Call it home

Sona el puntejat d'una guitarra més feble que la que recordo en dies d'estufa i pedra polsegossa, però la línia vibrant és la mateixa que la d'altres hiverns. No és el pare qui arrenca les notes del Concert d'Aranjuez, però em porta una tassa de menta plena de pau contra l'angoixa. Unes galtes on es camuflen les pigues de l'estiu em demanen un petó de bona nit. I després del Cap d'Any, el gat i jo fem els mateixos ulls, però ell dorm amb molta més elegància.
Tinc una llista de llibres llarga, i una de propósits buida, no per manca de necessitat, sinó per oblit, i la dolcesa d'assumir que ja tinc edat per deixar-me sorprendre. Aquest hivern em guarda la pell fina, susceptible a la corrent elèctrica que em transmets per accident, per deturar la meva marxa apressada que no és més que timidesa. Pertanyo més a les paraules que encara no he trobat, a les mans que no són meves, a la caçó que tararejaré, que a qualsevol passat clar que pugui narrar per ara. Em sento perduda, però guardo un placebo de brúixola a la butxaca.
Tinc somnis cada volta més dolços. Fa por pensar que puguin no ser presagi dels dies. Però les cròniques de reconstrucció ja fa massa que duren, i malgrat passejar amb els ulls clucs, si ho faig al costat d'algú, la corda fluixa és un pont atractivament intrigant.

Me basta con la vida para justificarme

-García Montero-