One shot

Alguna ha tenido exclusivas hace poco de cuento de hadas de la pequeña venida de la gran ciudad, mimada por la mayoría, frustrada en sus ideales más profundos, en una ciudad empolvada y noctámbula...y al final del verano, ninguno de nosotros sabía dónde estaría apenas unos meses después. Todos nos acabamos convirtiendo en noticias pasadas en cadena, reportándonos nuestros nuevos destinos, nuestros desatinos, esa locura juvenil que podría bien relacionarse con el CPE que saca a los franceses de los botellones a las barricadas.
Una llamada de alguien que apenas reconozco la voz. Y dos días. Ha sido uno de esos momentos de los que no hay muchos en cada vida, en que todo te va grande, te preguntas qué estás haciendo, tienes miedo, sobretodo por cómo te vas a sentir cuando pierdas esta oportunidad. 48 horas de estrés, y de tener al lado verdaderos apoyo, que merecen mucho más de lo que yo sepa agradecerles. "I'm sorry, gotta leave now, I got one shot..." Maldita suerte, como polillas doradas de dientes de león oportunistas. Pugno conmigo. Aún queda mucho mucho por trabajar. Y sé que, de nuevo, los dados siguen rodando: en unos meses volveremos a ser una cadena de rumores por contrastar. Sólo espero tener algunas exclusivas certeras, de caras originales detrás de un cafè.

8:59am - Embús a la C-58

Talk about a dream
try to make it real
you wake up in the night
with a fear so real
you spend your life waiting for a moment that just don't come
Well, don't waste your time waiting

Badlands, you gotta live it everyday
let the broken hearts stand
as the price you've gotta pay
keep pushin' till it's understood
and these badlands start treating us good

- God bless the Boss... God have far more patience with us...-

Concessions

Tornant a casa clixo a tota velocitat com sota els meus peus hi ha una porta de vidre trencada. Els milers de fragments semblen diamants oblidats, constatant una altra època.
A Urquinaona em trobo una noia que duu un violí a l'esquena, i pico el bitllet tararejant el Cànon. Recordo el dia que li vaig dir a l'Eloi que ho deixava per concentrar-me en la selectivitat. No ho va entendre, però jo em vaig sortir amb la meva, crec. No ho he tornat a repetir. Em creuo amb uns post-hippies baixant a la meva parada, i recordo perquè vaig començar a deixar d'anar a la muntanya. I el que li vaig dir a l'equip quan vaig deixar els nens a l'estiu (això sí té gràcia: per poder aspirar a un bon treball els estius...).
Al semàfor el camió dels portuguesos del cantó de casa porta ferralla galàctica: un escalfador dels 60s, una nevera, uns baffles...i a punt de caure, una gabieta amb dos, tres, cinc periquitos.
Com sempre que arribo a casa, tinc dos opcions. He fet un esborrany. Però demà és la pràctica. Sospiro i em sento una formigueta més en el món. Em tapo les oïdes. Puc sentir-te dient "i ara...a què estàs esperant?"

Llibre de viatges

Està a punt de canviar oficialment d'estació, segons sembla, però jo m'he quedat ancorada en un limb perpetu de neu, oreig suau i vents més furiosos que la tramuntana aleatòriament.
He acabat de muntar el que pot dir una presentació en DVD del nostre viatge a la Patagònia. Tout simple, una seqüència regular d'imatges amb músiques. Ni una lletra. Però la gràcia estava en concatenar justament aquests dos paràmetres pas a pas, com per casualitat. Amb la mateixa fluïdesa van acontèixer, i amb la mateixa naturalitat màgica els he volgut transmetre. Argentins perduts, cantants de country nostàlgiques, un xic d'americana i força de britpop (forçat, ho reconec), poc rock'n'roll però moltes frases que potser només l'Alba i jo clixarem...
A vegades penso que podia haver escrit l'aventura i enviar-la a alguna revista. Però ho descarto de seguida. L'aventura està escrita, però en el meu idioma. I sí, sóc així d'egoista. Tinc el meu llibre de viatges, i aquest DVD curiós, i un munt d'anècdotes per explicar en els cafès amb els amics. I no vull espatllar la màgia adaptant-ho a un altre llenguatge que no és tan vàlid. Vull deixar-ho a mig coure, qui sap si d'aquí uns anys el recepcionista d'un alberg, la dona feta a si mateixa de la cerveseria, el iaio de l'antiquari, la divorciada fugitiva... podran ser recuperats per protagonitzar alguna cosa...

Confesso també que el que em va recordar aquesta feina pendent va ser un gos abandonat al carrer Pere IV, que es va quedar enganxat a l'asfalt en el que podria interpretar-se com un intent tenaç de suïcidi. Fugim dels cignes infectats, i abandonem éssers a qui hem acostumat a la nostra existència. Tinc malsons de nit, i busco la brúixola al calaix, però encara m'aixeco amb coses per fer. Miro endavant i recordo algú que té raó: no tens dret a queixar-te.

P.D. Estaré encantada de compartir el meu viatge amb vosaltres. Envieu mail i quedem...

Càlid dissabte

N'estic absolutament convençuda, es tracta d'un complot. De totes les voreres per on passo s'alcen iagues que rugeixen i repiquen al cervell, i no hi ha reproductor de música que s'hi resisteixi. Potser privant-nos a tots del benefici de l'escolta estarem mutant cap a una espècie capaç de sobreviure en l'entorn crispat que gemeguen les ràdios, televisions i diaris, plens d'energúmens que criden i eduquen bajanades que sostenen el negoci mediàtic.

Però oh, miracle! és dissabte. I mentre cabalgo Diagonal avall em proposo jo també portar als meus fills en el seient de darrere de la bicicleta, quan sigui una mare sense estrés, i ajudar els meus vells a portar el carro de l'Alcampo quan ja no tinguin forces per comprar adequadament cada cosa al lloc adient (el mercat, el Lidl, la botiga de Delicatessen i la cooperativa de comerç just...), i hagin, com la corrent de famílies amb qui em creuo, de sacrificar el dissabte al matí en les cues que generen la comoditat dels hipermercats.
És temps de bunyols, i a la pastisseria d'aquest barri 'canyero' que va ser Selva de Mar els tenen de crema "carets, però millor que els de l'híper, reina", i per convence'm, la mossa, que no ho ha aprés a cap màster, sap que el millor màrqueting directe és donar-me'n un parell a tastar. Però, quina mena de promoció ostenta la botiguera fondona de la botiga de betes i fils? (sí, encara existeixen) Em regala la cinta vermella que li demano, i no accepta cap bunyol, perquè està a dieta. Deu ser el sol rialler d'aquest dia de març, i els deu minuts que falten per acabar de fregar la botiga i arribar a casa i trobar que el seu home li ha escalfat els canelons...
Abans d'arribar a casa dels meus pares, el gitano de davant del Caprabo em reconeix. Li demano una cinerària lila que adoro des de fa anys, però no porto ni un duro després dels bunyols i haig de pujar a cals pares. Em creuo amb una banda de joves, noietes de galtes toves i cues de cavall amb metxes carmí, un xiquet negre que rapeja per elles mentre que un amb rastes els parla d'un programa informàtic. Pujo precipitadament, és hora de dinar, i els meus pares, que acaben de parlar amb la veïna, em comenten que el xino, que és molt llest, ja compta amb català perquè no l'enredin les 'padrines'... el gitano m'ha posat la planta en una bossa i em diu com l'haig de regar. Quan torno dels xinos de la seva parada no en queda ni la furgoneta. Fa tant sol que no pujaria ni a dinar; m'asseuria al banc a veure com passa la rambla... però a casa el cafè em crida i la sempre dolça sobretaula, encara ens portarà sorpreses, actualitat i rialles.

És una qüestió de salut mental. Demano més primaveres per a tothom, sisplau.

Què haurem après...

No existe libertad que no conozca,
ni humillación o miedo
a los que no me haya doblegado.
Por eso sé de amor,
por eso no medito
el cuerpo que te doy,
por eso cuido tanto
las cosas que te digo.

García Montero

Nowhere but in you

Tan fàcil, tan a prop. Tan lluny queda Ryan Adams...em sento una punyetera cançó de Travis, el 'Happy' del Boss...He deixat de banda el projecte de llegir 'La insoportable levedad del ser', i he tornat, com quan era adolescent, als musicals i al Petit Príncep... tan estrany i tan familiar alhora.
Et vaig prometre un viatge a les estrelles, però com tot el que faig amb tu, va acabar sent molt més. Un refugi clandestí abans de deixar la nostra metròpoli, aquest racó sota el coll que estic fent meu. Peatges, son, manca de cafeïna... travesso les planes amb el mono de tu tenint-te al costat, vetllant-te. La fortalesa milenària es pobla de les llegendes que abans imaginava sola. I la bohèmia que exhal·la la teva vitalitat em completa, més del que hagués imaginat...100km més per fer un te al lloc que t'havia explicar amb ulls nostàlgics, sota les golfes on algun dia escriuré. I la nit en terra d'acollida, i el naufragi de les rialles, i les estrelles a l'habitació. L'insomni és una pèrdua que je ne regrette gràcies al ritme dels teus batecs.

Una sopresa, més rialles i infantils intents de descobrir-la. Una tasca casual esdevé una troballa on tornarem. I...TANGO! Aquesta filosofia que ara veig enjogassada...que ja no em pertany. Cabells canosos engominats, mirada de gos famolenc, venes palpitants a les mans que esgarrapen un micro que no fa res, el tinc a una passa. Lobby argentí, passió, desig,reproches celos y descaro...i més. Una veu ve del meu clatell, una mà juga amb els meus cabells lliscant com una ària de violí a la que algun dia, quan els meus diables desapareguin, m'assemblaré gràcies a la teva llum. 'Todo se transforma', deia el cantautor. Algun dia podré deixar d'agrair-ho per entendre-ho realment, quan s'acabi d'erosionar la pedra que cobreix la innocència que no lamento haver guardat, per tu. Perquè li dónes sentit a tot. Perquè superes la meva imaginació. Perquè aprendré a fer-te feliç.
Benvingut a la meva segona vida.

Primera confiança

They have blessed me
In the good graces of you
I have heard a hundred violins crying
And I have seen a hundred white doves flying
But nothing is as beautiful
As when he believes in me

Ben Harper - When she believes

Sólo feliz

No sabría decir cuánto tiempo hacía que no me ocurría. Que una llamada casual, como un rayo de luna, haga que lo deje ab-so-lu-ta-men-te todo y corra a atravesar la ciudad, parapetando mi sonrisa y mis ojos detrás de un libro. De punta a punta. Floto como una pluma desprendida del pecho de un colibrí, con la diferencia de que voy directa al punto de encuentro, y la ciudad riela como un oleaje de asfalto fundido. Sonrío. Sonrío sola bajo la luz de tu recuerdo. De tus recuerdos, mi día a día. Cuánto tiempo...
...que no miraba al reloj, que no me importaba que llevara incontables horas despierta y no fuera a dormir ni una sexta parte, que no hubiera estudiado lo suficiente...porque es mejor vivir la postal de Doisneau que comprarla, aunque sea en la Rue Saint-Rome con los guiños de mis 'frenchies'... cuánto tiempo...
...antes de nacer, quizás. Sólo se me ocurre el suero perfumado de vida, ese éter, lo más parecido a este estado dulce e intenso...el silencio de todos los versos al ser pensados, en la vibración de los labios a punto de canción, en la síncopa antes del latido...

Funàmbula als núvols

Mil titulars al cap...

All my loving: Sabeu qui sou, perquè ompliu el meu mosaic. Mai deixaré de sorprendre'm del poder autèntic de l'amistat. Feu que em senti afortunada, així de clar...sense lírica, i em sap greu si aquest sentimentalisme directe ofèn a algú. Sou increïbles...espero no fallar-vos mai. I sé que amb vosaltres tot té més sentit. "Mis palabras no tendrían sentido si no fueran también tus palabras". Gràcies encore.

Entrades a la butxaca: Mi vida sin mí, Munich, En la cuerda floja, El jardinero fiel... aquest finde m'havia proposat de veure 'Por quien doblan las campanas'... no vull saturar-me...necessito una pausa...i deixar d'amagar-me a la sala de cinema, que és un placebo perfecte per totes les cabòries absurdes, extranyes i tendres que em ronden al cap... Una d'elles ha provocat en mi unes accions per tal d'encarar-me al temps, m'ha fet aixecar-me de la butaca per còrrer a buidar el que no pot anar-se'n amb mi. Una altra m'ha aportat noves paraules per veure el món, i la certesa de que, potser jo també vaig néixer en un tren. Serà la màgia del cinema.
La tria dels Oscar d'aquest any és la més arriscada dels últims anys, però insuficient...el biopic d'aquest ex-desconegut que és Johnny Cash és commovedor i creïble, superbament interpretat. Espero que el Phoenix i la Whiterspoon (a qui odiava abans d'aquest film) d'enduguin, si no el premi, el reconeixement pel seu treball.

I walk the line: temps és la paraula clau. Vull temps per trobar paraules, perquè elles sempre m'han ajudat a vèncer la por. Mai he tingut tanta por, però mai he estat més boja, més feliç, més jo... estic aprenent mil coses en tant poc temps... ara entenc allò del 'Domestica'm'...i el viatge al fons de l'altre, allò que deia Balanzó sobre la impossibilitat de comunicar-se, i la insistent esperança dels éssers humans per intentar fer arribar missatges en l'ànima de l'altre, com si llencessin una flor de lotus en un pou negre i brillant, però no veiessim les ones que destil·la.
Mai se m'han ajuntat de forma tan aferrissada la realitat i el somni. Mai havia fet realment allò que m'empenyia a fer-ho el colibrí espantat de sota les costelles. Tinc la barbeta apretant fort les dents, mirant endavant, i la mirada em somriu per justificar la meva expressió freda...camino per la corda fluixa, amb el cor a les mans...perquè el premi està a l'altre costat. Perquè hi ets tu, tot el que ets, el que encara no sé, el que t'envolta... i perquè tot això que sento mereix tota la meva energia per afrontar el repte. Perquè els teus ulls parlant-me són la postal que em concentra per creuar l'abisme. I tararejar una curiosa cançó.

I keep a close watch on this heart of mine
I keep my eyes wide open all the time
I keep the ends out for the tie that binds
Because you're mine, I walk the line

I find it very, very easy to be true
I find myself alone when each day is through
Yes, I'll admit that I'm a fool for you
Because you're mine, I walk the line

As sure as night is dark and day is light
I keep you on my mind both day and night
And happiness I've known proves that it's right
Because you're mine, I walk the line

You've got a way to keep me on your side
You give me cause for love that I can't hide
For you I know I'd even try to turn the tide
Because you're mine, I walk the line

I keep a close watch on this heart of mine
I keep my eyes wide open all the time
I keep the ends out for the tie that binds
Because i'm yours, I walk the line

Rectificació del primer titular per negligència informativa. (Sí, vaig estudiar molt per Dret ;))

MeMe

M'ha arribat una estranya cadena, que, com a excepció que comfirma la regla, sí contestaré perquè per mandra no en contesto gaires... Es tracta d'explicar les meves manies o rareses... tot i confessar-me una voyeur dels blogs, cafès, aules i metros, no me les conec gaire...així que farem un esforç mental per recordar. Vejam...

1- Son fràgil. Dormo de costat, tapada fins al coll (fins i tot a l'estiu, encara que dormi amb roba interior), amb una de les mans a prop de la cara. Necessito silenci absolut, perquè tinc el son molt lleuger, conèixer la casa (em provoca una angoixa irracional dormir on no sé on està cada cosa), tenir a prop aigua per beure, no puc dormir a les finestres tancades, i preferiblement, que la resta de la gent de l'habitació siguin coneguts, perquè ja sabeu que parlo en somnis... No sóc psicòloga, però em temo que en aquest primer punt Freud podria opinar mil coses que prefereixo no sentir.

2- Melòmana compulsiva. Si a mitja conversa veus que somric i somiejo, no és que no t'estigués escoltant, és que en el stereo de la meva oïda ha arribat alguna cançó important. Odio que em tallin la cançó a mitges, vull sentir fins els últims acords, i això em posa malalta al cotxe, especialment si condueixo jo. En els concerts que m'agraden em transformo. I sovint totes les persones importants de la meva vida les relaciono amb una cançó.

3- El punt fetitxe. Tinc petits fetitxes que m'acompanyen, sense ser gens supersticiosa. Els mínims detalls sovint tenen una història. Qui els desxifra, guanya punts.

4- Previsora a l'extrem. El meu bolso rep apel·latius diversos: de la Mary Poppins, butxaca d'en Doraemon... enorme i pràctic, no sé ni sortir de festa sense un munt de coses imprescindibles: kleenex, aspirines, tirites, Almax (of course) caramels, un petit neceser (no se sap mai!) imperdibles, tota mena de documents... menys foc! que casualment és el que més em demanen...

5- Caòtica... Sóc un caos a mig camí entre l'ordre i el despiste. L'agenda és impoluta, però hi ha dies que ni la miro. Els viatges són un bon exemple: els preparo amb guies, llibres i músiques, però pillo el bitllet i l'alberg a l'últim moment. Sort que hi ha gent que m'assessora...

I aquesta és la meva petit llista de coses curioses. Passo la cadena a Fawn, Henrymann, Old Bou, Milton Malone i Garner Surround. aNNeTa, reconec que ha acabat sent més divertit del que em pensava...

Instantáneas para la eternidad

Tu voz completa mi oído. Nuestros rostros, como bombillas, sobre la curva azabache de una botella de tinto. Discutimos sobre el tiempo que durará. Pero el tiempo no existe.
Tu lirismo y mi inocencia. El muro del miedo que pienso atravesar con los pulmones repletos de intantes.
Eres la alegría gratuita,
la ternura exhaustiva,
las manos tibias.
La oportunidad por la que pienso poner toda la vida en el motor.
Y he vivido en mi tejado, pero sigo ávida de horizontes.


Una amiga savia me contó que no podemos estar sanos sin sentir el paso de las estaciones.
La primavera pasada me cerqué de las estalactitas de mis lágrimas. Un alba inesperada me llevó al sur, para volver a soñar sobre la eterna línea patagónica...pero el viento que traía la primavera a BBAA se cruzó con mi vuelo, que había de estrellarse sin rasgar las vestiduras. Dios, cuánto ha tardado la primavera...he llegado a adelantarme a las flores del almendro...

No hay casualidades. Desencuentros, canciones, escalofríos, escapadas, brindis, poemas y relojes sin sol. La síncopa, el fin del tango...lo imprevisible son instantáneas para la eternidad.

El aullido

Una síncopa es un medio latido
un hipo de sed
una sorpresa en ámbar
la interrupción de un rítmico devenir
que oxida las chimeneas sin costumbre
las mitades noctámbulas de insomnio.

Su inundación imprevista explusa el aire a los tejados
y el sueño de un árbol hoy ceniza
se proyecta en el firmamento con esperanzas renovadas de volar.

Todo por un imprevisto.
Seremos polvo de estrellas,
libres quizá del dolor si el tiempo nos perdona.

De nada sirve mi piel si cuando tiembla de magia
no la apuesto contra todo lo que antaño
desgarró el telón de la inocencia.

El vol que emprenguem des del cor

ens durà a l'únic destí digne de nosaltres mateixos.

Una incertesa emocionant

No té cap importància tot el que no he llegit. Ara mateix reuneixo papers i paperots arrugats que respiren des dels meus texans a aquest escriptori verge, per evaporar títols i títols d'ambicions que no sé quan podré llegir... no sé si se li diu ambició o què caram és, aquest buit extrany, de fer una llista inconclusa de llibres per llegir. Però m'emociona molt més que la meva modesta biblioteca. Un professor va dir un cop que una biblioteca és un projecte de vida. Potser per això el meu pas per la FNAC m'ha marcat tant, perquè culmina el procés d'una recerca nova, que va començar fa temps, i que acaba amb una crema de fantasmes i un renovat vitalisme.

Prou de detallismes, parlant clar. Avui les comissures de la meva ganyota habitual han estat una lluna color salmó i un far rodó enmig del blau fosc de vellut. I he recordat la veu d'un home llop amb violins de fons... les veus, la meva perdició més frívola, potser una metàfora utòpica de que les veus complementin formalment la profunditat d'uns continguts... i a vegades tenim sort.
M'estic tornant una bestiola extranya, més pròxima a tots els mites de la meva adolescència que al racionalisme que exigeix els paràmetres on habito. A vegades tinc por de fer cas a la meva altra meitat. Però la puresa dels dies en blanc, la llum que destil·la la lluna plena enmarcada pels carrers misteriosos que em parlen des de la grisor dels segles, embolcallada i tremolant... la vida és neta, és la sorpresa més dolça si aixequem el cap i donem la esquena a les espines que percebem encara a la cintura, que s'activen amb una cançó... m'ha fet mal respirar perquè potser hi estava massa poc habituada. Per primer cop, adoro la incertesa sense por, la punta de bogeria sense remordiments, i totes les pistes a seguir com el major dels reptes.

Passeu per la meva vida, nou-coneguts i propers, els qui em llegiu el somrís i els qui feu càbal·les, avui torno a agrair-vos la assistència i responsabilitat en el meu km.0...si passeu també pel blog, us agrairé alguna recomanació...

I made wine from the lilac tree

Put my heart in its recipe

It makes me see what I want to see

And be what I want to be

Lilac wine - Jeff Buckley

Casa en blanc

- No, senyora. Aquí ja no es fan reparacions de vidres trencats. Ni per portes amb cristall tampoc. Em sap greu...
Tot el que no inclogui un te amb galetes, un cafè destelevisat o una estona de companyia, no se n'asseguren miracles. Sembla ser que el meu número pertanyia a un taller de reparació de vidres a domicili. Treball curiós i en desús, m'aposto amb mi mateixa que el silenci pot provocar que aquesta nit em traslladi en somnis a la vida anterior del fil telefònic.
Crec que a les parets en blanc els hi senten bé els acords del disc de Rosana. Curiós, un disc oblidat...que em retorna uns versos intemporals. Uns versos que no sabria recomanar, que no admetrien devolucions, i que estan pendents de classificació...
Sorpreses, sorpreses... no hi ha incertesa en aquest calendari en blanc. És una pàtina suau i tova d'una neu nutritiva com per descobrir lliris d'aquí uns mesos. Com aquesta avinguda en obres, neta, llisa i plujosa...com una autopista al cel. No és idíl·lic, però és un canvi.
Vull oferir el que se'm dóna, perquè sense empatia ni intercanvi, tot se'm torna fugaç. No és que la memòria hagi de ser sempre un consens, però és que l'oblit m'assetja a vegades, i en la esquizofrència no sé ni qui sóc. Ara mateix només pertanyo a quatre idees que es conjuguen imprecises, i a certes sensacions impagables. L'aroma del cafè amb llet quan abaixo els ulls, el xiuxiueig estremidor d'una cançó compartida, l'espera d'una flors que hivernen, i la emoció de veure endavant pàgines i pàgines en blanc... els ulls que espien damunt les quals em són propers o nous, però, deu ser cosa de mudança, em sembla que tenen mil racons per descobrir.

Caramel de maduixa

No fa falta que tanquis amb clau cada porta
som un àgil i experimentat acròbata
no fa falta que encara me vulguis fer caure
vaig amb rodes, som es rei de ses capavallades

No fa falta que ataquis amb tantes respostes
tenc preguntes per copar quatre segles d'escorça
i és inútil que apaguis ses teves faroles
sé trobar-te davall quinze sostres de roba

De vegades me passa que te mir...

...i veig un dia que comença dins un camp de maduixes.

- Antònia Font -

Call it home

Sona el puntejat d'una guitarra més feble que la que recordo en dies d'estufa i pedra polsegossa, però la línia vibrant és la mateixa que la d'altres hiverns. No és el pare qui arrenca les notes del Concert d'Aranjuez, però em porta una tassa de menta plena de pau contra l'angoixa. Unes galtes on es camuflen les pigues de l'estiu em demanen un petó de bona nit. I després del Cap d'Any, el gat i jo fem els mateixos ulls, però ell dorm amb molta més elegància.
Tinc una llista de llibres llarga, i una de propósits buida, no per manca de necessitat, sinó per oblit, i la dolcesa d'assumir que ja tinc edat per deixar-me sorprendre. Aquest hivern em guarda la pell fina, susceptible a la corrent elèctrica que em transmets per accident, per deturar la meva marxa apressada que no és més que timidesa. Pertanyo més a les paraules que encara no he trobat, a les mans que no són meves, a la caçó que tararejaré, que a qualsevol passat clar que pugui narrar per ara. Em sento perduda, però guardo un placebo de brúixola a la butxaca.
Tinc somnis cada volta més dolços. Fa por pensar que puguin no ser presagi dels dies. Però les cròniques de reconstrucció ja fa massa que duren, i malgrat passejar amb els ulls clucs, si ho faig al costat d'algú, la corda fluixa és un pont atractivament intrigant.

Me basta con la vida para justificarme

-García Montero-

Beauty and moonlight

Potser ara. Sento acords de les pedres de la vora del riu. No hi ha desesperació continguda, potser, com deia Vila-Matas, la elegància és optar per l'alegria. No puc salvar al suïcida, i encara ha de passar un temps fins que pugui encendre una espelma per ell, que em va segrestar l'ànima perquè tremolava sota la superfície de la forma més absurda. El perdó és una gràcia no innata, però aposto a que el temps m'ajudarà.
Hi ha un camí després de les llàgrimes. Amago el calfred que m'infla l'espinada a l'abisme de les parpelles, baixant els ulls, com si em fes vergonya, com si ja ho hagués oblidat, com si fos una costum mal apresa. Per dissimular que la vida m'insufla els pulmons, com si en el fons no sapigués que és el millor que pot passar. Algú sap que en realitat començo a riure. Hallelujah.
La lluna plena m'interroga quan acabo la jornada. Les meves presses no deixen enrere la palidesa amb què em fa estremir. I em ve al cap un quadre oníric, extrany, trist va dir algú...de perfils sinuosos i alquimia, com si fos una resposta a les mil instantànies desordenades del caos recent.
No crec en els il·luminats. Les coses que passen, que vaig aprenent ja són prou miraculoses, però arriben lentament, com una melodia de carroussel on el cavall alat que jo volia va sortir volant en la direcció equivocada, fent-me adonar que m'estava tornant ventrílocua, i que el show s'havia acabat, després de la desbandada dels prestidigitadors.
Al cap i a la fi, segueixo sent la mateixa gata estranya que puja als terrats gebrosos i torrats quan es fa fosc i, qui pot, dorm. Però ja no hi ha balades interminables des que la lluna pica l'ullet. La seva llum mentre tremolo de desembre em fa veure que torna a crèixer el pèl sobre les ferides. Gràcies als qui m'heu acollit mentre vivia l'insomni feta una bola. Que la pols estelar us faci lliures, i el temps us compensi intensament.
Benvingut, per fi, 2006.

You can run a red light

Give up at a red light

You break the mold when running through the tolls

speeding through your whole life

Próleg útil

Mientras a consecuencia de las leyes y de las costumbres exista una condenación social, creando artificialmente, en plena civilización, infiernos, y complicando con una humana fatalidad el destino, que es divino; mientras no se resuelvan los tres problemas del siglo: la degradación del hombre por el proletariado (NOTA: per la opressió de les condicions extremes que pateix), la decadencia de la mujer por el hambre, la atrofia del niño por las tinieblas; en tanto que en ciertas regiones sea posible la asfixia social; en otros términos y bajo un punto de vista más dilatado todavía, mientras haya sobre la tierra ignorancia y miseria, los libros de la naturaleza del presente podrán no ser inútiles.

Victor Hugo - Pròleg d'Els Miserables

Navidad

Sí creo en la Navidad. En su espíritu, como el resto de otros muchos ideales, previo a la corrupción que sufre. En que recuerda el mensaje más inmortal y revolucionario que conozco. En que a pesar del marketing, nueva religión autoimpuesta, sigue siendo posible.

Mi Navidad son luces rojas ante las que no espero. Cruzo avenidas con mi bufanda de madrugada. Espero que al Papá Noel indigente que sigue echando mal de ojo le toque el gordo de la parroquia. Ordeno libros polvorientos con historias que llenaran un enero árido interclasista, y quizá, tantos minutos estériles... Y mis abuelos y el tiet aparecen en medio del gentío, con el carro del Alcampo lleno de turrones y la única intención de darme dos besos, aunque sea sábado a las seis de la tarde...
Serán días de discusión por las sobras, de cava omnipresente, y de acordarme de cuando era niña y prefería tirar las cáscaras de avellana a los rizos de mi hermana a subirme al taburete.

Descubro a Cave. Canciones, canciones y más canciones. Versos caprichosos, incienso y telenoticias. Pido al cirio más conciencia y menos caridad. Acuerdo cafés con billetes de retorno. Espero a los que han de cruzar las fronteras. Pongo fecha para escaparme yo. Marmotas caseras persiguiendo a un gato. Llamadas absurdas para llenar el estrés. Y las madrugadas, una discusión espiritual. Y sé que echaré de menos los periódicos de los domingos y la división habitual.

Algunas respuestas al insomnio. Caos y orden me tiran de los dedos. Optimismo cinematográfico con música zíngara. El intento siempre tenaz, gracias a los alientos ajenos, de vencer el miedo. Tango, tiramisú y jam session. Paciencia, mucha paciencia conmigo.
Y el milagro. Cosquillas como mariposas, y una utopía más en la que creer para seguir respirando. Para no renunciar al vuelo que merecemos. Para no hundirme en el gris. Para sentirme útil. Para no contar los días, el tiempo, ni las expectativas.

De lunes a domingo, Feliz Navidad.

So come to me when I'm asleep

we'll cross the lines and dance upon the streets...

13

Tretze teranyines platejades, que ara subjecten la pols dels dies fixant-la de rosada nova. Tretze sedoses i pacients xarxes que, superposades, teixiran la capa que m'ha d'amparar. Tretze estructures de filament, intent persistent en el temps d'atrapar una idea que vaig imaginar un dia, i que l'ideal esdevingué una realitat, un somni i un malson al mateix temps. La tretzena, la més costosa, he trigat mesos en gestar-la. I una cançó, cedida per la casualitat i una troballa poderosa, l'ha fet sorgir miraculosament. Ha passat per tot, està de tornada i no ha marxat mai. No he trobat la redempció; m'estic buscant encara.

Descobreixo les cançons quan Ella té un bon dia. La capritxosa. La eterna nina. La vampira invertida, vivent moribunda única, que m'injecta fe i aire a l'angle en que defalleixo en nits de lluna plena. Potser té raó, i la Vida no és quan tu vols...però sempre torna, si no ens escombrem de les cendres. Intervention en plena carretera sota el sol d'hivern, que és exactament igual a Hallelujah...i l'insomni darrerament és un endormiscament inaplacable...lonely lonely...

Demano ajuda. No sóc cap àngel. I no em mereixo tot el que tinc. La felicitat potser és una ilusió miop, però el que teixeixi sota el seu embruix (algunes noies passen de nines a bruixes, sota els efectes extranys d'encanteris heretats) m'ha d'abrigar el proper març.

Jubilaré la primavera sent filla de la tardor. That is to live gracer.

...sing a song for me...i'm not sleepy...and there is no place i'm going to...

Tararejant

Pieces
recovered
shivering
- Hallelujah.

"Cuidado con la tristeza; es un vicio."

(Gustave Flaubert)

Live on Frostland D.F.

He començat a treballar. Abans de marxar, una petició de mimos a ma germana la fa acusar-me d'estar massa nerviosa. Cert. Però ara la cap de RRHH no em sembla disposada a menjar-se'm, i el meu company, que passarà a imatge i so és amable.
Precisament, al ensenyar-nos la botiga (que ja em coneixo absolutament, tret de les sortides d'emergència) arribem a una barrera de persianes negres, com els agents de la entrada del centre comercial. És per la cimera, explica. Però no la sento. Entre aplaudiments en pantalla plana sento un guitarreig que no m'és familiar, sinó prohibit. I les explicacions s'esfumen, mentre el gegant del meu costat s'endolceix amb la cap. Un calfred elèctric que desemboca en uns acords maleïts. Fred als pulmons. Mercuri a les puntes dels meus dits. El guitarrista s'expandeix, i el meu somriure es glaça. Aquella no. Sisplau. Maleït live. Maleïda vida. Transtemporalitat en agost. Recordo les paraules d'algun fan killer. De totes maneres, de què serviria. Segueixo viva, i flueix sang dins meu. Respiro i em calmo. "Busco rebel·lió a la granja". Let's keep on living.

On estàs, Damien?

S'ha de comprendre als artistes, que necessiten el seu temps per a viure el necessari per tal de perfeccionar les seves creacions... però tot i així la meva impaciència m'obliga a cridar: ON ETS?? Estic plantejant-me anar a buscar-te a la teva illa maragda per demanar-te, implorar-te, que espavilis, que la segona part de "O" JA és necessària. Que vull que la teva veu entranyable (perquè nevega per les entranyes, perquè sola a capella ja fa la cançó) torni a fer d'apuntadora en les meves escenes vitals. Que els teus acords tornin a estremir el meu pols, i les teves paraules subtitulin de nou les meves postals, ara mateix d'una ànima perduda entre un parell d'universos paral·lels, i aparentment inconjugables.
Somric per a mi mateixa ara que puc tornar a escoltar la cançó que va desembocar en, probablement, un primer amor ple d'innocència, i ara, dolça nostàlgia. Y que Amie ha escenificat la esperaça. Que comprenc Volcano. Que sé quin gust té l'aigua freda. I que Delicate no és una banda sonora, sinó un eix vertebral. I tinc por del efecte que tindria, per enyor de melodia, sentir una de les teves balades al metro... probablement empenyoraria la emoció continguda a la funda de la guitarra, com a mínim...

Sisplau, Damien. Volem més. Suposo que per tornar a fer un disc així has de tornar a reviure una energia sentimental molt densa... que tinguis la sort de tornar-la a viure. És possible que et calgui tornar a patir, però val la pena... crear així és una petjada màgica, com un cristall que vius en calent, i absorbeix algun detall (una flor seca, un cabell, una partitura...) i que després, un cop fred, et deu servir per veure el món. Almenys, aquest és més o menys l'efecte que tenen en mi les teves cançons. Se t'ha d'anar a buscar per recordar-t'ho en persona? Ara mateix no dubtaria en fer-ho... i crec que no sóc la única...

What am I, darlin'?
A whisper in your ear?
- D. R. -

Advertencia

No hables con desconocidos.
No mires a los ojos de la gente.
Puedes no olvidarlos nunca más.

La vida es un milagro - Emir Kusturica