dimecres, de juliol 20, 2005

Lligams verbals

Il faut pas faire de promesses.
Vraiment.
Ce sont que des mots qui s'endorment dans la tête
et que le temps vide de signifié dans le coeur.

divendres, de juliol 01, 2005

Nit de bruixes

Hi ha llunes que desperten els sentits. Diuen que la de Sant Joan porta bona sort. L'únic que sé del cert és que des de l'últim bany en aigües atzabeja he sofert una rabiosa metamorfosi en noctàmbula. Amics retrobats, hopes and fears, molta empenta i poc sen, tot és possible. La Barceloneta, la Garonne, Bogatell...

Pluja en una carretera llunyana que m'és tendrament familiar. Un arc de Sant Martí lateral capta l'atenció de les meves acompanyants, i un cámió lateral aixeca una boirina d'aigua sobre el que a vista és tan sols una pista de gel que sembla el filó d'una espasa. I sona Somewhere only we know. És només el principi d'un cap de setmana inoblidable (merci à mes français! et bien sûr aussi à mes 'trastos a lo Thelma et Louise'!).

Potser és que fa temps que somiava amb un punt de partida. O potser és que la vida és així. Un dia et despertes i te n'adones que t'has passat el temps trenant una enorme soga perquè vagi ardent poc a poc. Que està plena de pols. Però que una sola espurna pot encendre-la per il·luminar en la boira un far construït per forces mil·lenàries... Tinc una espècie de souffle que em creix dintre, com un estol de papallones grises amb olor a espígol. Probablement amaguen aquell lloc que 'only we know'... No tinc ni idea de què m'està passant. Ma mare tem que estigui perdent el cap. Bé, està més tranquil·la des de que he entregat el reportatge. De totes maneres, aquesta "bogeria", per ara, no em fa por. Em fa més por que aquesta sensació sigui només això, un truc estúpid d'una nit de bruixes, i no la vida que esclata amb la força de l'Iguazú.

dimarts, de juny 21, 2005

¡Vive la fête de la musique!

Empanada probablement, pensareu, però aquesta fantàstica (i necessària) festa la vaig descobrir en tota la seva plenitud a Toulouse! C'est pour ça que vous me manquez comme jamais aujourd'hui! (mais pas pour longtemps... j'y reviens bientôt!)
Com la heu celebrat? Si algú sap d'esdeveniments per melòmans empedernits a casa nostra... si us plau, feu-m'ho saber! Jo vaig una mica estressada amb mil tonteries, però m'he permés el luxe de dedicar tots els meus descansos a l'últim de Coldplay, X&Y.
Necessito feedback! Alguna experiència per avui? Alguna experiència eterna? Alguna cançó imperdible? Let's talk...

diumenge, de juny 19, 2005

Segones oportunitats

Un borrissol d'aire m'estremeix en el migdia lliure que feia temps que enyorava. Les orenetes no s'han quedat gaire temps aquest any, però el silenci i els rajos de sol blancs són els mateixos de sempre. Penso en la proposta de Festa de Graduació (encara que són pocs els que ens graduem) i una malenconia em sumergeix en un son càlid, però tintat d'una certa tristesa.
És possible que no sigui capaç de sentir-me mai satisfeta amb la forma que tinc d'omplir el meu temps. Sobretot perquè pesa com una llosa el temps que he tingut i no he viscut. Crec que amb una mica de sort, més endavant em trobaré algun dels que a partir d'ara seran 'antics companys' i podré aprofundir una mica més en les seves vides, en les seves presències.
I de nou, veuré passar l'estiu al poble. I serà tan diferent de l'any anterior. Alguns veins ja m'acullen com una espècie de jove parenta llunyana independent i amable, i aquest caliu em conmou. Sento a mitja tarda com els terrats torrats i rojos encara em tempten a còrrer quan avanci la marinada. El penell ha girat mentre em passava l'any a la meva ciutat marinera i cada cop més cosmopolita, però el microcosmos i jo estem superant la treva perquè em sigui més fàcil restar-hi, i perquè no, respirar, i viure de l'aire de nou (alfa et infinitus...).
Ja no sento ganes de tornar-me invisible, ni de baixar la veu. I 'la vida és neta, un full en blanc'. Vull reescriure la història que va començar en Rice. Malgrat ara mateix no pugui escoltar-la. Per supervivència. Perquè gràcies a instants de mosaic dels últims mesos, em sento forta. Perquè, com tothom, jo també mereixo una segona oportunitat. I que jo sàpiga (o pot ser que sigui l'influència de les històries recents de les que he estat testimoni) la vida encara em sembla generosa.

Taking a while raising a smile
raising a smile makes it all worthwhile
but if you wanted to find peace of mind
then you could find it any time you liked
you are the afterglow
TRAVIS - Afterglow

dimecres, de juny 08, 2005

Fe (somehow only You know)

Fe és atrevir-se al desconegut, la fe es sustenta sobre aquelles coses que no podem provar. Si no, seria evidència, i no tindria cap mèrit. La fe s'assembla als somnis, i sovint els cimenta perquè no fuigin quan canvii el vent. La fe ens pot tornar tossuts, absents i a vegades insuportables. La fe no la podem trobar, és innata i sorgeix en moments precisos, imprevistos però transcendents.

M'aixeco i hi ha dies que a dures penes em sento existir. Compro un diari ple de notícies grises, llunyanes, alienades, tendencioses. Em sento una més del gran ramat, perduda en la C-58. Un número en les llistes. Un instant entre la clientela. I tot i així segueixo endavant. Les coses no canvien només per voler-les, ho sé. Però també ser que no han estat sempre així, i que no tenen per què seguir d'aquesta manera. You can say I am a dreamer, but I'm not the only one.

Tècnicament parlant, avui han fracassat el 75% dels meus projectes, i l'altre 25% es sustenta en el marge de satisfacció que dóna acomplir amb la rutina típica d'aquesta època de l'any. Però alguns condunctors m'han entrellucat cantant i amb la més mítica "sonrisa gillipollas" (invoco als meus cons preferits) de la setmana. No vull fugir més. És l'hora del reciclatge. I la filantropia (una variant retrobada de fe) està desfent les maletes amb mi. Cada cosa que em lliga a la meva vida (millor o pitjor, però meva i una de sola) em produeix un pessigolleix a la gola, i m'injecta esperança en aquestes mans entumides.

Prou de paraules ampuloses. Si encara ets capaç de somriure és que tens fe en alguna cosa.

Oh simple thing, where have you gone?
I'm getting older and I need something to rely on
Keane - "Somewhere only we know"

dilluns, de juny 06, 2005

This is the last time

Enmig de la febre sentimental però inspirada de Keane, ara per fi s'ha cristal·litzat un record que em permetrà avançar. Perquè crec que quan trobes una cançó que parla de tu, t'aclareix les idees. I quan la sents, t'inflama d'energia i fixes la postal en el temps, aquest terrabastall de records, sentiments i contradiccions sense cap lògica. (Encara no l'he acabat, però us recomano molt que llegiu 'Tristano es mor' d'Antonio Tabucci, per tenir un petit reflex del pas del temps en una vida, i de que aquestes, gràcies a Déu, no són linials ni poden plasmar-se de forma senzilla. Però una cosa sí que tenen, la seva complexitat, el misteri del solapament d'experiències les fa úniques, múltiples i meravelloses. Totes elles.).

Espero que també li serveixi a algú altre aquest fragment de la cançó. Val la pena, ni que sigui per la força acústica (dramàtica, d'acord, però optimista!).
Fixant una última vegada, es poden tancar les portes, i avançar. Comença un nou estiu. Com diu també Keane, I'll meet you in the light. És, si menys no, un punt de partida com qualsevol altre.

P.D. I a més faran de teloners d'U2!!!!

Something I wasn't sure of
But I was in the middle of
Something I forget now
But I've seen too little of
The last time
You fall on me for anything you like
Your one last line
You fall on me for anything you like
And years make everything alright
You fall on me for anything you like
And I no I don't mind
Keane - This is the last Time

dimecres, de maig 25, 2005

El ciclo del agua

Pero no era en los campos en lo que estaba pensando Tristano, miraba el horizonte más allá de las cepas de los olivos enfermos y pensaba en este país por el que había empuñado el fusil, si había valido la pena, y mientras tanto recorría con la mirada el paisaje y permanecía reclinado en una silla de tela, de esas de director de cine que le había regalado en broma Daphne en uno de sus cumpleaños, escribiendo la frase de Escarlata O'Hara con un pincel en el respaldo, mañana será otro día, para que él no fuera el director de un cinemascope amargo que se veía desde el proche, sino que pensara que en el fondo en la vida hay algo que merece la pena si el alma no es raquítica, y que es necesario luchar contra el raquitismo de determinados días, porque de repente la fuente empieza otra vez a manar, tú ya no te lo esperabas y qué hermoso, llega un chorro de agua fresca que te inunda, te revigoriza, te arrastra, ¿de dónde viene ese río cárstico, mientras la llanura parecía tan seca, qué meandros subterráneos ha recorrido para llegar hasta ti, para decirte que mañana será otro día?

"Tristano muere" - Antonio Tabucchi

divendres, de maig 20, 2005

Vuelve el salitre

Una venturosa oferta de la FNAC ha hecho que mi padre, harto de oír como lastimeramente me excuso por no poner nunca más uno de los últimos cantautores que he descubierto, se ha dado el regalazo de comprarme mi extraviado CD de Quique González, Salitre 48.
Ya sé que acaba de sacar nuevo disco, 'La noche americana', pero es que Salitre es parte de mi vida, y es probable que si lo escuchais descubrais que también es parte de la vuestra.
Es la historia de las canciones que viajaron desde las Baleares, y que cada uno tiene la obligación de aplicarlo a su propio retorno de algun lugar que se confunde con los sueños que van del invierno a la primavera.

...

hay una calle que lleva tu nombre en la ciudad del viento
después de tanto tiempo me harté de esperarte y se cayó el letrero
fin de temporada para todos los amantes de lo ajeno
todos los teléfonos que esperan tu llamada están ardiendo

en todos los lugares te encuentro
en todos los lugares me siento un habitante más
en la ciudad del viento

...

www.quiquegonzalez.com

Y aún un año después, gracias Cris, por llevarme hasta este disco. Más allá de las paredes de tu 'chambre', este disco se convirtió en una BSO.

dijous, de maig 19, 2005

Un cafè amb el prota

Hi ha dies en que els límits de la teva professió se't fan evidents i llavors els dubtes t'esclaten dintre. Porto un parell de mesos dedicada a un reportatge literari, potser el tipus de gènere que m'atrau més. El reportatge literari implica crear de forma literària sobre una situació real i amb rigor periodístic (per una informació més amb cara i ulls, v. El Nuevo Periodismo, de Tom Wolfe). És la profunditat, l'acostament regular a la realitat el que em captiva.
I per fer-ho, calen uns personatges. Un dels meus reptes personals era a més no implicar-me, perquè un dels meus defectes és que em costa separar els diferents aspectes de la meva vida... a vegades les fronteres del mosaic no són definides, i tot és un crisol que, en bons períodes, té molta potència, però quan vas de baixada... més val estancar compartiments.

El pacte amb l'associació que em va ajudar a trobar els personatges era el de ser "molt professional", degut a la delicada situació dels protagonistes, i també per tal de ser rigorosa, així que en principi és una base molt vàlida.
El que passa és que després d'unes quantes entrevistes, el vincle es fa evident. I vas coneixent la psicologia de l'altre, i el seu procés vital, i poc a poc, per construir el personatge pots intentar llegir els ulls, la entonació i els gestos, intentar traduir-los... però quan s'acaba el consultori el no poder donar-li cap feedback crea una situació freda. Hi ha dies en què tímidament pregunta, suposo que perquè la relació de coneixement és molt desigual: jo intento fer-ne un retrat detallat de la seva vida, i a canvi sóc un somriure que escolta sense més identitat que la suposada capacitat periodística.
En teoria el meu anonimat serveix per salvaguardar el mite de la objectivitat: com menys sàpiga de mi, menys vincle es pot establir a nivell extra-professional, i, al marge d'assegurar una no parcialitat en el reportatge, l'altre no passarà a dependre d'algú que l'escolta. (Nota: una de les lliçons que he aprés amb ells és la medicina d'escoltar).
Però avui la situació donava per anar una mica més enllà, i si no hagués estat pel pacte previ, hagués sorgit naturalment un cafè amb el 'prota'. No se'm passa pel cap trair la condició prèvia, el pacte de 'professionalitat'; però em sap greu, i fins a cert punt crec que podria ampliar el meu coneixement real del protagonista. Si només tinc els gestos davant de les meves preguntes, formulades de forma directa i concreta, no estic recreant una situació real, sinó parcial. La informació que dóna el moure's en un lloc públic, al parlar amb un cambrer, al entrar en un local, al seure en una taula, mirar l'ambient... és una informació que encara no sé com podré adquirir-ne un substitutiu.

Per altra banda, se'm fa terriblement costa amunt començar a escriure. Ells són personatges dels que m'encanten fins i tot per les meves pròpies ficcions, pel meu entorn proper: gent supervivent, i que es troba en un moment d'empenta per la vida. Una altra de les condicions del pacte periodístic és el dret a llegir-lo un cop acabat. I el que s'accepta sense problema com a part honesta per la col·laboració, ara se'm fa extrany. Encara que no m'impliqui, crear un personatge d'una persona és construir una mirada al seu entorn. I ells, el 'prota' i el personatge secundari, seran les primeres persones en ma vida que llegiran alguna cosa que he escrit sobre ells mateixos. Encara no he obert a ningú l'accés a la meva mirada, i em fa molta vergonya com interpretin aquesta construcció, que ara, a més, veient la parcialitat que dóna fer quatre entrevistes a algú que s'ofereix per parlar d'ell mateix (potser, però, parlar més que molta altra gent que m'envolta), és això, només els fonaments d'un edifici.

La curiositat d'ells creix cada dia, i aquesta ilusió ingènua afalaga però fa por: caldrà acomplir tots els punts del pacte periodístic i superar l'impacte emocional que suposa cedir el caleidoscopi personal a un desconegut. I certament cal, per fer-li justícia a aquell que ha cedit el reflexe d'ell mateix per tal de que jo intenti emparaular la meva mirada.

dimecres, de maig 11, 2005

La memòria històrica

Avui i demà al CCCB es celebren debats entorn la construcció de la memòria històrica, amb motiu de la commemoració dels 60 anys de la capitulació de l'Alemanya nazi. El debat d'avui, sota el títol de "Retrobar el passat" reunia a tres escriptors que havien utilitzat la pròpia experiència per tal de construir allò que anomenem "memòria històrica"; desvetllant la seva pròpia història familiar intenten, via literatura, o més aviat, via crònica i investigació escrita en forma de llibre, evitar que els fets de la Segona Guerra Mundial caiguin en l'oblit.

Juan Marsé, el convidat que representava la guerra civil espanyola, ha deixat clar que ell el que fa és "literaturitzar" coses que no ha viscut, mentre que els altres dos convidats, l'escriptor Uwe Timm i el periodista Thomas Medicus indagaven en el passat nazi del seu germà i el seu avi respectivament per atrevir-se a mostrar com a mínim una versió de la realitat no de les víctimes, sinó dels botxins. Casualment no s'ha parlat d'Enric Marco, cosa que hagués estat molt interessant. Sense entrar en judicis de valor sobre la falsetat del seu testimoni, penso que aquest home també ha lluitat per la memòria històrica malgrat no haver-la viscut en carn pròpia.

He sortit amb un dels fragments del llibre de Timm, en que explica la història del seu germà, voluntari de les SS als 18 anys, quan el fantasma de la seva mort a Ucraïna va instaurar el silencia a casa seva. Timm explica que només sentia parlar del seu germà quan el seu pare el compara amb ell, el benjamí mandrós. El Timm nen, a qui li llegien els contes de Grimm, no va ser capaç d'escoltar mai el final d'un conte en particular, en Barbablava. Un cop va crèixer, Timm explica com va afrontar el final del conte, en que la esposa d'en Barbablava obre la porta prohibida i troba a l'altra banda els cadàvers de les dones, i la clau es taca de sang per sempre. De la mateixa manera, Timm explica que mai va indagar en el passat fins que no van morir els seus pares i germans. No va ser fins llavors que va poder escriure en llibertat.

S'ha de parlar dels desastres, o per motius de supervivència, de tant en tant és millor oblidar? Churchill parlava d'un "bendito acto de perdón" després de la guerra, per tal de poder construir Europa... però sense anar més lluny, la nostra transició democràtica ha col·locat en llocs assegurats els qui en altres temps sostenien un règim que es va aixecar sobre mig país vençut... un règim que, com deia Pedro Guerra, "vencieron a los vencidos". [Aprofito per recomanar les cançons "Topo" y "Huesos"]

Però, on està l'equilibri entre la memòria, el silenci, la permissió i el perdó?

dilluns, de maig 09, 2005

Pacte de fugitius

Quan et trobi pel carrer
les paraules assajades
entre les hores de nit sense son
es faran vent esperant que una mirada
trenqui el glaç d'un silenci boirós.

Quan et trobi - Els Pets

diumenge, de maig 08, 2005

Cicatrius de Guerra

Sigui quina sigui la batalla que us consumeix i us convenç, no dubteu en anar a veure en Pedro Guerra a la més mínima ocasió. Emparaulador nat, contador d'històries de la nostàlgia dolça, dels records d'un temps que ens ha construït, va desfilant les seves cançons una a una entre comentaris d'un humor fi i crític, que sorprèn per la seva absència d'impostura o arrogància. La seva humilitat encanta, i gairebé no hi ha diferència entre sentir-lo en directe a sentir-lo en el disc, degut a la qualitat dels concerts i a la poca ampulositat (que seria innecessària) de les gravacions.
Guerra va aprofitar per repassar les guerres contidianes contra la anoditat de la televisió, el consumisme que ens caracteritza o la importància de la memòria històrica. Tot això sense deixar de banda les seves històries més dolces, que són escenaris del seu personatge. El Guerra personatge, aquell que creu en la contaminació i la mescla, aquell que sap que l'home blanc s'aburreix en la seva ignorància, entronca de forma natural, en un fil narratiu natural, amb el Guerra trovador, que explica les històries íntimes de forma que les fas teves...

Malgrat algun sector del públic ha trobat a faltar 'Dragones verdes' (Gràcies preciosa!!! Això, entre d'altres instants compartits, no ho oblidaré MAI), el Pedro ha fet cas de la insistent petició de la història de Daniela, i ha fet pujar l'emoció de l'auditori quan ha cantat un dels seus primers èxits, "El marido de la peluquera". Ha acabat amb la mítica Contamíname, sense necessitat de presentació. Podeu sentir la majoria de les cançons d'aquesta última gira a Bolsillos, però els comentaris de presentació, que no tenen desperdici, són un regal del directe.

Justament avui, que las canciones reprenen els sentits, i que començo a trobar sorpreses en los bolsillos, la veu de Guerra, que ha aparegut per tancar amb lírica i poesia unes ferides que ara podran mostrar-se amb orgull de supervivent, em recorda que també m'acompanya en la decisió d'enviar un mapa de carreteras, malgrat totes les pegues.

dilluns, de maig 02, 2005

Angels & dust

Torna Springsteen a canviar de direcció. El seu nou disc, 'Devils and dust' és un disc d'en Bruce, no del seu alter ego (no pas tan diferent d'ell, aparentment), el Boss que lidera la espectacular E Street Band. Sense deixar en cap moment de banda la força que injecta el conjunt tant en l'escenari com en l'estudi, ni volent oblidar les cançons d'un dels discos que m'ha estat més fonamentals [The Rising], Bruce torna a allò que el caracteritza: sap quan girar el gran focus de l'escenari cap a un racó fosc del galliner, per retratar vides que, en especial la societat americana, oblida en les seves mirades, pregàries i vots.
Fa una setmana, quan el disc va sortir a la venda, a Catalunya Cultura posaven una cita del propi Springsteen: "Les persones realment interessants tenen la vida que els crema dintre. A vegades la vida desemboca en una passió que els diferents personatges del disc afronten de formes diferents."
Dotze noves històres, servides amb la sinceritat i els traços d'unes postals en blanc i negre que ens recorden inevitablement l'Amèrica profunda amb pols de western als llavis, però que sabem que Reno podria ser la cantonada. Històries de supervivència o de fatalitat, en una veu que encara conserva les seves dots d'intensitat i provant nous registres (més country) amb la seva guitarra.
Nova entrega de vides sacsejades i fetes miques, explicades amb justícia per un trovador que no busca la moralina, sinó destacar la poesia de la passió vital fins i tot en la desesperació o la resistència. Perquè els àngels estan ben lluny de Hollywood, i segurament tenen més raó de ser al costat dels perdedors.

I'm riding hard carryin' a catch of roses
And a fresh map that I made
Tonight I'm gonna get birth naked and bury my old soul
And dance on its grave
And dance on its grave

dijous, d’abril 28, 2005

Nostalgie du soleil

Expectant bocabadada mentre se succeïen els diferents números de l'espectacle Dralion del Cirque du soleil, la primera exclamació que m'ha travessat la ment és que el meu cos és un genuí sac de sorra.
Mentre una parella de trapezistes fan giragonses poètiques al llarg d'una roba aquosa recordo una conversa del passat cap de setmana amb una amiga fisioterapeuta. La fredor del món també ve donada perquè no ens eduquen a saber gaudir del nostre cos. Ja no em refereixo al que, objectivament, deu seu un esclavatge, el que pateixen els artistes de circ, depenent sempre d'un duríssim entrenament per poder dur endavant la seva feina. Parlo d'una normalització de la vida urbana que impliqui educar-nos en la nostra sensibilitat corporal. Segur que més d'un urbanitas nostàlgic d'una vida diferent (encara no tinc clar quina, però diferent) s'ha sentit trasbalsat per un calfred al imaginar-se el lliscar de la roba pel cos dels trapezistes, la sensació de buit que deuen sentir aquells que es veuen suspesos en l'aire contemplant tota la massa de la carpa, la total llibertat i alhora control del moviment del cos al ritme d'una música sensual. Potser per això qualsevol petita concesió (el vent càlid d'aquesta esperada primavera, sense anar més lluny) als sentits ens posa tan sensibles. O potser perquè ho som massa poc, i l'extranyesa sorprèn la nostra pell encartonada.
Un altre detall ha estat el poc que reia la gent. Juraria que en molts moments tots els presents ens hem sentit com nens, però m'ha sorprés molt sentir poques rialles, cosa que devia frustrar bastant als pallassos. M'ha vingut al cap una amiga meva que s'hi dedica en el seu temps lliure en un hospital infantil. Amb ella havíem comentat forces vegades el gran poder d'atracció que exerceix la gent amb sentit de l'humor, i encara més si et saben fer riure. Tota una teràpia, necessària. Se'm fa curiós sortir d'un lloc d'evasió amb una lliçó tan pragmàtica: que necessitem riure, i sentir... més sovint. I amb la raó per estar escrivint a aquestes hores sonàmbules: unes ganes boges per sentir de nou el sol d'estiu a l'esquena, i d'observar la meva ombra quieta per un cop al meu costat. Hauré d'esperar encara un poc...

dissabte, d’abril 23, 2005

In fictio veritas

"La literatura està plena de coses inútils
absolutament necessàries"

"La filosofia sembla que es dediqui només a la veritat,
però potser diu tan sols fantasies;
i la literatura sembla que només es dediqui a fantasies,
però potser diu la veritat."
Afirma Pereira - ANTONIO TABBUCCHI

"El estado de ánimo que le conduce a sus juguetes (a mi hijo) es similar al que me sienta frente a mi máquina: insatisfacción, aburrimiento, deseo de ceder la palabra al otro o a los otros que hay en nosotros mismos.·
París no se acaba nunca - Enrique Vila-Matas

"Hay peores cárceles que las palabras."
La Sombra del viento - Carlos Ruiz Zafón

@-->->---

diumenge, d’abril 17, 2005

Una estona de cel

Hi ha instants que ens semblen eterns i estones llargues que passen sense que els sentim. Als primers els hi diríem vida, i als segons, rutina.
Els caps de setmana es converteixen de tant en tant en un bon exemple d'això. Bé, no és una rutina definida, o potser sóc jo que sóc extranya. Però recordo que ara fa cosa d'un any em llençava a la carretera durant set hores en dos dies per tal de passar alguna estona per recordar. Jo i el meu soliloqui durant set hores per tal de tenir algun trosset de vida que tornar-me a endur cap a casa un cop passat el cap de setmana.
Altres vegades aguantem tota una setmana per una estona de cafè, de fer passar la nostra veu a través del temps i de l'espai per percebre el meravellós fenomen de que algú escolta. I és que cada dia ho tinc més clar, escoltar és la medicina de la solitud del nostre segle d'estrés i inseguretats. O tres hores de cotxe mirant el cel. O sis hores de classe per sortir al passadís. O un any per tal de preparar bé alguna cosa que esperem. La paciència també és un valor en extinció, jo mateixa me n'adono que cada cop en tinc menys. Serà que no destrio prou bé la vida de la rutina, el que m'impedeix de motivar-me prou com per tenir paciència.
Tan és. Ara mateix tan és. "Aquest temps robat fa tirar endavant fins poder arribar al proper..."

dimarts, d’abril 12, 2005

Despierta-Me!!!!

Avui en el trasbord de Diagonal de L5 a L3 he patit una extranya al·lucinació. M'he vist de sobte pujant escales, travessant un passadís ple de gent histérica, emmarcada d'un blau demòcrata i elèctric que em recordava alguna cosa, i en un túnel on enormes fotografies m'enviaven missatges imperatius amb unes M de color verd poma...
"Hauràs de tornar al cafè, amb el te no fas prou". Angelito! Res més lluny que una falta de cafeïna, el malson era real. Es tracta d'un fenomen cada cop més freqüent a la ciutat, en que ens submergim en immensos anuncis absurds que intenten deixar de ser subliminals per passar a ser imperatius (compra-M!Consumeix-M!... aquests explícit verbs encara no els he vist...).
Ho trobo demencial. Si almenys aprofitessin tot aquest poder mediàtic de submergir als usuaris del metro per fer-los la vida més fàcil (que ja se sap, que els qui utilitzen massa el metro, i especialment els trasbords com l'esmentat, acaben patint severes depressions) com ara, transportar-nos durant un passadís a un lloc paradisíac, no demano ja uns cims nevats i un silenci blau i net, però amb unes vistes a la Côte d'Azur em comformaria... o amb la humana tasca que fan els músics al metro, sense anar més lluny.
Crec que és al Canadá on una gent molt interessant (www.adbusters.org) que estan realment preocupats per la salut mental/ideològica de tots els que som potencials consumidors (és a dir, TOTS, ja siguin productes materials, socials, o polítics), van aconseguir prohibir que hi hagués publicitat de qualsevol tipus a les escoles públiques. Això repercutia directament en les màquines de refrescos. Coca-cola sembla que es va emprenyar força. Però els escolars canadencs avui poden crèixer sense relacionar les seves estones de pati amb la beguda de la felicitat.
Tan de bo l'espai públic fos respectat realment. Em temo que ens queda molt per veure-ho. Perquè tot allò material (incloses les parets del metro) sembla tenir preu, així que espero que el col·lectiu Adbusters es solidaritzi amb la resta de nacions i publiquin ben aviat un manual d'evasió davant de tan greus agressions mentals.

diumenge, d’abril 10, 2005

Més Damien, sisplau

Esperant ja un nou disc...buscant pertot una postal delicada...
Per quan un concert a Barcelona?

Més sobre en Damien Rice:
www.damienrice.com
www.damienrice.co.uk

We might kiss when we are alone
When nobody's watching
We might take it home
We might make out when nobody's there
It's not that we're scared
It's just that it's delicate

- Delicate -

Nothing unusual, nothing strange
Close to nothing at all
The same old scenario, the same old rain
And there's no explosions here
Then something unusual, something strange
Comes from nothing at all
I saw a spaceship fly by your window
Did you see it disappear?
Amie come sit on my wall
And read me the story of O
And tell it like you still believe
That the end of the century
Brings a change for you and me

- Amie -

divendres, d’abril 08, 2005

Poesia després d'Auschwitz?

"Habermas ja ho va plantejar, "Pot haver-hi poesia després d'Auschwitz?"" Amb aquesta frase, el professor Francesc Serra es referia a una altra versió de la frase que surt de la expressió existencial i perduda de John Turturro, que interpreta a Primo Levi en la pel·lícula La Tregua.
- God cannot exist, if Auschwitz exists.
Fins ara (la segona part la veurem el proper divendres), una película que val molt la pena. Enfocada des de la humanitat, les experiències de Primo Levi des de l'alliberament del camp de concentració de camí cap a Turí mostren la cara de la guerra després de la guerra, on la guerra segueix latent, però especialment el que es respira són les coses que tenen en comú tots els homes, jueus, soldats, russos, de qualsevol origen o bandera: preocupacions pel seus (a vegades més que per un mateix), esperança per la vida malgrat l'horror...

Encara hem de veure moltes películes per arribar a fer-nos una idea del que hem estat (i som) capaços de fer a través de la guerra. I encara ha de passar molt de temps per entendre que, malgrat a nosaltres ens arribi d'aquesta manera, no són ficció.

dijous, d’abril 07, 2005

Dragones Verdes

tendré dragones verdes mirando en otros ojos
reflejos transparentes donde entenderlo todo
- Pedro Guerra. Dragones verdes -

M'aixecaré un dia i no hi haurà res pendent. Serà abans de que m'enviin un mail des de Grenoble (com s'adjunta una banda sonora en un mail? Segurament trobarem la manera...), abans de que vagi a rebre a l'aeroport a una passatgera procedent de Stansted (o serà París?) per endinsar-nos un videoclip que dura anys intermitentment... Amb una mica de sort, serà potser abans de que torni a classe la que busca un kilòmetre zero per Alemanya. I serà gràcies a "los dragones verdes". Verds d'esperança. Sorgits de la terra o de l'aire, et recorden que s'ha d'escoltar el món, el que ens envolta. Que s'ha de tenir fe. I que es pot viure de l'aire. Els ulls dels altres que et porten a mirar més enllà, aquells ulls sobre un somriure que et fan entendre que cap dia té perquè acabar del tot emboirat... si, malgrat encara no tinguis nord (tot i que sí brúixola), tens algú a qui adreçar la mirada i recordar que la millor tria, l'aposta més coherent, és la vida.
Gràcies. Per totes les crides recíproques, i encara més per les respostes.
Potser aquest no és l'escrit més idoni per un blog, però sabent que llegireu això, em quedo molt més tranquila.

dilluns, d’abril 04, 2005

Melòmans

És igual on siguis, ni l'hora que sigui, si estàs sol, enmig de la multitud o en la millor companyia possible. Són la teva obsessió, la teva perdició, la droga més dolça. Estan per tot arreu, i saps que no em refereixo a la que porta el conductor de l'autobús, la que sona de fons mentre prens un cafè o la de la sala d'espera. Estan als teus ulls, (n'he vistes moltes a la zona lagrimal, altres a la cua de l'ull, i hi ha qui les té a la lent, incrustades a l'iris), als teus cabells, a la punta més sensible dels teus dits. I no cal que sagnis, no cal que ploris, per tenir-les amb tu en el silenci. No sé si és una forma (o deformació) de personalitat, o és un gen irreversible. Però tu, que comparteixes amb mi aquesta extranya afecció, saps que les persegueixes, les creus, les memoritzes i les fas viatjar amb tu perquè en el fons, en voldries merèixer alguna de les millors. Vols fer de la teva vida un instant tan transcendental i poderós que siguin la teva perfecta banda sonora. Potser en la solitud d'una instant crucial, una cançó et faci companyia. O potser, en la màgia de les casualitats, sentis alhora que algú altre la mateixa melodia en un instant. I en aquesta recerca partim, vivim i respirem, afectats per aquesta extranya malaltia. Que siguin totes com aquesta.

divendres, d’abril 01, 2005

Rendibilitat

Crec recordar que la rendibilitat d'una cosa és el màxim profit que se li treu del temps de treball. Calculo que, amb tot el que ja faig, avui m'ha proposat de treure tres tardes per setmana més per tal de rentabilitzar el meu temps, aprofitar al màxim la meva carrera, i poder fer una feina molt ben feta. L'apreciació del temps necessari es defineix per com explotar el màxim de feina en el mínim temps que necessito per fer-la bé.
I doncs? Aviam, si ja m'aixeco a les set cada matí amb el propòsit mai acabat d'acomplir de llegir el diari (ilusa de mi, EL PAIS és massa dens per les set del matí) i me'n vaig a dormir a la una, puc estirar una hora de cada banda. Però no serà suficient. Puc començar a dinar en deu minuts enlloc de vint, i assegurar-me que algú em fa el dinar cada dia. Si ho aplico als sopars augmentarà el guany. Puc deixar de llegir al metro per posar-me a estudiar. Puc no enviar cap més mail ni missatge als meus amics. Puc no sortir a passejar i fotre'm de cap al metro malgrat el bon temps. Puc no escoltar música. No sé si serà prou per convertir-me en rendible i aconseguir tot allò que em fa ilusió, que em ve de gust, i en el que m'acabo comprometent.
Què faig escrivint ara? Em va una flaixbac d'un altre moment perdut justament ahir. Tres bons amics em van dir que escrivís. Per a què servirà escriure? Encara no ho tinc clar. Potser servirà per adonar-me de que només les coses poden arribar a ser rendibles, i que, per bé o per mal, encara sóc una persona. Esgotada, però persona. I començo a rendir-me d'aquesta situació.

Quiero vivir, quiero sentir
el universo sobre mí
quiero correr en libertad
quiero encontrar mi sitio...

-Amaral-

dijous, de març 31, 2005

Pájaros en la cabeza

Extranya rutina, la que em fa arribar al migdia a la UAB. En bona companyia. Un temps esplèndid i un nou disc acabat de descobrir. Per alguns serà molt comercial, però avui només necessito una veu clara, unes paraules directes i una melodia dolça: això és Pájaros en la cabeza, d'Amaral. Un crit de llibertat a El Universo sobre mí, un record revifat a Días de verano... i les que em queden per descobrir encara. Surto del cotxe i la gespa, humida i tendra, em tempta en silenci, però toca anar a classe. El dia em depararà encara un parell de sorpreses més grates que el temps que s'acabarà ennuvolant: retrobar els companys a classe, xerrar una estona de política al migdia, de música a la sobretaula i de la vocació de cadascú (la que trobem a la uni, i la que edifiquem fora d'ella) a mig vespre. Tot promet encara. I Hoy es siempre todavía.

dimarts, de març 29, 2005

Dubtes (o vida després de La Sombra del Viento)

Tinc la sensació de que la literatura s'assembla d'alguna manera a un festí gastronòmic en tota regla... i és aquí on ve la gran complicació culinària... després d'un tiberi fantàstic, els postres no han de desmerèixer, no? Doncs porto des de meitat de setmana santa esperant el postre. Tot perquè va caure a les meves mans "La Sombra del Viento", un dels llibres que està des que el vaig acabar a la meva biblioteca d'inseparables... Feia molt de temps que no m'emocionava tant un llibre, i confesso que he passat la pasqua enganxada irremeiablement... Però, i ara què?

Tinc unes quantes opcions triades, i el dubte encara em sotja... la lectura obligatòria de francès (que de fet és trampa, perquè ja he vist la versió cinematogràfica de Long dimanche de fiançailles...) o Los Miserables de Victor Hugo? També tinc per l'escriptori la biografia de Pere Casaldàliga... I avui a la biblioteca m'he equipat amb un recull de contes de Pedrolo... aix... sobre la tauleta de nit encara descansen uns maltractats (pel meu maleït estrés de la última època) llibres de poesia...

Chapeau per Carlos Ruiz Zafón! I mil gràcies pels que me'l vau recomanar amb insistència.

diumenge, de març 27, 2005

Embruix

Tot allò que enterra la sorra
tard o d'hora ho revel·la el mar.
Pots intentar tancar les teves ferides
amb la sal de la platja.
Abans que canviï la lluna un quart
dansarà entre les onades
la cançó d'un nou batec.

Cierta compañera de viaje seguirá teniendo razón. No nos queda otra cosa. Pero no puedo dejar de creer que en cierto modo, es una extraña condena. La de los malditos seres de esperanza. Nunca aprenderemos la lección.