sortir de festa sense un munt de coses imprescindibles: kleenex, aspirines, tirites, Almax (of course) caramels, un petit neceser (no se sap mai!) imperdibles, tota mena de documents... menys foc! que casualment és el que més em demanen...

5- Caòtica... Sóc un caos a mig camí entre l'ordre i el despiste. L'agenda és impoluta, però hi ha dies que ni la miro. Els viatges són un bon exemple: els preparo amb guies, llibres i músiques, però pillo el bitllet i l'alberg a l'últim moment. Sort que hi ha gent que m'assessora...

I aquesta és la meva petit llista de coses curioses. Passo la cadena a Fawn, Henrymann, Old Bou, Milton Malone i Garner Surround. aNNeTa, reconec que ha acabat sent més divertit del que em pensava...

Instantáneas para la eternidad

Tu voz completa mi oído. Nuestros rostros, como bombillas, sobre la curva azabache de una botella de tinto. Discutimos sobre el tiempo que durará. Pero el tiempo no existe.
Tu lirismo y mi inocencia. El muro del miedo que pienso atravesar con los pulmones repletos de intantes.
Eres la alegría gratuita,
la ternura exhaustiva,
las manos tibias.
La oportunidad por la que pienso poner toda la vida en el motor.
Y he vivido en mi tejado, pero sigo ávida de horizontes.


Una amiga savia me contó que no podemos estar sanos sin sentir el paso de las estaciones.
La primavera pasada me cerqué de las estalactitas de mis lágrimas. Un alba inesperada me llevó al sur, para volver a soñar sobre la eterna línea patagónica...pero el viento que traía la primavera a BBAA se cruzó con mi vuelo, que había de estrellarse sin rasgar las vestiduras. Dios, cuánto ha tardado la primavera...he llegado a adelantarme a las flores del almendro...

No hay casualidades. Desencuentros, canciones, escalofríos, escapadas, brindis, poemas y relojes sin sol. La síncopa, el fin del tango...lo imprevisible son instantáneas para la eternidad.

El aullido

Una síncopa es un medio latido
un hipo de sed
una sorpresa en ámbar
la interrupción de un rítmico devenir
que oxida las chimeneas sin costumbre
las mitades noctámbulas de insomnio.

Su inundación imprevista explusa el aire a los tejados
y el sueño de un árbol hoy ceniza
se proyecta en el firmamento con esperanzas renovadas de volar.

Todo por un imprevisto.
Seremos polvo de estrellas,
libres quizá del dolor si el tiempo nos perdona.

De nada sirve mi piel si cuando tiembla de magia
no la apuesto contra todo lo que antaño
desgarró el telón de la inocencia.

El vol que emprenguem des del cor

ens durà a l'únic destí digne de nosaltres mateixos.

Una incertesa emocionant

No té cap importància tot el que no he llegit. Ara mateix reuneixo papers i paperots arrugats que respiren des dels meus texans a aquest escriptori verge, per evaporar títols i títols d'ambicions que no sé quan podré llegir... no sé si se li diu ambició o què caram és, aquest buit extrany, de fer una llista inconclusa de llibres per llegir. Però m'emociona molt més que la meva modesta biblioteca. Un professor va dir un cop que una biblioteca és un projecte de vida. Potser per això el meu pas per la FNAC m'ha marcat tant, perquè culmina el procés d'una recerca nova, que va començar fa temps, i que acaba amb una crema de fantasmes i un renovat vitalisme.

Prou de detallismes, parlant clar. Avui les comissures de la meva ganyota habitual han estat una lluna color salmó i un far rodó enmig del blau fosc de vellut. I he recordat la veu d'un home llop amb violins de fons... les veus, la meva perdició més frívola, potser una metàfora utòpica de que les veus complementin formalment la profunditat d'uns continguts... i a vegades tenim sort.
M'estic tornant una bestiola extranya, més pròxima a tots els mites de la meva adolescència que al racionalisme que exigeix els paràmetres on habito. A vegades tinc por de fer cas a la meva altra meitat. Però la puresa dels dies en blanc, la llum que destil·la la lluna plena enmarcada pels carrers misteriosos que em parlen des de la grisor dels segles, embolcallada i tremolant... la vida és neta, és la sorpresa més dolça si aixequem el cap i donem la esquena a les espines que percebem encara a la cintura, que s'activen amb una cançó... m'ha fet mal respirar perquè potser hi estava massa poc habituada. Per primer cop, adoro la incertesa sense por, la punta de bogeria sense remordiments, i totes les pistes a seguir com el major dels reptes.

Passeu per la meva vida, nou-coneguts i propers, els qui em llegiu el somrís i els qui feu càbal·les, avui torno a agrair-vos la assistència i responsabilitat en el meu km.0...si passeu també pel blog, us agrairé alguna recomanació...

I made wine from the lilac tree

Put my heart in its recipe

It makes me see what I want to see

And be what I want to be

Lilac wine - Jeff Buckley

Casa en blanc

- No, senyora. Aquí ja no es fan reparacions de vidres trencats. Ni per portes amb cristall tampoc. Em sap greu...
Tot el que no inclogui un te amb galetes, un cafè destelevisat o una estona de companyia, no se n'asseguren miracles. Sembla ser que el meu número pertanyia a un taller de reparació de vidres a domicili. Treball curiós i en desús, m'aposto amb mi mateixa que el silenci pot provocar que aquesta nit em traslladi en somnis a la vida anterior del fil telefònic.
Crec que a les parets en blanc els hi senten bé els acords del disc de Rosana. Curiós, un disc oblidat...que em retorna uns versos intemporals. Uns versos que no sabria recomanar, que no admetrien devolucions, i que estan pendents de classificació...
Sorpreses, sorpreses... no hi ha incertesa en aquest calendari en blanc. És una pàtina suau i tova d'una neu nutritiva com per descobrir lliris d'aquí uns mesos. Com aquesta avinguda en obres, neta, llisa i plujosa...com una autopista al cel. No és idíl·lic, però és un canvi.
Vull oferir el que se'm dóna, perquè sense empatia ni intercanvi, tot se'm torna fugaç. No és que la memòria hagi de ser sempre un consens, però és que l'oblit m'assetja a vegades, i en la esquizofrència no sé ni qui sóc. Ara mateix només pertanyo a quatre idees que es conjuguen imprecises, i a certes sensacions impagables. L'aroma del cafè amb llet quan abaixo els ulls, el xiuxiueig estremidor d'una cançó compartida, l'espera d'una flors que hivernen, i la emoció de veure endavant pàgines i pàgines en blanc... els ulls que espien damunt les quals em són propers o nous, però, deu ser cosa de mudança, em sembla que tenen mil racons per descobrir.