Casa en blanc

- No, senyora. Aquí ja no es fan reparacions de vidres trencats. Ni per portes amb cristall tampoc. Em sap greu...
Tot el que no inclogui un te amb galetes, un cafè destelevisat o una estona de companyia, no se n'asseguren miracles. Sembla ser que el meu número pertanyia a un taller de reparació de vidres a domicili. Treball curiós i en desús, m'aposto amb mi mateixa que el silenci pot provocar que aquesta nit em traslladi en somnis a la vida anterior del fil telefònic.
Crec que a les parets en blanc els hi senten bé els acords del disc de Rosana. Curiós, un disc oblidat...que em retorna uns versos intemporals. Uns versos que no sabria recomanar, que no admetrien devolucions, i que estan pendents de classificació...
Sorpreses, sorpreses... no hi ha incertesa en aquest calendari en blanc. És una pàtina suau i tova d'una neu nutritiva com per descobrir lliris d'aquí uns mesos. Com aquesta avinguda en obres, neta, llisa i plujosa...com una autopista al cel. No és idíl·lic, però és un canvi.
Vull oferir el que se'm dóna, perquè sense empatia ni intercanvi, tot se'm torna fugaç. No és que la memòria hagi de ser sempre un consens, però és que l'oblit m'assetja a vegades, i en la esquizofrència no sé ni qui sóc. Ara mateix només pertanyo a quatre idees que es conjuguen imprecises, i a certes sensacions impagables. L'aroma del cafè amb llet quan abaixo els ulls, el xiuxiueig estremidor d'una cançó compartida, l'espera d'una flors que hivernen, i la emoció de veure endavant pàgines i pàgines en blanc... els ulls que espien damunt les quals em són propers o nous, però, deu ser cosa de mudança, em sembla que tenen mil racons per descobrir.