Spleen

Però enmig de panteres, xacals, gossos de presa,
de simis i escorpins, de voltors i de serpents,
de monstres udolants, grunyidors i llisquents,
en els corrals infames del vici i la feblesa,

un n'hi ha de més lleig, més àvol, més deforme!
Tot i no fer grans gestos ni armar terrabastalls,
el món convertiria en un munt d'escombralls
i amb gust l'engoliria fent un badall enorme;

és el Tedi! -amb ulls molls per un plorar impassible,
somia cadafals fumant el seu hukà.
Ja el coneixes lector, aquest monstre sensible,
- hipòcrita lector, -semblant meu, -i germà!

C. Baudelaire - Al lector (dins Les Flors del Mal)

Un any més... l'últim?

Aquest any els examens se m'estan fent eterns. El treball diari (les petites conquestes ajuden, però), i arribar a casa i barallar-me amb psicoanalistes que no em deixen marxar en trineu, o fer el boig, o ballar tota la nit, o encadenar cafès amb tots els qui trobo tantíssim a faltar. Vull que s'acabi aviat, i enganxar la vida ben fort.

(brrrrr.... volia posar un vídeo de Feist, però no donen els codis per introduir-lo "by request"...en fi... I feel it all, i feel it all...)

Gent normal

Acabo de trobar un tros de cristall trencat del meu mosaic. Com mirant des d'un calidoscopi invertit, una peça de la infància es materialitza avui, i ho descriuen, en una crua lliçó sociológica (i psicológica), els Manel.

Ja t'ho has pensat això de
Viure com ho fan els altres
veure les coses que veu la gent normal
dormir amb qui dormen els altres
ficar-te al llit amb "gent normal com jo"
però ella no entenia res i m'agafava del bracet.

Comparteix pis amb estranys
busca una feina formal
puja al metro pels matins
vés al cine alguna nit
però igualment mai entendràs
el que és anar comptant els anys
esperant la solució
que s'emporti tanta por

però tu mai viuràs com viuen els altres
ni patiràs com pateix la gent normal
mai entendràs el fracàs dels altres
mai comprendràs com els somnis se'ns van quedant
en riure i beure i anar tirant...

Manel (Versió de 'Common People' - PULP)

Nova obsessió

Frankenstein o el modern Prometeu. Relectura crítica d'un llibre que em va marcar des dels 16 anys.

Per cert, Bon Nadal!

Sublim

Estic rara. Més de l'habitual. Tot i estar descansada i haver acabat ahir un llibre fantàstic, estic neguitosa, amb una angoixa al pit. Em va costar dormir. A estones em quedo sèria i als núvols, i sento una fredor com si la lluna em mirés com un melic.

Sentir un tema d'"Iron & wine" em fa sentir intensa, no sé com dir-ho, com si en el meu silenci s'hi calés foc. Ahir vaig veure una pel·lícula que ha remogut velles pors, que m'ha portat a paisatges que m'atrauen indescriptiblement, i que m'ha retornat a un somieg que, mal que em pesi, apareix després d'èpoques grises i premsades, just abans d'altres èpoques amb més llum.

Avui a classe hem parlat del Frankenstein, un altre monstre que sempre m'ha atret, i he tornat a sentir el discurs que ja l'any passat amb el professor Viñas em va perseguir durant dies: el concepte de sublim en el Romanticisme. Serà això, l'esfereïment de la solitud, la bruma i les muntanyes, que d'enyor urbanitas, em fan estremir. Conflictes, símbols, pressions al pit, amor i llibertat. Vull plorar i no puc. Per dins m'enfonso.

"Sempre reps més del que dónes"

Anunci de La Marató de TV3 - 14/12/2008

Ara

Abans el meu objectiu
era la virtut.
Avui em preocupa
la llibertat.

Walden o la vida als boscos

Vaig fugir al bosc perquè desitjava viure amb un únic propòsit: fer front, només, als fets essencials de la vida, i veure si era capaç d'aprendre tot allò que m'havia d'ensenyar.
No volia descobrir, a l'hora de la mort, que ni tan sols no havia viscut.
No desitjava viure res que no fos vida -m'agrada tant, la vida...-, ni practicar la resignació, tret que no fos absolutament necessari.
Volia viure a fons i esprèmer tota la substància de la vida, d'una manera tan ferma i espartana que en foragités tot allò que li era marginal, reduir la vida a la seva mínima essència i, si resultés mesquina, extreure'n tota la genuïna mesquinesa i fer-la conèixer al món; però si fos sublim, conèixer-la per pròpia experiència i ser capaç d'explicar-ne la veritat després d'aquella propera excursió.

Henry David Thoreau

El caballero de la triste figura

Leí el Quijote por primera vez a los diez años. Me costó lo suyo, por el vocabulario (aunque la edición de Anaya no sé si estaría adaptada...) y porque se metían conmigo los compañeros.
No sé si entendí mucho, aparte de que era importante leerlo, y de que el pobre Quijote me caía bien.

Lo estudié en octavo, lo estudié en Bachillerato. Perdí el gusto por su lectura, aunque siempre lo reconocí como un clásico. Hoy, en una cuarta lectura de las aventuras y desventuras de Don Alonso Quijano, gracias al profesor más joven de mi licenciatura, lo voy a retomar con pasión, porque de nuevo me ha despertado la chispa del interés, porquè ahora entiendo mejor su relevancia: la primera novela moderna en que un individuo se enfrenta al mundo desde la fuerza concienzuda de su subjetividad.

Pa'lante

Donde no haya recursos, que tire la imaginación...

Pinzellada literària al Besòs

21 d'octubre de 2008 - Una nova oportunitat de seguir endavant. El Centre Cívic Besòs, on per casualitat he acabat treballant, va decidir acollir (pactat des del passat abril) un projecte boig i il·lusionat com era el Teatre de les fades. Durant una hora vaig compartir els versos del meu primer llibre en un context brodat de la sensibilitat dels altres artistes. Fotografia, vídeo, música i poesia van flotar en una atmosfera càlida durant una estona. Vaig respirar pau, vaig acostar-me al meu somni, vaig ser més Xahrazad que la resta de muses, perquè explicava les històries amb la vibració única d'un públic en directe. Un dia per no oblidar mai.

El torn de les fades - Una pinzellada literària

Dimarts 21 d’octubre 20.30h – Entrada lliure

Centre Cívic Besòs (Rambla Prim 87-89)

El turno de las hadas és un poemari bilingüe escrit sota el signe de sis dones mitològiques: l´Au Fènix, Morgana, Niamh, Psique, Brighid i Sherezade. L’autora, Maria Patricio, juntament amb un grup d’artistes musicals i visuals us convida a endinsar-vos dins d’un viatge on la poesia no és només l’expressió d’una història, sinó també el punt de partida d’altres creacions artístiques. Les paraules creen imatges, les imatges suggereixen música...

Artistes visuals

• Reyes Disseny Manuel Reyes i Jordi Abad són els responsables de que les fades siguin visibles, havent realitzat les il·lustracions del llibre. A la pinzellada estrenaran curtmetratges introductoris als capítols del poemari.
• Pablo Carballeira Dissenyador i fotògraf aficionat, ha realitzat les imatges que acompanyaran els poemes recitats.

Artistes musicals

Josep Martí i Montoliu - Director del Cor Adinoi i tenor

Mireia López Fernández - Soprano

Laia López Bea - Contralt

Joan Ramon Sabaté Ballesteros - Tenor

Sergi López Bea - Baríton

Adriano Galante - Cantant del grup de rock alternatiu The Beautiful Taste

Us hi esperem a tots (amb molta il·lusió)!

Ens fem grans

Ahir vaig anar a veure un dels grups que havia escoltat bastant durant el meu post-Erasmus. Mirant enrere me n'adono de que durant aquell retorn, que va ser per mi un gran aprenentatge, vaig escoltar el que el Sergi anomena música per tallar-se les venes, en el sentit de lletres radicals i sonoritats menys delicades al que acostumava a sentir.

Serà que ens fem grans. I seguim picotejant d'aquí i d'allà. Segueixo sense classificar-me ni etiquetar-me, llegint el que em dóna la gana, triant pelis diverses i observant, sempre observant mentre em durin aquests ullots rodons, com el món gira, creix i canvia.

De obras de arte y materialismos

"Y así de da uno cuenta, gracias a esta abundantísima literatura moderna de confesión y autoanálisis, que escribir una obra genial es casi una proeza de prodigiosa dificultad. Todo está en contra de la probabilidad de que salga entera e intacta de la mente del escritor. Las circunstancias materiales suelen estar en contra. Los perros ladran; la gente interrumpe; hay que ganar dinero; la salud falla."

Viriginia Wolf - Una habitación propia

Wolf se pregunta (como yo) por qué la Historia nunca ha desvelado los grandes talentos de las mujeres y la clase obrera. Claro, la comodidad de lo material es imprescindible para dedicarse a las obras del espíritu. Y eso siempre me ha provocado una especie de rabieta inevitablemente infantil. Porque lo material siempre tiene un matiz injusto. Y yo siempre me reboto, me cabreo, y escribo sobre intangibles, y me muevo por ideales... y cuando la crisis estalla, y me duele el estómago, no puedo seguir escribiendo. Será hora de crecer, o será hora, como mínimo, de mirar afuera. Y si es coherente (que lo será, me temo) protestar, rebelarme, y trabajar para el cambio.

Descentrar el rellotge

I estic esgotada però feliç... amb els meus llibres, enganxada al mòbil fent plans, petites conspiracions i cimeres d'alegria, sentint com si de debò hagués començat l'any. Quadrar cafès i fer escapades nocturnes als parcs :) em donen la impressió de que a vegades fujo de la meva meitat responsable tot i estar tocant el quart de segle. Sabent que haig de cuidar-me també, però amb molta il·lusió.

Capítols tancats que haig de seguir reflexionant perquè no facin més mal. Capítols oberts que mereixen força nova. Capítols de vells projectes als qui un dia, fregant els plats, trobes la solució. Cançons tristes i amics amb idees noves, i propostes. Sobreviurem a les crisis, i descentrarem el rellotge. El dia no té 32h... però qui sap com funciona el temps de l'ànima?

"I want to live where the soul meets body" - Death Cab for Cutie

P.D. I per la Mercè què? No sé si m'estic tornant supersticiosa, però cada any tinc una sorpresa...

When your mind's made up

Un cop tan sols. I sempre ens n'adonem. Acabo de veure el film "Once" i encara tremolo. Una autèntica faula de la música i de la vida, una història de les que m'arriben, de les persones com tots, que respiren i proven, que enyoren i s'equivoquen. Cançons desgarradores (que a mi m'han recordat molt al meu venerat D. Rice), diàleg el just, i els meus carrers de Dublín, per on passejava fa gairebé un any. Un conte directe, creïble i emocionant, que almenys a mi m'ha tocat molt de prop. Perfecta.

P.D. Començant una nova etapa... esperant que els amics m'esperin dues setmanes més, en les que no existiré per agafar aire definitivament i fins que deixi de sentir-me jove.

Postal al meu retorn

Ja he tornat de vacances. Sempre hi posa el punt i final la Festa Major de Vinaixa, aquest any en insuperable companyia...
Tornar significa haver posat les piles, i he fet els deures. Tinc nous reptes, de tot tipus, i per cada cosa que potser em pesa en tinc una altra que em dóna ales: tornar a la ràdio amb uns continguts més elaborats, el recital ben aviat però amb molta feina per fer, moltes i moltes ganes d'escriure, explicar i mostrar, la possibilitat d'un canvi que esclaireixi alguns dubtes i millori el meu dia a dia... un munt de petites coses que aniré fent alhora que faig forats a l'agenda per trobar a tots aquells que tinc ganes d'abraçar, aquells que saben què significa per mi haver estat al bosc de Morgana i descobrir noves afinitats amb la Dama del Llac... aquells a qui em moro de preguntar en quina constel·lació es mouen ara i què diran els pòssits del cafè que gaudirem...

Constel·lació agitada

Pero, en fin, nuestro lobo estepario ha descubierto dentro de sí, al menos, la duplicidad fáustica; ha logrado hallar que a la unidad de su cuerpo no le es inherente una unidad espiritual, sino que, en el mejor de los casos, sólo se encuentra en camino, con una larga peregrinación por delante, hacia el ideal de esta armonía. Quisiera o vencer dentro de sí al lobo y vivir enteramente como hombre, o, por el contrario, renunciar al hombre y vivir, al menos, como lobo, una vida uniforme, sin desgarramientos.

Hermann Hesse - El lobo estepario

"Sembla com si desitgessis compulsivament ser més... simple."

Slow summer

Y qué hermoso es descansar, aunque a veces pince una puntita de duda, de remordimiento e incertidumbre. Pero cuando te ríes porque la "Parella jove de Cal Fuster" ha optado (con un único voto, ¿quién fue?) a Mr. y Miss Carrer Major de Vinaixa, cuando de pronto vuelves a encontrar otro gran libro con el que te identificas (qué grande es Hesse...) y encuentras ritmos de canciones dulces, caricias exactas para dormir a niños grandes, ganas de correr y montar en bicicleta, momentos de silencio para soñar sin fronteras.
¿Perdiendo mi tiempo? Seguramente, para algunos. Me da igual. I'm standing up.

Una gata em vetlla

Una concepció extranyament materialista de la meva vida (d'on ve aquest virus? quina és la vacuna?) em fa sentir com la terra en guaret. Preferiria ser com els nenúfars del poble, aquells als qui ma mare ha alegrat la vida amb dos peixets tropicals... però no, em sento a l'espera d'una nova etapa, cada dia més optimista, com si enmig de la terra al sol pogués sentir com hi respiren quatre brànquies.
Estic construint una papallona en miniatura per no oblidar-me dels rajos de sol, que ja no calquen el rellotge al canell, de l'aigua que encara em parla, de les cançons boges i els versos de coneguts. De les tardes de migdiada i les ganes de marxar, de les estratègies d'equipatge i el teu braç a la meva esquena, quan estem estirats a la gespa i llegim.
Els Smith canten suicide is painless. Potser sí. Perquè mentre quan als ulls d'alguns estic signant un suicidi professional, a mi em sembla que deixo enrere una crisàl·lida grisa i ben feixuga.

Vitalisme d'estiu

Miss you

Estoy muy enfadada, porque no te das cuenta de lo que te echo de menos. De que aunque las tecnologías pretendan disimular con unas cuantas letras del color que más te gusta el vacío de que no estés, a mí me faltas tú. De coger el teléfono y no poderte llamar. De reírme imaginando lo bien que te lo estarás pasando, y la suerte que no sabes que tienes. De no saber a quién preguntar qué es más adecuado llevar a tal o tal sitio. De no saber con quién ver las pelis romanticonas de cada verano. De esperar que vuelvas para buscar alguna obra de teatre juntas, y si todo va bien y tengo un buen trabajo, ir juntas a cenar por ahí y ser 'trendies' sólo por unas horas.
¿Quién va a compensar mis momentos Wendy, quién si no la única persona que sabe aún lo muy niña que soy?
¿Quién va a ser mi cómplice de cotilleos, la ágil pequeñuela resabiada que tiene una expresión ácida y jocosa para todo, la gran detallista de la familia?

Hoy he recibido un paquete tuyo, ya había una postal preciosa de la catedral de Cork. No sé si ha sido casualidad, pero las fotos de iglesias me dan mucha paz, algo que necesito de veras estos días. Y me recuerdan a cierta tarde en Christ Church Cathedral, en Dublín, donde me di cuenta de que mi fe era, por irracional y extraño que me pareciera, una marca en mi frente, algo de lo que no podía librar... Espero que a tu manera también esa esperanza te acompañe en los momentos bajos en los que no me llamas (porque es complicado, ya lo sé) y te recuerde que, al menos, yo y tu familia, piensa muchisimo en ti desde esta pequeña metrópoli mediterranea.

Vuelve pronto, brujita. Sin ti esto ya no es lo mismo.

A poet is born

Aunque ya hace tiempo que escriba, ahora sí sus libros van a llegar a todos los rincones del cibermundo. Me sumo a su ilusión y locura, y os dirijo adónde podeis encontrarlo (en las letras, en los escenarios es más complicado, porque un día está en sabadell y al siguiente en montreal) con la esperanza de que os remueva las entrañas tanto como a mí.

Su segundo y tercer poemario "EN" y "CON" podeis encontrarlos en http://adrianogalante.bubok.com/

Misteris

M'atrau el misteri. Inconscientment, solc deixar-m'hi la pell escolant el meu temps al costat de misteris que m'interroguen, m'embalsamen i m'acompanyen fantasmagòricament.
El misteri de la violència i les agressions subtils, com les persones són capaces de convertir-se en anfibis verinosos per tal d'arribar on creuen que han d'estar per justícia o per la que li manca al sistema.
El misteri de l'empenta de les il·lusions, la fe i els somnis. Com podem perseguir les coses cobrint-nos d'escates davant el lliscar insistent de la contracorrent. Com creixem i alhora no creixem, aprenem i desaprenent cercant. La recerca és un misteri que trobo bellíssim.
El misteri de l'esperança. El de les obsessions. El de la convivència de la llum i la foscor.
El d'uns ulls insondables i immensos que miren, mentre el temps no els erosiona, i cada volta tornen a interrogar, de forma confortable. El d'unes mans que es contrauen, s'allunyen, s'endureixen i es tornen tendres, sempre atrafegades per no deixar-me caure.
El misteri de l'amor i tota la resta. Tot desdeny, nostàlgia, rancúnia, complex d'inferioritat, ràbia i grisor no és més que una absència d'amor.

Dones perfectes

Acabo d'acabar Arlington Park, de Rachel Cusk (Lumen). A l'autora se l'ha comparada amb Virginia Wolf, perquè concretament amb aquest llibre, capítol rere capítol construeix la ficció amb les tensions de la rutina més bàsica, la que empeny records dolorosos com un torrent de vidres trencats dins les vides de diverses dones acomodades en un suburbi luxós prop de Londres.
Arlington Park és un retrat, elaborat en 24 hores i amb el denominador comú d'una melangiosa pluja, de la tragèdia espiritual de la classe mitja, i de la dona com a víctima d'un patriarcalisme absorbent.
Totes elles han escollit tard o d'hora i més o menys conscientment vides al costat dels seus homes, i han sacrificat així, l'èxit professional, les aspiracions artístiques, les sensibilitats políticament incorrectes, i les ganes de veure món per cases boniques i fills malcriats. Tot plegat desemboca en una sèrie de petites psicosis i crisis internes que les protagonistes no poden de cap manera comunicar amb el seu entorn perfecte de menjar selecte i amples jardins, que són tan sols l'ampit de la finestra per on miren totes les vides que podrien haver viscut.

Tot i estar lleugerament familiaritzada amb aquesta classe de dona, potser amb menys glamour, m'ha esglaiat com en fragments aquestes situacions tan aparentment llunyanes parlaven de mi. I és això el que fa un gran llibre. Amb subtilitat, amb elegància i contundència, Rachel Cusk m'esperona a no deixar de banda res del que després pugui penedir-me. Hi ha un penya-segat generacional, ho sé, hi ha unes obligacions femenines que penso llegir d'una altra manera, perquè al final, només amb l'amor es pot desdibuixar l'opressió... només la tolerància, la voluntat de comunicació acaba amb l'angoixa i pot recomposar, com un folre de paper maché sobre un gerro trencat, vides temptades de perdre sentit en la seva perfecció imposada.