Adorables no-periodistes

Els dimarts em toca exili. Al sortir de l'ascensor em topo amb el maquetador bigotut de cabells grisos que sempre canta boleros i el vers adequat de cançons lleugeres enmig de la polèmica. Arribo menys tard que de costum, però els meus companys hi són tots i la becària se'n va a la taula de traductors. Els adoro, cada dia més. Si l'altre dia discutien sobre els possibles equivalents de 'poner a bajar de un burro' i acabaven filosofant i arribant a la conclusió de que l'espanyol és un llenguatge amb una prolífica varietat semàntica d'expressions sobre difamació, crispació i crítiques elevades (associació mental: de fons se sent en Rajoy en el debat de l'estatut), avui el debat ha anat sobre neologismes. Els adoro perquè són adorables.
- No hi ha gaire feina avui? Als becaris se'ls ha de posar a treballar, que si no, es fiquen als blogs i expliquen lo dur que és ser becari.
- No ho dubtis. Som un perill en potència.
Avui s'ha repetit reiteradament el tema de que determinades autoritats acadèmiques eren massa anacròniques. I de que aquests savis, que ningú comprèn i que no es volen fer comprendre, no són pas vells, malgrat els seus 'temes d'actualitat'. I que què extrany es fa que el segle XX sigui 'el segle passat'. Suposo que com a mi sentir parlar dels vuitanta amb tant esnobisme. Suposo que, a més de sempre estar pendents de la resta, regar una petita planta que amenitza la taula d'Ikea, tractar igual al jefe que al ninotaire, i resoldre tots els dubtes de la casa (inclosos els informàtics), són els qui més parlen entre ells. Perquè la llengua és viva, sense conversar i contrastar la seva feina no té sentit. I la resta, som els periodistes. Celles juntes, fixats en els teletips, redactant sense consultar gairebé res amb el company, sense debatre sobre el que escrivim. Estic contenta però. Mentre la gent debateixi la llengua, aquesta sobreviurà. Del periodisme, en sóc molt menys optimista.