Primera confiança

They have blessed me
In the good graces of you
I have heard a hundred violins crying
And I have seen a hundred white doves flying
But nothing is as beautiful
As when he believes in me

Ben Harper - When she believes

Sólo feliz

No sabría decir cuánto tiempo hacía que no me ocurría. Que una llamada casual, como un rayo de luna, haga que lo deje ab-so-lu-ta-men-te todo y corra a atravesar la ciudad, parapetando mi sonrisa y mis ojos detrás de un libro. De punta a punta. Floto como una pluma desprendida del pecho de un colibrí, con la diferencia de que voy directa al punto de encuentro, y la ciudad riela como un oleaje de asfalto fundido. Sonrío. Sonrío sola bajo la luz de tu recuerdo. De tus recuerdos, mi día a día. Cuánto tiempo...
...que no miraba al reloj, que no me importaba que llevara incontables horas despierta y no fuera a dormir ni una sexta parte, que no hubiera estudiado lo suficiente...porque es mejor vivir la postal de Doisneau que comprarla, aunque sea en la Rue Saint-Rome con los guiños de mis 'frenchies'... cuánto tiempo...
...antes de nacer, quizás. Sólo se me ocurre el suero perfumado de vida, ese éter, lo más parecido a este estado dulce e intenso...el silencio de todos los versos al ser pensados, en la vibración de los labios a punto de canción, en la síncopa antes del latido...

Funàmbula als núvols

Mil titulars al cap...

All my loving: Sabeu qui sou, perquè ompliu el meu mosaic. Mai deixaré de sorprendre'm del poder autèntic de l'amistat. Feu que em senti afortunada, així de clar...sense lírica, i em sap greu si aquest sentimentalisme directe ofèn a algú. Sou increïbles...espero no fallar-vos mai. I sé que amb vosaltres tot té més sentit. "Mis palabras no tendrían sentido si no fueran también tus palabras". Gràcies encore.

Entrades a la butxaca: Mi vida sin mí, Munich, En la cuerda floja, El jardinero fiel... aquest finde m'havia proposat de veure 'Por quien doblan las campanas'... no vull saturar-me...necessito una pausa...i deixar d'amagar-me a la sala de cinema, que és un placebo perfecte per totes les cabòries absurdes, extranyes i tendres que em ronden al cap... Una d'elles ha provocat en mi unes accions per tal d'encarar-me al temps, m'ha fet aixecar-me de la butaca per còrrer a buidar el que no pot anar-se'n amb mi. Una altra m'ha aportat noves paraules per veure el món, i la certesa de que, potser jo també vaig néixer en un tren. Serà la màgia del cinema.
La tria dels Oscar d'aquest any és la més arriscada dels últims anys, però insuficient...el biopic d'aquest ex-desconegut que és Johnny Cash és commovedor i creïble, superbament interpretat. Espero que el Phoenix i la Whiterspoon (a qui odiava abans d'aquest film) d'enduguin, si no el premi, el reconeixement pel seu treball.

I walk the line: temps és la paraula clau. Vull temps per trobar paraules, perquè elles sempre m'han ajudat a vèncer la por. Mai he tingut tanta por, però mai he estat més boja, més feliç, més jo... estic aprenent mil coses en tant poc temps... ara entenc allò del 'Domestica'm'...i el viatge al fons de l'altre, allò que deia Balanzó sobre la impossibilitat de comunicar-se, i la insistent esperança dels éssers humans per intentar fer arribar missatges en l'ànima de l'altre, com si llencessin una flor de lotus en un pou negre i brillant, però no veiessim les ones que destil·la.
Mai se m'han ajuntat de forma tan aferrissada la realitat i el somni. Mai havia fet realment allò que m'empenyia a fer-ho el colibrí espantat de sota les costelles. Tinc la barbeta apretant fort les dents, mirant endavant, i la mirada em somriu per justificar la meva expressió freda...camino per la corda fluixa, amb el cor a les mans...perquè el premi està a l'altre costat. Perquè hi ets tu, tot el que ets, el que encara no sé, el que t'envolta... i perquè tot això que sento mereix tota la meva energia per afrontar el repte. Perquè els teus ulls parlant-me són la postal que em concentra per creuar l'abisme. I tararejar una curiosa cançó.

I keep a close watch on this heart of mine
I keep my eyes wide open all the time
I keep the ends out for the tie that binds
Because you're mine, I walk the line

I find it very, very easy to be true
I find myself alone when each day is through
Yes, I'll admit that I'm a fool for you
Because you're mine, I walk the line

As sure as night is dark and day is light
I keep you on my mind both day and night
And happiness I've known proves that it's right
Because you're mine, I walk the line

You've got a way to keep me on your side
You give me cause for love that I can't hide
For you I know I'd even try to turn the tide
Because you're mine, I walk the line

I keep a close watch on this heart of mine
I keep my eyes wide open all the time
I keep the ends out for the tie that binds
Because i'm yours, I walk the line

Rectificació del primer titular per negligència informativa. (Sí, vaig estudiar molt per Dret ;))

MeMe

M'ha arribat una estranya cadena, que, com a excepció que comfirma la regla, sí contestaré perquè per mandra no en contesto gaires... Es tracta d'explicar les meves manies o rareses... tot i confessar-me una voyeur dels blogs, cafès, aules i metros, no me les conec gaire...així que farem un esforç mental per recordar. Vejam...

1- Son fràgil. Dormo de costat, tapada fins al coll (fins i tot a l'estiu, encara que dormi amb roba interior), amb una de les mans a prop de la cara. Necessito silenci absolut, perquè tinc el son molt lleuger, conèixer la casa (em provoca una angoixa irracional dormir on no sé on està cada cosa), tenir a prop aigua per beure, no puc dormir a les finestres tancades, i preferiblement, que la resta de la gent de l'habitació siguin coneguts, perquè ja sabeu que parlo en somnis... No sóc psicòloga, però em temo que en aquest primer punt Freud podria opinar mil coses que prefereixo no sentir.

2- Melòmana compulsiva. Si a mitja conversa veus que somric i somiejo, no és que no t'estigués escoltant, és que en el stereo de la meva oïda ha arribat alguna cançó important. Odio que em tallin la cançó a mitges, vull sentir fins els últims acords, i això em posa malalta al cotxe, especialment si condueixo jo. En els concerts que m'agraden em transformo. I sovint totes les persones importants de la meva vida les relaciono amb una cançó.

3- El punt fetitxe. Tinc petits fetitxes que m'acompanyen, sense ser gens supersticiosa. Els mínims detalls sovint tenen una història. Qui els desxifra, guanya punts.

4- Previsora a l'extrem. El meu bolso rep apel·latius diversos: de la Mary Poppins, butxaca d'en Doraemon... enorme i pràctic, no sé ni sortir de festa sense un munt de coses imprescindibles: kleenex, aspirines, tirites, Almax (of course) caramels, un petit neceser (no se sap mai!) imperdibles, tota mena de documents... menys foc! que casualment és el que més em demanen...

5- Caòtica... Sóc un caos a mig camí entre l'ordre i el despiste. L'agenda és impoluta, però hi ha dies que ni la miro. Els viatges són un bon exemple: els preparo amb guies, llibres i músiques, però pillo el bitllet i l'alberg a l'últim moment. Sort que hi ha gent que m'assessora...

I aquesta és la meva petit llista de coses curioses. Passo la cadena a Fawn, Henrymann, Old Bou, Milton Malone i Garner Surround. aNNeTa, reconec que ha acabat sent més divertit del que em pensava...

Instantáneas para la eternidad

Tu voz completa mi oído. Nuestros rostros, como bombillas, sobre la curva azabache de una botella de tinto. Discutimos sobre el tiempo que durará. Pero el tiempo no existe.
Tu lirismo y mi inocencia. El muro del miedo que pienso atravesar con los pulmones repletos de intantes.
Eres la alegría gratuita,
la ternura exhaustiva,
las manos tibias.
La oportunidad por la que pienso poner toda la vida en el motor.
Y he vivido en mi tejado, pero sigo ávida de horizontes.


Una amiga savia me contó que no podemos estar sanos sin sentir el paso de las estaciones.
La primavera pasada me cerqué de las estalactitas de mis lágrimas. Un alba inesperada me llevó al sur, para volver a soñar sobre la eterna línea patagónica...pero el viento que traía la primavera a BBAA se cruzó con mi vuelo, que había de estrellarse sin rasgar las vestiduras. Dios, cuánto ha tardado la primavera...he llegado a adelantarme a las flores del almendro...

No hay casualidades. Desencuentros, canciones, escalofríos, escapadas, brindis, poemas y relojes sin sol. La síncopa, el fin del tango...lo imprevisible son instantáneas para la eternidad.

El aullido

Una síncopa es un medio latido
un hipo de sed
una sorpresa en ámbar
la interrupción de un rítmico devenir
que oxida las chimeneas sin costumbre
las mitades noctámbulas de insomnio.

Su inundación imprevista explusa el aire a los tejados
y el sueño de un árbol hoy ceniza
se proyecta en el firmamento con esperanzas renovadas de volar.

Todo por un imprevisto.
Seremos polvo de estrellas,
libres quizá del dolor si el tiempo nos perdona.

De nada sirve mi piel si cuando tiembla de magia
no la apuesto contra todo lo que antaño
desgarró el telón de la inocencia.

El vol que emprenguem des del cor

ens durà a l'únic destí digne de nosaltres mateixos.

Una incertesa emocionant

No té cap importància tot el que no he llegit. Ara mateix reuneixo papers i paperots arrugats que respiren des dels meus texans a aquest escriptori verge, per evaporar títols i títols d'ambicions que no sé quan podré llegir... no sé si se li diu ambició o què caram és, aquest buit extrany, de fer una llista inconclusa de llibres per llegir. Però m'emociona molt més que la meva modesta biblioteca. Un professor va dir un cop que una biblioteca és un projecte de vida. Potser per això el meu pas per la FNAC m'ha marcat tant, perquè culmina el procés d'una recerca nova, que va començar fa temps, i que acaba amb una crema de fantasmes i un renovat vitalisme.

Prou de detallismes, parlant clar. Avui les comissures de la meva ganyota habitual han estat una lluna color salmó i un far rodó enmig del blau fosc de vellut. I he recordat la veu d'un home llop amb violins de fons... les veus, la meva perdició més frívola, potser una metàfora utòpica de que les veus complementin formalment la profunditat d'uns continguts... i a vegades tenim sort.
M'estic tornant una bestiola extranya, més pròxima a tots els mites de la meva adolescència que al racionalisme que exigeix els paràmetres on habito. A vegades tinc por de fer cas a la meva altra meitat. Però la puresa dels dies en blanc, la llum que destil·la la lluna plena enmarcada pels carrers misteriosos que em parlen des de la grisor dels segles, embolcallada i tremolant... la vida és neta, és la sorpresa més dolça si aixequem el cap i donem la esquena a les espines que percebem encara a la cintura, que s'activen amb una cançó... m'ha fet mal respirar perquè potser hi estava massa poc habituada. Per primer cop, adoro la incertesa sense por, la punta de bogeria sense remordiments, i totes les pistes a seguir com el major dels reptes.

Passeu per la meva vida, nou-coneguts i propers, els qui em llegiu el somrís i els qui feu càbal·les, avui torno a agrair-vos la assistència i responsabilitat en el meu km.0...si passeu també pel blog, us agrairé alguna recomanació...

I made wine from the lilac tree

Put my heart in its recipe

It makes me see what I want to see

And be what I want to be

Lilac wine - Jeff Buckley

Casa en blanc

- No, senyora. Aquí ja no es fan reparacions de vidres trencats. Ni per portes amb cristall tampoc. Em sap greu...
Tot el que no inclogui un te amb galetes, un cafè destelevisat o una estona de companyia, no se n'asseguren miracles. Sembla ser que el meu número pertanyia a un taller de reparació de vidres a domicili. Treball curiós i en desús, m'aposto amb mi mateixa que el silenci pot provocar que aquesta nit em traslladi en somnis a la vida anterior del fil telefònic.
Crec que a les parets en blanc els hi senten bé els acords del disc de Rosana. Curiós, un disc oblidat...que em retorna uns versos intemporals. Uns versos que no sabria recomanar, que no admetrien devolucions, i que estan pendents de classificació...
Sorpreses, sorpreses... no hi ha incertesa en aquest calendari en blanc. És una pàtina suau i tova d'una neu nutritiva com per descobrir lliris d'aquí uns mesos. Com aquesta avinguda en obres, neta, llisa i plujosa...com una autopista al cel. No és idíl·lic, però és un canvi.
Vull oferir el que se'm dóna, perquè sense empatia ni intercanvi, tot se'm torna fugaç. No és que la memòria hagi de ser sempre un consens, però és que l'oblit m'assetja a vegades, i en la esquizofrència no sé ni qui sóc. Ara mateix només pertanyo a quatre idees que es conjuguen imprecises, i a certes sensacions impagables. L'aroma del cafè amb llet quan abaixo els ulls, el xiuxiueig estremidor d'una cançó compartida, l'espera d'una flors que hivernen, i la emoció de veure endavant pàgines i pàgines en blanc... els ulls que espien damunt les quals em són propers o nous, però, deu ser cosa de mudança, em sembla que tenen mil racons per descobrir.

Caramel de maduixa

No fa falta que tanquis amb clau cada porta
som un àgil i experimentat acròbata
no fa falta que encara me vulguis fer caure
vaig amb rodes, som es rei de ses capavallades

No fa falta que ataquis amb tantes respostes
tenc preguntes per copar quatre segles d'escorça
i és inútil que apaguis ses teves faroles
sé trobar-te davall quinze sostres de roba

De vegades me passa que te mir...

...i veig un dia que comença dins un camp de maduixes.

- Antònia Font -

Call it home

Sona el puntejat d'una guitarra més feble que la que recordo en dies d'estufa i pedra polsegossa, però la línia vibrant és la mateixa que la d'altres hiverns. No és el pare qui arrenca les notes del Concert d'Aranjuez, però em porta una tassa de menta plena de pau contra l'angoixa. Unes galtes on es camuflen les pigues de l'estiu em demanen un petó de bona nit. I després del Cap d'Any, el gat i jo fem els mateixos ulls, però ell dorm amb molta més elegància.
Tinc una llista de llibres llarga, i una de propósits buida, no per manca de necessitat, sinó per oblit, i la dolcesa d'assumir que ja tinc edat per deixar-me sorprendre. Aquest hivern em guarda la pell fina, susceptible a la corrent elèctrica que em transmets per accident, per deturar la meva marxa apressada que no és més que timidesa. Pertanyo més a les paraules que encara no he trobat, a les mans que no són meves, a la caçó que tararejaré, que a qualsevol passat clar que pugui narrar per ara. Em sento perduda, però guardo un placebo de brúixola a la butxaca.
Tinc somnis cada volta més dolços. Fa por pensar que puguin no ser presagi dels dies. Però les cròniques de reconstrucció ja fa massa que duren, i malgrat passejar amb els ulls clucs, si ho faig al costat d'algú, la corda fluixa és un pont atractivament intrigant.

Me basta con la vida para justificarme

-García Montero-

Beauty and moonlight

Potser ara. Sento acords de les pedres de la vora del riu. No hi ha desesperació continguda, potser, com deia Vila-Matas, la elegància és optar per l'alegria. No puc salvar al suïcida, i encara ha de passar un temps fins que pugui encendre una espelma per ell, que em va segrestar l'ànima perquè tremolava sota la superfície de la forma més absurda. El perdó és una gràcia no innata, però aposto a que el temps m'ajudarà.
Hi ha un camí després de les llàgrimes. Amago el calfred que m'infla l'espinada a l'abisme de les parpelles, baixant els ulls, com si em fes vergonya, com si ja ho hagués oblidat, com si fos una costum mal apresa. Per dissimular que la vida m'insufla els pulmons, com si en el fons no sapigués que és el millor que pot passar. Algú sap que en realitat començo a riure. Hallelujah.
La lluna plena m'interroga quan acabo la jornada. Les meves presses no deixen enrere la palidesa amb què em fa estremir. I em ve al cap un quadre oníric, extrany, trist va dir algú...de perfils sinuosos i alquimia, com si fos una resposta a les mil instantànies desordenades del caos recent.
No crec en els il·luminats. Les coses que passen, que vaig aprenent ja són prou miraculoses, però arriben lentament, com una melodia de carroussel on el cavall alat que jo volia va sortir volant en la direcció equivocada, fent-me adonar que m'estava tornant ventrílocua, i que el show s'havia acabat, després de la desbandada dels prestidigitadors.
Al cap i a la fi, segueixo sent la mateixa gata estranya que puja als terrats gebrosos i torrats quan es fa fosc i, qui pot, dorm. Però ja no hi ha balades interminables des que la lluna pica l'ullet. La seva llum mentre tremolo de desembre em fa veure que torna a crèixer el pèl sobre les ferides. Gràcies als qui m'heu acollit mentre vivia l'insomni feta una bola. Que la pols estelar us faci lliures, i el temps us compensi intensament.
Benvingut, per fi, 2006.

You can run a red light

Give up at a red light

You break the mold when running through the tolls

speeding through your whole life

Próleg útil

Mientras a consecuencia de las leyes y de las costumbres exista una condenación social, creando artificialmente, en plena civilización, infiernos, y complicando con una humana fatalidad el destino, que es divino; mientras no se resuelvan los tres problemas del siglo: la degradación del hombre por el proletariado (NOTA: per la opressió de les condicions extremes que pateix), la decadencia de la mujer por el hambre, la atrofia del niño por las tinieblas; en tanto que en ciertas regiones sea posible la asfixia social; en otros términos y bajo un punto de vista más dilatado todavía, mientras haya sobre la tierra ignorancia y miseria, los libros de la naturaleza del presente podrán no ser inútiles.

Victor Hugo - Pròleg d'Els Miserables

Navidad

Sí creo en la Navidad. En su espíritu, como el resto de otros muchos ideales, previo a la corrupción que sufre. En que recuerda el mensaje más inmortal y revolucionario que conozco. En que a pesar del marketing, nueva religión autoimpuesta, sigue siendo posible.

Mi Navidad son luces rojas ante las que no espero. Cruzo avenidas con mi bufanda de madrugada. Espero que al Papá Noel indigente que sigue echando mal de ojo le toque el gordo de la parroquia. Ordeno libros polvorientos con historias que llenaran un enero árido interclasista, y quizá, tantos minutos estériles... Y mis abuelos y el tiet aparecen en medio del gentío, con el carro del Alcampo lleno de turrones y la única intención de darme dos besos, aunque sea sábado a las seis de la tarde...
Serán días de discusión por las sobras, de cava omnipresente, y de acordarme de cuando era niña y prefería tirar las cáscaras de avellana a los rizos de mi hermana a subirme al taburete.

Descubro a Cave. Canciones, canciones y más canciones. Versos caprichosos, incienso y telenoticias. Pido al cirio más conciencia y menos caridad. Acuerdo cafés con billetes de retorno. Espero a los que han de cruzar las fronteras. Pongo fecha para escaparme yo. Marmotas caseras persiguiendo a un gato. Llamadas absurdas para llenar el estrés. Y las madrugadas, una discusión espiritual. Y sé que echaré de menos los periódicos de los domingos y la división habitual.

Algunas respuestas al insomnio. Caos y orden me tiran de los dedos. Optimismo cinematográfico con música zíngara. El intento siempre tenaz, gracias a los alientos ajenos, de vencer el miedo. Tango, tiramisú y jam session. Paciencia, mucha paciencia conmigo.
Y el milagro. Cosquillas como mariposas, y una utopía más en la que creer para seguir respirando. Para no renunciar al vuelo que merecemos. Para no hundirme en el gris. Para sentirme útil. Para no contar los días, el tiempo, ni las expectativas.

De lunes a domingo, Feliz Navidad.

So come to me when I'm asleep

we'll cross the lines and dance upon the streets...

13

Tretze teranyines platejades, que ara subjecten la pols dels dies fixant-la de rosada nova. Tretze sedoses i pacients xarxes que, superposades, teixiran la capa que m'ha d'amparar. Tretze estructures de filament, intent persistent en el temps d'atrapar una idea que vaig imaginar un dia, i que l'ideal esdevingué una realitat, un somni i un malson al mateix temps. La tretzena, la més costosa, he trigat mesos en gestar-la. I una cançó, cedida per la casualitat i una troballa poderosa, l'ha fet sorgir miraculosament. Ha passat per tot, està de tornada i no ha marxat mai. No he trobat la redempció; m'estic buscant encara.

Descobreixo les cançons quan Ella té un bon dia. La capritxosa. La eterna nina. La vampira invertida, vivent moribunda única, que m'injecta fe i aire a l'angle en que defalleixo en nits de lluna plena. Potser té raó, i la Vida no és quan tu vols...però sempre torna, si no ens escombrem de les cendres. Intervention en plena carretera sota el sol d'hivern, que és exactament igual a Hallelujah...i l'insomni darrerament és un endormiscament inaplacable...lonely lonely...

Demano ajuda. No sóc cap àngel. I no em mereixo tot el que tinc. La felicitat potser és una ilusió miop, però el que teixeixi sota el seu embruix (algunes noies passen de nines a bruixes, sota els efectes extranys d'encanteris heretats) m'ha d'abrigar el proper març.

Jubilaré la primavera sent filla de la tardor. That is to live gracer.

...sing a song for me...i'm not sleepy...and there is no place i'm going to...

Tararejant

Pieces
recovered
shivering
- Hallelujah.

"Cuidado con la tristeza; es un vicio."

(Gustave Flaubert)

Live on Frostland D.F.

He començat a treballar. Abans de marxar, una petició de mimos a ma germana la fa acusar-me d'estar massa nerviosa. Cert. Però ara la cap de RRHH no em sembla disposada a menjar-se'm, i el meu company, que passarà a imatge i so és amable.
Precisament, al ensenyar-nos la botiga (que ja em coneixo absolutament, tret de les sortides d'emergència) arribem a una barrera de persianes negres, com els agents de la entrada del centre comercial. És per la cimera, explica. Però no la sento. Entre aplaudiments en pantalla plana sento un guitarreig que no m'és familiar, sinó prohibit. I les explicacions s'esfumen, mentre el gegant del meu costat s'endolceix amb la cap. Un calfred elèctric que desemboca en uns acords maleïts. Fred als pulmons. Mercuri a les puntes dels meus dits. El guitarrista s'expandeix, i el meu somriure es glaça. Aquella no. Sisplau. Maleït live. Maleïda vida. Transtemporalitat en agost. Recordo les paraules d'algun fan killer. De totes maneres, de què serviria. Segueixo viva, i flueix sang dins meu. Respiro i em calmo. "Busco rebel·lió a la granja". Let's keep on living.

On estàs, Damien?

S'ha de comprendre als artistes, que necessiten el seu temps per a viure el necessari per tal de perfeccionar les seves creacions... però tot i així la meva impaciència m'obliga a cridar: ON ETS?? Estic plantejant-me anar a buscar-te a la teva illa maragda per demanar-te, implorar-te, que espavilis, que la segona part de "O" JA és necessària. Que vull que la teva veu entranyable (perquè nevega per les entranyes, perquè sola a capella ja fa la cançó) torni a fer d'apuntadora en les meves escenes vitals. Que els teus acords tornin a estremir el meu pols, i les teves paraules subtitulin de nou les meves postals, ara mateix d'una ànima perduda entre un parell d'universos paral·lels, i aparentment inconjugables.
Somric per a mi mateixa ara que puc tornar a escoltar la cançó que va desembocar en, probablement, un primer amor ple d'innocència, i ara, dolça nostàlgia. Y que Amie ha escenificat la esperaça. Que comprenc Volcano. Que sé quin gust té l'aigua freda. I que Delicate no és una banda sonora, sinó un eix vertebral. I tinc por del efecte que tindria, per enyor de melodia, sentir una de les teves balades al metro... probablement empenyoraria la emoció continguda a la funda de la guitarra, com a mínim...

Sisplau, Damien. Volem més. Suposo que per tornar a fer un disc així has de tornar a reviure una energia sentimental molt densa... que tinguis la sort de tornar-la a viure. És possible que et calgui tornar a patir, però val la pena... crear així és una petjada màgica, com un cristall que vius en calent, i absorbeix algun detall (una flor seca, un cabell, una partitura...) i que després, un cop fred, et deu servir per veure el món. Almenys, aquest és més o menys l'efecte que tenen en mi les teves cançons. Se t'ha d'anar a buscar per recordar-t'ho en persona? Ara mateix no dubtaria en fer-ho... i crec que no sóc la única...

What am I, darlin'?
A whisper in your ear?
- D. R. -

Advertencia

No hables con desconocidos.
No mires a los ojos de la gente.
Puedes no olvidarlos nunca más.

La vida es un milagro - Emir Kusturica

Vous me manquez

--y descolgar el alma frente a un té humeante cuando fuera todo puede esperar...---

No falla. Cuando me levanto del otoño y la temperatura se ha lanzado al borde de las aceras, me viene como un escalofrío que me pide que vuelva a Toulouse. Por ella, soy la petite elfe de las manos frías que se despertó en su escapada al midi francés. La que volvió loca por una música siniestra o melancólica, con expresiones italianizadas, ganas de perder el miedo, de compartirlo todo, de dejar que la bohemia se escape por las grietas de esta educación racional y perfeccionista de la que no puedo culpar a nadie, porque he sido siempre la primera orgullosa...hasta la esquizofrenia.
Aún hoy doy las gracias por haberme dejado llevar aquella primera vez por una de las sorpresas encubiertas de la vida. Cuando debo justificar porqué me empeñé, sin más, en escoger una de las opciones de repesca, relegadas a quien las quisiera, por una ciudad del sur francés de la que sólo había oído que era una importante corte medieval... Sonrío y digo que es de lo mejor que me ha ocurrido. Y sí, fui descalificada de mis tres opciones, Stirling (Escocia), Utrecht (Holanda) y Copenhague. Y sí, me ha quedado un año colgado por culpa de mi aventura. Y no, no lo cambiaría por nada. Y acabó siendo una suerte de hechizo: ciudad natal de Carlos Gardel (sabeis que no comprendo el tango, pero tenía que acabar allí...), residencia pasajera del viajero Exúpery...

No sé cuánto tiempo hubiera tenido que emplear en encontrar esa ciudad artística, entregada y amable del sur de Francia, para encontrar un refugio en el que sentirme en casa.
Sé que puedo volver. Y que todo lo que aprendí me configura hoy, y que estoy aún en deuda con toda la gente que me configuró. Me escaparé al borde de la Garonne a escribir desde estos ojos que sólo se llenan con las historias que asisten. Tantas, tantas historias...
Sé que...necesito volver.


P.D. Los que estéis de Erasmus, llenad vuestros pulmones...y descubridlo todo.

TRENSICIÓN

Algo me preocupa en la ciudad cuando el lugar más cálido es la biblioteca del barrio. Allí se dan cita aún esos niños redonditos y con mofletes, ignorantes aún de Agatas Ruiz de la Prada y con nombres variados: Jessica, Omar, Rodolfo, Valeria... La bibliotecaria se ríe y me dice "Bona tria, aquesta noia...". El bibliotecario (mi hombre ideal) sonríe, y con esa voz que debería doblar, como mínimo, a Ethan Hawke en Antes del atardecer, me dice:
- És que és una fan dels Smiths. Però en realitat l'has decebut perquè no t'has endut el Morrissey.
Ja me l'havia endut anteriorment...mentrestant, un hindú demana internet i una subsahariana coqueteja amb el bibliotecari alegant que ha tornat a perdre el carnet...que finalment duu a la butxaca. Surto somrient. I durant tot el dia creuré que com he trigat tant de temps a sentir "There is a light that never goes out"...

He pasado una noche endiablada. En mi insomnio podría haberme soñado, efectivamente, perdida en una llanura como la de El Calafate que nos retuvo, con los mismos matojos espinosos al borde del camino y la misma bóveda tintineante.
Las venas de mi mano golpean mis huesos, mientras veo venir a 'Don't look back in anger'. Apenas me deja atrás vislumbro una silueta de una cabeza salir por la ventanilla, con un cigarrillo en la comisura que arde un adiós.
En dirección contraria cruza a toda velocidad, imprudente por el terreno que sobrevuela (y porque casi me atropella) el bonus track de X&Y de Coldplay (¿cómo se llama?) en forma de camión con más luces que el Moulin Rouge.
En ese momento temo que la que se pare sea la canción de los Smiths. Sobretodo porque no tegno ni idea de quién podría conducir el coche...
Me siento a esperar. Quizá deba venir un ovni. Y juego a algo que hacía de pequeña: Pongo nombres a las estrellas. Pero esta vez son personas.
De pronto oigo un chirrido que se acerca. Un pequeño foco que rota como un faro me permite ver quién se pasea sobre una bicicleta antigua, de ésas que la rueda de delante es tan grande como la de un molino.
Mi mueca escéptica me comunica que he llegado al fin del insomnio y que estoy soñando. No tengo imaginación suficiente para recrear al Boss en bicicleta, tocando Thunder Road con su harmónica. Me hace un gesto para que salte al trineo blanco que lleva detrás. Acaba la canción en una estación mientras amanece en lo que me recuerda a las Innisfree.

Nací a las 4.22 de la madrugada, así que me despierto con 22 años. Y no ha cambiado nada. O sí. Salgo tarde. Cojo un disco que en mi búsqueda había dejado atrás. Han llegado algunos mensajes preciosos. Falta el que no llegará. Recuerdo las últimas sorpresas y me viene a la mente la escena de un film argentino. Chinpón. Yo también voy a acabar mi tango.
Gustavo se desliza por la carretera mientras pienso al menos 22 motivos al lado de quienes tengo una porción de hogar, una fichita de mosaico. Y me salen los números. A la hora exacta. Soy yo quien conduce, suena 'Land of Hope and dreams'.

Big wheels roll through fields
where sunlight streams
meet me in the land of hope and dreams

Hello Monday

Lo grande de las espirales es que conducen a lugares insospechados. Los cristales cubren todas las miradas, aunque todos nazcamos con la misma capacidad objetiva de ver. Pero son las visiones de los demás los que pueden devolver oxígeno a instantes de pérdida. Sin que por ello seamos mosaico porque los demás nos miren, si no porque, una parte de éste son vidrios coloreados que nos regalan personas que se cruzan en nuestro eólico paseo hacia el fin de la caverna.
Una conversación (sin café, sin banda sonora) apaga en un frío cubo el fuego que roía fragilizando el armazón metálico. Noche de fiesta viendo una película. La responsabilidad del trabajo bien hecho, y de que tus sueños pueden seguir guiando tu destino, que siempre dependió de ti. Una experiencia bohemia. Al fin. Cuánto añorabas reír bajo la lluvia, y ya ni te acordabas... Hija del otoño, cruzas la ciudad cabeceando, y al bajar del bus un momento-Amélie anula el insomnio. Te haces la fuerte, y vuelve a la polvorienta matriz de los olivos. Donde las raíces, en silencio, se retuercen. Donde sigue lloviendo. Como nunca. Y en el café del fin de semana, repasas en voz alta. Las lecciones, los cabos sueltos. Y volviendo, coleccionas todas las sonrisas del fin de semana. (sólo gracias, sin saber cuál es la mejor manera...) Y de pronto, noticias de otras fronteras que, como el agua lechosa sobre el barro, aclaran de pronto tu estructura imaginaria, ante los relámpagos.
Lunes. Efeméride. Demasiado hielo para tan poco alcohol. Aún arde. Voy a hacer autostop en el pentagrama, sangrar tinta y dormir en el horizonte.

There's no point in hanging on
Watching the sun go down
Spinning round and round

Blindtest

Ara que he vist per aquesta estranya finestra del televisor el barri tolosà (ara Toulouse es diu Tolosa de Llenguadoc :)!!!) on vivia, i a la espera de que mes chers françaises m'expliquin algunes claus per entendre per què els carrers estan en peu de guerra, acabo de recordar un joc que em van ensenyar en aquell pis, ple de melòmans, del carrer Recollets.
Recordo el dia que em vaig aficionar al Blindtest, quan el baix de Clém, desesperat per la nostra incultura musical, malgrat els esforços, especialment de Piluca, per endivinar les cançons que tocava, va fer una concessió i va interpretar el tema de Pulp Fiction, que, per si de cas, els murs de la habitació podien dar-nos una pista.
Avui no em fa falta tornar a Toulouse per jugar al Blindtest en la distància. Si sento el gemegar del vent entre els pisos grisos, d'aire soviètic, d'Empalot, torno a dormir en aquell llit d'aire. Si sento relliscar en el gebre un vell cotxe carregat de joves, és com si tornés a casa després de prendre un mónaco a Le Bar Basque. El clàxon d'una bici abans de la frenada embadurnada de fang de l'autobús, el 38; la fricció de la liviana masa de crêpe a l'altra banda de la barra del Sherpa, franquejada pels únics cambrers de la ciutat que entenen massa bé l'espanyol; i especialment, aquell accent mans, que flirteja amb les vocals, dels venedors al Marché de Noël que no podré visitar, dels squatters a Mixart-Myris, dels músics a la única línia de metro, als carrers sempre mullats sense presència de paraigües, de la fornera del costat del Halal, que em diuen, amb un franc somriure: "Vous n'êtes pas française, mademoiselle, n'est-ce pas?"

Avui surt la segona edició de Peudepàgina (www.peudepagina.net). Per col·laborar-hi, vaig anar a veure una de les pel·lícules que s'han de convertir en imprescindibles, "La vida secreta de las palabras". A l'espera de poder tornar a jugar a Toulouse, m'agradaria que els qui heu vist/anireu a veure el film us animeu a una partida amb la fantàstica BSO (no s'hi val buscar a Google! tot i que potser teniu més sort que jo...). Entre les cançons (quina és la del tràiler?) crec que hi havia una que devia de ser de Tom Waits. Algú juga?

P.D. Aprofito per disculpar-me per escrit amb tots els que patiu aquesta debilitat meva pel blindtest en llocs públics...

Huida a la jam session

De entrada, fue un sueño
de viaje, un espejismo
de vuelta, una agonía
de golpe, nostalgia de lo que pudo ser
.

Ergo... i will survive

Lady Wintersleep

Just close your eyes and think of me

I take back everything I said

She can't hurt me, I can't hurt you

It's like we are already dead

- Ryan Adams -

El sueño de Chéjov

Las dos actrices dejaron caer dos pétalos de flor de cerezo y el cochero sonrió diciendo: Tengo una historia que contar, es una historia muy triste, pero creo que vos podéis comprenderme, querido Antón Chéjov.

Antón Chéjov se apoyó en el respaldo, se tapó el cuello con una bufanda y dijo: Tengo todo el tiempo del mundo, soy muy paciente y me gustan las historias de la gente.

Antonio Tabucchi