
Potser ara. Sento acords de les pedres de la vora del riu. No hi ha desesperació continguda, potser, com deia Vila-Matas, la elegància és optar per l'alegria. No puc salvar al suïcida, i encara ha de passar un temps fins que pugui encendre una espelma per ell, que em va segrestar l'ànima perquè tremolava sota la superfície de la forma més absurda. El perdó és una gràcia no innata, però aposto a que el temps m'ajudarà.
Hi ha un camí després de les llàgrimes. Amago el calfred que m'infla l'espinada a l'abisme de les parpelles, baixant els ulls, com si em fes vergonya, com si ja ho hagués oblidat, com si fos una costum mal apresa. Per dissimular que la vida m'insufla els pulmons, com si en el fons no sapigués que és el millor que pot passar. Algú sap que en realitat començo a riure. Hallelujah.
La lluna plena m'interroga quan acabo la jornada. Les meves presses no deixen enrere la palidesa amb què em fa estremir. I em ve al cap un quadre oníric, extrany, trist va dir algú...de perfils sinuosos i alquimia, com si fos una resposta a les mil instantànies desordenades del caos recent.
No crec en els il·luminats. Les coses que passen, que vaig aprenent ja són prou miraculoses, però arriben lentament, com una melodia de carroussel on el cavall alat que jo volia va sortir volant en la direcció equivocada, fent-me adonar que m'estava tornant ventrílocua, i que el show s'havia acabat, després de la desbandada dels prestidigitadors.
Al cap i a la fi, segueixo sent la mateixa gata estranya que puja als terrats gebrosos i torrats quan es fa fosc i, qui pot, dorm. Però ja no hi ha balades interminables des que la lluna pica l'ullet. La seva llum mentre tremolo de desembre em fa veure que torna a crèixer el pèl sobre les ferides. Gràcies als qui m'heu acollit mentre vivia l'insomni feta una bola. Que la pols estelar us faci lliures, i el temps us compensi intensament.
Benvingut, per fi, 2006.
You can run a red light
Give up at a red light
You break the mold when running through the tolls
speeding through your whole life







