No abuses de mi inspiración
no acuses a mi corazón
tan maltrecho y ajado
que está cerrado por derribo.
Por las ranuras de mi voz
se filtra la desolación
de saber que éstos son
los últimos versos que te escribo.
Para decir 'con dios'
a los dos nos sobran los motivos.
- Sabina -
dilluns, d’octubre 24, 2005
dimarts, d’octubre 18, 2005
Dulce de vuelta
"Buenos Aires, bella terra", recital poético-musical a cargo de Dinosaurios
De vuelta de nada, y a por todas. Tenía ganas de verme desde otra ventana. Un espectáculo para condensar las canciones que creía que este viaje no había tenido. Y las palabras, sencillas, recitadas con la rapsodia natural argentina, son también mías, por sonreír desde la oscuridad de una segunda fila, donde antes nunca me hubiera situado. El tema de El padrino me remite a una peca inconfundible en el mundo, y una avalancha de carcajadas incomprensibles se ven sofocadas por miradas de reprobación. Y miro a los ojos de mis compañeras. La que entiende porque lo vio también. La que entiende porque desea compartirlo. Y de pronto todo es tan fácil. El tiempo, el espacio...todo es soñar...y empujar tus sueños al abismo que te obliga a cumplirlos. Espero que la montaña rusa en la que se convierten mis días sea en realidad un teleférico.
Al otro lado de la línea telefónica ya no hay suspiros, sino una risa cómplice. Ya no me azora hablar con desconocidos, reírme de la casualidad y mirar de frente a mis preguntas. No es que me hayan contagiado una cierta disciplina de dejarlo todo al albedrío del caprichoso destino, pero ya no me hunde la idea de no controlarlo todo. Porque las sorpresas son el dulce del día. Y me sorprendo a mí misma dando por fin más importancia a un gesto de alguien que se aproxima, una palabra, un guiño, una oportunidad tomada, que a todas las miserias que siguen en mis cinco esquinas. Siguen hablándome desde las páginas, desde la radio, desde las calles y desde los sueños. Siguen estando ahí. Pero, confundida y caótica, siento que la primavera (que dejé en la dirección austral) está a punto de empezar, en medio de un otoño menos melancólico de lo acostumbrado. Gestos importados son las yemas de un árbol lejano, que crecerá en el tiempo. Ni Lenga, ni Ñire, ni arrayán (?)...pero con la corteza tibia y plateada, y la savia color dulce de leche.
divendres, d’octubre 14, 2005
Missing Argentina
Blues de una nostálgica. Candela lloraba lejos del abrazo ajeno ayer, angustiada por la nostalgia de lo que aún no ha ocurrido, porque hay corazones que sobrevuelan la realidad...hasta quebrarse o inventarla. Por fin tengo en papel las imágenes. Sirve de poco, porque estando acá sueño con Bariloche, Ushuaia...donde aún recibo cartas de los míos. O de los que creo míos.
Es más duro el retorno de lo que creía. Un escalofrío me recorre cuando oigo un acento del sur. Llena mi vacío todas las sonrisas que se me caen de los labios, cuando se esfuman como un vaho entre la lluvia porque el otro ya mira hacia a otro lado. Aún alguien suele sonreír al otro lado del café cuando le hablo del Perito, de Uhsuaia, San Telmo o el Bosque Tallado... Ingenuamente, creía que la Patagonia me devolvería una soñada habilidad para contar historias...voy a contar hasta diez. Y me calmaré.
Todo empieza y todo tiene un final
hay que pensar
que la tristeza también se va
-Jorge Drexler-
dissabte, d’octubre 08, 2005
Ruedan las estaciones
- Y...sí...en realidad sí necesitaríamos una dependienta acá.
La librería de Ávila, a dos cuadras de la Manzana de las luces, promete guardarme un sitio.
- Cuando vuelvan, pásense por acá, que las invito a un asado.
- Escríbanme si quieren...bueno, no dejen de hacerlo...
- Pero...por qué llegaron tan tarde?
Los argentinos no lo ponen fácil a la hora de dejarlos atrás. Y en San Telmo todas las fachadas de mis suenos gritan que se pueden alquilar. La milonga me hizo dormir tranquila, aunque mi estómago se retuerza en los pocos momentos de tedio como una esponja de espinas.
Voy a aterrizar (mis maletas quieren quedarse...) en el renacer del otono de mi ciudad condal. Llegué en el fin gris y esperanzador del invierno, y nos marchamos con un espléndido sol de primavera iluminando los rincones de la ciudad, que me parece hoy más descarnada, enorme y apasionante que antes. Buenos Aires...Ushuaia...El Calafate...El Chaltén...Puerto Madryn...Bariloche...El Bolsón...Buenos Aires...Madrid....Barcelona...ruedan las estaciones, y en cada una, una historia que espero recordar...todas las historias merecen ser contadas...y dejo el olvido a su antojo; al fin y al cabo, acá aprendí que los recuerdos, las vivencias, son tan imprevisibles como el destino y la casualidad...
Buenos Aires 2001 - Ismael Serrano
La librería de Ávila, a dos cuadras de la Manzana de las luces, promete guardarme un sitio.
- Cuando vuelvan, pásense por acá, que las invito a un asado.
- Escríbanme si quieren...bueno, no dejen de hacerlo...
- Pero...por qué llegaron tan tarde?
Los argentinos no lo ponen fácil a la hora de dejarlos atrás. Y en San Telmo todas las fachadas de mis suenos gritan que se pueden alquilar. La milonga me hizo dormir tranquila, aunque mi estómago se retuerza en los pocos momentos de tedio como una esponja de espinas.
Voy a aterrizar (mis maletas quieren quedarse...) en el renacer del otono de mi ciudad condal. Llegué en el fin gris y esperanzador del invierno, y nos marchamos con un espléndido sol de primavera iluminando los rincones de la ciudad, que me parece hoy más descarnada, enorme y apasionante que antes. Buenos Aires...Ushuaia...El Calafate...El Chaltén...Puerto Madryn...Bariloche...El Bolsón...Buenos Aires...Madrid....Barcelona...ruedan las estaciones, y en cada una, una historia que espero recordar...todas las historias merecen ser contadas...y dejo el olvido a su antojo; al fin y al cabo, acá aprendí que los recuerdos, las vivencias, son tan imprevisibles como el destino y la casualidad...
Buenos Aires 2001 - Ismael Serrano
dimarts, d’octubre 04, 2005
Another shared song
La vida es a veces, sencillamente, una conversación de pub. Todo pasa entre esos muros, oculto entre canciones (ayer fue "Yellow"... para los melómanos), cervezas y un par de ojos que sienten lo que escuchan. Las historias quizá sean siempre las mismas: anhelos, orgullos, soledades y sueños rotos. Pero nosotros, también pasajeros, somos distintos, mutables y valiosos. Los canallas se caracterizan por ser los vulnerables más valientes de la humanidad.
Que viva la música, tras el silencio necesario.
Berlina / Wilkenny (Bariloche, Argentina)
Que viva la música, tras el silencio necesario.
Berlina / Wilkenny (Bariloche, Argentina)
dilluns, d’octubre 03, 2005
Transmutación en Hobbiton
De cada caída, un golpe de suerte. La buena estrella marca aún nuestra ruta. Este país, del que añoraré tanta ternura que emana de sus poros, aún nos da sorpresas... Ayer fuimos a El Bolsón, y se convirtió antes de llegar, gracias a la magia de su paisaje (el espejo de los lagos refleja la mirada de uno mismo) en el segundo lugar de Argentina en el que podría llegar a vivir. Ideologías aparte, más allá de la artesanía, la bohemia y el ecologismo, por casualidad conseguimos ir al Bosque Tallado. Una frase atravesó mi mente, dicha hace años. "A fuerza de golpes y ultrajes los troncos se convierten en imágenes". No creo en el dolor necesario. Aunque es posible que las cicatrices nos hagan más bellos, y sí, seguro, más fuertes. El ascenso fue duro, y la inesperada nieve al final me convenció de otra contradicción obvia en la que nunca antes caí. Cuanta más ropa me desprendiera, menos cantidad de agua helada volvería conmigo, inmunizándome la piel.Y el bosque fue el logos. En la nieve, esculturas de madera tallada emergían del suelo para gritar sus historias. Un incendio hace años dejó la zona derruida, pero el trabajo de los artesanos, no ya del Bolsón, sino de todo el país, convirtieron algunos de los troncos en formas sinuosas, mostrando diferentes visiones, distintas miradas. Siempre acaba volviendo la primavera. Y entre la nieve, gritaba la tierra, y dos manos, con fuerzas opuestas, firmaban un lazo eterno. Una caperucita recuesta su cabeza sobre el unicornio que velaba. Un quijote alado, patrón de los idealistas, tiembla con una estalactita colgando de una de sus minúsculas alas. Y el viento no aulla más. De camino a Bariloche, descubro una canción de Neil Young. Llevaba un año en el mp3, quién sabe porqué la escucho ahora.
Et parce que ma peau est la seule que j'ai
Que bientôt mes os seront dans le vent
Je suis né dans cette caravane
Et nous partons, allez viens
- Raphael -
Et parce que ma peau est la seule que j'ai
Que bientôt mes os seront dans le vent
Je suis né dans cette caravane
Et nous partons, allez viens
- Raphael -
dimecres, de setembre 28, 2005
Tango
Acaricia mi ensueño
el suave murmullo de tu suspirar
Cómo ríe la vida
si tus ojos negros me quieren mirar
Y si es mío el amparo
de tu risa leve que es como un cantar,
ella aquieta mi herida,
todo todo se olvida.
"El día que me quieras"
el suave murmullo de tu suspirar
Cómo ríe la vida
si tus ojos negros me quieren mirar
Y si es mío el amparo
de tu risa leve que es como un cantar,
ella aquieta mi herida,
todo todo se olvida.
"El día que me quieras"
dijous, de setembre 15, 2005
El preu del silenci
Ara sé la maledicció de la literatura. No sé si era necessari aprendre-la de forma tan crua i genuïna en un dels països més literaris del planeta (almenys, la seva literatura és ben cèlebre del lloc on jo vinc...). Però ara em raspa a la pell el saber que mai tindré prou paraules, i en el seu defecte, prou habilitat amb una càmera, per captar el preu del silenci.
La estampa no té res a veure amb les mítiques imatges del National Geographic. Tan sols un llac amb onades, i de fons unes muntanyes nevades. Podria ser qualsevol altre lloc del món. No sé, és tan inútil descriure l'entorn... I el silenci, semblant al d'ahir, i al de demà i de les properes setmanes en aquestes contrades... sento tan burd l'intent d'escriure...
Vam aconseguir per una casualitat d'aquestes que fan riure tan als natius un guia local. Vam demanar-li una foto, ens va descobrir per l'accent, i es va oferir a portar-nos al Parque Natural Tierra del Fuego.
No puc descriure-ho. Només sé que no sé com em reposaré, si plorant, cantant a crits, en un mar d'insomni, trucant a tots aquells que he deixat a l'altra banda... del que he sentit. No tinc ni idea. I la meva companya de viatge sembla estar igual, però la seva maduresa em protegeix d'alguna manera. I encara ni he plorat, ni he cantat cap de les cançons que em sotgen, ni he maleït al vent, ni s'han secat els meus ulls en el sostre de l'alberg.
Simbòlicament, hi ha hagut tres viatgers asseguts al llac de la fi del món. Tècnicament, el llac separa Argentina de Xil·le. Poèticament, encara no he trobat la metàfora que m'expliqui perquè em costa respirar, perquè em sento extranya i perquè els records es barregen en el present mostrant postals confuses i absències disfressades. Personalment, vull indagar, per molt mal que faci, en la vivència de sentir, en la certesa de la empatia, que avui s'han assegut, una al costat de l'altre, tres ànimes perdudes a compartir el silenci davant d'un llac gelat mentre bevien mate.
La estampa no té res a veure amb les mítiques imatges del National Geographic. Tan sols un llac amb onades, i de fons unes muntanyes nevades. Podria ser qualsevol altre lloc del món. No sé, és tan inútil descriure l'entorn... I el silenci, semblant al d'ahir, i al de demà i de les properes setmanes en aquestes contrades... sento tan burd l'intent d'escriure...
Vam aconseguir per una casualitat d'aquestes que fan riure tan als natius un guia local. Vam demanar-li una foto, ens va descobrir per l'accent, i es va oferir a portar-nos al Parque Natural Tierra del Fuego.
No puc descriure-ho. Només sé que no sé com em reposaré, si plorant, cantant a crits, en un mar d'insomni, trucant a tots aquells que he deixat a l'altra banda... del que he sentit. No tinc ni idea. I la meva companya de viatge sembla estar igual, però la seva maduresa em protegeix d'alguna manera. I encara ni he plorat, ni he cantat cap de les cançons que em sotgen, ni he maleït al vent, ni s'han secat els meus ulls en el sostre de l'alberg.
Simbòlicament, hi ha hagut tres viatgers asseguts al llac de la fi del món. Tècnicament, el llac separa Argentina de Xil·le. Poèticament, encara no he trobat la metàfora que m'expliqui perquè em costa respirar, perquè em sento extranya i perquè els records es barregen en el present mostrant postals confuses i absències disfressades. Personalment, vull indagar, per molt mal que faci, en la vivència de sentir, en la certesa de la empatia, que avui s'han assegut, una al costat de l'altre, tres ànimes perdudes a compartir el silenci davant d'un llac gelat mentre bevien mate.
dimecres, de setembre 14, 2005
Globalització
Els argentins estan contentíssims amb Telefònica, que és monopoli de la xarxa de telefonia nacional. Fem un just intercanvi: els confesso que allà en diem 'Timofònica' i ells, sempre tan agust, em diuen que quan no hi som li diuen 'la madre patria'... Acabades d'arribar a Ushuaia, ens sentim inmerses en una novel·la del nord, jo concretament en "Atando cabos" (s'Annie Proulx era?). En qulasevol moment apareixerà Ullal blanc a la cantonada mentre el taxista, a bord d'un R-5 que espetega gasoil pudent ens fa propaganda dels tours que monta ell mateix pels glaciars. Se'm fa extrany passar al cantó d'uns nens rossets i amb les galtes flamants amb l'accent tan dolç dels sudamericans, que juguen al costat de l'escola primària, on no hi ha torn de tarda perquè els professors fan una acampada de protesta. El jovent et mira als ulls intentant desxifrar el teu idioma, i riuen sota el nas quan esbrinen el teu origen. Una tenda del carrer comercial aterroritza els vianants escopint, des d'un inclement altaveu, "La tortura"... em pensava que estava a la fi del món, espero que el glaciar no el patrocini Coca-cola...
Bé, és tot per avui... tinc una cita amb una lluna austral, que ella (espero) seguirà sent genuïna...
Bé, és tot per avui... tinc una cita amb una lluna austral, que ella (espero) seguirà sent genuïna...
dijous, de setembre 08, 2005
Déjàvu II
I don't believe that anybody feels the way I do
about you now
And all the roads we have to walk are winding
and all the lights that lead us there are blinding
There are many things that I
would like to say to you
but i don't know how
Because maybe
you're gonne be the one that saves me
and after all
you're my wonderwall
dimecres, de setembre 07, 2005
Déjàvu (rumb a la Patagònia)
Ha tornat la música. De forma incomprensible, com les millors aparicions, que rellisquen sobre la rutina. Enmig del soroll, la redacció, el batec constant de teletips... ha aparegut en crescendo la cançó que fa recuperar un estiu. Sense febrilitat, apartant els tòpics, estereotips, i el zumzumejar de les veus que fa temps que esternuden pols i rumors. Però arriba un punt que els ignores, i balles sola la teva cançó. Sota una lluna d'agost que s'enmiralla en els canvis de temps. Un antifaç lluent i cruel que aireja les faldilles recordant-me la fugacitat del temps. Però jo he recuperat la música. I marxo d'aquí, però sé tornar. Sé que no m'he deixat pertànyer per aquella terra, però, Com la imatge nebulosa i certa d'un déjàvu, les puntes dels meus dits s'arrelen en la línia espessa del dia que marxa.
I marxo a la Patagonia (sembla una broma sarcàstica, però no!). "Il y a que la Patagonie, qui convient à ma tristesse..." he sentit dir. No és la tristesa el que hauria de calmar amb el brutal silenci que diuen que desprenen els glaciars. M'entretindré cristal·litzant records en la solitud verge (espero) de la fi del món. Però tampoc és la nostàlgia el que hauria de deixar apagar amb la gelor dels vents, que deu ser gaiebé corpòria, i per això les gents els creien gegants inclements que corrien veloços sobre el gel...
M'enduc una rialla, i a la cantonada del somni, s'arrossega picarolejant la cançó. No necessitaré res, més que la calma que el temps em nega m'asseguri que la història ha de continuar (show must go on)...i que no desapareixo, sinó que tornaré més sencera (la fragilitat té el nom tècnic d'explotació laboral, però això és una senzilla excusa...).
¿Serà igual la lluna des de la fi del món? ... aquesta pregunta ja l'havia sentida abans... però on?
I marxo a la Patagonia (sembla una broma sarcàstica, però no!). "Il y a que la Patagonie, qui convient à ma tristesse..." he sentit dir. No és la tristesa el que hauria de calmar amb el brutal silenci que diuen que desprenen els glaciars. M'entretindré cristal·litzant records en la solitud verge (espero) de la fi del món. Però tampoc és la nostàlgia el que hauria de deixar apagar amb la gelor dels vents, que deu ser gaiebé corpòria, i per això les gents els creien gegants inclements que corrien veloços sobre el gel...
M'enduc una rialla, i a la cantonada del somni, s'arrossega picarolejant la cançó. No necessitaré res, més que la calma que el temps em nega m'asseguri que la història ha de continuar (show must go on)...i que no desapareixo, sinó que tornaré més sencera (la fragilitat té el nom tècnic d'explotació laboral, però això és una senzilla excusa...).
¿Serà igual la lluna des de la fi del món? ... aquesta pregunta ja l'havia sentida abans... però on?
Il y a que la Patagonie... qui convient à ceux qui rêvent
dimarts, d’agost 16, 2005
Serpiente de verano
Una de tantes grandeses de les pràctiques periodístiques... i en fi, ja se sap que a l'estiu no passa mai res...
¿Què us sembla? Aquest article va ser portada a La Mañana (i la rialla de sobretaula d'una part de Lleida)
sociedad
Una escapada al campo
2005-08-11 - 21.20
La fuga de un ternero ayer por la mañana en Torres de Sanui ocasionó más de un contratiempo a los Mossos d’Esquadra y los voluntarios que se movilizaron para devolverlo a su propietario.
Lleida - Maria Patricio
Los Mossos d’Esquadra recibieron ayer a las 10.05 horas el aviso de un ganadero que contó que se le había escapado una de sus reses más jóvenes en la partida de Torres de Sanui.
El propietario llamó cuando el animal se encontraba delante del colegio Mater Salvatoris y, a pesar de que el animal se mostraba muy tranquilo, su pertinaz tozudez y reticencia a obedecer a su dueño obligó a éste a pedir ayuda.
Por la proximidad con la autovía A-2, los agentes decidieron desplazarse rápidamente, a fin de evitar cualquier riesgo de accidente con algún vehículo que circulara por la carretera.
Al parecer, pronto encontraron al feliz ternero paciendo en un prado cerca del colegio.
A pesar de la proximidad de una de las rotondas de la autovía, la patrulla de Mossos, los ganaderos y algunos voluntarios desplazados hasta el lugar descartaron la posibilidad de una operación peligrosa para el tráfico, ya que la pasividad del animal parecía predecir que la captura sería rápida y sencilla.
Nada más lejos de la realidad. Las apariencias engañaron a los agentes, que pasaron el aviso al Control Central de Policía de que el ternero estaba controlado, pero no lo habían devuelto a su propietario aún, ya que se esperaba la intervención de un veterinario.
Teniendo en cuenta la corta edad del animal, los agentes decidieron traer una vaca de otro ganadero a fin de que el ternero, siguiendo sus instintos, la siguiera hasta un camión y pudieran transportarlo hasta su dueño.
La vaca, más habituada a los extraños caprichos de los humanos, obedeció y desfiló por el prado, bajando y subiendo del camión con el que pretendían llevárselos a ambos a petición de los granjeros. Desafortunadamente, el ternero se sentía tan a gusto en contacto con la hierba del prado y los rayos de sol, que ignoró absolutamente la presencia y reclamo de su congénere.
Poco se sabe de la comunicación entre animales. El caso es que la vaca traída hasta el ternero a modo de cebo, probablemente sintiera envidia de la autosuficiencia que en aquel momento estaba demostrando el joven prófugo, y en una de sus salidas del camión para atraer al pequeño ternero, se dio a la fuga carretera abajo, con tan mala suerte que la cuerda que pendía de su cuello, símbolo capital de su sumisión, se enredó entre las piernas de uno de los ganaderos que estaba por allí, y que en aquel momento estaba conversando con el fotógrafo.
El pobre ganadero fue arrastrado por el animal unos cuantos metros, en una escena propia de las clásicas películas de far west, pero pronto fue liberado sin más heridas que unos cuantos rasguños.
Finalmente, el equipo consiguió convencer al ternero de que se levantara e iniciara la marcha de vuelta a la granja. Todos los presentes destacaron la tranquilidad absoluta del animal, que mansamente volvió con su dueño caminando por donde había venido.
La escapada estival del ternero acabó felizmente, aunque es probable que éste eche de menos darse un paseo en estos días de calor.
¿Què us sembla? Aquest article va ser portada a La Mañana (i la rialla de sobretaula d'una part de Lleida)
sociedad
Una escapada al campo
2005-08-11 - 21.20
La fuga de un ternero ayer por la mañana en Torres de Sanui ocasionó más de un contratiempo a los Mossos d’Esquadra y los voluntarios que se movilizaron para devolverlo a su propietario.
Lleida - Maria Patricio
Los Mossos d’Esquadra recibieron ayer a las 10.05 horas el aviso de un ganadero que contó que se le había escapado una de sus reses más jóvenes en la partida de Torres de Sanui.
El propietario llamó cuando el animal se encontraba delante del colegio Mater Salvatoris y, a pesar de que el animal se mostraba muy tranquilo, su pertinaz tozudez y reticencia a obedecer a su dueño obligó a éste a pedir ayuda.
Por la proximidad con la autovía A-2, los agentes decidieron desplazarse rápidamente, a fin de evitar cualquier riesgo de accidente con algún vehículo que circulara por la carretera.
Al parecer, pronto encontraron al feliz ternero paciendo en un prado cerca del colegio.
A pesar de la proximidad de una de las rotondas de la autovía, la patrulla de Mossos, los ganaderos y algunos voluntarios desplazados hasta el lugar descartaron la posibilidad de una operación peligrosa para el tráfico, ya que la pasividad del animal parecía predecir que la captura sería rápida y sencilla.
Nada más lejos de la realidad. Las apariencias engañaron a los agentes, que pasaron el aviso al Control Central de Policía de que el ternero estaba controlado, pero no lo habían devuelto a su propietario aún, ya que se esperaba la intervención de un veterinario.
Teniendo en cuenta la corta edad del animal, los agentes decidieron traer una vaca de otro ganadero a fin de que el ternero, siguiendo sus instintos, la siguiera hasta un camión y pudieran transportarlo hasta su dueño.
La vaca, más habituada a los extraños caprichos de los humanos, obedeció y desfiló por el prado, bajando y subiendo del camión con el que pretendían llevárselos a ambos a petición de los granjeros. Desafortunadamente, el ternero se sentía tan a gusto en contacto con la hierba del prado y los rayos de sol, que ignoró absolutamente la presencia y reclamo de su congénere.
Poco se sabe de la comunicación entre animales. El caso es que la vaca traída hasta el ternero a modo de cebo, probablemente sintiera envidia de la autosuficiencia que en aquel momento estaba demostrando el joven prófugo, y en una de sus salidas del camión para atraer al pequeño ternero, se dio a la fuga carretera abajo, con tan mala suerte que la cuerda que pendía de su cuello, símbolo capital de su sumisión, se enredó entre las piernas de uno de los ganaderos que estaba por allí, y que en aquel momento estaba conversando con el fotógrafo.
El pobre ganadero fue arrastrado por el animal unos cuantos metros, en una escena propia de las clásicas películas de far west, pero pronto fue liberado sin más heridas que unos cuantos rasguños.
Finalmente, el equipo consiguió convencer al ternero de que se levantara e iniciara la marcha de vuelta a la granja. Todos los presentes destacaron la tranquilidad absoluta del animal, que mansamente volvió con su dueño caminando por donde había venido.
La escapada estival del ternero acabó felizmente, aunque es probable que éste eche de menos darse un paseo en estos días de calor.
dimecres, de juliol 20, 2005
Lligams verbals
Il faut pas faire de promesses.
Vraiment.
Ce sont que des mots qui s'endorment dans la tête
et que le temps vide de signifié dans le coeur.
Vraiment.
Ce sont que des mots qui s'endorment dans la tête
et que le temps vide de signifié dans le coeur.
divendres, de juliol 01, 2005
Nit de bruixes
Hi ha llunes que desperten els sentits. Diuen que la de Sant Joan porta bona sort. L'únic que sé del cert és que des de l'últim bany en aigües atzabeja he sofert una rabiosa metamorfosi en noctàmbula. Amics retrobats, hopes and fears, molta empenta i poc sen, tot és possible. La Barceloneta, la Garonne, Bogatell...
Pluja en una carretera llunyana que m'és tendrament familiar. Un arc de Sant Martí lateral capta l'atenció de les meves acompanyants, i un cámió lateral aixeca una boirina d'aigua sobre el que a vista és tan sols una pista de gel que sembla el filó d'una espasa. I sona Somewhere only we know. És només el principi d'un cap de setmana inoblidable (merci à mes français! et bien sûr aussi à mes 'trastos a lo Thelma et Louise'!).
Potser és que fa temps que somiava amb un punt de partida. O potser és que la vida és així. Un dia et despertes i te n'adones que t'has passat el temps trenant una enorme soga perquè vagi ardent poc a poc. Que està plena de pols. Però que una sola espurna pot encendre-la per il·luminar en la boira un far construït per forces mil·lenàries... Tinc una espècie de souffle que em creix dintre, com un estol de papallones grises amb olor a espígol. Probablement amaguen aquell lloc que 'only we know'... No tinc ni idea de què m'està passant. Ma mare tem que estigui perdent el cap. Bé, està més tranquil·la des de que he entregat el reportatge. De totes maneres, aquesta "bogeria", per ara, no em fa por. Em fa més por que aquesta sensació sigui només això, un truc estúpid d'una nit de bruixes, i no la vida que esclata amb la força de l'Iguazú.
Pluja en una carretera llunyana que m'és tendrament familiar. Un arc de Sant Martí lateral capta l'atenció de les meves acompanyants, i un cámió lateral aixeca una boirina d'aigua sobre el que a vista és tan sols una pista de gel que sembla el filó d'una espasa. I sona Somewhere only we know. És només el principi d'un cap de setmana inoblidable (merci à mes français! et bien sûr aussi à mes 'trastos a lo Thelma et Louise'!).
Potser és que fa temps que somiava amb un punt de partida. O potser és que la vida és així. Un dia et despertes i te n'adones que t'has passat el temps trenant una enorme soga perquè vagi ardent poc a poc. Que està plena de pols. Però que una sola espurna pot encendre-la per il·luminar en la boira un far construït per forces mil·lenàries... Tinc una espècie de souffle que em creix dintre, com un estol de papallones grises amb olor a espígol. Probablement amaguen aquell lloc que 'only we know'... No tinc ni idea de què m'està passant. Ma mare tem que estigui perdent el cap. Bé, està més tranquil·la des de que he entregat el reportatge. De totes maneres, aquesta "bogeria", per ara, no em fa por. Em fa més por que aquesta sensació sigui només això, un truc estúpid d'una nit de bruixes, i no la vida que esclata amb la força de l'Iguazú.
dimarts, de juny 21, 2005
¡Vive la fête de la musique!
Empanada probablement, pensareu, però aquesta fantàstica (i necessària) festa la vaig descobrir en tota la seva plenitud a Toulouse! C'est pour ça que vous me manquez comme jamais aujourd'hui! (mais pas pour longtemps... j'y reviens bientôt!)
Com la heu celebrat? Si algú sap d'esdeveniments per melòmans empedernits a casa nostra... si us plau, feu-m'ho saber! Jo vaig una mica estressada amb mil tonteries, però m'he permés el luxe de dedicar tots els meus descansos a l'últim de Coldplay, X&Y.
Necessito feedback! Alguna experiència per avui? Alguna experiència eterna? Alguna cançó imperdible? Let's talk...
Com la heu celebrat? Si algú sap d'esdeveniments per melòmans empedernits a casa nostra... si us plau, feu-m'ho saber! Jo vaig una mica estressada amb mil tonteries, però m'he permés el luxe de dedicar tots els meus descansos a l'últim de Coldplay, X&Y.
Necessito feedback! Alguna experiència per avui? Alguna experiència eterna? Alguna cançó imperdible? Let's talk...
diumenge, de juny 19, 2005
Segones oportunitats
Un borrissol d'aire m'estremeix en el migdia lliure que feia temps que enyorava. Les orenetes no s'han quedat gaire temps aquest any, però el silenci i els rajos de sol blancs són els mateixos de sempre. Penso en la proposta de Festa de Graduació (encara que són pocs els que ens graduem) i una malenconia em sumergeix en un son càlid, però tintat d'una certa tristesa.
És possible que no sigui capaç de sentir-me mai satisfeta amb la forma que tinc d'omplir el meu temps. Sobretot perquè pesa com una llosa el temps que he tingut i no he viscut. Crec que amb una mica de sort, més endavant em trobaré algun dels que a partir d'ara seran 'antics companys' i podré aprofundir una mica més en les seves vides, en les seves presències.
I de nou, veuré passar l'estiu al poble. I serà tan diferent de l'any anterior. Alguns veins ja m'acullen com una espècie de jove parenta llunyana independent i amable, i aquest caliu em conmou. Sento a mitja tarda com els terrats torrats i rojos encara em tempten a còrrer quan avanci la marinada. El penell ha girat mentre em passava l'any a la meva ciutat marinera i cada cop més cosmopolita, però el microcosmos i jo estem superant la treva perquè em sigui més fàcil restar-hi, i perquè no, respirar, i viure de l'aire de nou (alfa et infinitus...).
Ja no sento ganes de tornar-me invisible, ni de baixar la veu. I 'la vida és neta, un full en blanc'. Vull reescriure la història que va començar en Rice. Malgrat ara mateix no pugui escoltar-la. Per supervivència. Perquè gràcies a instants de mosaic dels últims mesos, em sento forta. Perquè, com tothom, jo també mereixo una segona oportunitat. I que jo sàpiga (o pot ser que sigui l'influència de les històries recents de les que he estat testimoni) la vida encara em sembla generosa.
Taking a while raising a smile
raising a smile makes it all worthwhile
but if you wanted to find peace of mind
then you could find it any time you liked
you are the afterglow
TRAVIS - Afterglow
És possible que no sigui capaç de sentir-me mai satisfeta amb la forma que tinc d'omplir el meu temps. Sobretot perquè pesa com una llosa el temps que he tingut i no he viscut. Crec que amb una mica de sort, més endavant em trobaré algun dels que a partir d'ara seran 'antics companys' i podré aprofundir una mica més en les seves vides, en les seves presències.
I de nou, veuré passar l'estiu al poble. I serà tan diferent de l'any anterior. Alguns veins ja m'acullen com una espècie de jove parenta llunyana independent i amable, i aquest caliu em conmou. Sento a mitja tarda com els terrats torrats i rojos encara em tempten a còrrer quan avanci la marinada. El penell ha girat mentre em passava l'any a la meva ciutat marinera i cada cop més cosmopolita, però el microcosmos i jo estem superant la treva perquè em sigui més fàcil restar-hi, i perquè no, respirar, i viure de l'aire de nou (alfa et infinitus...).
Ja no sento ganes de tornar-me invisible, ni de baixar la veu. I 'la vida és neta, un full en blanc'. Vull reescriure la història que va començar en Rice. Malgrat ara mateix no pugui escoltar-la. Per supervivència. Perquè gràcies a instants de mosaic dels últims mesos, em sento forta. Perquè, com tothom, jo també mereixo una segona oportunitat. I que jo sàpiga (o pot ser que sigui l'influència de les històries recents de les que he estat testimoni) la vida encara em sembla generosa.
Taking a while raising a smile
raising a smile makes it all worthwhile
but if you wanted to find peace of mind
then you could find it any time you liked
you are the afterglow
TRAVIS - Afterglow
dimecres, de juny 08, 2005
Fe (somehow only You know)
Fe és atrevir-se al desconegut, la fe es sustenta sobre aquelles coses que no podem provar. Si no, seria evidència, i no tindria cap mèrit. La fe s'assembla als somnis, i sovint els cimenta perquè no fuigin quan canvii el vent. La fe ens pot tornar tossuts, absents i a vegades insuportables. La fe no la podem trobar, és innata i sorgeix en moments precisos, imprevistos però transcendents.
M'aixeco i hi ha dies que a dures penes em sento existir. Compro un diari ple de notícies grises, llunyanes, alienades, tendencioses. Em sento una més del gran ramat, perduda en la C-58. Un número en les llistes. Un instant entre la clientela. I tot i així segueixo endavant. Les coses no canvien només per voler-les, ho sé. Però també ser que no han estat sempre així, i que no tenen per què seguir d'aquesta manera. You can say I am a dreamer, but I'm not the only one.
Tècnicament parlant, avui han fracassat el 75% dels meus projectes, i l'altre 25% es sustenta en el marge de satisfacció que dóna acomplir amb la rutina típica d'aquesta època de l'any. Però alguns condunctors m'han entrellucat cantant i amb la més mítica "sonrisa gillipollas" (invoco als meus cons preferits) de la setmana. No vull fugir més. És l'hora del reciclatge. I la filantropia (una variant retrobada de fe) està desfent les maletes amb mi. Cada cosa que em lliga a la meva vida (millor o pitjor, però meva i una de sola) em produeix un pessigolleix a la gola, i m'injecta esperança en aquestes mans entumides.
Prou de paraules ampuloses. Si encara ets capaç de somriure és que tens fe en alguna cosa.
Oh simple thing, where have you gone?
I'm getting older and I need something to rely on
Keane - "Somewhere only we know"
M'aixeco i hi ha dies que a dures penes em sento existir. Compro un diari ple de notícies grises, llunyanes, alienades, tendencioses. Em sento una més del gran ramat, perduda en la C-58. Un número en les llistes. Un instant entre la clientela. I tot i així segueixo endavant. Les coses no canvien només per voler-les, ho sé. Però també ser que no han estat sempre així, i que no tenen per què seguir d'aquesta manera. You can say I am a dreamer, but I'm not the only one.
Tècnicament parlant, avui han fracassat el 75% dels meus projectes, i l'altre 25% es sustenta en el marge de satisfacció que dóna acomplir amb la rutina típica d'aquesta època de l'any. Però alguns condunctors m'han entrellucat cantant i amb la més mítica "sonrisa gillipollas" (invoco als meus cons preferits) de la setmana. No vull fugir més. És l'hora del reciclatge. I la filantropia (una variant retrobada de fe) està desfent les maletes amb mi. Cada cosa que em lliga a la meva vida (millor o pitjor, però meva i una de sola) em produeix un pessigolleix a la gola, i m'injecta esperança en aquestes mans entumides.
Prou de paraules ampuloses. Si encara ets capaç de somriure és que tens fe en alguna cosa.
Oh simple thing, where have you gone?
I'm getting older and I need something to rely on
Keane - "Somewhere only we know"
dilluns, de juny 06, 2005
This is the last time
Enmig de la febre sentimental però inspirada de Keane, ara per fi s'ha cristal·litzat un record que em permetrà avançar. Perquè crec que quan trobes una cançó que parla de tu, t'aclareix les idees. I quan la sents, t'inflama d'energia i fixes la postal en el temps, aquest terrabastall de records, sentiments i contradiccions sense cap lògica. (Encara no l'he acabat, però us recomano molt que llegiu 'Tristano es mor' d'Antonio Tabucci, per tenir un petit reflex del pas del temps en una vida, i de que aquestes, gràcies a Déu, no són linials ni poden plasmar-se de forma senzilla. Però una cosa sí que tenen, la seva complexitat, el misteri del solapament d'experiències les fa úniques, múltiples i meravelloses. Totes elles.).
Espero que també li serveixi a algú altre aquest fragment de la cançó. Val la pena, ni que sigui per la força acústica (dramàtica, d'acord, però optimista!).
Fixant una última vegada, es poden tancar les portes, i avançar. Comença un nou estiu. Com diu també Keane, I'll meet you in the light. És, si menys no, un punt de partida com qualsevol altre.
P.D. I a més faran de teloners d'U2!!!!
Espero que també li serveixi a algú altre aquest fragment de la cançó. Val la pena, ni que sigui per la força acústica (dramàtica, d'acord, però optimista!).
Fixant una última vegada, es poden tancar les portes, i avançar. Comença un nou estiu. Com diu també Keane, I'll meet you in the light. És, si menys no, un punt de partida com qualsevol altre.
P.D. I a més faran de teloners d'U2!!!!
Something I wasn't sure of
But I was in the middle of
Something I forget now
But I've seen too little of
The last time
You fall on me for anything you like
Your one last line
You fall on me for anything you like
And years make everything alright
You fall on me for anything you like
And I no I don't mind
Keane - This is the last Time
dimecres, de maig 25, 2005
El ciclo del agua
Pero no era en los campos en lo que estaba pensando Tristano, miraba el horizonte más allá de las cepas de los olivos enfermos y pensaba en este país por el que había empuñado el fusil, si había valido la pena, y mientras tanto recorría con la mirada el paisaje y permanecía reclinado en una silla de tela, de esas de director de cine que le había regalado en broma Daphne en uno de sus cumpleaños, escribiendo la frase de Escarlata O'Hara con un pincel en el respaldo, mañana será otro día, para que él no fuera el director de un cinemascope amargo que se veía desde el proche, sino que pensara que en el fondo en la vida hay algo que merece la pena si el alma no es raquítica, y que es necesario luchar contra el raquitismo de determinados días, porque de repente la fuente empieza otra vez a manar, tú ya no te lo esperabas y qué hermoso, llega un chorro de agua fresca que te inunda, te revigoriza, te arrastra, ¿de dónde viene ese río cárstico, mientras la llanura parecía tan seca, qué meandros subterráneos ha recorrido para llegar hasta ti, para decirte que mañana será otro día?
"Tristano muere" - Antonio Tabucchi
"Tristano muere" - Antonio Tabucchi
divendres, de maig 20, 2005
Vuelve el salitre
Una venturosa oferta de la FNAC ha hecho que mi padre, harto de oír como lastimeramente me excuso por no poner nunca más uno de los últimos cantautores que he descubierto, se ha dado el regalazo de comprarme mi extraviado CD de Quique González, Salitre 48.
Ya sé que acaba de sacar nuevo disco, 'La noche americana', pero es que Salitre es parte de mi vida, y es probable que si lo escuchais descubrais que también es parte de la vuestra.
Es la historia de las canciones que viajaron desde las Baleares, y que cada uno tiene la obligación de aplicarlo a su propio retorno de algun lugar que se confunde con los sueños que van del invierno a la primavera.
...
hay una calle que lleva tu nombre en la ciudad del viento
después de tanto tiempo me harté de esperarte y se cayó el letrero
fin de temporada para todos los amantes de lo ajeno
todos los teléfonos que esperan tu llamada están ardiendo
en todos los lugares te encuentro
en todos los lugares me siento un habitante más
en la ciudad del viento
...
www.quiquegonzalez.com
Y aún un año después, gracias Cris, por llevarme hasta este disco. Más allá de las paredes de tu 'chambre', este disco se convirtió en una BSO.
Ya sé que acaba de sacar nuevo disco, 'La noche americana', pero es que Salitre es parte de mi vida, y es probable que si lo escuchais descubrais que también es parte de la vuestra.
Es la historia de las canciones que viajaron desde las Baleares, y que cada uno tiene la obligación de aplicarlo a su propio retorno de algun lugar que se confunde con los sueños que van del invierno a la primavera.
...
hay una calle que lleva tu nombre en la ciudad del viento
después de tanto tiempo me harté de esperarte y se cayó el letrero
fin de temporada para todos los amantes de lo ajeno
todos los teléfonos que esperan tu llamada están ardiendo
en todos los lugares te encuentro
en todos los lugares me siento un habitante más
en la ciudad del viento
...
www.quiquegonzalez.com
Y aún un año después, gracias Cris, por llevarme hasta este disco. Más allá de las paredes de tu 'chambre', este disco se convirtió en una BSO.
dijous, de maig 19, 2005
Un cafè amb el prota
Hi ha dies en que els límits de la teva professió se't fan evidents i llavors els dubtes t'esclaten dintre. Porto un parell de mesos dedicada a un reportatge literari, potser el tipus de gènere que m'atrau més. El reportatge literari implica crear de forma literària sobre una situació real i amb rigor periodístic (per una informació més amb cara i ulls, v. El Nuevo Periodismo, de Tom Wolfe). És la profunditat, l'acostament regular a la realitat el que em captiva.
I per fer-ho, calen uns personatges. Un dels meus reptes personals era a més no implicar-me, perquè un dels meus defectes és que em costa separar els diferents aspectes de la meva vida... a vegades les fronteres del mosaic no són definides, i tot és un crisol que, en bons períodes, té molta potència, però quan vas de baixada... més val estancar compartiments.
El pacte amb l'associació que em va ajudar a trobar els personatges era el de ser "molt professional", degut a la delicada situació dels protagonistes, i també per tal de ser rigorosa, així que en principi és una base molt vàlida.
El que passa és que després d'unes quantes entrevistes, el vincle es fa evident. I vas coneixent la psicologia de l'altre, i el seu procés vital, i poc a poc, per construir el personatge pots intentar llegir els ulls, la entonació i els gestos, intentar traduir-los... però quan s'acaba el consultori el no poder donar-li cap feedback crea una situació freda. Hi ha dies en què tímidament pregunta, suposo que perquè la relació de coneixement és molt desigual: jo intento fer-ne un retrat detallat de la seva vida, i a canvi sóc un somriure que escolta sense més identitat que la suposada capacitat periodística.
En teoria el meu anonimat serveix per salvaguardar el mite de la objectivitat: com menys sàpiga de mi, menys vincle es pot establir a nivell extra-professional, i, al marge d'assegurar una no parcialitat en el reportatge, l'altre no passarà a dependre d'algú que l'escolta. (Nota: una de les lliçons que he aprés amb ells és la medicina d'escoltar).
Però avui la situació donava per anar una mica més enllà, i si no hagués estat pel pacte previ, hagués sorgit naturalment un cafè amb el 'prota'. No se'm passa pel cap trair la condició prèvia, el pacte de 'professionalitat'; però em sap greu, i fins a cert punt crec que podria ampliar el meu coneixement real del protagonista. Si només tinc els gestos davant de les meves preguntes, formulades de forma directa i concreta, no estic recreant una situació real, sinó parcial. La informació que dóna el moure's en un lloc públic, al parlar amb un cambrer, al entrar en un local, al seure en una taula, mirar l'ambient... és una informació que encara no sé com podré adquirir-ne un substitutiu.
Per altra banda, se'm fa terriblement costa amunt començar a escriure. Ells són personatges dels que m'encanten fins i tot per les meves pròpies ficcions, pel meu entorn proper: gent supervivent, i que es troba en un moment d'empenta per la vida. Una altra de les condicions del pacte periodístic és el dret a llegir-lo un cop acabat. I el que s'accepta sense problema com a part honesta per la col·laboració, ara se'm fa extrany. Encara que no m'impliqui, crear un personatge d'una persona és construir una mirada al seu entorn. I ells, el 'prota' i el personatge secundari, seran les primeres persones en ma vida que llegiran alguna cosa que he escrit sobre ells mateixos. Encara no he obert a ningú l'accés a la meva mirada, i em fa molta vergonya com interpretin aquesta construcció, que ara, a més, veient la parcialitat que dóna fer quatre entrevistes a algú que s'ofereix per parlar d'ell mateix (potser, però, parlar més que molta altra gent que m'envolta), és això, només els fonaments d'un edifici.
La curiositat d'ells creix cada dia, i aquesta ilusió ingènua afalaga però fa por: caldrà acomplir tots els punts del pacte periodístic i superar l'impacte emocional que suposa cedir el caleidoscopi personal a un desconegut. I certament cal, per fer-li justícia a aquell que ha cedit el reflexe d'ell mateix per tal de que jo intenti emparaular la meva mirada.
I per fer-ho, calen uns personatges. Un dels meus reptes personals era a més no implicar-me, perquè un dels meus defectes és que em costa separar els diferents aspectes de la meva vida... a vegades les fronteres del mosaic no són definides, i tot és un crisol que, en bons períodes, té molta potència, però quan vas de baixada... més val estancar compartiments.
El pacte amb l'associació que em va ajudar a trobar els personatges era el de ser "molt professional", degut a la delicada situació dels protagonistes, i també per tal de ser rigorosa, així que en principi és una base molt vàlida.
El que passa és que després d'unes quantes entrevistes, el vincle es fa evident. I vas coneixent la psicologia de l'altre, i el seu procés vital, i poc a poc, per construir el personatge pots intentar llegir els ulls, la entonació i els gestos, intentar traduir-los... però quan s'acaba el consultori el no poder donar-li cap feedback crea una situació freda. Hi ha dies en què tímidament pregunta, suposo que perquè la relació de coneixement és molt desigual: jo intento fer-ne un retrat detallat de la seva vida, i a canvi sóc un somriure que escolta sense més identitat que la suposada capacitat periodística.
En teoria el meu anonimat serveix per salvaguardar el mite de la objectivitat: com menys sàpiga de mi, menys vincle es pot establir a nivell extra-professional, i, al marge d'assegurar una no parcialitat en el reportatge, l'altre no passarà a dependre d'algú que l'escolta. (Nota: una de les lliçons que he aprés amb ells és la medicina d'escoltar).
Però avui la situació donava per anar una mica més enllà, i si no hagués estat pel pacte previ, hagués sorgit naturalment un cafè amb el 'prota'. No se'm passa pel cap trair la condició prèvia, el pacte de 'professionalitat'; però em sap greu, i fins a cert punt crec que podria ampliar el meu coneixement real del protagonista. Si només tinc els gestos davant de les meves preguntes, formulades de forma directa i concreta, no estic recreant una situació real, sinó parcial. La informació que dóna el moure's en un lloc públic, al parlar amb un cambrer, al entrar en un local, al seure en una taula, mirar l'ambient... és una informació que encara no sé com podré adquirir-ne un substitutiu.
Per altra banda, se'm fa terriblement costa amunt començar a escriure. Ells són personatges dels que m'encanten fins i tot per les meves pròpies ficcions, pel meu entorn proper: gent supervivent, i que es troba en un moment d'empenta per la vida. Una altra de les condicions del pacte periodístic és el dret a llegir-lo un cop acabat. I el que s'accepta sense problema com a part honesta per la col·laboració, ara se'm fa extrany. Encara que no m'impliqui, crear un personatge d'una persona és construir una mirada al seu entorn. I ells, el 'prota' i el personatge secundari, seran les primeres persones en ma vida que llegiran alguna cosa que he escrit sobre ells mateixos. Encara no he obert a ningú l'accés a la meva mirada, i em fa molta vergonya com interpretin aquesta construcció, que ara, a més, veient la parcialitat que dóna fer quatre entrevistes a algú que s'ofereix per parlar d'ell mateix (potser, però, parlar més que molta altra gent que m'envolta), és això, només els fonaments d'un edifici.
La curiositat d'ells creix cada dia, i aquesta ilusió ingènua afalaga però fa por: caldrà acomplir tots els punts del pacte periodístic i superar l'impacte emocional que suposa cedir el caleidoscopi personal a un desconegut. I certament cal, per fer-li justícia a aquell que ha cedit el reflexe d'ell mateix per tal de que jo intenti emparaular la meva mirada.
dimecres, de maig 11, 2005
La memòria històrica
Avui i demà al CCCB es celebren debats entorn la construcció de la memòria històrica, amb motiu de la commemoració dels 60 anys de la capitulació de l'Alemanya nazi. El debat d'avui, sota el títol de "Retrobar el passat" reunia a tres escriptors que havien utilitzat la pròpia experiència per tal de construir allò que anomenem "memòria històrica"; desvetllant la seva pròpia història familiar intenten, via literatura, o més aviat, via crònica i investigació escrita en forma de llibre, evitar que els fets de la Segona Guerra Mundial caiguin en l'oblit.
Juan Marsé, el convidat que representava la guerra civil espanyola, ha deixat clar que ell el que fa és "literaturitzar" coses que no ha viscut, mentre que els altres dos convidats, l'escriptor Uwe Timm i el periodista Thomas Medicus indagaven en el passat nazi del seu germà i el seu avi respectivament per atrevir-se a mostrar com a mínim una versió de la realitat no de les víctimes, sinó dels botxins. Casualment no s'ha parlat d'Enric Marco, cosa que hagués estat molt interessant. Sense entrar en judicis de valor sobre la falsetat del seu testimoni, penso que aquest home també ha lluitat per la memòria històrica malgrat no haver-la viscut en carn pròpia.
He sortit amb un dels fragments del llibre de Timm, en que explica la història del seu germà, voluntari de les SS als 18 anys, quan el fantasma de la seva mort a Ucraïna va instaurar el silencia a casa seva. Timm explica que només sentia parlar del seu germà quan el seu pare el compara amb ell, el benjamí mandrós. El Timm nen, a qui li llegien els contes de Grimm, no va ser capaç d'escoltar mai el final d'un conte en particular, en Barbablava. Un cop va crèixer, Timm explica com va afrontar el final del conte, en que la esposa d'en Barbablava obre la porta prohibida i troba a l'altra banda els cadàvers de les dones, i la clau es taca de sang per sempre. De la mateixa manera, Timm explica que mai va indagar en el passat fins que no van morir els seus pares i germans. No va ser fins llavors que va poder escriure en llibertat.
S'ha de parlar dels desastres, o per motius de supervivència, de tant en tant és millor oblidar? Churchill parlava d'un "bendito acto de perdón" després de la guerra, per tal de poder construir Europa... però sense anar més lluny, la nostra transició democràtica ha col·locat en llocs assegurats els qui en altres temps sostenien un règim que es va aixecar sobre mig país vençut... un règim que, com deia Pedro Guerra, "vencieron a los vencidos". [Aprofito per recomanar les cançons "Topo" y "Huesos"]
Però, on està l'equilibri entre la memòria, el silenci, la permissió i el perdó?
Juan Marsé, el convidat que representava la guerra civil espanyola, ha deixat clar que ell el que fa és "literaturitzar" coses que no ha viscut, mentre que els altres dos convidats, l'escriptor Uwe Timm i el periodista Thomas Medicus indagaven en el passat nazi del seu germà i el seu avi respectivament per atrevir-se a mostrar com a mínim una versió de la realitat no de les víctimes, sinó dels botxins. Casualment no s'ha parlat d'Enric Marco, cosa que hagués estat molt interessant. Sense entrar en judicis de valor sobre la falsetat del seu testimoni, penso que aquest home també ha lluitat per la memòria històrica malgrat no haver-la viscut en carn pròpia.
He sortit amb un dels fragments del llibre de Timm, en que explica la història del seu germà, voluntari de les SS als 18 anys, quan el fantasma de la seva mort a Ucraïna va instaurar el silencia a casa seva. Timm explica que només sentia parlar del seu germà quan el seu pare el compara amb ell, el benjamí mandrós. El Timm nen, a qui li llegien els contes de Grimm, no va ser capaç d'escoltar mai el final d'un conte en particular, en Barbablava. Un cop va crèixer, Timm explica com va afrontar el final del conte, en que la esposa d'en Barbablava obre la porta prohibida i troba a l'altra banda els cadàvers de les dones, i la clau es taca de sang per sempre. De la mateixa manera, Timm explica que mai va indagar en el passat fins que no van morir els seus pares i germans. No va ser fins llavors que va poder escriure en llibertat.
S'ha de parlar dels desastres, o per motius de supervivència, de tant en tant és millor oblidar? Churchill parlava d'un "bendito acto de perdón" després de la guerra, per tal de poder construir Europa... però sense anar més lluny, la nostra transició democràtica ha col·locat en llocs assegurats els qui en altres temps sostenien un règim que es va aixecar sobre mig país vençut... un règim que, com deia Pedro Guerra, "vencieron a los vencidos". [Aprofito per recomanar les cançons "Topo" y "Huesos"]
Però, on està l'equilibri entre la memòria, el silenci, la permissió i el perdó?
dilluns, de maig 09, 2005
Pacte de fugitius
Quan et trobi pel carrer
les paraules assajades
entre les hores de nit sense son
es faran vent esperant que una mirada
trenqui el glaç d'un silenci boirós.
Quan et trobi - Els Pets
les paraules assajades
entre les hores de nit sense son
es faran vent esperant que una mirada
trenqui el glaç d'un silenci boirós.
Quan et trobi - Els Pets
diumenge, de maig 08, 2005
Cicatrius de Guerra
Sigui quina sigui la batalla que us consumeix i us convenç, no dubteu en anar a veure en Pedro Guerra a la més mínima ocasió. Emparaulador nat, contador d'històries de la nostàlgia dolça, dels records d'un temps que ens ha construït, va desfilant les seves cançons una a una entre comentaris d'un humor fi i crític, que sorprèn per la seva absència d'impostura o arrogància. La seva humilitat encanta, i gairebé no hi ha diferència entre sentir-lo en directe a sentir-lo en el disc, degut a la qualitat dels concerts i a la poca ampulositat (que seria innecessària) de les gravacions.
Guerra va aprofitar per repassar les guerres contidianes contra la anoditat de la televisió, el consumisme que ens caracteritza o la importància de la memòria històrica. Tot això sense deixar de banda les seves històries més dolces, que són escenaris del seu personatge. El Guerra personatge, aquell que creu en la contaminació i la mescla, aquell que sap que l'home blanc s'aburreix en la seva ignorància, entronca de forma natural, en un fil narratiu natural, amb el Guerra trovador, que explica les històries íntimes de forma que les fas teves...
Malgrat algun sector del públic ha trobat a faltar 'Dragones verdes' (Gràcies preciosa!!! Això, entre d'altres instants compartits, no ho oblidaré MAI), el Pedro ha fet cas de la insistent petició de la història de Daniela, i ha fet pujar l'emoció de l'auditori quan ha cantat un dels seus primers èxits, "El marido de la peluquera". Ha acabat amb la mítica Contamíname, sense necessitat de presentació. Podeu sentir la majoria de les cançons d'aquesta última gira a Bolsillos, però els comentaris de presentació, que no tenen desperdici, són un regal del directe.
Justament avui, que las canciones reprenen els sentits, i que començo a trobar sorpreses en los bolsillos, la veu de Guerra, que ha aparegut per tancar amb lírica i poesia unes ferides que ara podran mostrar-se amb orgull de supervivent, em recorda que també m'acompanya en la decisió d'enviar un mapa de carreteras, malgrat totes les pegues.
Guerra va aprofitar per repassar les guerres contidianes contra la anoditat de la televisió, el consumisme que ens caracteritza o la importància de la memòria històrica. Tot això sense deixar de banda les seves històries més dolces, que són escenaris del seu personatge. El Guerra personatge, aquell que creu en la contaminació i la mescla, aquell que sap que l'home blanc s'aburreix en la seva ignorància, entronca de forma natural, en un fil narratiu natural, amb el Guerra trovador, que explica les històries íntimes de forma que les fas teves...
Malgrat algun sector del públic ha trobat a faltar 'Dragones verdes' (Gràcies preciosa!!! Això, entre d'altres instants compartits, no ho oblidaré MAI), el Pedro ha fet cas de la insistent petició de la història de Daniela, i ha fet pujar l'emoció de l'auditori quan ha cantat un dels seus primers èxits, "El marido de la peluquera". Ha acabat amb la mítica Contamíname, sense necessitat de presentació. Podeu sentir la majoria de les cançons d'aquesta última gira a Bolsillos, però els comentaris de presentació, que no tenen desperdici, són un regal del directe.
Justament avui, que las canciones reprenen els sentits, i que començo a trobar sorpreses en los bolsillos, la veu de Guerra, que ha aparegut per tancar amb lírica i poesia unes ferides que ara podran mostrar-se amb orgull de supervivent, em recorda que també m'acompanya en la decisió d'enviar un mapa de carreteras, malgrat totes les pegues.
dilluns, de maig 02, 2005
Angels & dust
Torna Springsteen a canviar de direcció. El seu nou disc, 'Devils and dust' és un disc d'en Bruce, no del seu alter ego (no pas tan diferent d'ell, aparentment), el Boss que lidera la espectacular E Street Band. Sense deixar en cap moment de banda la força que injecta el conjunt tant en l'escenari com en l'estudi, ni volent oblidar les cançons d'un dels discos que m'ha estat més fonamentals [The Rising], Bruce torna a allò que el caracteritza: sap quan girar el gran focus de l'escenari cap a un racó fosc del galliner, per retratar vides que, en especial la societat americana, oblida en les seves mirades, pregàries i vots.
Fa una setmana, quan el disc va sortir a la venda, a Catalunya Cultura posaven una cita del propi Springsteen: "Les persones realment interessants tenen la vida que els crema dintre. A vegades la vida desemboca en una passió que els diferents personatges del disc afronten de formes diferents."
Dotze noves històres, servides amb la sinceritat i els traços d'unes postals en blanc i negre que ens recorden inevitablement l'Amèrica profunda amb pols de western als llavis, però que sabem que Reno podria ser la cantonada. Històries de supervivència o de fatalitat, en una veu que encara conserva les seves dots d'intensitat i provant nous registres (més country) amb la seva guitarra.
Nova entrega de vides sacsejades i fetes miques, explicades amb justícia per un trovador que no busca la moralina, sinó destacar la poesia de la passió vital fins i tot en la desesperació o la resistència. Perquè els àngels estan ben lluny de Hollywood, i segurament tenen més raó de ser al costat dels perdedors.
I'm riding hard carryin' a catch of roses
And a fresh map that I made
Tonight I'm gonna get birth naked and bury my old soul
And dance on its grave
And dance on its grave
Fa una setmana, quan el disc va sortir a la venda, a Catalunya Cultura posaven una cita del propi Springsteen: "Les persones realment interessants tenen la vida que els crema dintre. A vegades la vida desemboca en una passió que els diferents personatges del disc afronten de formes diferents."
Dotze noves històres, servides amb la sinceritat i els traços d'unes postals en blanc i negre que ens recorden inevitablement l'Amèrica profunda amb pols de western als llavis, però que sabem que Reno podria ser la cantonada. Històries de supervivència o de fatalitat, en una veu que encara conserva les seves dots d'intensitat i provant nous registres (més country) amb la seva guitarra.
Nova entrega de vides sacsejades i fetes miques, explicades amb justícia per un trovador que no busca la moralina, sinó destacar la poesia de la passió vital fins i tot en la desesperació o la resistència. Perquè els àngels estan ben lluny de Hollywood, i segurament tenen més raó de ser al costat dels perdedors.
I'm riding hard carryin' a catch of roses
And a fresh map that I made
Tonight I'm gonna get birth naked and bury my old soul
And dance on its grave
And dance on its grave
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
